Fer barri, una manera de viure.

Eivissa, 3 de novembre 2026

FER BARRI, UNA MANERA DE VIURE.

Hi ha viatges que, més enllà dels quilòmetres recorreguts, et deixen petites lliçons de vida. Experiències senzilles, quotidianes, que potser en un primer moment et passen desapercebudes, però que, quan les mires amb una mica de perspectiva, et fan pensar. I això és precisament el que m'ha passat durant sa meua darrera estada a Anglaterra, a casa dels meus fills.

El motiu del viatge era ben especial: passar uns dies amb ses meues netes i compartir amb elles la celebració de Halloween. No era la primera vegada que hi anava. Altres anys també havia aprofitat aquestes dates, que normalment coincideixen amb els darrers vols directes de la temporada entre Eivissa i Anglaterra. Després venen uns mesos d'hivern en què ses comunicacions es compliquen i ses visites a casa de ses netes ja no són tan fàcils.

Però aquesta vegada, a més de disfrutar de sa família, he descobert algunes coses al nou barri on viuen els meus fills. Ja havia comentat en altres escrits que havien canviat de barri, però no de poble, i que ara viuen en una casa més gran. El nou barri és aparentment normal: carrers tranquils, comerços, una escola, parcs infantils, cotxes aparcats als carrers i cases amb petits jardins a s'entrada. Res que no puguem trobar també a molts barris d'Eivissa.

Però hi he descobert tres iniciatives veïnals que m'han cridat especialment s'atenció. Tres petites experiències que m'han fet reflexionar sobre una cosa que, al meu entendre, hauríem de cuidar molt més: ses relacions amb els nostres veïns.

Sa primera experiència: una biblioteca per compartir.

En un dels carrers hi ha una casa que té una petita biblioteca de madera instal·lada a la part exterior del jardí, de cara al carrer. L'han batejada com a "Little Free Library". La idea és tan senzilla com extraordinària: qualsevol persona pot agafar un llibre, endur-se'l a casa i, a canvi, deixar-ne un altre perquè algú més el pugui llegir.

Un petit intercanvi cultural obert a tothom. Sense horaris, sense registres i sense cap altra condició que la voluntat de compartir.

Us puc assegurar que funciona. Hi passen persones adultes, però també infants que s'aturen a mirar els contes i a descobrir noves històries.

Vaig tenir s'oportunitat de parlar amb els veïns que havien posat en marxa la iniciativa i els vaig felicitar. La seua resposta em va sorprendre per la naturalitat: per a ells, simplement era una manera de fer veïnatge.

I vaig pensar que, efectivament, no feia falta gaire cosa. Una mica d'imaginació, una mica de generositat i ganes de compartir. De vegades, fer barri comença amb un simple llibre deixat a l'abast de tothom.

La segona experiència: una invitació per conèixer-se.

Un altre veí havia tingut una iniciativa diferent. Havia repartit per tots els portals del carrer un petit cartell, fet a mà, amb una invitació més o menys així:

«Estau convidats! Dissabte, a les dotze del migdia, ens trobarem al pub del barri. Veniu i compartirem un rato tots junts! Cadascú pagarà les seues consumicions».

I poca cosa més. No hi havia cap celebració especial, cap acte organitzat ni cap motiu concret. Simplement, una convocatòria per trobar-se, parlar, conèixer-se i començar a fer amistat amb ses persones que viuen al mateix carrer.

Aquesta iniciativa em va deixar una mica descol·locat. I, sobretot, em va fer pensar en la realitat de molts dels nostres edificis i comunitats.

Què feim a la nostra escala? Ben poca cosa. De vegades coincidim a l'ascensor, ens saludam, intercanviam quatre paraules i cadascú continua el seu camí. Ses reunions de veïns, quan n'hi ha, ja es fan a ses oficines de l'administrador, i l'assistència sovint és escassa, per no dir inexistent.

Mentrestant, han arribat veïns nous a la comunitat i ni tan sols sabem qui són. Compartim parets, ascensor, escales i zones comunes, però gairebé no compartim res més.

I em deman: quan hem deixat de tenir interès per ses persones que tenim més a prop? Quan hem convertit els veïns en simples desconeguts amb qui compartim un mateix edifici?

Potser hauríem de recuperar una mica aquella manera de relacionar-nos que semblava tan natural abans. No es tracta de ser amics íntims de tothom ni d'haver de participar en totes ses activitats. Es tracta, simplement, de conèixer-nos, saludar-nos, saber que podem comptar els uns amb els altres.

La tercera experiència: Halloween, una festa de tot el barri.

Si hi va haver una experiència que em va impressionar especialment, va ser la celebració de Halloween.

