Mentre plogui, encara hi ha esperança.

Eivissa, 3 de setembre 2026

MENTRE PLOGUI, ENCARA HI HA ESPERANÇA.

Em despert ben de matí. Encara era fosc i sa casa estava en aquell silenci especial que només existeix quan tothom dorm i un encara no sap ben bé si s’ha despertat perquè toca o perquè es cos ha decidit que ja n’hi ha prou.

I llavors ho vaig notar. Una cosa petita, estranya, que em baixava pel braç cap a sa mà. Quasi a les fosques, em vaig rascar pensant que seria qualsevol cosa: un fil de roba, una pelussa o un d’aquells misteris que apareixen damunt es llençol sense que ningú els hagi convidat.

Però no. Vaig tocar una cosa petiteta, rodona. Vaig agafar sa llanterna del mòbil i vaig fer llum.

Era una mariquita. Sí, una mariquita. Petita, vermella, amb les seues taques negres i, sobretot, completament perduda. No sé com havia arribat damunt es meu braç. Potser havia entrat per sa finestra, potser havia passat tota sa nit fent turisme per sa casa o potser, simplement, havia decidit que aquell dia volia conèixer món. La vaig agafar amb delicadesa i la vaig dur al jardí, que és, al cap i a la fi, el seu hàbitat natural.

Una mariquita a les sis des matí damunt es meu braç. Ho vaig interpretar com un senyal: no havia de dormir més. I em vaig aixecar.

Sa meua neta grossa, que té cinc anys i una capacitat extraordinària per detectar qualsevol moviment dels adults quan ella té ganes de fer alguna cosa, també es va despertar. Així que vàrem aprofitar per esmorzar junts mentre, a poc a poc, es dia començava a clarejar.

I aquí va arribar un d’aquells moments petits que fan que un dia qualsevol tengui alguna cosa d’especial. Per sa finestra del menjador vàrem veure al “lechero” del barri. Arribava tranquil·lament i deixava ses botelles de llet i els sucs de poma davant sa porta d’entrada.

Una sensació extraordinària.

Aquell home deixant sa llet  a sa porta em va transportar directament a quan jo era petit i sa llet venia de sa lleteria, fresca, sense tantes històries, etiquetes, certificats i estudis sobre ses propietats de cada gota. Ara vivim en un món on, per beure un got de llet, pareix que abans necessites fer un màster.

Aquells moments de calma, mentre esperava que els altres s’aixecassin, els vaig aprofitar per escriure. M’agrada escriure de bon matí perquè és una manera de posar els pensaments a lloc abans que comencin a arribar ses obligacions, els missatges, ses feines i aquella sensació que un sempre té alguna cosa urgent pendent.

I aquell dia en tenia unes quantes. El pla de feina previst era fer net es quarto de sa rentadora, rentar ses plantes, regar-les, posar roba a rentar, ordenar un poc sa casa ... Vaja, una enfeinada. D’aquelles feines que, quan les acabes, no saps ben bé què has fet, però estàs cansat igualment.

Cap a migdia va passar una cosa que no vull deixar de contar. Sa meua neta grossa, de cinc anys, va decidir que havíem d’anar al centre del poble. I no ho va proposar. Ho va manar.

- Vamos al Coffee 1.

I allà vàrem anar. Després ens va confessar que els seus pares no volen que hi vagi gaire (diuen que és un cafè de vells) però a ella li agrada molt un pastisset, un Rocky Road, que fan allà. És a dir: amb cinc anys ja ha descobert una cosa que a molts adults ens costa anys aprendre: si vols aconseguir alguna cosa, primer has de trobar un adult que estigui disposat a pagar-la.

Ja podeu veure .... Tenc una futura negociadora a sa familia.

I ja que érem allà, vaig començar a mirar preus i tiquets de compres. Perquè una cosa és venir de vacacions, fer un cafè i pensar "quina passada", i una altra és començar a comparar. Un flat white, que no deixa de ser un cafè amb llet amb un nom més internacional, costava 4,50 euros; un litre de llet, 1,50 euros; un gel Sanex de 450 ml, 5 euros; sis ous, 3,75 euros; un desodorant de 75 ml, 4,75 euros; quatre kiwis, 3,75 euros; un tub de 50 ml de pasta dental, 3,10 euros. I no vull continuar …

Com veis, per Anglaterra també està cara la vida. I aquí és on entra sa meua particular guerra contra sa dictadura dels preus. I dic dictadura perquè, a vegades, pareix que no tenguem alternativa. Però sí que en tenim.

