Tres parells de peus.

Eivissa, 5 de setembre de 2026

TRES PARELLS DE PEUS.

Hi ha fotografies que, sense necessitat de mostrar cap monument, cap paisatge espectacular ni cap de ses típiques imatges que un espera trobar quan torna d’un viatge, són capaces d’explicar-ho pràcticament tot. Aquesta n’és una. No hi surt Londres, ni el Big Ben, ni cap pub amb pinta de tenir tres-cents anys, però, en canvi, hi apareixen tres parells de peus damunt s’asfalt britànic que, ben mirats, expliquen molt més de sa família que qualsevol àlbum de vacacions.

A simple vista, identificar sa meua neta no presenta cap dificultat especial. Entre pantalons liles i roses, calcetins blancs i unes sandàlies roses que pareixen haver estat dissenyades per un fabricant amb s’obsessió de fer visible una criatura a una distància mínima de cinc quilòmetres, sa petita no necessita cap documentació per ser reconeguda. Podria haver-hi cinquanta persones més dins sa fotografia i, així i tot, jo crec que encara la trobaríem de seguida. És aquella edat en què un encara pot combinar el rosa amb el lila, els calcetins amb ses sandàlies i, sobretot, fer-ho amb una seguretat absoluta, sense que ningú tengui es valor de dir-li que potser està cometent un delicte contra sa moda.

De fet, ses sabates de sa meua neta són probablement ses que millor representen s’esperit d’aquest viatge: alegres, colorides i amb una certa despreocupació davant ses circumstàncies meteorològiques. Perquè, no ens enganyem, anar a UK i confiar que el temps respectarà ses nostres decisions de vestuari és una mostra d’optimisme que, a aquestes altures, ja es podria considerar una forma de fe. Però ella va ben contenta, amb les seues sabates roses, com si hagués sortit a passejar per Vila una tarda de juny i no per un país on el cel pot canviar d’opinió tres vegades abans que arribis a sa cantonada.

Després hi ha ses dues adultes, que ja presenten un problema molt més interessant. Aquí sí que, només mirant ses cames i els peus, no m’atreviria a determinar quina és sa meua filla i quina és sa meua neboda, perquè no tenc cap superpoder que em permeti identificar parentesc a través d’unes sabates. Però sí que puc fer una cosa molt més divertida: intentar deduir quina classe de persona és cada una segons el calçat que ha triat per afrontar una estada a UK.

Per una banda tenim unes esportives blanques, netes, còmodes i amb tota sa pinta d’haver estat triades per una persona que, abans de partir, va pensar mínimament en allò que havia de fer. Una persona que probablement va consultar el temps, va mirar ses distàncies, va pensar que caminarien bastant i va arribar a sa conclusió, perfectament raonable, que unes bones esportives podien ser una opció adequada. És una manera responsable d’afrontar un viatge i, en certa manera, fins i tot admirable. Hi ha gent que, quan surt de casa, pensa en ses conseqüències de les seues decisions.

I després hi ha ses sandàlies. Bé, ses sandàlies són una altra història.

Aquí ja entram dins un terreny molt més interessant, perquè dur unes sandàlies d’aquest tipus durant una estada a UK requereix una confiança en un mateix que jo, sincerament, enveig. No sé si sa persona que les duu va mirar el temps abans de sortir, però, si ho va fer, només puc imaginar que devia pensar: "Pluja? Fred? Caminar? Ja veurem". I aquest "ja veurem" és, probablement, un dels principis fonamentals de sa nostra manera eivissenca d’entendre la vida.

A Eivissa, si un diu "ja veurem", encara pot sortir-se’n. A UK, en canvi, "ja veurem" et pot deixar a mig camí amb els peus remulls, una sandàlia plena d’aigua i una dignitat que hauràs d’anar a buscar baix d'un banc. Però hi ha persones que no aprenen mai, i jo crec que això, més que un defecte, és una qualitat que hauríem de conservar, perquè si tots fossin prudents, previsors i sensats, sa vida seria molt més avorrida.

I és aquí on aquesta fotografia es converteix en una petita obra mestra familiar, perquè tenim representades tres generacions o, com a mínim, tres maneres d’entendre la vida. Sa criatura va preparada per ser vista des de qualsevol lloc del planeta, una adulta ha decidit que sa comoditat i sa practicitat són importants i s’altra ha considerat que, si fins ara ha caminat amb sandàlies, no serà precisament UK qui li farà canviar d’opinió. És, en definitiva, una mena de resum genealògic fet a partir dels turmells.

També és curiós comprovar com, quan viatjam, tots ens convertim en especialistes en coses que ningú ens ha demanat. Abans de partir sabem perfectament què s’ha de dur, quantes capes fan falta, quin calçat és més apropiat i quina probabilitat hi ha de pluja. Després arribam allà i, al cap de dues hores, algú ja té fred, algú té calor, algú necessita comprar un paraigua i algú altre descobreix que ses sabates que havia triat perquè "eren tan còmodes" tenen una capacitat extraordinària per fer mal just allà on no sabies ni que tenies un peu.

Però potser aquesta és precisament sa gràcia d’anar de viatge amb sa família. Que cadascú parteix amb les seues conviccions, ses seues manies i ses seues teories sobre com s’han de fer ses coses, i després acabam tots caminant junts, més o menys en sa mateixa direcció, mentre intentam que ningú perdi ni es mòbil, ni els bitllets, ni sa paciència. I entremig d’aquest caos, sa neta va amb ses seues sabates roses, probablement sense preocupar-se ni mica de ses decisions dels adults, que és una manera bastant més intel·ligent de viure que sa nostra.

Així que, mirant sa fotografia, jo només puc arribar a una conclusió: no sé exactament quina de ses dues és sa meua filla i quina és sa meua neboda, però sí que sé perfectament quina és sa meua neta. I també sé que, si algun dia hagués de reconstruir aquesta estada a UK només a partir d’aquesta fotografia, probablement arribaria a una conclusió bastant encertada: sa família va sortir a fer turisme amb tres parells de peus, tres criteris diferents i una confiança excessiva en què tot acabaria anant bé.

I, al final, probablement va anar bé.

Perquè els viatges familiars no es recorden per haver duit el calçat perfecte, ni per haver consultat correctament sa previsió del temps, ni per haver encertat sempre amb sa roba. Es recorden precisament per aquestes petites absurditats que, mentre passen, poden fer una mica de ràbia, però que després, quan mires una fotografia com aquesta, et fan somriure.

Encara que, això sí, jo no vaig anar a UK amb sandàlies. Ni que m’ho haguessin demanat per favor.