Un matí entre pedres de més de quatre mil anys.

Eivissa, 1 d'Octubre 2026

UN MATÍ ENTRE PEDRES DE MÉS DE QUATRE MIL ANYS.

Tornar a Formentera sempre és un plaer. No importa els anys que fa que visc fora, ni quantes vegades hi torni. Hi ha coses que no sé explicar gaire bé: s'olor de sal, una llum determinada, una manera de mirar la mar, el color d’una paret, el perfil d’un pi, un camí que reconec sense haver-hi pensat mai. Són coses que se m’han quedat a dins i que, quan torn, em recorden que aquella és sa meua terra.

Fa molts d’anys que visc a Eivissa. Però Formentera continua essent Formentera. I tornar-hi, sobretot quan ho faig amb amics i amigues, encara és més especial. Aquesta vegada hi tornava amb els amics i amigues de l’Associació d’Alumnes de la Universitat Oberta per a Majors d’Eivissa. I el motiu no podia ser més interessant: anar a descobrir una mica més de sa nostra història, visitant Ca na Costa i Can Blai.

I dic «descobrir» perquè, a mida que avançava el matí, em vaig adonar que, malgrat haver nascut a Formentera i haver-hi caminat tantes vegades, encara hi ha moltíssimes coses que no conec de sa meua pròpia terra.

I això, sincerament, em fa pensar. Em preocupa.

Ens acompanyava na Maria Bofill, doctora en Arqueologia Prehistòrica i conservadora del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera. Na Maria és d’aquelles persones que en saben, i molt. Però quan dic que en sap, no em referesc només als coneixements que té. Em referesc, sobretot, a sa manera de transmetre’ls. Té aquella capacitat que no és fàcil de trobar: saber molt d’una cosa i aconseguir explicar-la de manera que els altres també la sentin seua.

Jo ho vaig notar des del primer moment. Mentre l’escoltava, vaig començar a mirar ses pedres d’una altra manera. Allò que, abans d’arribar, podia semblar simplement un altre lloc arqueològic, a poc a poc es va anar convertint en una història.

Na Maria va aconseguir que miràssim unes pedres i hi veiéssim persones. Que miràssim unes lloses i imaginàssim una vida. Que allò que teníem davant deixàs de ser simplement terra, pedra i silenci.

De sobte, allà hi havia persones. Persones que havien viscut a Formentera molt abans que naltros. Que havien caminat per aquesta mateixa terra. Que havien conegut la mar. Que havien mirat el mateix cel. Persones de les quals sabem ben poca cosa, però que, d’una manera o altra, també havien estimat aquest tros d’illa.

Un gust escoltar-la. Amb gent que en sap, dona gust.

I jo, mentre l’escoltava, no podia deixar de pensar en la Formentera que jo vaig conèixer de petit. En totes aquelles coses que he tengut davant els ulls tota la vida sense saber què eren.

Ca na Costa n’és un exemple perfecte. Avui sabem que és un sepulcre megalític, un enterrament de més de quatre mil anys d’antiguitat. Però jo, de petit, què hi veia? Pedres. Un munt de pedres. Això era el que jo veia. Un munt de pedres més dels molts que hi ha per Formentera.

I vaig pensar en quantes vegades hi havia passat a prop. Quantes vegades hi havia caminat sense mirar. Quantes vegades devia haver-hi jugat o passat simplement pel costat sense donar-li cap importància.

Ca na Costa es va descobrir com a jaciment l’any 1975, aproximadament. I abans? Quantes vegades hi havíem passat sense saber què teníem davant?

Aquella pregunta em va quedar al cap. I em va fer una mica de mal. Perquè ara, després d’escoltar na Maria, tornar a mirar aquell lloc ja era una altra cosa. I, si he de ser sincer, em produïa una certa vergonya.

No per mi tot sol. Per aquella ignorància nostra, tan habitual, tan comprensible a vegades, però tan perillosa quan parlam del patrimoni. Perquè quantes Ca na Costa hi deu haver hagut? Quantes pedres que avui ja no hi són? Quantes lloses d’enterraments antics varen acabar formant part d’una paret? Quantes pedres es varen fer servir per construir una casa? Quantes varen desaparèixer quan es va fer un camí o una carretera?