Els veïns tenen un grup de WhatsApp i s'havien organitzat per celebrar la festa conjuntament. Cada casa decorava la façana amb teranyines, monstres, figures gegants i tota mena d'elements terrorífics. Als jardins i als portals no hi faltaven ses carabasses ni ses llums.

Hi havia, a més, una consigna compartida: a les sis de la tarda, totes ses cases havien d'encendre els llums interiors. Si una casa tenia els llums encesos, significava que participava en la festa i que estava preparada per rebre els infants.

S'havia convidat familiars, amics i, sobretot, els més petits. Tothom disfressat. I, a s'hora prevista, va començar el tradicional «trick or treat», el nostre «truco o trato».

Grups d'infants, els més petits acompanyats pels seus pares, anaven de porta en porta amb ses bosses preparades per recollir caramels. El meu fill havia comprat vuit quilos de caramels per repartir-ne un a cada infant que tocàs a la porta. I es va quedar sense cap!

Imaginau-vos la quantitat de gent que hi havia. S'ambient era extraordinari. Carrers plens de famílies, infants, rialles, disfresses i veïns que compartien una mateixa celebració.

Cap a les vuit de la nit, acabat el recorregut pels portals, cadascú tornava cap a casa. Però la festa no s'havia acabat. Era el moment d'entrar a casa d'algun veí, compartir una copa de vi, picar alguna cosa i continuar la conversa. Una manera senzilla i agradable d'acabar una celebració que havia aconseguit mobilitzar tot un barri.

I vaig tornar a pensar: això és fer barri!

Tres experiències diferents, però amb un mateix fil conductor: sa voluntat de compartir, de relacionar-se i de construir una comunitat on ses persones no siguin simplement veïnes de porta, sinó persones amb qui es pot parlar, conviure i comptar.

Potser tot això em va fer recordar una pregunta que abans tenia una resposta ben senzilla.

Quan antigament havies de sortir de casa per anar al metge, fer una gestió urgent o resoldre qualsevol imprevist, amb qui deixaves els infants? Amb algun veí o veïna, naturalment. Amb qui, si no? Hi havia confiança, coneixença i aquella tranquil·litat de saber que, si et feia falta, algú del costat et podia donar un cop de mà.

I avui? A qui deixaríem els nostres fills? Sabem prou bé qui viu al nostre costat per demanar-li un favor? Tenim algú a prop amb qui poder comptar?

No es tracta de viure en el passat ni de pensar que qualsevol temps anterior era millor. La societat ha canviat, ses famílies tenen altres ritmes i tots tenim ses nostres obligacions. Però potser, enmig de tantes presses, tanta tecnologia i tanta vida individual, hem anat perdent una cosa que té molt de valor: el sentit de comunitat.

No necessitam grans projectes ni pressupostos importants per recuperar-lo. De vegades n'hi ha prou amb una petita biblioteca, una invitació a prendre alguna cosa o una festa organitzada entre tots. El més important és fer el primer pas.

He tornat d'Anglaterra amb molts bons records dels dies compartits amb ses meues netes, però també amb una petita lliçó que m'agradaria traslladar als nostres barris i a ses nostres comunitats.

Perquè un barri no són només carrers, cases, comerços i parcs. Un barri són, sobretot, ses persones que hi viuen i sa manera com es relacionen. I potser ha arribat s'hora de deixar de ser simplement veïns i tornar a fer veïnatge.

Pensa-ho. Potser el primer pas per canviar el nostre barri és, senzillament, trucar a la porta del veí.

Jet2: Fins a l'any que ve!

Eivissa, 2 de novembre de 2026

JET2: FINS A L’ANY QUE VE!

Aquest Halloween he fet una escapadeta a Anglaterra per estar amb els meus fills i netes i, de passada, celebrar tots junts aquesta festa tan «terrorífica». Encara que, vist el que costa avui dia volar, sa cosa més terrorífica del viatge no ha estat Halloween, sinó els preus dels bitllets d'avió.

Per anar-hi, Jet2 ens va obligar a fer una ruta nova: volar per primera vegada a Bristol. Això és perquè aconseguir un vol directe d'Eivissa a Birmingham a un preu raonable s'ha convertit en una missió gairebé impossible. Quan arriba el final de temporada, sembla que s'ha de buidar s'illa de turistes anglesos com sigui. Els avions van plens, ses companyies ho saben i, naturalment, aprofiten l'ocasió per fer-nos una carícia a sa cartera. Una d'aquelles carícies que et deixen marca.

Trobar un bitllet a bon preu aquests dies de final de temporada és com trobar un trèvol de quatre fulles. Un miracle! I, si el trobes, més val que no ho expliquis gaire, no fos cas que la companyia se n'assabentàs i apujàs el preu.

