Eivissa, posa’t guapa.

Eivissa, 10 de setembre 2026

EIVISSA, POSA'T GUAPA.

 

 

 

 

 

 

 

 

Sovint faig una cosa tan senzilla com caminar. No som corredor, ni esportista de competició, ni tenc cap pretensió especial més enllà de mantenir-me en forma i, si pot ser, tenir el colesterol una mica més controlat. M’agrada caminar i, sempre que puc, aprofit per fer caminades per Eivissa, pels nostres pobles, pels carrers, per ses carreteres i, sobretot, per aquells llocs que sovint només veim des de dins d'un cotxe. Un dels recorreguts que faig habitualment és sortir de Vila, passar per Ses Figueretes, Es Viver, arribar fins a Platja d’en Bossa, continuar cap a Sant Jordi i tornar. Són uns deu quilòmetres, més o manco, una bona caminada i, sobretot, una manera magnífica de veure com està realment sa nostra illa.

I he de dir que cada vegada em costa més entendre el que veig.

Eivissa està bruta. Molt bruta. I ho dic amb pena, perquè no som un visitant que ha vengut quatre dies i que es dedica a criticar els lloc on està de vacacions. Som un ciutadà que viu aquí, que camina pels nostres carrers durant tot s’any i que estima aquesta illa. Precisament per això em preocupa i em molesta veure com, a poc a poc, hem anat assumint com una cosa normal una situació que no hauria de ser normal de cap manera.

No cal fer cap estudi, ni encarregar cap informe, ni esperar cap estadística oficial per comprovar-ho. Basta sortir a caminar i mirar un poc al voltant. Ses llosques de tabac apareixen per tot, ses botelles de plàstic i ses llaunes queden tirades als marges, els papers s’acumulen a ses voreres, hi ha excrements de cans que ningú recull i, en molts de llocs, ses papereres estan plenes o directament desbordades. Ho trobam als carrers dels pobles, als polígons industrials, als aparcaments, a ses carreteres, a ses mitjanes de ses autovies, a ses entrades dels nuclis urbans, als camins, als boscos i, evidentment, a ses nostres platges.

I el més curiós és que sempre tenim una explicació preparada. Durant s’estiu és perquè hi ha massa turistes. Durant s’hivern, perquè els serveis de neteja tenen menys recursos o perquè no és temporada. Si hi ha brutor davant un negoci, algú dirà que és responsabilitat de s’Ajuntament; si és a una carretera, serà responsabilitat d’una altra administració; si és devora una platja, ja veurem de qui depèn; si és una vorera, probablement fa anys que està pendent d’una obra. I així passam sa vida, d’una administració a una altra, mentre el ciutadà continua caminant entre brutor.

Però no ens enganyem: una part important de sa culpa és nostra. Hi ha un problema d’incivisme que ja comença a ser preocupant. No és normal que una persona acabi de fumar i, sense cap tipus de problema de consciència, deixi sa llosca a terra. No és normal que després d’un dia de platja quedin ampolles, bosses, envasos i tota classe de residus damunt s’arena. No és normal que hi hagi persones que passegen es seu ca i siguin incapaces de recollir els seus excrements. No és normal que algú mengi o begui pel carrer i consideri que es paper o s’envàs que li sobra ja no és responsabilitat seua.

I encara és més preocupant que, moltes vegades, aquestes persones ho facin davant d’altres sense cap vergonya. Com si tirar una cosa a terra fos un dret adquirit. Com si després ja hi hagués algú que vendria a recollir-ho.

Hem arribat a pensar que perquè existeixen serveis de neteja tenim carta blanca per embrutar. I aquí és on alguna cosa ha fallat.

Però també han fallat ses administracions. I molt. Perquè s’incivisme no pot convertir-se en una excusa permanent per justificar sa deixadesa. Una administració responsable ha de mantenir els espais públics en condicions, ha de garantir que ses papereres es buidin amb sa freqüència necessària, ha de cuidar ses voreres, ha de controlar sa vegetació, ha de reparar allò que està romput i, sobretot, ha de fer complir ses normes. No basta fer campanyes de civisme mentre determinats espais públics passen mesos o anys en un estat lamentable.

