Sa compra setmanal.

Eivissa, 13 de setembre 2026

SA COMPRA SETMANAL.

Com cada cap de setmana, toca anar a fer sa compra setmanal. Ara que estic jubilat podria dedicar els dissabtes dematí a coses molt més interessants, com anar a fer un cafè amb els amics, llegir tranquil·lament es diari, fer una caminada o, senzillament, contemplar com passa la vida sense haver de córrer darrere ningú, però he de reconèixer que hi ha una activitat que, amb el temps, m’ha acabat resultant extraordinàriament entretinguda: anar al supermercat. I no perquè tengui una passió especial per comprar llet, detergent, paper de vàter o bosses de fems, sinó perquè, després d’haver passat moltsíssims anys treballant com a responsable d’un grup de supermercats d’alimentació, avui puc entrar en una gran superfície amb el carro a ses mans i mirar tot allò que abans observava des de s’altra banda, però ara amb sa tranquil·litat d’un jubilat i, sobretot, amb molt més sentit de s’humor.

Perquè ara no hi vaig només a comprar. Hi vaig a observar. A mirar.

M’encanta veure com entra la gent per sa porta amb aquella cara de persona responsable que ha fet els deures. Alguns duen sa llista dins sa mà, d’altres la duen escrita al mòbil i n’hi ha que, directament, la duen dins el cap, que és una forma bastant perillosa de començar sa compra. Però tots, o gairebé tots, entren amb sa mateixa intenció: comprar només allò que necessiten, aprofitar alguna oferta, controlar sa despesa i, si pot ser, sortir d’allà sense haver deixat mig sou a la caixa. Amb el preu de sa vida com està, es discurs és impecable: "Hem d’anar amb compte, que tot ha pujat molt", "a veure si no mos passam" o "avui només agafarem lo necessari".

Jo els escolt i em costa molt no somriure. Perquè conec el final de sa pel·lícula.

Durant molts d’anys vaig ser un dels que coneixia perfectament el guió. Sé com pensa una superfície comercial, com se distribueixen les seccions, com se col·loquen els productes i com s’intenta aconseguir que el consumidor faci un recorregut determinat sense tenir mai sa sensació que algú l’hi està conduint. Evidentment, ningú us agafa del braç i us diu per on heu de passar. Faltaria més. Som persones lliures, independents, amb criteri propi i perfectament capaces de prendre ses nostres decisions. El petit detall és que es camí que teniu davant està pensat perquè el seguiu.

I aquí és on jo començ a disfrutar.

Entram i sa primera gran seducció és sa fruita i sa verdura. Tot és extraordinàriament colorit, fresc, brillant i saludable; ses pomes pareixen acabades de pintar, ses taronges tenen aquell color que gairebé fa olor d’estiu i ses ensalades pareixen haver estat cultivades amb amor per una família de pagesos que no ha fet altra cosa durant generacions. Tot és tan perfecte que, durant uns segons, fins i tot mos sentim culpables de no haver començat ja una vida més saludable.

"Avui sí que comprarem fruita."

"Menjarem més verdura."

"Sa setmana que ve començam a cuidar-mos."

I just quan estam tenint aquests pensaments tan nobles, es carro comença a desviar-se cap a la dreta. Jo ho veig. Valtros probablement no. I aquí està sa gràcia.

Perquè el carro no té voluntat pròpia, però sembla que en tengui. I el recorregut que feim està dissenyat perquè passem per davant de determinats productes abans d’arribar a aquells que realment hem vengut a comprar. No és que ens obliguin; és molt més intel·ligent que això. Simplement fan que el recorregut més còmode, més natural i més intuïtiu sigui precisament es que més interessa al negoci.

Aigua, per exemple, l’hem de comprar. No hi ha discussió. Poden posar-la pràcticament al final des món i hi arribarem. Perquè sa necessitat és sa necessitat. Però si pel camí hi ha vins, cerveses, licors i altres productes que no tenen precisament sa mateixa urgència vital que una garrafa d’aigua, ja tenim el primer problema. Naltros no havíem vengut a comprar una botella de vi, però allà està, ben presentada, ben il·luminada i esperant que algú pensi que, ja que som cap de setmana, tampoc mos farà mal.

