Hola, papa.

Eivissa, 23 de setembre 2026

HOLA, PAPA.

Fa dies que tenc ganes d’escriure’t, encara que ja sé que no podràs llegir aquesta carta. Supòs que, després de tants d’anys, un ja s’acostuma a parlar amb els que no hi són d’una altra manera: els parla per dins, els recorda quan passa alguna cosa, els conta mentalment una notícia o una anècdota, i de vegades, sense saber ben bé per què, una cosa petita fa que tornin a aparèixer amb una força que no esperaves. A jo m’ha passat amb una figuera.

Sí, papa, amb una figuera.

Pot semblar una tonteria, però aquests dies he pensat molt en tu per culpa d’una figuera que va sembrar una de ses teues netes amb un tany de sa que tu tenies a Puig d’en Valls. I no sé explicar-te molt bé què he sentit quan m’ho ha contat, però de seguida he pensat en sa figuera de Formentera, aquella que hi havia davant ca nostra, a sa tanca de Can Vicent Rampuixa, i en totes ses coses que aquella figuera representa per jo i que, segurament, quan vivíem allà, cap de naltros era conscient que algun dia tendria tanta importància.

Me’n record perfectament de tu quan arribaves a Formentera durant s’estiu. Quan podies escapar-te una mica de sa feina i venir, després de saludar-nos i de fer tot allò que feim quan tornam a casa, tardaves poc a anar baix sa figuera. Miraves què hi havia, buscaves alguna figa que ja fos madura, la collies i te la menjaves allà mateix. Jo ho veia com una cosa absolutament normal, com tantes altres coses que feies cada dia i que, en aquell moment, no em mereixien més atenció que qualsevol altra. Ara, en canvi, quan hi pens, em sembla una d’aquelles escenes que un voldria haver guardat millor, haver mirat amb més atenció, perquè avui donaria el que fos per poder tornar-hi un moment i veure’t fent exactament allò.

No sé si tu pensaves gaire en aquella figuera. Potser per tu era simplement una figuera que hi havia davant ca nostra i que donava unes bones figues. Però jo ara crec que aquella figuera estava molt més lligada a tu del que naltros podíem entendre. El meu güelo l’havia sembrada a aquella terra i després aquella finca, amb sa casa vella que s’havia de reformar, havia acabat formant part de sa teua vida. Tu tenies vint-i-set anys i començaves a construir sa teua família, i allà, amb sa mama, vàreu començar aquella vida que més tard ens duria a naltros.

Jo vaig néixer allà, i allà també varen néixer dues de ses meues germanes. Per jo aquella casa no era una cosa especial perquè era simplement ca nostra. Aquelles terres eren ses terres que coneixia, aquella figuera era sa figuera que hi havia davant sa casa i aquell paisatge era el que veia cada dia. És ara, amb els anys, quan començ a entendre que ses coses que vivim sense donar-hi importància són moltes vegades ses que després més trobam a faltar.

Quan vàrem haver de deixar Formentera jo tenia deu anys i, encara que en aquell moment segurament no ho podia entendre com ho entenc ara, aquella mudança va ser un canvi important per a tots. Necessitàvem estar més a prop de metges, escoles i de totes aquelles coses que una família necessita, i vàrem venir a Eivissa, a Puig d’en Valls, on tu havies fet construir sa casa familiar. I allà, una vegada més, vas començar a fer sa teua vida a partir de sa terra.

Tu eres d’aquelles persones que necessitaven tenir alguna cosa entre mans. No eres gaire de quedar-te aturat. Si hi havia un terreny, hi sembraves arbres; si hi havia un tros de terra que es podia aprofitar, hi feies un hort; si hi havia animals que podies cuidar, en tenies. I quan vàrem comprar es terreny gros als afores del poble, aquell lloc es va convertir encara més en el teu refugi, sobretot quan et vas jubilar. Hi vas fer corrals, hi vas dur animals, vas sembrar i vas plantar, i a poc a poc vas anar fent aquell lloc teu.

I, naturalment, hi havia d’haver una figuera oriola. No podia faltar.

Potser no la vas sembrar perquè volguessis mantenir viva cap història ni perquè pensassis que aquella figuera et connectava amb sa teua joventut a Formentera. Segurament només volies tenir figues. Però avui, mirant-ho des de sa distància, m’agrada pensar que, sense saber-ho, tornaves a sembrar una cosa que ja formava part de sa teua vida.

Aquella figuera, però, no va ser mai gaire generosa. Els primers anys no feia gaire cosa i, amb s’ajuda des tiu Joan, la vares empeltar d’una figuera que ell tenia a Sant Llorenç. No va acabar de funcionar gaire bé, encara que algun estiu vàrem poder menjar unes quantes figues. No era una figuera especialment espectacular ni tampoc una d’aquelles coses que, mentre tu eres aquí, pareixia que haguessin de tenir cap importància.

Després vas faltar tu, papa, i sa vida va continuar, com sempre continua encara que naltros tenguem la sensació que durant un temps hauria de quedar aturada.