Parlaré només dels cafès i del pa. Lo demés ja vos ho podeu imaginar.

Començam pels cafès. Jo ho entenc tot. Entenc que es local sigui car, entenc el cafè d’especialitat i entenc que es gra vengui de Colòmbia, d’Etiòpia o de sa lluna. Entenc que sigui orgànic, ecològic, sostenible, artesanal, de comerç just i que es cafeter conegui personalment es nom de sa planta que va produir aquell gra.

Ho entenc tot. Però 4,50 euros per un cafè amb llet? Venga, home! Anau a pasturar!

Ara li posam flat white i pareix que sa cosa canvia. No. És cafè amb llet. Te’l serveixen amb una tassa preciosa, una figureta feta amb sa llet que pareix una obra d’art, una fulla, un cor o un cigne, i després arriba sa factura. Toma! 4,50 euros. Una presa de pèl amb escuma.

I aquí és on crec que mos hauríem de rebel·lar, perquè el problema no és només que un cafè costi 4,50 euros. El problema és que naltros continuam anant-hi, continuam demanant-lo, continuam pagant-lo i després mos queixam. Això no serveix de res.

Si pensam que un lloc mos pren el pèl, no hi hem de tornar mai més. I punt.

No hem de fer una manifestació, no hem de cremar res ni hem de sortir al carrer amb pancartes. Simplement no hi anam. Sa nostra millor eina com a consumidors és sa targeta bancària. O, millor dit, no treure-la.

I això val també pel pa.

Vaig a sa panaderia. Bé, allà en diuen bakery, que sempre queda més modern. Allà hi ha un pa rodó, amb llavors, fruits secs, massa mare, fermentació lenta, farina d’una varietat de blat que segurament ja cultivaven es romans i tota una explicació que necessites llegir amb calma. Preu: 8 euros. I si el vols tallat, 50 cèntims més.

Aquí ja vaig pensar que havíem entrat en una nova dimensió. Sa dependenta em demana si vull es pa tallat. Li dic que sí.

- Són 50 cèntims més.

La vaig mirar i li vaig dir directament:

- Per sa teua cara em cobres això? Quina barra!

No li vaig dir res més. Vaig pagar i me’n vaig anar. Però vaig prendre una decisió: no hi tornaria. I no hi vaig tornar.

Perquè una cosa és pagar el que val un producte i una altra és acceptar qualsevol cosa simplement perquè algú ha decidit posar-li un preu. I aquí és on hem de començar a canviar sa nostra manera de consumir. No podem estar tot el dia queixant-mos que tot és car i després continuar comprant exactament allà on pensam que mos estan enganyant.

Això és donar-los sa raó. És dir-los: "Puja-ho una mica més, que jo continuaré venint". No. Jo no. Hi ha altres llocs on venen pa. Sense tallar, això sí. I sabeu què? No passa res. Me’l tallaré jo a casa. I ja està.

Us imaginau si tots féssim lo mateix? Us imaginau que deixàssim de comprar allà on consideram que el preu és abusiu? Ja veureu quant de temps tarda aquesta moda d’afegir 50 cèntims per tallar el pa a arribar a tots els forns i panaderies d’Eivissa. Perquè ses modes viatgen ràpid. I els preus encara més.

Però els consumidors també tenim poder. El problema és que moltes vegades no l’utilitzam. Mos hem acostumat a pagar i callar, a dir "és lo que hi ha".

Això de "és lo que hi ha" és una de ses frases que més mal mos ha fet. No, senyors. No és "lo que hi ha". És lo que naltros acceptam. I mentre ho acceptem, continuarà.

Per això sa dictadura dels preus només existeix mentre naltros mos deixam governar. Si un cafè mos pareix massa car, no el demanam. Si un pa mos pareix abusiu, no el compram. Si un lloc mos sembla que riu de naltros, no hi tornam.

