Bram d’ase no puja al cel, i, si puja, no fa rel.

Eivissa, 9 de setembre 2026

BRAM D'ASE NO PUJA AL CEL, I, SI PUJA, NO FA REL.

Ahir, xerrant amb una amiga, vàrem acabar parlant de sa suposada “invasió” de Ceuta i de tota aquella gent que, davant ses imatges de milers de persones intentant travessar sa frontera, va tenir molt clara sa solució abans d’haver-se fet cap pregunta: exèrcit, policia, mà dura, controls, devolucions i, per alguns, fins i tot pistoles i tirs. “Ens han envaït”, “ens han romput sa frontera”, “això no pot continuar així”. Tot molt contundent, molt patriòtic i, sobretot, molt ràpid. Perquè ara pareix que el temps que necessitam per formar una opinió és exactament el mateix que tarda una imatge a passar davant els nostres ulls.

Sa meua amiga me va dir una dita que jo no havia sentit mai, o que almenys no recordava: “Bram d’ase no puja al cel i, si puja, no fa rel”. I em va fer gràcia, perquè vaig pensar que difícilment es podria haver trobat una dita més adequada per aquests temps nostres, en què el renou pareix haver-se convertit en una forma de pensament i en què hi ha persones que confonen tenir una veu forta amb tenir alguna cosa interessant a dir.

Jo no sé què faria si visqués a Ceuta i, de bon matí, me trobàs davant una frontera desbordada de gent. No sé si tendria por, si estaria preocupad o si pensaria que aquella situació pot posar en dificultats sa ciutat on visc. És molt fàcil opinar des de fora, assegut tranquil·lament a casa, mirant unes imatges i sentint algú que te les interpreta. Segurament, si jo fos allà, també tendria moltes preguntes i voldria que ses autoritats tenguessin una resposta. Però precisament per això, abans de demanar exèrcit, policia, mà dura i tirs, m’agradaria saber què està passant realment.

Qui són aquestes persones? D’on venen? Per què han travessat sa frontera? Què esperen trobar? Què han deixat enrere? Quants són menors? Quants venen sols? Quants han arribat nedant? Quants han fet quilòmetres per arribar fins allà? Quants han dormit al carrer? Quants duen damunt res més que sa roba que duen posada? I quants, simplement, han arribat perquè han pensat que a s’altra banda hi podria haver una oportunitat que a ca seua no tenen?

No em pareix tan estrany voler saber aquestes coses abans de començar a parlar d’una "invasió".

Perquè aquí és on crec que tenim el problema: hem vist una multitud i immediatament li hem posat una etiqueta. Una frontera plena de persones es converteix en una “invasió”, una persona que fuig de sa pobresa es converteix en un “invasor” i un grup de joves que intenta arribar a Europa passa a ser una amenaça abans que ningú s’hagi molestat a saber qui són. I una vegada hem posat sa paraula damunt sa imatge, ja pareix que tot sigui molt més fàcil. Si són “invasors”, ja sabem què hem de fer amb ells. Si són persones que han arribat desesperades, sa qüestió es complica una mica més.

I a naltros, pel que pareix, no ens agraden gaire ses coses complicades.

Ens agraden ses respostes ràpides, ses opinions contundents i, sobretot, saber de quin costat hem d’estar abans d’haver entès què ha passat. Per això tenim tertulians que són capaços d’explicar una crisi internacional abans d’haver acabat de llegir sa notícia, polítics que saben exactament què pensa sa gent abans d’haver escoltat ningú i pseudo-periodistes que han descobert que investigar és una feina bastant més pesada que agafar un micròfon i dir qualsevol cosa amb cara de molta preocupació.

I després tenim ses xarxes socials, que han convertit aquesta manera de fer en una autèntica indústria. Avui tothom pot ser expert en tot. El mateix que ahir et parlava de futbol avui et pot explicar política, immigració, economia i estratègia militar, i ho farà amb una seguretat admirable, sobretot tenint en compte que probablement no ha llegit res sobre cap d’aquestes coses. Però no importa. Té una opinió i té dret a expressar-la, que és una cosa molt respectable, encara que alguns pareixin haver interpretat aquest dret com s’obligació de donar una opinió sobre absolutament tot.

I així anam, de bram en bram.

El problema no és que algú pensi diferent de jo. Això no només ho accept, sinó que ho trob necessari. El problema és quan deixam de distingir entre allò que sabem, allò que creim i allò que simplement hem sentit dir. Perquè no és el mateix veure milers de persones travessant una frontera que saber què les ha fet arribar fins allà. I tampoc és el mateix saber què està passant que saber quina és sa millor manera de solucionar-ho.

Però aquestes diferències requereixen una cosa que avui no està gaire de moda: temps. Temps per mirar. Temps per escoltar. Temps per contrastar. Temps per dubtar.

