No m’agrada el que veig.

Eivissa, 24 de setembre 2026

NO M'AGRADA EL QUE VEIG.

Dies passats vaig fer una caminada amb els amics i amigues de la Universitat Oberta per a Majors per la costa de Santa Eulària. Feia temps que no hi anava i, sincerament, potser hauria estat millor no haver-hi tornat, perquè el que vaig veure em va provocar una barreja de tristesa, decepció i ràbia difícil d’amagar.

No perquè Santa Eulària hagi deixat de créixer, els pobles canvien, i això és inevitable, sinó perquè el canvi que està experimentant sembla haver deixat de tenir com a prioritat ses persones que hi viuen i haver-se posat al servei d’un model urbanístic i turístic que cada vegada sembla més pensat per als sous que per a la gent.

Jo som resident a Vila i durant molts d’anys Santa Eulària ha estat per a mi un lloc agradable per anar a passejar, especialment per la seua costa. Era un municipi que transmetia una certa tranquil·litat, un lloc familiar, proper, amb racons on encara semblava possible disfrutar de s’illa sense haver de sentir a cada passa que tot estava pensat per vendre alguna cosa.

Però aquesta darrera caminada m’ha fet veure que aquella Santa Eulària que jo coneixia està desapareixent a una velocitat preocupant.

I sa pregunta que em faig és molt senzilla: qui ha decidit que aquest és el model de municipi que volem?

Vaig començar a caminar des d’Es Canar en direcció al Hippy Market de Punta Arabí i ben aviat vaig tenir la sensació de no reconèixer el lloc. Allà on abans trobaves negocis més vinculats a la vida quotidiana del municipi, ara hi ha bars amb noms en anglès, shops, supermarkets, boutiques, kebabs, hamburgueseries, pubs i tota una oferta comercial cada vegada més orientada a un tipus concret de visitant.

I no és que tengui res contra s’anglès ni contra els turistes. El turisme forma part de la nostra realitat i ningú no pretén viure d’esquena a aquesta activitat. Però una cosa és tenir turisme i una altra molt diferent és permetre que el turisme acabi substituint sa identitat del lloc.

I aquí és on crec que els responsables polítics haurien de començar a donar explicacions.

Perquè aquestes coses no passen totes soles. Darrere cada hotel, cada promoció immobiliària, cada ocupació d’un espai, cada canvi d’ús, cada llicència i cada nova construcció hi ha decisions administratives, plans urbanístics, permisos, normatives i governs que, d’una manera o d’una altra, decideixen què es pot fer i què no es pot fer.

Quan un territori es transforma d’aquesta manera, no podem limitar-nos a dir que “és el mercat”, que “hi ha demanda” o que “és el progrés”. Els polítics tenen sa responsabilitat de decidir quin tipus de municipi volen deixar a ses generacions futures.

I el que jo vaig veure aquell dia em fa pensar que aquesta responsabilitat no s’està exercint pensant prou en els residents.

Els solars que encara no han estat edificats serveixen ara, en alguns casos, com a aparcaments improvisats. Vull pensar que són legals, que disposen de tots els permisos, que paguen els impostos corresponents i que l’administració controla que compleixin ses condicions exigibles. Però és inevitable preguntar-se si existeix realment prou control quan qualsevol solar sembla susceptible de convertir-se en un negoci més.

Perquè a Eivissa ja tenim massa exemples d’aquella filosofia de “primer ho faig i després ja veurem si algú em diu res”. I si les administracions no tenen capacitat, voluntat o recursos per controlar-ho, llavors el problema ja no és només de qui ocupa s’espai, sinó també de qui té l’obligació de vigilar-lo.

El problema és que mentre uns fan negoci amb cada pam de territori, els ciutadans perdem espai. Els carrers són estrets i en determinats trams pràcticament no queda lloc per als vianants. Has de caminar amb precaució i esperar que no vengui un cotxe per poder continuar. I un es demana com és possible que, en un municipi que presumeix del seu atractiu, de la seua qualitat de vida i de la seua aposta turística, no sigui capaç de garantir una cosa tan elemental com un espai digne i segur perquè ses persones puguin caminar.

Potser perquè durant massa anys hem planificat els pobles pensant primer en els cotxes, després en els negocis i finalment, si queda espai, en ses persones.

A Cala Martina la sensació continua. Els bars musicals i ses terrasses han anat ocupant protagonisme mentre davant de la costa els barcos fondejats dificulten disfrutar de la mar amb la tranquil·litat d’abans. I els restaurants, que temps enrere podien representar aquella Eivissa propera, ara estan plens de cartells anunciant Happy Hours, offers, beers, cold drinks i tota mena de reclams dirigits al visitant internacional. 