Amb els anys també va arribar el moment de vendre aquell terreny. Els hereus vàrem decidir que era hora de deixar-lo anar i, quan una propietat passa a altres mans, moltes vegades també pareix que se’n vagi una part de sa història que hi havia dins. I jo pensava que amb aquella venda també acabaria desapareixent sa figuera.

Però una de ses teues netes va tenir una altra idea.

Abans de deixar aquell terreny, va voler quedar-se amb uns tanys de sa teua figuera. Els va agafar i els va sembrar a un altre lloc, allà on ella viu. I així, sense fer gaire renou, va començar una història nova.

El tany va arrelar, va començar a créixer i, amb el pas dels anys, es va convertir en una figuera petita. I ara, papa, aquesta figuera ja comença a donar ses primeres figues.

Quan m’ho va contar, vaig pensar immediatament en tu. Vaig pensar en aquella figuera de Formentera i en tu baix ella, menjant una figa acabada de collir. I vaig pensar que és ben estrany això de sa memòria, perquè a vegades no necessitam una fotografia ni una data perquè una persona torni a naltros. Basta una cosa tan senzilla com un arbre.

I aquell dia vaig entendre que aquella neta teua havia fet molt més que conservar una figuera. Havia conservat una petita part de tu.

Potser ella no ho va fer pensant en tot això. Potser simplement li feia pena que sa figuera desaparegués i volia tenir un tros de l’arbre del seu güelo. Però jo crec que precisament aquestes són ses coses que més valor tenen: les que feim sense pensar que estam fent història.

Tu vas sembrar aquella figuera sense saber que un dia un dels teus nets en sembraria un tany. El meu güelo va sembrar sa primera sense poder imaginar tot el que vendria després. I ara naltros tenim una figuera nova que encara és petita, però que ja comença a donar fruit.

I això m’ha fet pensar molt en tu i en sa manera que tenim de deixar coses darrere nostre sense adonar-nos. Quan som vius, feim feina, criam es fills, construïm cases, compram terres, sembram arbres, cuidam animals i passam els dies ocupats en mil coses. No solem pensar què quedarà de tot això quan naltros no hi siguem. I, tanmateix, de vegades queda molt més del que pensam.

Queda una casa dins sa memòria d’un fill. Queda una manera de fer les coses. Queda una història que algú contarà als seus fills. Queda una fotografia, una eina, una terra, un arbre. Queda una figuera.

Jo, que sempre he tengut aquesta mania d’escriure coses de sa nostra vida, supòs que ho faig precisament perquè tenc por que tot això es perdi. Amb els anys es van perdent detalls, ses dates es confonen, ses cares es fan més llunyanes i arriba un moment en què ses persones que han estat una part important de sa nostra vida corren es risc de convertir-se simplement en un nom dins sa història familiar.

I jo no voldria que això passàs amb tu.

M’agradaria que els que venguin després de naltros poguessin saber qui eres, com eres, què t’agradava fer i quines coses et feien feliç. M’agradaria que sabessin que eres un home que necessitava tenir terra per cuidar, animals per atendre, arbres per sembrar i coses per fer. Que sabessin que hi havia una casa a Formentera on vas començar sa teua família i que davant aquella casa hi havia una figuera on, durant els estius, anaves a menjar figues quan arribaves.

I ara tenim una altra figuera. Una que no és sa mateixa, però que ve d’aquella història. Una figuera que ha canviat de terra, que ha sobreviscut a sa venda del terreny i que ara torna a començar.

Quan arribin ses primeres figues que puguem menjar (si ses torcasses ens ho permeten, perquè ja sabem que elles també tenen els seus drets), jo crec que hauríem de fer una cosa molt senzilla. Ens hauríem d’ajuntar tots i menjar-les junts. No faria falta preparar res ni fer cap gran homenatge. Només estar junts, mirar sa figuera i parlar de tu.

Segur que algú recordarà una cosa que jo he oblidat. Algú contarà una anècdota. Algú riurà. I potser hi haurà algun moment de silenci en què tots pensarem en tu. I jo segurament tornaré a veure’t baix sa figuera de Formentera, amb una figa a sa mà.

Potser és això el que significa mantenir viva sa memòria d’una persona. No és intentar que no desaparegui mai, perquè això no ho podem aconseguir. És fer que, de tant en tant, torni a aparèixer. En una conversa, en una fotografia, en una història que contam als nets o en un arbre que continua creixent.

Tu ja no hi ets, papa, però aquella figuera sí. I ara n’hi ha una altra que comença a donar fruit. I cada vegada que pensi en ella, sabré que una part de sa nostra història ha continuat. Que aquell tany que una de ses teues netes va voler salvar no era només un tros d’arbre. Era una manera de dir que no volíem perdre del tot allò que venia de tu.

Per això avui t’escric. Per contar-te que, després de tants d’anys, una figuera que tu vas sembrar encara ens ha tornat a parlar de tu. I que, d’alguna manera, mentre aquella figuera continuï creixent, mentre doni figues i algú de sa família les mengi i pregunti d’on venia aquell arbre, tu continuaràs tenint un lloc entre naltros. No dins una fotografia ni només dins un record. Dins una figuera. I crec que t’hauria agradat.

Una abraçada, papa.