I després hi ha ses estanteries, que són un món a part. Això és una cosa que sempre m’ha fet molta gràcia, perquè hi ha gent que encara pensa que els productes estan col·locats on hi caben. Pobrets. Els que interessa vendre, especialment aquells que tenen millor marge o que volem impulsar, solen estar a s’altura dels ulls, just allà on sa mirada arriba sense haver de fer cap esforç. És una ubicació privilegiada: no cal buscar, no cal ajupir-se i pràcticament no cal pensar. El producte està davant teu i sembla que t’estigui dient: "Mira’m, que som aquí".

I naltros el miram. I moltes vegades l’agafam.

En canvi, aquells productes que sabem que hem de comprar sí o sí poden estar més avall, perquè si realment necessitam llet, arròs, sucre o qualsevol altre producte bàsic, ja mos ajupirem. Ens costarà una mica més, sobretot si tenim una edat, però mos ajupirem. No deixarem de comprar allò que hem vengut a buscar perquè està trenta centímetres més avall.

Això és una diferència important: es que necessitam el buscam; el que ens volen vendre, mos el posen davant els ulls.

I mentre jo pens en aquestes coses, arribam a una altra de ses grans armes des supermercat: s’olor de pa acabat de fer. Això és sa punyalada emocional.

Aquella olor no necessita cap cartell ni cap promoció perquè mos recorda directament sa infància, es forn del poble, el pa calent que arribava a casa i aquell tros que misteriosament desapareixia abans que arribàs a taula. És una olor que no parla amb sa butxaca, parla amb sa memòria, i això és molt més perillós.

"Has vist quin pa?"

I ja tenim el pa dins el carro. No era dins sa llista, però què hi fa? Fa olor de pa. I si una cosa fa olor de pa calent, ja pareix que no compti com una compra impulsiva.

Continuam avançant fins arribar als lactis, que solen estar més al fons. Llet, iogurts, formatges i altres productes que hem de comprar sí o sí i que, per tant, no necessiten que els facin massa propaganda. Ja hi arribarem. Encara que els posin al final des recorregut, hi arribarem, perquè no mos queda més remei.

Però just després arriben els gelats i els congelats, i aquí és quan es pressupost comença a agafar febre. Hi ha gelats que, mirant el preu, un té sa sensació que els han elaborat amb una recepta secreta d’un convent italià, amb vainilla cultivada a mà, xocolata seleccionada per un sommelier i ingredients transportats en primera classe. Els mires i penses que són massa cars, que no toca gastar, que s’ha d’anar alerta i que aquest cap de setmana en menjarem un altre dia.

Però després penses: "Ja que hi som..." I aquí tenim sa frase maleïda. "Ja que hi som" ha fet més mal als pressuposts familiars que moltes crisis econòmiques. Perquè serveix per justificar-ho tot. Ja que hi som, agafam els gelats. Ja que està d’oferta, agafam això. Ja que ho hem vist, ho provam. Ja que fa bona pinta, ho duim. Ja que ho compra tothom, deu ser bo.

I així el carro va engreixant.

Arribam als productes de neteja, que són una altra història perquè aquests sí que són necessaris. Detergent, suavitzant, rentavaixelles, productes per el bany, per sa cuina, per el terra... Aquí no podem protestar gaire, perquè si no els compram sa setmana següent probablement ca nostra començarà a assemblar-se a un jaciment arqueològic. Per tant, els posam dins es carro amb sa consciència tranquil·la.

I just devora tenim sa perfumeria. Aquesta sí que és perillosa. Perquè allà ja no venim a comprar necessitat, venim a comprar esperança. Esperança que un perfum nou mos faci més atractius, que un xampú mos deixi el cabell espectacular, que un gel amb aroma de llimons del Carib ens transporti a una platja paradisíaca o que un desodorant revolucionari ens converteixi en una persona completament nova.

I si anau acompanyats, encara és pitjor. Si hi anau amb el vostro home, sa vostra dona o sa vostra parella, ja podeu donar el pressupost per perdut, perquè sempre apareix algú que, de sobte, necessita un producte nou per sa barba, una crema, un xampú, un desodorant o una cosa extraordinàriament específica per cuidar una part des cos que, fins aquell moment, havia viscut perfectament sense tanta atenció.

