Han arribat els reforços.

Eivissa, 4 de setembre 2026

HAN ARRIBAT ELS REFORÇOS.

Seguim a Leamington. Continuam a sa casa nova. Continuam fent feina, neteja i intentant posar algunes coses al seu lloc, tot i que cada vegada tenc més clar que una mudança no s’acaba quan arribes a sa casa nova, sinó quan aconsegueixes que desapareguin totes ses caixes i deixes de trobar coses dins llocs on no haurien d’estar.

De moment, però, encara en queden unes quantes i, per sort, han arribat més reforços des d’Eivissa.

Com cada matí, a les sis hora local, ja en tenc prou de dormir. No sé si és el canvi d’horari, els anys o simplement que el meu cos ha decidit que les sis és una hora prou bona per començar el dia, però sa qüestió és que, quan encara és fosc i la resta de la casa dorm, jo ja estic despert.

És una bona hora per esmorzar amb calma, prendre un calentet i repassar el programa de feines que tenc previst per el dia. Una manera una mica més elegant de dir que mir què queda per fer i intent decidir per on començar.

Un dels grans plaers d’aquests dies és poder compartir s’esmorzar amb els fills abans que parteixin cap a la feina. Són moments senzills, però tenen un valor especial quan estàs lluny de casa i, entre una torrada, un cafè i quatre paraules, tens la sensació que, malgrat tots els canvis, hi ha coses que continuen exactament igual.

Ells parteixen cap a la feina i jo començ sa meua jornada particular, que no té horari, ni cap conveni laboral que em protegeixi, ni tampoc un calendari que em permeti veure quan s’acabarà sa feina.

Com a feina urgent, ens hem marcat s’objectiu d’arreglar el dormitori de ses netes. Elles s’han de sentir com a casa i el canvi no l’han de notar. Molt aviat començaran a anar a escola, arribarà el fred, els dies seran més curts i hauran de poder fer sa vida de sempre dins aquesta nova casa.

Per això és important que tenguin el seu espai preparat i hi trobin ses coses que els són familiars: sa roba, els contes, els joguerois i tot allò que acostumaven a tenir dins el seu quarto a sa casa anterior.

I aquí és on una mudança demostra tota la seua capacitat per posar a prova sa paciència humana. Ses caixes que durant el trasllat semblaven perfectament identificades ara han adquirit una certa capacitat d’invisibilitat. Tu recordes perfectament haver guardat els contes dins una caixa concreta, però ara tens davant teu un munt de caixes que s’assemblen moltíssim i, evidentment, cap d’elles diu “contes”.

Comences a obrir-ne una, després una altra i, quan ja n’has obert cinc i tens mitja habitació plena de coses, descobreixes que allò que buscaves estava dins sa primera caixa, però a la part de baix, que és exactament on no havies mirat.

Afortunadament, aquest cap de setmana han arribat més reforços des d’Eivissa. Ha vengut una fillola a ajudar amb ses feines i ses netes i la seua arribada (molt esperada, s’ha de dir) ens permet afrontar tota aquesta operació amb una mica més d’optimisme.

Perquè una cosa és fer una mudança entre poques persones i una altra és tenir més mans disponibles per obrir caixes, moure coses, ordenar roba i, sobretot, entretenir ses netes mentre els altres intentam aconseguir que sa casa deixi de semblar un magatzem.

I com que qualsevol arribada s’ha de celebrar, ho feim a l’eivissenca: pa torrat, embotits, formatge i fruita de sa nostra terra. No és exactament un bullit de peix, ni una paella, ni una bona frita, però hem de reconèixer que té sa seua gràcia i que, si no miram massa ses temperatures i evitam pensar en el que menjaríem a Eivissa, podem arribar a sentir-nos perfectament integrats.

A la tarda, quan arriben els fills de la feina, decidim fer una escapada al pub del barri, un clàssic que no podia faltar en aquesta estada britànica. Aquí anar al pub forma part de la vida quotidiana i no necessita gaire justificació: simplement hi vas, seus, demanes una beguda i comparteixes un rato amb els altres. És una manera d’estar amb sa família o els amics, però amb més cervesa i, segons s’hora, bastant més remor.

Naltros ja començam a agafar-li el gust i acabam pensant que potser no és tan mala idea això de tenir un pub a prop de casa. És pràctic, no has de preparar res i, sobretot, et permet sortir de casa sense haver de donar massa explicacions.