Mai ho sabrem. I això és potser el que més em preocupa. Que moltes vegades hem destruït allò que no sabíem que havíem de protegir.

Parlam dels primers habitants de Formentera i dels pocs vestigis que ens han quedat d’ells. I jo no puc evitar pensar en tot el que hem perdut pel camí. Per ignorància. Per desconeixement. Perquè ningú no ens havia explicat que aquella pedra que teníem davant podia tenir quatre mil anys d’història.

I després vàrem anar a Can Blai.

I la sensació va tornar a ser semblant. Allà hi ha les restes d’una estructura d’època romana que s’ha relacionat amb un possible campament o fortificació. Però quan hi arribes, què hi veig? Quasi res. No hi ha portes. No hi ha grans parets. No hi ha un castell que pugui contemplar. No hi ha res que, a primera vista, em faci imaginar fàcilment què hi havia allà.

I, precisament perquè en queda tan poc, ses preguntes són moltes. Per què es va construir? Qui hi vivia? Quina funció tenia? Va ser realment un castell? O era una altra cosa?

No ho sabem amb certesa. I jo vaig pensar que potser les respostes no sempre s’han de buscar davall terra. Potser també les hauríem de buscar entre ses persones.

Potser hauríem de demanar als vells d’es Caló o de Sant Fernando. Als qui varen veure aixecar ses cases. Als qui sabien d’on sortia el marès. Als qui coneixien ses pedres. De quins materials es varen fer ses cases d’abans? D’on varen sortir aquelles pedres? Quantes se’n varen aprofitar d’altres construccions?

Tal vegada, entre ses parets de ses cases d’es Caló, Sant Fernado o La Mola encara hi ha alguna pista d’un passat que naltros ja no sabem veure.

Perquè aquesta és una altra cosa que vaig pensar aquell matí: potser Formentera està plena d’història, però naltros hem perdut la capacitat de llegir-la. Ens hem acostumat tant a veure-la que ja no la miram.

I potser això és el que més em va agradar d’aquella visita. Que na Maria ens va ensenyar, sobretot, a mirar. A mirar ses pedres. A mirar sa terra. A fer-nos preguntes. A entendre que allò que sembla poca cosa pot explicar-nos molt.

S'altre matí no vàrem descobrir només Ca na Costa ni Can Blai. Vaig descobrir una mica més de Formentera. I, en certa manera, també una mica més de jo mateix. Perquè estimar una terra no és només emocionar-se quan la veus des de la mar. No és només estimar ses platges, la mar, ses postes de sol o aquell paisatge que tots reconeixem.

Estimar una terra també és saber d’on ve. Saber qui hi va viure abans que naltros. Respectar ses pedres. Respectar els camins. Respectar ses parets. Respectar allò que encara queda.

I, sobretot, intentar que el que queda no desaparegui perquè naltros no hem sabut entendre què teníem davant.

Ens quedaran els dubtes, evidentment. Ens quedaran ses teories, les hipòtesis i ses discussions dels historiadors. Quedaran preguntes que potser no tendran mai resposta.

Però està bé. La història també és això: aprendre a conviure amb allò que no sabem. El que sí que hauríem de saber és que aquesta terra nostra mereix ser coneguda. I estimada.

S'altre matí, entre pedres de més de quatre mil anys, vaig tornar a sentir una cosa que, de tant tenir-la a prop, a vegades oblidam. Que Formentera no va començar amb naltros. Que abans que naltros hi havia altres mans, altres mirades, altres vides.

I que aquestes pedres, aparentment silencioses, encara ens estan contant coses. Només ens falta aturar-nos. Mirar-les. I escoltar.

I si visites com aquesta serveixen perquè, a partir d’ara, quan passi davant unes pedres no les vegi simplement com un munt de pedres, sinó com una part de la nostra història, ja haurà valgut molt la pena.

Perquè només començarem a estimar de veres sa nostra terra el dia que siguem capaços de conèixer-la. I s'altre matí, gràcies a na Maria Bofill i a tots els qui ens varen acompanyar, vaig tornar a casa amb una sensació especial: La sensació que encara em queda molt per conèixer de Formentera.

I, aquesta vegada, això ja no em preocupa. Al contrari. M’ha fet venir ganes de tornar-hi. De caminar. De mirar. I d’aprendre.