És així de senzill i és també sa manera més directa de dir-li a un negoci que s’ha passat de sa ratlla. Sense crits, sense insults, sense sermons. Amb sa butxaca. Perquè al final, sa butxaca és molt més rebel del que pareix.

I mentre jo anava pensant en tot això, després del timo del cafè i del pa, em vaig emportar una alegria. Al carrer començava a ploure. Immediatament em va venir al cap una cançó de Creedence Clearwater Revival: Have You Ever Seen the Rain? La recordau?

Aquella cançó parla, d’alguna manera, de sa calma abans de sa tempesta, de quan pareix que tot va bé però, de sobte, arriba alguna cosa que ho canvia tot, de sa tensió que se va acumulant fins que finalment esclata.

Idò aquell dia em va passar una cosa semblant. Jo ja anava carregat: els preus del cafè, els preus del pa, sa vida cara, ses petites coses que se van acumulant. I, de sobte, va començar a ploure.

Un altre senyal. Però aquesta vegada no era una mariquita. Era pluja.

I aquí vaig tenir un problema greu, perquè jo estava al carrer amb sandalies, calçons curts, camiseta... I el paraigües? Dins sa maleta. A casa. Perfecte. Una planificació impecable. Vaja… Com un home de poca fe.

I vaig riure pensant que aquestes primeres pluges sí que eren un problema. No tant per jo, que ja m’espavilaria, sinó pels caminants de ses voreres arran de carretera. Perquè allà tenen un altre costum que pareix que ningú vol solucionar: els batxes. Moltes de batxes. Molts de forats a s’asfalt. I quan plou, sa carretera es converteix en un mapa de trampes. I alerta amb els cotxes i, sobretot, amb els autocars. Pareix que alguns conductors han oblidat una cosa molt senzilla: quan plou, ses persones que van per sa vorera també tenen dret a arribar seques a ca seua.

Així que, estimats conductors, si em permeteu un consell, procurau evitar ses voreres o reduir sa velocitat. Perquè una cosa és que plogui i una altra és que, gràcies a una roda, jo pugui arribar a casa amb una dutxa gratuïta.

Però, dit això, benvinguda sigui sa pluja. Després de tants de dies de calor, de tanta pols, de tanta sequera i de tants de mesos mirant el cel esperant un senyal, veure caure aigua és gairebé un regal. I potser avui també m’ha servit per recordar una cosa.

Ens passam bona part de sa vida queixant-mos: des preus del cafè, del pa, de sa gasolina, de ses factures, dels polítics, dels conductors, de ses voreres, de sa calor, del fred i, si fa falta, també de sa pluja. Sempre hi ha alguna cosa.

Però avui, mentre sa pluja començava a netejar els carrer, he pensat que potser també mos convé deixar que netegi un poc es cap. Que s’endugui ses preocupacions, el cansament i ses petites enrabiades, tot allò que anam acumulant sense adonar-mos-en i que, al final, pesa molt més que un cafè de 4,50 euros.

Perquè la vida també és això: una mariquita damunt el braç a les sis del matí, una neta de cinc anys que et du a esmorzar, un lleter que deixa sa llet davant sa porta, un pa massa car, un cafè que no val quatre euros i mig... i, de sobte, plou.

I un s’adona que, malgrat tot, encara hi ha coses que no tenen preu. S’aigua que cau, una criatura que riu, una casa que dorm, un matí tranquil i sa possibilitat de començar un nou dia.

Per això, avui no em queixaré de sa pluja. Que plogui. Que ho renti tot. Que s’emporti sa brutor i, si pot ser, també un parell dels problemes que mos pensàvem que eren imprescindibles.

I si algú m’ha de remullar amb el cotxe, paciència. Ja tendrem temps de tornar-nos a queixar demà. Avui, simplement, aixecaré sa cara i deixaré que plogui.

Perquè després de tants de mesos esperant-la, potser sa pluja no ha vengut a molestar-mos. Potser ha vengut a recordar-mos que, fins i tot després d’una llarga sequera, sempre pot tornar a ploure.

I que, mentre plogui, encara hi ha esperança.