Per sopar, preparam pasta i encetam unes botelles de vi blanc. I aquí he de fer un parèntesi per parlar d’una de ses grans novetats culturals que he descobert durant aquests dies: el vi blanc amb gel, això que ara sembla que s’ha convertit en una autèntica moda i que, en el nostre cas, ja coneixem com un “blanco Paris”.

Segons m’expliquen, aquesta beguda la varen posar de moda ses dones després que una artista la popularitzàs a sa televisió. I ja sabem com funcionen avui ses modes: una persona famosa fa qualsevol tonteria davant una càmera i, al cap de poc temps, ja la fa mig món.

Imaginau un pub. O un bar dels nostros. Una dona a sa barra o asseguda tota sola a una taula. Demanar una cervesa per beure-la fa una mica vulgar. A més, pel que sembla, sa cervesa infla molt. En canvi, si una dona demana un “blanco Paris”, la cosa canvia completament: sembla elegant, cosmopolita, moderna i sofisticada. No importa que sa diferència sigui, bàsicament, posar un cubito de gel dins una copa de vi blanc. El que compta és sa imatge.

Jo, que som més tradicional, encara intent entendre aquesta revolució gastronòmica, però he de reconèixer que funciona. Ses botelles de vi blanc volen. S’han posat de moda.

El reforç, a més, no ha vengut només carregat de ganes d’ajudar. Ha vengut amb un flaó del Forn Es Blat. I això ja són paraules majors. Perquè hi ha productes que, quan viatges, deixen de ser simplement menjar i es converteixen en una manera de transportar un tros d’Eivissa. No tardam gaire a provar-lo i, pel meu gust, els millors flaons de tots són els de Can Bufí, però he de reconèixer que aquest d’Es Blat no li va gaire lluny.

I aquí no vull crear cap conflicte familiar, comercial ni diplomàtic. Simplement, deix constància de sa meua opinió i que cadascú triï el seu flaó, que en qüestions tan serioses no convé entrar en discussions innecessàries.

Però entre caixes, flaons i mudances, arriba una cosa que no es pot comprar amb sous: un dia lliure. Un dissabte. I un dissabte lliure, després de tants dies de feina, me’l mereixia.

Amb el meu fill he anat a sa deixalleria per tirar coses i després hem anat a fer net el cotxe. Perquè un home de sa meua edat i de sa meua posició no pot anar pel món amb un cotxe brut. Una vegada complides aquestes dues grans obligacions, vaig considerar que ja havia fet prou mèrits per disfrutar del merescut descans.

I on millor per celebrar-ho que als Cotswolds?

Agafam el cotxe i partim cap a Broadway. Només sortir de Leamington ja pareix que deixam enrere sa feina i entram dins un altre món. El paisatge va canviant a poc a poc: carreteres estretes, camps verds i, de tant en tant, petites cases i pobles construïts amb aquella pedra de color mel tan característica dels Cotswolds.

El dia acompanya. Fa sol, sa temperatura és agradable i hi ha aquella llum que fa que el paisatge anglès sembli encara més de postal. Després de dies tancats entre caixes, és un luxe simplement mirar per sa finestra i no haver de pensar en què toca fer després.

Arribam a Broadway, un d’aquells pobles que semblen haver estat construïts expressament perquè els visitants facin fotos. Cases de pedra, teulades inclinades, petites botigues, jardins impecables i carrers pels quals fa ganes passejar sense cap pressa.

I això és precisament el que feim: passejar. Sense mirar el rellotge. Sense pensar en caixes. Sense haver de moure cap moble. Només caminar i mirar.

Broadway té aquell encant dels pobles que pareixen haver quedat aturats en el temps. Ses façanes de pedra daurada, ses finestres plenes de flors i els petits carrers fan que sigui difícil caminar de pressa. No perquè tenguis res que t’ho impedeixi, sinó perquè cada pocs metres hi ha alguna cosa que et fa aturar: una casa especialment polida, una botiga, un jardí o simplement una vista que val la pena mirar uns minuts.

Després tornam al cotxe i continuam la ruta pels Cotswolds. Passam per Stow-on-the-Wold i més tard ens dirigim cap a Bourton-on-the-Water, probablement un dels pobles més coneguts de tota la zona.

Bourton té un petit riu que travessa el centre del poble i li dona un encant especial. Els ponts de pedra, ses cases tradicionals i els arbres que acompanyen el curs de s’aigua fan que tot plegat tengui un aire tranquil, gairebé irreal.