I dubtar pareix que s’hagi convertit en una feblesa, quan jo cada vegada pens més que és una de ses formes més importants d’intel·ligència. Una persona que diu “no ho sé” em genera molt més confiança que aquella que té una resposta immediata per a tot. Una persona que és capaç de dir “potser m’equivoc” em sembla molt més interessant que aquella que necessita tenir raó abans fins i tot d’haver escoltat s’altre.

Potser perquè escoltar té un inconvenient important: a vegades et pot fer canviar d’opinió. I hi ha gent que pareix que consideri canviar d’opinió una derrota. Jo no.

Si demà descobresc que allò que pensava ahir no era cert, preferesc haver canviat d’opinió que haver mantengut una mentida només per orgull. I si algú em presenta una dada que contradiu allò que jo pensava, m’estim més mirar-la que cridar més fort per intentar fer-la desaparèixer.

Per això sa conversa amb sa meua amiga em va dur fins a sa dita: “Bram d’ase no puja al cel.”

Potser antigament es bram d’un ase es perdia dins el camp i, al cap d’un moment, ningú el sentia. Avui, en canvi, tenim altaveus immensos perquè qualsevol bram arribi molt més lluny. Una frase dita sense pensar pot arribar a milers de persones en qüestió de minuts; una mentida pot convertir-se en titular, una exageració pot acabar sent una veritat repetida mil vegades i una imatge pot ser utilitzada per provocar por abans que ningú expliqui què hi ha realment darrere.

Però aquí és on m’agrada la segona part de sa dita: “I, si puja, no fa rel”.

Perquè arribar no és transformar. Tenir audiència no és tenir raó. Fer renou no és aportar res. Un bram pot aconseguir que tenguem por. Pot aconseguir que odiem algú que no coneixem. Pot aconseguir que pensem que una situació és molt més senzilla del que realment és. Però això no vol dir que ens hagi ajudat a entendre-la.

I jo crec que aquí hi ha una diferència important entre qui brama i qui pensa.

Qui brama necessita una resposta immediata; qui pensa accepta que algunes preguntes no tenen una resposta fàcil. Qui brama necessita un culpable; qui pensa intenta entendre les causes. Qui brama veu una massa de gent; qui pensa intenta veure ses persones que formen aquella massa.

I això no vol dir justificar-ho tot.

Jo puc entendre que un país vulgui controlar les sues fronteres i que una entrada irregular plantegi problemes que s’han de gestionar. Puc entendre que una ciutat com Ceuta no pugui assumir de qualsevol manera una arribada massiva de persones. Puc entendre que hi hagi preocupació, que hi hagi por i que hi hagi problemes reals. El que no acab d’entendre és aquesta necessitat de convertir qualsevol persona que ve de fora en una amenaça abans d’haver intentat entendre per què ha arribat fins allà.

Perquè una cosa és controlar una frontera i una altra és deshumanitzar qui intenta travessar-la. Una cosa és parlar d’immigració i una altra és cridar “invasió”» cada vegada que apareixen persones que no són com naltros. Una cosa és voler una política migratòria seriosa i una altra és demanar tirs des del sofà de casa.

I aquí és on pens que hauríem d’anar una mica més alerta, perquè es bram és molt contagiós. Quan un comença a cridar, els altres contesten més fort i, al final, pareix que sa persona que parla més alt sigui sa que té més raó. I potser no és més que s’ase que ha aconseguit pujar fins al cel.

Però encara que hi arribi, no fa rel.

Sa meua amiga i jo no vàrem trobar sa solució per a Ceuta. No tenim sa resposta perfecta per a sa immigració, ni sabem com s’hauria de gestionar cada frontera, ni tenim es mapa complet d’un problema que és molt més gran i més complicat del que pot explicar qualsevol tertulià en cinc minuts. Però almenys coincidíem en una cosa: abans de bramar, volem mirar.

I potser això és poc. Però avui ja me pareix bastant. Perquè jo cada vegada confiï més en sa gent que escolta abans de parlar, que mira dues vegades abans de jutjar, que contrasta abans de compartir i que és capaç de reconèixer que no sap una cosa. Me refiï més d’una persona que necessita deu minuts per pensar que d’una altra que necessita deu segons per donar-te una resposta contundent.

Potser sa intel·ligència no consisteix en saber-ho tot, sinó en saber quan encara no saps prou. I potser sa prudència no és covardia, sinó respecte per sa realitat.

Per això, quan algú torni a cridar que ens han envaït, que ens han romput sa frontera i que només queda treure s’exèrcit, jo intentaré recordar sa dita de sa meua amiga. No perquè sa dita tengui sa resposta a un problema tan complex, sinó perquè em recorda una cosa molt més senzilla: que abans de deixar-nos arrossegar pel renou, hauríem de mirar què hi ha darrere.

Perquè es bram pot arribar molt lluny. Avui, més que mai, té micròfon, televisió, xarxes, algoritmes i una legió de gent disposada a compartir-lo.

Però si no ha passat primer pel cap, difícilment farà rel. I potser, abans de bramar, no estaria malament fer una cosa que pareix que ens costa cada vegada més: mirar, escoltar, pensar.

I després, si encara ens queden ganes, parlar.