Alerta Protecció Civil: quan s’alarma provoca el caos.

Eivissa, 19 setembre 2026

ALERTA PROTECCIÓ CIVIL: QUAN S'ALARMA PROVOCA EL CAOS.

El passat dijous 17 de setembre, a les 13.25 hores, vaig rebre per primera vegada en el meu mòbil una “Alerta de Protecció Civil”. El missatge avisava que s’esperaven pluges intenses i fortes ratxes de vent i recomanava màxima precaució: evitar desplaçaments i activitats a s’exterior, no apropar-se a torrents, rieres ni zones inundables, evitar zones baixes i soterranis i, en cas que entràs aigua a ca nostra, pujar a ses plantes superiors. Tot escrit en català i castellà, no fos cosa que algú encara no entengués sa nostra llengua.

Perfecte. Sa intenció, evidentment, era bona. Una alerta davant una situació meteorològica potencialment perillosa és necessària i ningú amb un poc de seny pot estar en contra que les administracions avisin a sa ciutadania quan existeix un risc. El problema, al meu entendre, no és s’existència de s’alerta, sinó com, quan i amb quines conseqüències es va posar en marxa.

I d’això és del que vull parlar, però simplement del meu cas, perquè és el que vaig viure en primera persona. Possiblement, molts de valtros en tendreu d’altres de semblants o, fins i tot, de molt pitjors.

Eren les 13.25 hores. Pràcticament, un minut després de rebre s’alerta, em va sonar el telèfon. Era sa meua filla, que em demanava, per favor, que anàs a s’institut a buscar el meu net. M’explicava que estàvem en alerta i que els col·legis havien enviat un missatge als pares perquè anassin a buscar els seus fills.

I aquí és on vaig començar a demanar-me si algú dels que manen havia pensat realment què passaria quan s’enviàs un avís d’aquest tipus just a les 13.25 hores.

Perquè a aquella hora els pares i mares estan treballant, molts d’ells lluny de casa, i els seus fills són dins els centres educatius. Si els dius que hi ha una situació de risc i, a més, els centres els avisen perquè vagin immediatament a buscar els seus fills, és bastant fàcil imaginar què passarà després. Els pares deixaran sa feina com puguin, agafaran el cotxe, sortiran disparats cap als col·legis i, evidentment, tothom farà exactament el mateix al mateix temps.

I així va ser.

Molts pares i mares hagueren de sortir anticipadament de sa feina, agafar el cotxe i anar cap als centres educatius amb sa preocupació lògica de qui pensa que el seu fill pot estar en perill. El resultat va ser que ses entrades i sortides de Vila es varen convertir en un autèntic caos. Cotxes per tot, retencions, clàxons, nervis i gent intentant arribar com fos al col·legi o institut corresponent.

Jo, per sort, vaig poder anar a s’institut caminant i així, almenys, no vaig contribuir a fer encara més gros el col·lapse.

Quan vaig arribar a sa porta d’entrada, un professor em va demanar a qui anava a buscar. Li vaig dir que al meu net i em va demanar el nom, els dos apellidos i el curs. Jo, que som es güelo i ja m’he examinat d’aquestes preguntes unes quantes vegades, ho tenia bastant clar i vaig poder accedir al recinte sense problemes.

Però no tothom estava en sa mateixa situació. Hi havia familiars que no recordaven exactament el curs, que no sabien donar alguna de ses dades que els demanaven o que, simplement, estaven tan nerviosos que en aquell moment no sabien ni què contestar. I si no podien identificar perfectament s’alumne que venien a recollir, no els deixaven entrar.

És comprensible des del punt de vista de sa seguretat, però també era inevitable que allò generàs protestes, nervis i encara més confusió a sa porta d’entrada i sortida.

Una vegada dins el recinte, una professora em va tornar a demanar a qui venia a recollir.

- A Gonzalo.

- Gonzalo què més?

Vaig tornar a donar es nom i els dos apellidos.

- Quin curs?

Una altra comprovació.

- Esperi aquí, ara el vaig a buscar.

I aquí he de dir que, en el meu cas, tot va anar molt de pressa. En un minut, aproximadament, sa professora va tornar amb es meu net. Però mentre jo esperava, aquella sala s’havia anat omplint cada vegada més de familiars, alumnes i professors. Tothom esperant, tothom buscant o preguntant per algú, tothom intentant entendre què estava passant. Un altre petit caos dins el mateix caos.