Els acompanyants són un perill. I el pitjor de tot és que moltes vegades són ells mateixos els que havien dit abans de sortir de casa: "Avui no hem de comprar res que no faci falta." Sí, home.

I així arribam finalment a sa fruita i sa verdura, que havíem vist just entrar i que havia de ser sa gran protagonista de sa compra saludable. Ara, després de tot el recorregut, les tornam veure i pensam que no podem anar-nos-en sense posar alguna cosa verda dins el carro, perquè si no pareixerà que tota sa nostra intenció de menjar saludable ha estat una mentida.

I aquí entra sa varietat. Havíem apuntat pomes, però veim raïm. També hi ha dàtils. I prunes. I figues. I aquella fruita tropical que no sabem ni com se menja però que té una pinta extraordinària.

"Agafam això, que és saludable."

I ja està. Dins el carro. Quan sortírem de casa no sabíem ni que existia, però ara pareix imprescindible.

I jo, mentre faig sa compra, vaig mirant ses cares i disfrutant de s’espectacle. És especialment divertit veure aquells que entren amb una llista molt curta i surten amb un carro que pareix preparat per alimentar una expedició durant tres setmanes. Hi ha una certa dignitat en això, perquè ningú vol arribar a sa caixa amb el carro mig buit, i molt menys si davant teu hi ha el veïnat amb un carro que pareix que hagi buidat mig supermercat.

Perquè un té un estatus social. I el carro ple, encara que no ho vulguem reconèixer, forma part d’aquest estatus.

I alerta si duis infants petits. La zona de caixa és un altre petit paradís de sa despesa inútil. Quan ja heu superat totes ses proves anteriors, us posen davant els darrers obstacles: xocolates, chucheries, petites joguines, begudes, snacks i tota classe de productes dissenyats per ser comprats en aquells darrers minuts en què ja estam cansats, tenim ganes d’acabar i només volem sortir d’allà.

Un consell d’un exprofessional jubilat: si podeu evitar-ho, no aneu a fer sa compra amb els fills. Ni amb es vostro home. Ni amb sa vostra parella. I molt menys amb els nets.

Anau tots sols. És molt més barat.

Perquè arriba sa caixa, sa caixera comença a passar els productes i es renou del lector comença a sonar. Bip, bip, bip... I mentre mirau com passen els productes, començau a recordar coses que no sabeu ni per què heu comprat.

Fins que arriba es moment de sa veritat: "Són 186 euros amb 43 cèntims."

I llavors arriba aquell petit silenci en què tots feim veure que sa xifra és normal, mentre per dins estam intentant reconstruir el crim.

"Com pot haver pujat tant?"

Molt senzill. Ho heu anat posant dins el carro. Una cosa darrere s’altra. Una compra petita aquí, un caprici allà, una oferta, un "ja que hi som", un producte nou, una fruita saludable, un gelat, un perfum... I al final, tot suma.

Però aquí tenim sa gran amiga del consumidor modern: sa targeta.

Menys mal que s’han inventat ses targetes. Perquè pagar amb sous de veritat era molt més dolorós. Quan treies un bitllet de cinquanta euros de sa cartera i el donaves, el veies. Sabies que aquell bitllet havia costat hores de feina i que ja no tornaria. Ara no. Ara acostam sa targeta, sentim un petit “bip” i els sous desapareixen sense fer renou.

186 euros amb 43 cèntims. Bip. Gràcies. Fins la setmana que ve.

Tal vegada, si haguéssim de pagar sa compra amb els nostros sous físicament damunt sa cinta, posant bitllet rere bitllet davant sa caixera, molts mos pensaríem dues vegades si realment necessitam aquell perfum, aquell gel amb aroma de llimons del Carib, aquell xampú, aquella capsa de gelats que costa un ull de sa cara o aquella fruita tropical que fa deu minuts ni sabíem que existia.