Repetesc: no és s’anglès el problema. El problema és que, quan mires el conjunt, tens la sensació que el territori ja no està pensat per a qui hi viu.

A s’Argamassa, aquesta sensació es converteix directament en indignació. Hotels i apartaments ocupen espai fins a pràcticament arribar a primera línia de mar i, mentrestant, als vianants els han deixat un caminet que en alguns punts no arriba ni al metre d’amplada. És tan estret que una parella no pot caminar agafada de la mà; han d’anar un darrere l’altre.

I aquí la pregunta torna a ser inevitable: qui ha permès arribar fins aquí?

Qui ha planificat aquest litoral? Qui ha donat ses autoritzacions? Qui ha decidit que una construcció pot arribar pràcticament fins al camí mentre el ciutadà ha de conformar-se amb un passadís estret per caminar? I, sobretot, qui vigila que ses normes es compleixin?

Perquè després ens parlen de sostenibilitat, de protecció del territori i de qualitat de vida. Paraules molt polides que queden molt bé en una nota de premsa, però que tenen poc sentit quan un ciutadà camina per la costa i comprova que cada vegada disposa de menys espai.

I encara hi ha una altra cosa que em preocupa especialment: què feim amb el nostre patrimoni?

A s’Argamassa es troba un aqüeducte romà, una peça que forma part de la història del municipi i de sa nostra illa. I, tanmateix, el que es troba el visitant és pràcticament un element abandonat, entre construccions i males herbes, sense una senyalització adequada i sense que sembli que se li doni la importància històrica que mereix.

Com pot ser que un patrimoni d’aquest valor estigui en aquestes condicions?

I no és un cas aïllat. En un altre indret es va destruir el pou que servia per proveir d’aigua els treballadors que embarcaven els metalls provinents de ses mines de s’Argentera. Un altre testimoni de sa nostra història que desapareix.

Potser alguns diran que són només pedres, un pou, un aqüeducte vell. Però jo crec que és precisament així com es va perdent sa memòria d’un lloc: no d’un dia per s’altre, sinó deixant que cada element desaparegui, que s’abandoni, que es deteriori o que sigui substituït per una altra cosa fins que un dia ja no queda res que ens recordi què hi havia abans.

I aquí sa responsabilitat també és de ses administracions. Ajuntaments, Consell, Govern i organismes competents tenen, cadascun dins les seues funcions, sa responsabilitat de protegir, conservar i valorar el patrimoni. No basta protegir-lo damunt el paper si després el deixam abandonat, sense senyalitzar i sense explicar a la ciutadania què representa.

Un territori no és només allò que construïm. També és allò que decidim conservar. I mentre el territori es va ocupant, el mercat immobiliari s’allunya cada vegada més de la gent que viu aquí.

Promocions que anuncien comfort, luxury, high level i tota mena de meravelles amb preus que poden arribar als cents de milers d’euros per un apartament d’uns 60 metres quadrats i dues petites habitacions.

Cents de milers d’euros. Per a qui? Per al resident que treballa a Eivissa? Per a una família jove? Per a un treballador del sector turístic? Per a una parella que vol quedar-se a s’illa? Evidentment, no és aquest el públic objectiu.

I després ens estranyam que els nostres fills no puguin emancipar-se, que els treballadors no trobin habitatge o que cada vegada sigui més difícil viure dignament a sa nostra pròpia illa.

No és una qüestió de demanar que no es construeixi mai més res. És una qüestió de preguntar-nos què construïm, per a qui ho construïm i quin preu territorial i social estam disposats a pagar.

A Cala Pada ni tan sols ens vam aturar. Ho teníem previst, però aquella sensació de trobar-nos en un lloc completament orientat al turisme ens va fer continuar caminant. Tot semblava parlar al visitant, vendre al visitant i pensar en el visitant.

I llavors arribàrem a Es Niu Blau. Estàvem cansats i necessitàvem beure, així que vam entrar en un restaurant conegut, d’aquells de sempre. Estava pràcticament buit. Només hi havia un home assegut parlant amb un cambrer. Em vaig acostar i li vaig dir que érem una colla d’unes trenta persones i que volíem seure a prendre un refresc.

No em van entendre. Ho vaig repetir. Finalment, s’home que estava assegut va haver d’explicar al cambrer en castellà què li estava demanant. I vaig pensar que, potser, si hagués parlat en anglès m’hauria entès a sa primera.

Després vaig demanar un cafè amb llet descafeïnat de sobre i un got de gel apart. El cambrer es va quedar igualment desconcertat perquè, segons em va explicar, allà només tenien cafè de màquina.