Ens aturam, caminant sense pressa, mirant ses cases, el riu i la gent que, com naltros, ha vengut simplement a passar el dia. Hi ha llocs que no necessiten gaire explicació. Els has de caminar, mirar i disfrutar.

I mentre vas conduint d’un poble a s’altre, entens per què aquesta zona és tan apreciada. No és només arribar a un lloc concret, fer una fotografia i partir. El plaer és el trajecte: ses carreteres petites, el paisatge, els camps verds i els poblets que apareixen darrere un revolt.

També hi ha una cosa que m’agrada especialment: aquí sembla que el temps tengui una altra velocitat. No hi ha presses. No hi ha necessitat d’arribar a tot. Pots aturar el cotxe, baixar, caminar un rato i després tornar a partir. I això, després d’uns quants dies en què sa nostra vida ha consistit bàsicament a fer llistes de coses pendents, té un valor extraordinari.

Per unes hores, ses caixes desapareixen completament del meu cap. I arriba el moment culminant del nostre dissabte: s’afternoon tea. Ens aturam a l’Hotel Lords of the Manor, un lloc que sembla fet expressament per practicar això de viure sense presses.

L’afternoon tea és una d’aquestes tradicions britàniques que, explicades des de fora, poden semblar simplement prendre un te amb quatre pastissos. Però quan t’hi asseus, sa cosa canvia.

Aquí no es tracta simplement de menjar. És tota una cerimònia. Primer has de triar el te. Després arriba aquella torre de pisos, que ja només de veure-la fa que pensis que probablement no t’ho acabaràs tot. A la part de baix, els sandvitxos petits, tallats amb aquella precisió anglesa que fa que fins i tot un simple sandvitx de cogombre sembli una cosa important.

Després venen els scones, que són probablement una de les parts més esperades de s’operació, amb nata i melmelada. I a dalt de tot, els pastissos i ses petites delicadeses dolces, cadascuna més cuidada que s’anterior.

Tot arriba presentat amb una cura que fa que, durant un rato, fins i tot un servidor se senti una mica més distingit del que realment és.

I aquesta vegada ha pagat el meu fill. Si llegiu habitualment els meus escrits, recordareu aquell episodi d’una multa de tràfic que vaig haver de pagar per una infracció en què jo no conduïa. Idò, me’n devien una. Per tant, mentre em servesc un te i miram aquella taula plena de coses bones, consider que sa qüestió queda definitivament saldada.

I la veritat és que és un plaer. No només pel menjar, ni pel te, ni pel lloc. És sobretot pel moment. Estam asseguts tranquil·lament, sense caixes al voltant, sense haver de decidir què hem de fer després i sense aquella sensació permanent de tenir alguna cosa pendent.

Només sa família, una bona taula i una tarda per davant. Després de tants dies de feina, d’aixecar coses, obrir caixes, netejar, ordenar i intentar recordar on hem posat cada cosa, seure tranquil·lament amb sa família, menjar un scone i mirar el paisatge des d’un lloc tan agradable és exactament el que necessitàvem.

Perquè una mudança no és només una qüestió de caixes. També és una qüestió de canvis. De començar una nova etapa. D’acostumar-te a una casa nova i a unes rutines diferents. I potser aquests petits moments són els que fan que, a poc a poc, una casa nova comenci a convertir-se en casa.

Un esmorzar compartit. Un solpost al pub. Un flaó que arriba d’Eivissa. Ses rialles de ses netes. Un “blanco Paris”. I un dissabte pels Cotswolds, passejant entre pobles de pedra, mirant el paisatge i acabant la tarda amb un afternoon tea.

Els Cotswolds ens han servit precisament per això. Per aturar-nos. Per respirar. Per recordar que no tot és posar coses al seu lloc. Ses caixes encara hi són. El dormitori de ses netes encara necessita alguna cosa. Segurament demà tornaré a mirar sa pila de caixes intentant recordar on varen posar allò que necessit. Però avui, almenys avui, dissabte, sa mudança pot esperar.

Seguim a UK. Continuam a sa casa nova. Els reforços ja estan incorporats, ses netes aviat tendran el seu espai, el “blanco Paris” continua triomfant, el flaó ens recorda d’on venim i naltros hem descobert que, de tant en tant, també és necessari deixar ses caixes a un costat i sortir a veure món.

I, sobretot, hem recordat una cosa molt senzilla: que una casa no es converteix en casa quan totes ses caixes han desaparegut. Es converteix en casa quan comences a viure-la.

Ara només falta acabar de trobar sa caixa dels contes. Però això, com sempre, serà feina per demà.