A l'hora de partir de s'aeroport d'Eivissa, la situació de sempre. Ja ens coneixen, o almenys això sembla. Arribam al taulell de facturació i, abans de mirar els bitllets, ens fan una inspecció visual de dalt a baix. Ens miren sa roba, ses cares, ses sabates... I, és clar, no duim sandàlies amb calcetins, ni pantalons curts, ni cap camiseta d'algun equip de futbol. Tampoc tenim aquella pinta de turista que sembla que hagi sortit directament d'un bar després d'una nit de celebració.

I llavors arriba sa pregunta de rigor:

- Aquest és el taulell per anar a Anglaterra. Segur que volen cap allà?

Sempre sa mateixa escena! Ja només falta que ens demanin el passaport, el certificat de naixement i una declaració jurada assegurant que no ens hem equivocat de destinació.

Amb els anys, però, ja ens hi hem acostumat. Fins i tot ens fa gràcia. És una mena de control de seguretat addicional, però basat en l'aparença física. Una classificació sociològica de passatgers feta a ull. Pel que sembla, per volar a Anglaterra hi ha un uniforme no escrit: sandàlies amb calcetins, pantalons curts, camiseta de futbol i, si pot ser, una cervesa a cada mà. Naltros, que som uns descuidats en qüestions de protocol turístic, continuam presentant-nos amb sa nostra indumentària habitual. I, mirau, ens deixen passar!

Superat aquest primer control d'identitat estètica, vam emprendre el viatge cap a Bristol. Una destinació nova per a naltros, fruit d'aquella política de preus de ses companyies aèries que sembla pensada perquè el passatger conegui mig Regne Unit abans d'arribar a ca seua.

La visita familiar, ses netes, els fills i Halloween van compensar de sobres els quilòmetres addicionals i les incomoditats del trajecte. Perquè, al cap i a la fi, quan el motiu del viatge és estar amb sa família, un acaba perdonant moltes coses. Fins i tot a Jet2.

Però la tornada de Birmingham a Eivissa encara ens tenia reservades unes quantes sorpreses.

Sa primera va arribar a s'hora de facturar. Ens va atendre una empleada que, pel que semblava, no havia esmorzat All Bran. No sé si tenia un mal dia, si havia discutit amb algú abans d'arribar a sa feina o si simplement formava part d'aquella categoria de persones que, quan els posen un uniforme i una pantalla davant, es pensen que han rebut poders extraordinaris.

Amb unes maneres més aviat desagradables, va decidir que ens havia de cobrar per una maleta de mà. I aquí va començar sa festa!

Discutir sobre què es pot considerar una maleta de mà i què no pot ser un debat etern. Hi ha qui considera que una maleta és una maleta, qui pensa que tot el que no càpiga dins una butxaca ha de pagar i qui, si pogués, et cobraria fins i tot per dur els pantalons posats. El cas és que aquella senyora semblava tenir-ho claríssim: pagaríem i punt.

Com que no estava disposat a acceptar una decisió presa amb aquella alegria recaptatòria, vaig demanar parlar amb la cap de servei per aclarir el tema. Va venir immediatament.

- Quin és el problema?

El problema? Aquesta senyora no sap distingir una maleta d'una bossa de mà. I, perquè ella ho diu, ens vol fer pagar. Li vaig explicar que tota la vida havia viatjat amb aquella maleta de mà, que mai havia tingut cap problema i que ara aquella empleada pretenia cobrar-me per una cosa que era perfectament admissible.

- Quina classe de companyia és aquesta? Què us heu cregut? Us sembla que sigui sa primera vegada que vol amb avió?

Finalment, després de la corresponent conversa i d'algun intercanvi de mirades, el tema es va resoldre de manera raonable. Vam poder continuar sense pagar ni una lliura. I tan contents!

No esperava que em regalassin un ram de flors ni que em demanassin disculpes de genolls, però sí una explicació coherent. Perquè una cosa és que ses companyies tenguin unes normes i una altra de molt diferent és que alguns empleats les interpretin com si fossin els propietaris de s'aeroport, i, si els deixes, fins i tot de s'avió.

Ara bé, hi ha una cosa que em rebenta especialment: aquests petits dictadors de mostrador que, d'entrada, t'amenacen amb un suplement, una penalització o qualsevol altra desgràcia, a veure si cola. Doncs no sempre cola, senyora! Que els passatgers també tenim drets. I no hem d'arrugar-nos cada vegada que algú, darrere d'un taulell, ens parla amb aires de superioritat. Ses normes s'han de complir, evidentment, però per tothom. I ses coses s'han d'explicar amb educació. Que un pot tenir molta paciència, però no necessàriament vocació de beneit.