Vaig agafar al meu net de sa mà i partírem cap a fora. I va ser precisament durant aquell curt trajecte que vaig començar a veure fins a quin punt aquella situació estava afectant els alumnes. Hi havia estudiants dels cursos superiors buscant els seus familiars, altres que, sense esperar que arribàs ningú, havien decidit partir pel seu compte sense avisar els professors, i també hi havia altres que simplement miraven al seu voltant, veien que ningú havia vengut a buscar-los i començaven a plorar cridant “mamaaaaa”.

Aquella escena em va impressionar més que qualsevol alerta que hagués pogut rebre al mòbil.

Perquè una cosa és que naltros, els adults, rebem un missatge i entenguem que hi ha un risc meteorològic. Una altra molt diferent és el que pot interpretar un infant quan, de cop, veu que els professors estan més pendents del que està passant, que els pares i familiars apareixen corrents, que hi ha moviment per tot, que els cotxes estan col·lapsant els carrers i que tothom sembla tenir pressa per anar-se'n.

Quan vàrem sortir al carrer, el meu net tenia por. No es va amollar de sa meua mà ni un sol moment. I jo el podia entendre perfectament. Ell, com molts altres infants, havia vist les imatges terribles de les inundacions que fa temps varen afectar la Comunitat Valenciana: rius d’aigua pels carrers, cotxes arrossegats, cases inundades i persones desesperades intentant posar-se fora de perill. Per tant, si de sobte li diuen que hi ha una alerta per pluges intenses i, a continuació, veu aquella mobilització de gent, és normal que pensi que està a punt de passar alguna cosa molt grossa. Per ell no era simplement una alerta meteorològica. Era la possibilitat que arribàs una riuada.

I aquí és on crec que hauríem de reflexionar un poc.

Ses alarmes són necessàries. Evidentment que ho són. Protecció Civil ha d’avisar sa població quan existeix un risc i ha de donar instruccions perquè ses persones puguin protegir-se. Però una cosa és informar i una altra és generar una situació d’histèria col·lectiva que acaba provocant exactament allò que es recomanava evitar.

Perquè si es missatge diu “eviteu desplaçaments” i, simultàniament, els pares reben s’ordre d’anar a recollir els seus fills, el resultat és que tothom es posa en moviment. I no estam parlant de quatre persones que surten a fer una volta. Estam parlant de centenars o milers de famílies que, pràcticament al mateix moment, han d’agafar es cotxe i anar a recollir els seus fills.

Això s’ha de preveure.

No pot ser que una alerta pensada per protegir sa ciutadania acabi provocant carreteres col·lapsades, centres educatius saturats, professors desbordats, pares nerviosos i infants espantats.

I jo, ja a ca nostra i amb el net tranquil, em vaig demanar una cosa molt senzilla: ¿realment no hi havia una manera millor de fer-ho?

A les 13.25 hores, quan pràcticament faltaven pocs minuts perquè acabassin ses classes, no hauria estat més segur esperar i mantenir els alumnes dins els centres educatius fins que sa situació estigués més calmada? No hauria estat possible coordinar abans ses instruccions amb els centres i ses famílies, en lloc de provocar una sortida massiva i immediata de pares i mares? Si era de coneixement general s’arribada de fortes pluges, per quin motiu simplement no es van suspendre ses classes d’aquell dia?

Perquè, si realment sa recomanació era evitar desplaçaments, el que es va aconseguir aquell dia va ser exactament el contrari.

I no és una qüestió de criticar per criticar. És una qüestió de sentit comú. Quan es pren una decisió que afecta milers de persones, també s’ha de pensar en sa reacció que provocarà aquesta decisió. Especialment, quan hi ha infants pel mig i especialment quan venim d’uns anys en què ses imatges de catàstrofes meteorològiques han quedat gravades dins el cap de molta gent.

Per sort, aquell dia no va passar res greu. No va ploure gaire i, al cap d’un rato, tot es va anar normalitzant. Però durant aquells minuts vaig veure massa nervis, massa confusió i massa por per una situació que hauria pogut gestionar-se d’una altra millor manera.

Ses alarmes són positives i necessàries. Ens poden avisar d’un perill i, ben utilitzades, poden salvar vides. Però també hem d’entendre que una alarma no és simplement un missatge que arriba a un mòbil. Una alarma fa que sa gent actuï. I si no pensam abans com actuarà sa gent, podem acabar convertint una alerta en un caos.

Aquell dijous jo vaig anar a recollir al meu net. Ell em va agafar de sa mà i no me la va amollar durant tot el  camí. I jo, mentre intentava tranquil·litzar-lo, només podia pensar una cosa: si s’objectiu era que sa gent no sortís al carrer, algú m’hauria d’explicar per què a les 13.25 hores ens varen fer sortir a tots corrents.