Canviar de cotxe.

Eivissa, 22 de setembre 2026

CANVIAR DE COTXE.

Ha arribat s’hora d’anar renovant el parc automobilístic familiar i, com que un no pot viure tota sa vida amb el mateix cotxe, finalment ens hem decidit a fer el gran pas cap a sa modernitat. Després d’analitzar detalladament ses opcions de ses diferents marques, de mirar catàlegs, comparar preus, llegir característiques i escoltar ses explicacions, cada vegada més sofisticades, dels diferents venedors, hem pres una decisió que, fa uns anys, m’hauria semblat pròpia d’una pel·lícula de ciència-ficció: ens apuntam al món “eco”, al món elèctric.

Només començar a llegir ses característiques tècniques del nou cotxe ja vaig començar a sospitar que potser m’havia ficat dins un jardí. Dimensions, carrosseria, caixa de canvis automàtica, maleter, motor, consum, emissions, pes, velocitat... tot apareix explicat amb una quantitat de números, sigles i paraules estranyes que fa pensar que, en lloc d’un cotxe, estava comprant una màquina industrial. Jo, que sempre havia pensat que per comprar un cotxe bastava saber si era gros o petit, si cabia dins el garatge i si tenia un maleter on posar ses bosses de sa compra, ara resulta que he de conèixer tota una sèrie de conceptes que fins fa quatre dies no sabia ni que existien.

I si ses característiques tècniques ja són per espantar, el capítol de s’equipament encara és millor. Confort, conducció, equips multimèdia, sistemes de seguretat, disseny, serveis connectats, etiqueta mediambiental, recàrrega domèstica, recàrrega fora de casa, característiques elèctriques... tot està pensat, segons diuen, per fer-nos sa vida més fàcil. Jo no sé si sa vida serà més fàcil, però llegir tota aquesta informació sí que em provoca un bon mal de cap.

En resum, després de moltes voltes, hem comprat un cotxe elèctric. I he de reconèixer que, vist així, de primera, tot semblen avantatges. Avui que el preu de sa gasolina està pels núvols, poder prescindir-ne sembla una bona idea i, a més, tenim punts de recàrrega repartits per Vila que, segons m’han explicat, poden arribar a ser totalment gratuïts. Això de trobar alguna cosa gratuïta avui en dia sempre fa il·lusió, encara que després d’una vida sencera ja he après que, quan algú et diu que una cosa és gratuïta, convé mirar dues vegades sa lletra petita, no sigui cosa que allò que no pagues amb sous ho acabes pagant d’una altra manera.

També hi ha sa famosa etiqueta eco, que ens permet aparcar gratuïtament a sa zona blava, cosa que em sembla especialment interessant perquè després de tants anys pagant per deixar el cotxe al carrer, resulta que ara, simplement per haver comprat un cotxe que costa una barbaritat, l’Ajuntament considera que som una persona digna de deixar-lo aparcat sense passar per caixa. El Govern d’Espanya també bonifica sa compra i s’Ajuntament d’Eivissa bonifica l’impost de circulació, mentre que ses assegurances obligatòries tenen igualment determinades bonificacions. Mirant-ho tot junt, gairebé pareix que siguem naltros qui estam fent un favor a ses administracions comprant el cotxe.

Per tant, tot són avantatges. Cotxe elèctric, menys consum, menys emissions, aparcament gratuït, bonificacions, punts de recàrrega... Només falta que un dia em telefonin del concessionari per donar-me ses gràcies per haver tengut sa valentia de comprar-lo. Ara bé, jo, després de molts anys, ja sé que darrere qualsevol oferta meravellosa hi ha una lletra petita esperant que algú no la llegeixi. I jo, sincerament, ja no tenc el costum de llegir lletres petites, sobretot quan necessit ulleres per llegir ses grans.

El termini d’entrega ha estat aproximadament d’un mes, encara que el procés de triar els colors i els extres especials ha allargat un poc més sa cosa. Perquè tampoc basta dir que vols un cotxe blanc. Ara has de decidir entre blanc perla, blanc nacrat, blanc metal·litzat, blanc glaciar o qualsevol altra tonalitat que sa indústria automobilística s’hagi inventat per justificar que un color que abans era simplement blanc ara costi tres mil euros més. I jo, que he viscut una època en què els cotxes tenien colors com blanc, negre, vermell o blau, em trob davant un catàleg de colors que pareix més propi d’una botiga de pintures.

Finalment va arribar el gran dia de s’entrega. Vaig dedicar-hi tota una tarda, i no precisament perquè em deixassin disfrutar tranquil·lament del cotxe nou. Primer vaig passar una hora dins s’oficina del concessionari per acabar de complimentar tots els papers de compra, firmar documents, acceptar condicions i escoltar explicacions que, probablement, algú havia redactat pensant que tots els compradors som advocats especialitzats en dret mercantil. Després va venir una altra hora llarga d’explicacions del venedor, que, amb tota sa bona voluntat del món, em va començar a ensenyar tots els botons, tots els indicadors, tots els comandaments i totes ses funcions que té el cotxe.