Una cosa no lleva s’altra. El ciutadà té s’obligació de no embrutar i s’administració té s’obligació de mantenir net.

Aquests dies, fent una de ses meues caminades habituals, tornava a comprovar-ho. A primera hora del matí, quan en teoria es carrers i passejos haurien de presentar la seua millor cara, Ses Figueretes podia oferir-nos papereres plenes, botelles, llaunes i tota classe de residus. A s’arena, persones dormint amb les seues pertinences devora. Una imatge que també hauria de fer-nos reflexionar, perquè darrere aquesta realitat hi ha persones que no tenen un lloc on dormir i que formen part d’una Eivissa que sovint preferim no mirar.

Per Es Viver, en determinats punts, hi ha olors que obliguen a accelerar es pas. Vomitades i pixades per tots els racons. I costa entendre que això pugui passar just devora zones hoteleres que venen al món sa imatge d’una Eivissa exclusiva, paradisíaca i de primer nivell. Perquè aquesta també és Eivissa, encara que no surti a ses fotografies de les agències de viatges.

I quan arribes a Platja d’en Bossa, sa sensació no millora gaire. Allà on hi ha establiments turístics coneguts internacionalment, on es mouen milers i milers d’euros cada temporada i on es projecta una determinada imatge de s’illa, també hi podem trobar voreres deteriorades, llosques, botelles, plàstics i altres residus. En alguns punts, fins i tot caminar es converteix en una mena de carrera d’obstacles, perquè sa vegetació ha anat ocupant espais que haurien de ser per als vianants.

I això em fa pensar en una altra de ses grans contradiccions d’Eivissa.

Parlam constantment de sostenibilitat, de mobilitat sostenible, de reduir el trànsit i de fomentar que sa gent camini o utilitzi altres formes de transport. Però després hi ha voreres que desapareixen davall sa vegetació, trams que no estan en condicions i llocs on caminar resulta difícil o fins i tot perillós. Sembla que volem que sa gent deixi el cotxe a casa, però després no sempre li posam fàcil arribar caminant al seu destí.

A Sant Jordi trobam una altra realitat semblant. És un poble viu, amb comerços, bars, restaurants i molta activitat, però també amb zones que transmeten una sensació de deixadesa que no li correspon. Hi ha espais que fa massa temps que esperen una actuació, obres que pareixen no acabar mai i voreres i carrers que necessiten més atenció.

I així podríem continuar parlant de molts altres indrets de s’illa. No fa falta anar a buscar racons amagats. Sa brutor és visible en llocs per on passam cada dia. Es problema és que ens hi hem acostumat. I aquesta, per mi, és sa part més greu de tot plegat. Ens hem anestesiat.

Ja no ens sorprèn trobar una botella de plàstic davall un banc. Ja no ens sorprèn veure una vorera plena de llosques. Ja no ens sorprèn una paperera desbordada. Ja no ens sorprèn trobar restes d’un pícnic a sa platja. Ja no ens sorprèn veure gent dormint als bancs del passeig o a la platja. Ho veim, ho esquivam i continuam caminant.

I quan una societat deixa de sorprendre’s davant sa degradació des seu entorn, és que alguna cosa va molt malament.

Perquè aquesta normalització també educa. Els infants i els adolescents que creixen aquí veuen què feim es adults. Podem explicar-los a s’escola que han de respectar el medi ambient, que no han de tirar residus a terra i que ses platges i es boscos s’han de cuidar, però després surten al carrer i veuen exactament el contrari. Veuen adults tirar llosques, deixar botelles o no recollir es excrements dels seus animals. Veuen voreres abandonades i espais públics que no reben s’atenció que haurien de rebre.

I aprenen que això és normal. No ho és.

S’educació ambiental no pot ser responsabilitat exclusiva de ses escoles. Ses famílies tenen una responsabilitat enorme, però ses institucions també tenen es deure d’educar amb s’exemple. Una administració que manté els seus carrers, que neteja, que arregla, que controla i que sanciona quan correspon també està educant. Una societat que respecta els seus espais públics també està educant.