Superat l'incident de sa maleta de mà, va arribar el moment d'embarcar. I aquí va començar una experiència que difícilment oblidarem: Només érem nou passatgers!

Sí, sí, nou! Un luxe. Tot un avió pràcticament a sa nostra disposició. Allò no era un vol comercial, era un servei privat de Jet2, encara que sense xampany ni alfombra vermella.

Per embarcar no hi va haver ni passarel·les, ni autocars, ni aquelles caminades interminables per ses pistes que et fan arribar a s'avió amb ganes de quedar-te a terra. Un membre de la tripulació ens va venir a buscar i, a través d'uns passadissos, ens va conduir directament fins a sa porta de s'avió. Només ens va faltar que ens duguessin ses maletes i ens demanassin si havíem dormit bé.

Durant el control de passatgers, ja vaig aprofitar per fer una proposta a l'hostessa. Li vaig comentar que, si la companyia estava disposada a pagar-me bé, oferir-me un bon hotel i cobrir-me ses despeses, jo no tenia cap inconvenient a quedar-me uns quants dies més a Anglaterra. D'aquesta manera podien cancel·lar el vol, estalviar-se combustible, taxes i sous, i tots tan contents. No em van fer gaire cas. Quina poca visió empresarial!

Un cop dins s'avió, tot va transcórrer segons el guió habitual: demostració de seguretat, explicacions de ses sortides d'emergència, venda de productes lliures d'impostos i els missatges de rigor pels altaveus. L'escena era absurda. S'avió era buit.

Però hi va haver un petit detall que va marcar sa diferència: no els devia sortir a compte treure el carretó de ses begudes per a nou passatgers. Així que el personal va venir personalment, amb bolígraf i llibreta, a prendre nota de ses nostres comandes. Un tracte exquisit! Només faltava que ens demanassin a quina temperatura volíem ses begudes.

Jo, que no perd mai una oportunitat de mirar pels meus interessos, vaig insistir amb una proposta que considerava del tot raonable:

- Podria parlar amb el capità, per favor? Com que aquest és el darrer vol de sa temporada, potser la companyia podria convidar els nou passatgers a un gin-tonic. Estic segur que no els arruïnaria!

La proposta va provocar una rialla general dels altres passatgers. Però, una vegada més, tampoc em van fer cas. Deuen tenir algun problema amb ses idees brillants. O potser és que a Jet2 tenen una norma interna que prohibeix regalar res als passatgers, encara que només siguin nou!

En arribar a l'aeroport d'Eivissa, encara ens esperava una última escena digna de recordar. Vam decidir passar primer pel servei a veure el senyor Roca, cosa perfectament normal després d'un vol, i això va fer que ens retardàssim una mica a s'hora de recollir ses maletes.

Quan finalment vam arribar al control de passaports, els policies ja devien haver perdut tota esperança de trobar-nos. De fet, quan ens van veure, ens van rebre amb una frase que encara ens fa riure:

- Vaja, ja els hem trobat! Els dos espanyols que faltaven!

Pel que sembla, havíem aconseguit convertir-nos en els dos passatgers desapareguts de s'operació retorn. No sé si ja tenien preparada una patrulla de recerca o si estaven a punt de posar-nos a ses notícies, però s'acudit va ser tan espontani que ens vam fer unes bones rialles.

Després de tants controls, tanta burocràcia i tanta preocupació per ses maletes, almenys vam acabar el viatge amb una bona dosi d'humor.

I, quan vam sortir a s'exterior, una altra sorpresa: cap problema per agafar un taxi. Podia triar! Una cua espectacular de taxis esperant pacientment algun despistat que necessitàs transport.

I així acabava sa nostra aventura amb Jet2. Un viatge familiar fantàstic, unes quantes anècdotes per contar i alguna experiència aeroportuària que no ens feia cap falta.

Senyors de Jet2, fins l'any que ve! Tornaré a viatjar amb valtros, no en tengueu cap dubte. Això sí, esper que s'any que ve milloreu una mica el servei de terra i poseu més atenció a la contractació de personal. No demanam miracles, només una mica més d'amabilitat, criteri i ganes de fer bé sa feina.

Pel que fa als preus, ja sé que no us demanaré que ens regaleu els bitllets, però tampoc no estaria malament que deixàssiu de tractar els passatgers com si haguessin de pagar un rescat per tornar a casa.

En qualsevol cas, ens tornarem a veure. I, si tornam a ser només nou passatgers, encara tenc pendent aquell gin-tonic!

Salut, bons vols i millors tarifes.