Pot semblar una anècdota sense importància, però per a mi aquella escena resumí perfectament la sensació de tota sa caminada: els eivissencs cada vegada pintam menys en determinats espais de sa nostra pròpia illa.

Això sí, a s’hora de pagar ens entenem perfectament. Un suc de taronja, 5,50 euros; una Fanta, 4,50; una canya petita, 3,90; una Coca-Cola, 4,50; un tallat, 2,80.

Vaig pagar i vaig callar, perquè no tenia cap intenció de muntar un espectacle. Però quan vam partir ho vaig dir als companys: jo no hi tornaria. I no és només pel preu. És perquè un comença a sentir que determinats llocs ja no són per a naltros.

Vam acabar sa caminada a Es Faralló, passant davant d’un conegut hotel amb terrasses i piscines pràcticament aferrades al caminet dels vianants, sense una separació que permeti caminar amb sa tranquil·litat que hauria de tenir qualsevol persona que passeja per la costa.

I finalment arribàrem al Palau de Congressos, on, per cert, diuen que el volen ampliar. Que l’ampliïn si volen. I que l’omplin de turistes d’alt poder adquisitiu.

Però després que no ens venguin sa moto que tot això es fa per millorar la vida dels residents.

Perquè, després de veure tot això, crec que el debat ja no pot ser només si Santa Eulària creix molt o poc. El debat és quin tipus de municipi estam construint. Un municipi on cada metre de costa té un valor econòmic creixent, però on caminar és cada vegada més difícil. Un municipi on l’habitatge nou es presenta com un producte de luxe mentre una part dels residents no pot accedir-hi. Un municipi on els negocis es van adaptant cada vegada més a un visitant amb un determinat poder adquisitiu, mentre els residents senten que alguns espais ja no estan pensats per a ells. I, al mateix temps, un municipi que corre el risc de perdre els testimonis materials de la seua pròpia història.

Perquè també és això el que em preocupa: que enmig d’aquesta transformació no només perdem espai, sinó també memòria, identitat i patrimoni.

No dic que un sol govern sigui responsable de tot el que està passant, perquè seria massa fàcil i probablement injust. Parlam de decisions acumulades durant anys, de diferents administracions, de plans urbanístics, de llicències, de normatives, de permisos i de la manera com s’ha decidit gestionar el territori. Però precisament per això crec que és necessari exigir responsabilitats a qui governa, sigui del partit que sigui.

Governar no és només inaugurar, anunciar inversions o presentar projectes espectaculars. Governar també és decidir què no es fa. És posar límits. És controlar. És protegir. I és sobretot entendre que hi ha coses que, una vegada perdudes, ja no es poden recuperar.

Un camí per caminar. Un espai públic. Una platja. Un paisatge. Un habitatge on una família pugui viure. Un negoci que encara tengui sentit per als residents. Un aqüeducte romà. Un pou que explica una part de la història de ses nostres mines. Això també és riquesa.

I potser aquesta és la pregunta que hauríem de fer als qui governen Santa Eulària i a totes ses administracions que tenen responsabilitats sobre aquest territori: Què volem conservar? Quins límits estam disposats a posar? I quin municipi volem deixar als qui vendran darrere naltros?

Jo no vull una Eivissa tancada al món. No vull expulsar els turistes ni tornar a un passat idealitzat que ja no existeix. El que vull és una Eivissa on els qui vivim aquí també tenguem dret a existir, a caminar, a disfrutar de la costa, a trobar habitatge i a reconèixer els nostres pobles.

Després d’aquella caminada per Santa Eulària vaig tornar a casa amb una idea molt clara: no m’agrada el que veig. I encara m’agrada menys pensar que tot això no és simplement fruit de la casualitat. És el resultat de moltes decisions preses durant molts d’anys.

Per això la pregunta ja no és només què està passant amb Santa Eulària. La pregunta és: Qui està decidint en què es converteix Santa Eulària? I, sobretot, qui està disposat a posar-hi límits abans que allò que encara reconeixem com a nostre desaparegui?

Perquè un dia podem arribar a tenir més hotels, més apartaments, més restaurants, més negocis i més ingressos que mai. Però si pel camí perdem els nostres espais, sa nostra costa, el nostre patrimoni, sa nostra identitat i la possibilitat de viure dignament a sa nostra pròpia illa, què haurem guanyat realment?

Jo només esper que, almanco, no arribi un dia en què els eivissencs hàgim de mirar els nostres pobles i ses nostres costes des de fora perquè ja no hi tenguem lloc.