Però com que no veim els sous, sa sensació és molt diferent. I així sortim. Amb el carro buit, ses bosses plenes, el pressupost familiar bastant més prim del que havíem previst i aquella estranya satisfacció d’haver fet una bona compra.

I aquí és quan jo, com a jubilat i exprofessional del sector, començ a disfrutar de veritat. Perquè sé què ha passat. I no me referesc només a sa meua compra. Me referesc a tot allò que he estat observant mentre feia sa ruta.

He vist persones entrar amb una llista de quinze coses i sortir-ne amb trenta-cinc. He vist matrimonis discutir davant una estantería per el preu d’un producte mentre, cinc minuts després, un dels dos ficava dins el carro una cosa molt més cara que no figurava enlloc. He vist pares intentar negociar amb els seus fills davant la zona de caixa i he vist gent mirar el total final amb aquella cara d’incredulitat que diu clarament que qualcú els ha robat.

I jo tenc ganes de dir-los: "No vos han robat res." Vos ho heu anat posant valtros mateixos dins el carro. I això és precisament lo més divertit.

Ens pensam que som consumidors intel·ligents, que sabem controlar el pressupost, que no mos deixarem enganyar, que miram el preu, que comparam marques i que només compram allò que necessitam.

Però basta entrar per sa porta. A partir d’aquell moment començam a fer es recorregut que algú ha preparat per naltros, miram allò que algú ha decidit que hem de mirar, oloram allò que algú ha decidit que hem d’olorar, trobàm sa fruita saludable allà on toca, es pa calent quan convé, els productes atractius a s’altura des nostres ulls i els imprescindibles allà on sabem que els acabarem trobant.

I naltros, encantats amb sa nostra llibertat, anam avançant. Com un ase.

Ara que estic jubilat, sa compra setmanal m’ha descobert una nova forma d’entreteniment: observar sa fauna del supermercat. I és una fauna extraordinàriament variada.

Hi ha el que va amb sa llista i no se’n surt ni un mil·límetre; el que entra amb sa llista i als deu minuts ja l’ha abandonada; el que només mira ses ofertes; el que no mira mai el preu; el que compara tres marques durant cinc minuts per estalviar vint cèntims i després se compra una botella de vi que costa trenta euros; el que va amb el carro com si conduís un Fórmula 1 i es que el deixa travessat enmig del passadís mentre mira tranquil·lament una estantería.

Jo els mir. I em diverteix. Perquè jo conec el truc.

Durant molts d’anys vaig estar a s’altra banda i ara, jubilat, puc disfrutar de sa funció sense haver de prendre cap decisió comercial. Només he d’empènyer es meu carro, fer sa meua compra i observar com tots naltros, professionals, jubilats, pares, mares, joves, gent gran, rics i pobres, entram per aquella porta amb una intenció molt concreta i acabam sortint amb una història completament diferent.

I jo tampoc me’n salv. Aquesta és sa part que més gràcia em fa. Perquè conèixer el truc no vol dir ser immune al truc.

Jo també veig el pa calent. Jo també olorc un perfum. Jo també veig aquells gelats que no hauria de comprar. Jo també pens que aquella fruita tropical deu ser extraordinàriament saludable. I jo també, de tant en tant, dic aquella frase maleïda: "Ja que hi som..."

Per això puc riure de valtros. Però també puc riure de jo mateix. Perquè, al final, després de tants d’anys dins aquest negoci, he descobert una cosa que potser és sa més important de totes: el consumidor pensa que va al supermercat a comprar, però moltes vegades hi va a deixar-se comprar.

I cada cap de setmana tornam. Amb sa llista feta, es pressupost calculat i sa intenció ferma de no passar-mos.

I jo, mentre empeny es meu carro i mir com els altres van caient una darrere s’altra, només puc pensar que el supermercat és probablement un dels llocs on sa condició humana queda més ben retratada.

Entram convençuts que som intel·ligents. Sortim convençuts que hem fet una bona compra. I entrem la setmana següent disposats a repetir exactament es mateix. Perquè, en es fons, no som més que uns ases molt ben ensenyades.

Això sí: ases moderns, amb targeta de crèdit, aplicació del supermercat i punts acumulats. I això ja és una altra categoria: Un ase del segle XXI.