Jo l’escoltava atentament i procurava posar cara d’entendre-ho tot, però sa veritat és que, després d’uns minuts, ja no sabia si estava comprant un cotxe o matriculant-me a un curs d’enginyeria. El venedor em deia que tot era molt senzill, que només havia de pitjar aquí, després allà, entrar dins aquest menú i seleccionar aquella opció, però jo pensava que si una cosa necessita tantes explicacions per ser senzilla, probablement no és tan senzilla com em volen fer creure.

Quan finalment vaig treure el cotxe del concessionari em varen entrar tots els dubtes del món. Vaig pensar que no sabria conduir aquell cotxe. I és que una cosa és conduir un cotxe i una altra molt diferent és conduir un ordinador amb quatre rodes, que a més està permanentment preocupat per sa nostra seguretat i no atura d’avisar-nos de tot. S’ha de dir que, a sa primera, no és fàcil acostumar-se a un cotxe amb caixa de canvis automàtica i amb un panell de funcions que sembla sa cabina d’una nau espacial.

El meu net, en canvi, ho va entendre a sa primera. Va pujar amb jo, va mirar unes quantes coses, va tocar un parell de botons i ja estava com si hagués programat aquell cotxe. Jo encara estic estudiant el manual d’instruccions, que, per cert, ja no és aquell llibret amb dibuixos, explicacions i normes que antigament guardàvem dins sa guantera. Ara et donen un codi QR i et diuen que ja t’ho faràs. Has de treure el mòbil, enfocar una quadrícula i entrar dins un món digital per descobrir com funciona el cotxe que acabes de comprar. Si un dia et quedes sense bateria al mòbil, supòs que hauràs de demanar ajuda per saber com posar es climatitzador.

Una altra novetat que em va sorprendre és que ja no existeix sa roda de recanvi. Ara et donen un kit per inflar ses rodes en cas de rebentar. No em demaneu com funciona perquè, després de veure’l, vaig decidir que, si algun dia rebenta una roda, és molt millor demanar sa grua i deixar que un professional resolgui el problema. De fet, també et faciliten el telèfon de contacte, cosa que em fa pensar que els fabricants són perfectament conscients de ses possibilitats d’èxit que té el seu invent.

I així és com he descobert que avui ja no es venen cotxes, sinó sensacions. El concessionari ja no et ven simplement un vehicle per anar d’un lloc a un altre, sinó navegació amb el senyor Google, climatització automàtica, alerta de distància de seguretat, alerta d’excés de velocitat, connexió amb es mòbil, connexió amb Spotify, assistents de conducció, serveis connectats i no sé quantes coses més que, sincerament, jo no havia demanat.

Perquè jo només volia un cotxe.

Un cotxe que arrancàs, que caminàs, que frenàs i que em dugués allà on necessit anar. Però això, pel que sembla, ja no basta. Ara el cotxe ha de saber pràcticament més coses que el conductor. Ha de saber quina ruta hem de fer, avisar-nos si anam massa ràpid, recordar-nos que hem de mantenir sa distància de seguretat, avisar-nos si estam cansats i, si ens despistam, probablement pigar-nos un crit. I tot això està molt bé, no ho negaré, però a vegades tenc sa sensació que, d’aquí a quatre dies, serà el cotxe qui decidirà on hem d’anar i naltros simplement li haurem d’obeir.

I naturalment, tota aquesta modernitat té un preu. Un preu important. Perquè sa tecnologia pot haver avançat molt, però hi ha una cosa que el concessionari no ha perdut amb el pas del temps: sa calculadora. Aquesta continua funcionant perfectament.

Però he de reconèixer que el cotxe és una passada. És còmode, silenciós, segur i té més prestacions de les que jo podré arribar a utilitzar mai. El problema és que, a aquestes altures de sa vida, jo no necessitava tantes prestacions. Jo necessitava un cotxe. I em sembla que entre una cosa i l’altra hem acabat comprant una mena de centraleta electrònica amb quatre rodes, una bateria enorme i una pantalla que em mira amb més atenció que molts dels meus familiars.

Ai, quins records, aquells temps en què els cotxes eren una eina de feina. Entraves, giraves sa clau, arrancaves i partíes. No hi havia pantalles, ni codis QR, ni actualitzacions, ni aplicacions, ni contrasenyes, ni alertes que et deien que t’estaves acostant massa a una línia blanca. Si una roda rebentava, posaves sa roda de recanvi i continuaves. I si no sabies com funcionava alguna cosa, miraves es manual, que estava dins sa guantera i no necessitava connexió a internet.

Ara tenim cotxes intel·ligents, connectats, ecològics i carregats de tecnologia. I jo, que som es conductor, encara estic intentant descobrir com funciona el meu.

Potser aquest és el gran avanç de sa indústria automobilística: abans compraves un cotxe per conduir-lo tu i ara compres un cotxe perquè ell t’ensenyi a conduir-lo.

Jo, de moment, faig el que puc. Carreg sa bateria, mir el consum, procur no tocar massa botons i duc es codi QR ben guardat dins el mòbil. I quan tenc qualsevol dubte, faig el que ha fet el conductor tota la vida quan no sap què fer: atur el cotxe, respir fondo i busc algú més jove que em digui com funciona.

Perquè una cosa sí que tenc clara: el cotxe pot ser elèctric, ecològic, automàtic, intel·ligent i connectat amb mig món, però el conductor continua essent el mateix de sempre.

I aquest, de moment, encara no té cap aplicació per actualitzar-se.