M’estan minant sa moral.

Eivissa, 18 setembre 2026

M'ESTAN MINANT SA MORAL

 

Avui ha estat un dia complicat, sobretot des del punt de vista de sa moral. No perquè m’hagi passat res especialment greu, ni perquè hagi tengut cap disgust d’aquells que et fan replantejar sa vida, sinó perquè he començat a detectar una cosa molt més preocupant: hi ha gent que, de manera més o menys conscient, està intentant minar-me sa moral.

No sé si és una campanya coordinada, una estratègia perfectament dissenyada o simplement una coincidència desafortunada d’esdeveniments, però els fets són aquí i jo, que som persona observadora, no puc ignorar-los. De fet, començ a pensar que darrere tot això hi ha d’haver alguna reunió secreta on algú ha dit: “Amb aquest, alerta. No el deixeu tranquil. Encara pensa que està en plena forma”.

Tot ha començat a primera hora del matí, a classe de gimnàstica, on sa professora ha decidit que ja era hora de posar-me davant un nou repte. M’ha mirat amb aquella expressió que tenen els professors quan saben perfectament que t’estan a punt de complicar la vida, però ho fan amb un somriure perquè, segons ells, ho fan pel teu bé.

- Pep, has de practicar i arribar a fer el pi. Tu pots.

A veure. Jo som partidari dels reptes. M’agraden. Sempre he pensat que si algú et diu que pots fer una cosa, l’has d’intentar. Ara bé, també crec que hi ha maneres i maneres de plantejar un repte, perquè dir-me “has d’arribar a fer el pi” és molt diferent de dir-me “avui farem un nou exercici de mobilitat”.

Fer el pi, per qui no ho tengui clar, és aquella activitat tan natural i habitual en la vida quotidiana que consisteix a posar ses mans a terra, donar-te impuls amb ses cames i aconseguir quedar-te completament vertical, amb es cap avall i els peus apuntant cap al sostre. Una cosa que probablement feis tots cada vegada que us aixecau del llit.

Sa professora m’ha explicat tots els passos amb molta paciència: com col·locar ses mans, com donar impuls, com controlar ses cames, com mantenir s’equilibri... En definitiva, m’ha donat totes ses eines necessàries perquè jo pogués començar sa meua carrera esportiva cap al món de sa gimnàstica acrobàtica.

- Proveu. A veure fins on arribes.

I jo, naturalment, ho he provat.

Però aquí és on sa situació ha començat a adquirir un caire sospitós, perquè sa professora, amb una subtilesa digna d’un servei secret, ha col·locat una al·lota jove devora jo perquè fes exactament el mateix exercici.

Una al·lota. Jove. Flexible. Àgil. Amb aquella elasticitat pròpia de ses persones que encara no han descobert que el cos, amb el pas dels anys, comença a tenir una opinió pròpia sobre segons quins moviments.

Jo encara estava intentant entendre com havia de coordinar braços, cames, equilibri i dignitat personal quan ella ja havia posat ses mans a terra i, a sa primera, s’havia quedat amb es peus enlaire.

Així. Sense més. Amb una naturalitat insultant. No ha fet cara d’esforç, no ha necessitat una consulta prèvia amb ses articulacions, ni ha hagut de calcular sa trajectòria probable de sa seua esquena en cas de caiguda. Simplement, ha baixat el cap, ha impulsat ses cames i ha fet el pi.

Jo, que davant aquestes situacions procur conservar sa compostura i sobretot una certa educació, l’he felicitada.

- Molt bé. Quina elasticitat!

I ella, amb tota sa innocència del món, ha contestat:

- És normal. De petita feia ballet.

Ah, naturalment. Ballet. Ara ho entenc tot.

No era una persona normal. Era una criatura entrenada des de petita per desafiar ses lleis de sa física. Mentre jo probablement dedicava sa meua infància a coses molt més modestes, ella havia estat preparada per caminar per ses parets, fer ponts, posar ses cames darrere el cap i, si feia falta, convertir-se en una contorsionista humana.

He mirat sa professora i no he pogut evitar protestar.

- Però què vols fer-me amb aquesta al·lota devora jo? M’estau minvant sa moral! M’estau deixant en ridícul! Així no ho aconseguiré mai!

Hem rigut un bon rato, perquè evidentment sa situació tenia gràcia. Ella m’ha assegurat que si aquella al·lota podia fer-ho, jo també hi arribaria, que havia de continuar practicant i que tot era qüestió de força, flexibilitat i constància.

I jo he assentit, perquè una cosa és protestar i una altra és rendir-se.

Per tant, missatge entès: hauré de treballar sa flexibilitat, sa força dels braços i ses cames i, sobretot, hauré d’aprendre a ignorar qualsevol persona jove que faci el mateix exercici devora jo.