Per això crec que ja és hora de recuperar una idea que Eivissa va conèixer fa molts d’anys: «Eivissa, posa’t guapa».

Potser necessitam tornar-la a posar guapa, sí, però no només de cara al turista. No per sortir millor a ses fotografies ni per poder continuar venent sa mateixa postal de sempre.

Necessitam posar guapa s’Eivissa de cada dia. Sa dels qui hi vivim tot s’any. Sa dels nostres fills. Sa de ses persones que van a fer feina cada matí. Sa de qui surt a caminar. Sa de qui va a comprar. Sa de qui agafa s’autobús. Sa de qui simplement vol seure en un banc sense tenir davall es peus una alfombra de llosques.

I per aconseguir-ho no basta una campanya publicitària. Necessitam una campanya de civisme permanent, visible i contundent, però també necessitam que ses administracions facin la seua feina. Ajuntaments, Consell, Govern i tots aquells organismes que tenguin responsabilitats sobre els nostres espais públics haurien de deixar de mirar-se els uns als altres i començar a coordinar-se de veritat.

També seria necessari implicar molt més el sector privat. Hotels, restaurants, comerços, empreses turístiques i altres negocis que viuen, directament o indirectament, de sa imatge d’Eivissa haurien d’entendre que cuidar s’entorn no és una qüestió estètica, sinó una responsabilitat. No té gaire sentit vendre Eivissa com un paradís i permetre que, just davant es establiments, hi hagi brutor, voreres deteriorades o vegetació abandonada.

I naltros, els ciutadans, també tenim molt a fer. No tirar una llosca a terra, recollir els excrements del nostre ca, endur-nos sa botella i els residus quan anam a sa platja, no deixar una bossa de fems allà on ens convé i, si trobam un paper a terra, per què no recollir-lo? Pot semblar una cosa insignificant, però si milers de persones fessin cada dia un petit gest en favor de s’illa, el resultat seria enorme.

No deman una Eivissa perfecta. Sé perfectament que una illa amb tanta població, tanta activitat i tanta pressió turística sempre tendrà problemes. El que deman és que no acceptem sa deixadesa com una cosa inevitable.

Perquè no ho és. Eivissa no està condemnada a estar bruta. El que passa és que, entre els qui embruten, el qui no netegen prou, els qui no mantenen, els qui no controlen i els qui miram cap a una altra banda, hem acabat convertint sa brutor en part del paisatge.

I jo no m’hi vull acostumar. No vull sortir a caminar i haver d’anar esquivant llosques, botelles, plàstics i excrements. No vull veure com ses voreres desapareixen davall sa vegetació mentre continuam parlant de mobilitat sostenible. No vull que els nostres pobles transmetin una imatge de deixadesa. I sobretot, no vull que els nostres fills creixin pensant que aquesta és s’Eivissa que els toca.

Per això crec que ja és hora de dir-ho sense embuts: Eivissa necessita posar-se guapa una altra vegada. Però aquesta vegada no basta pintar-la per damunt. Hem de netejar-la, cuidar-la, mantenir-la i, sobretot, respectar-la.

I això no és només responsabilitat dels polítics, ni dels serveis de neteja, ni dels turistes, ni dels empresaris. És responsabilitat de tots.

Perquè Eivissa no és una postal. No és una marca. No és només un destí turístic. Eivissa és casa nostra. I quan un viu dins una casa que estima, es mínim que pot fer és no embrutar-la. Però també espera que qui té sa responsabilitat de cuidar-la no la deixi caure.

Jo continuaré caminant. I cada vegada que surti, continuaré mirant. Només esper que, algun dia, quan faci aquests deu quilòmetres entre Vila, Ses Figueretes, Es Viver, Platja d’en Bossa i Sant Jordi, pugui tornar a casa pensant que sa nostra illa és tan guapa com ens agrada contar.

Ara mateix, sincerament, no ho és. I ens hauria de fer vergonya.