Fins aquí, encara ho podia considerar una simple anècdota esportiva. Però resulta que sa conspiració només acabava de començar.

Al migdia estava dinant amb sa família a un restaurant de Ses Figueretes, tranquil·lament, disfrutant d’un d’aquells dinars familiars que, en principi, no tenen cap més objectiu que menjar bé, xerrar de ses nostres coses i passar un bon rato junts. En un moment determinat, un home s’ha acostat a sa nostra taula perquè justament darrere jo hi havia una presa de corrent.

- ¿Le importa si enchufo el móvil para cargar?

- Cap pega! Dona’m.

Fins aquí, tot perfecte. Una persona vol carregar el mòbil, jo li faig el favor i tothom content. Però resulta que aquella presa de corrent devia haver estat instal·lada per algú amb un sentit de l’humor especialment pervers, perquè el carregador no hi havia manera humana de connectar-ho al corrent.

Ho he provat una vegada, dues, tres, canviant s’angle, mirant sa presa de corrent, mirant el carregador, tornant a provar-ho i començant a sospitar que potser aquell carregador i aquella presa de corrent tenien algun conflicte personal que jo desconeixia.

Com que estava darrere jo i no hi arribava bé, m’he posat de genolls i he continuat intentant-ho. I, davant ses evidents dificultats tècniques que patíem, sa cambrera s’ha acostat i ens ha dit:

- Esperen, mejor lo enchufamos en la barra. Allí el enchufe va mejor.

Perfecte. Cap problema. Li he donat el carregador i he començat a aixecar-me de terra, que és una activitat que, fins avui, considerava perfectament assumible per una persona de sa meua edat.

I és aquí on sa conspiració ha donat una passa definitiva. Just darrere meu he sentit:

- ¿Quiere que le ayude a levantarse?

Per un moment he pensat que no havia sentit bé. Que potser havia dit una altra cosa. Però no. Ho havia dit. Si volia que m’ajudàs a aixecar-me. A mi. Perquè estava de genolls.

Davant aquesta revelació, he fet exactament el contrari del que probablement esperava: m’he aixecat d’un bot. No només m’he aixecat, sinó que crec que, durant uns instants, he assolit una velocitat vertical que hauria d’haver estat registrada per la NASA.

Som conscient dels anys que tenc. No ho neg. Tampoc som tan ingenu. Sé perfectament que ja no tenc el mateix cos que quan tenia vint anys i que hi ha determinats moviments que ara exigeixen una mica més de preparació que abans. Però una cosa és reconèixer que un ha acumulat experiència i una altra, molt diferent, és començar a tractar-lo com si necessitàs un equip de rescat cada vegada que baixa a terra.

M’he posat dret i li he deixat ben clar:

- Acabes de quedar-te sense propina. Mira que dubtar de sa meua capacitat per aixecar-me pels meus propis medis! On s’ha vist!

Sa pobra dona ha comprès immediatament que acabava de ficar sa pota dins un terreny delicat i s’ha disculpat mil vegades. I jo, naturalment, ho he entès. No hi havia mala intenció. Segurament ho havia fet amb sa millor voluntat del món.

Però el dany moral ja estava fet. Perquè ara resulta que, a sa vista d’alguns, som un vell. Un home que, si es posa de genolls per col·locar un carregador, potser no serà capaç de tornar a posar-se dret sense assistència.

I això és només el principi. Avui és “¿quiere que le ayude a levantarse?”. Demà serà “¿vol una cadira per seure?”, demà passat “¿necessita que li obri sa porta?” i, sense que ens n’adonem, arribarà aquell dia gloriós en què algú m’oferirà una manta perquè no agafi fred.

No, senyors. Jo encara no he arribat aquí. Podran posar-me una ballarina devora perquè em recordi que sa flexibilitat té edats molt diferents. Podran posar-me un enchufe impossible perquè m’hagi de posar de genolls. Podran oferir-me una mà caritativa abans que jo hagi tengut temps de demostrar que no la necessit. Podran, fins i tot, mirar-me amb aquella cara que diu “pobre home” mentre jo encara estic perfectament disposat a fer sa meua vida.

Però no aconseguiran dinamitar-me sa moral. Perquè si he de fer el pi, ho intentaré fins que em surti. I si he de caure, cauré. I si he de practicar cinquanta vegades, en practicaré cinquanta. I si un dia necessit ajuda per aixecar-me, ja tendré prou seny per demanar-la jo mateix.

El que no permetré és que els altres decideixin per jo quan he començat a ser vell. Així que ja ho sabeu: m’estan minant sa moral, però encara no ho han aconseguit.

I, vist el panorama, demà procuraré no posar-me de genolls enlloc. Perquè una cosa és voler fer es pi i una altra molt diferent és donar arguments a sa gent.