Jet2: Fins a l'any que ve!

Eivissa, 2 de novembre de 2026

JET2: FINS A L’ANY QUE VE!

Aquest Halloween he fet una escapadeta a Anglaterra per estar amb els meus fills i netes i, de passada, celebrar tots junts aquesta festa tan «terrorífica». Encara que, vist el que costa avui dia volar, sa cosa més terrorífica del viatge no ha estat Halloween, sinó els preus dels bitllets d'avió.

Per anar-hi, Jet2 ens va obligar a fer una ruta nova: volar per primera vegada a Bristol. Això és perquè aconseguir un vol directe d'Eivissa a Birmingham a un preu raonable s'ha convertit en una missió gairebé impossible. Quan arriba el final de temporada, sembla que s'ha de buidar s'illa de turistes anglesos com sigui. Els avions van plens, ses companyies ho saben i, naturalment, aprofiten l'ocasió per fer-nos una carícia a sa cartera. Una d'aquelles carícies que et deixen marca.

Trobar un bitllet a bon preu aquests dies de final de temporada és com trobar un trèvol de quatre fulles. Un miracle! I, si el trobes, més val que no ho expliquis gaire, no fos cas que la companyia se n'assabentàs i apujàs el preu.

A l'hora de partir de s'aeroport d'Eivissa, la situació de sempre. Ja ens coneixen, o almenys això sembla. Arribam al taulell de facturació i, abans de mirar els bitllets, ens fan una inspecció visual de dalt a baix. Ens miren sa roba, ses cares, ses sabates... I, és clar, no duim sandàlies amb calcetins, ni pantalons curts, ni cap camiseta d'algun equip de futbol. Tampoc tenim aquella pinta de turista que sembla que hagi sortit directament d'un bar després d'una nit de celebració.

I llavors arriba sa pregunta de rigor:

- Aquest és el taulell per anar a Anglaterra. Segur que volen cap allà?

Sempre sa mateixa escena! Ja només falta que ens demanin el passaport, el certificat de naixement i una declaració jurada assegurant que no ens hem equivocat de destinació.

Amb els anys, però, ja ens hi hem acostumat. Fins i tot ens fa gràcia. És una mena de control de seguretat addicional, però basat en l'aparença física. Una classificació sociològica de passatgers feta a ull. Pel que sembla, per volar a Anglaterra hi ha un uniforme no escrit: sandàlies amb calcetins, pantalons curts, camiseta de futbol i, si pot ser, una cervesa a cada mà. Naltros, que som uns descuidats en qüestions de protocol turístic, continuam presentant-nos amb sa nostra indumentària habitual. I, mirau, ens deixen passar!

Superat aquest primer control d'identitat estètica, vam emprendre el viatge cap a Bristol. Una destinació nova per a naltros, fruit d'aquella política de preus de ses companyies aèries que sembla pensada perquè el passatger conegui mig Regne Unit abans d'arribar a ca seua.

La visita familiar, ses netes, els fills i Halloween van compensar de sobres els quilòmetres addicionals i les incomoditats del trajecte. Perquè, al cap i a la fi, quan el motiu del viatge és estar amb sa família, un acaba perdonant moltes coses. Fins i tot a Jet2.

Però la tornada de Birmingham a Eivissa encara ens tenia reservades unes quantes sorpreses.

Sa primera va arribar a s'hora de facturar. Ens va atendre una empleada que, pel que semblava, no havia esmorzat All Bran. No sé si tenia un mal dia, si havia discutit amb algú abans d'arribar a sa feina o si simplement formava part d'aquella categoria de persones que, quan els posen un uniforme i una pantalla davant, es pensen que han rebut poders extraordinaris.

Amb unes maneres més aviat desagradables, va decidir que ens havia de cobrar per una maleta de mà. I aquí va començar sa festa!

Discutir sobre què es pot considerar una maleta de mà i què no pot ser un debat etern. Hi ha qui considera que una maleta és una maleta, qui pensa que tot el que no càpiga dins una butxaca ha de pagar i qui, si pogués, et cobraria fins i tot per dur els pantalons posats. El cas és que aquella senyora semblava tenir-ho claríssim: pagaríem i punt.

Com que no estava disposat a acceptar una decisió presa amb aquella alegria recaptatòria, vaig demanar parlar amb la cap de servei per aclarir el tema. Va venir immediatament.

- Quin és el problema?

El problema? Aquesta senyora no sap distingir una maleta d'una bossa de mà. I, perquè ella ho diu, ens vol fer pagar. Li vaig explicar que tota la vida havia viatjat amb aquella maleta de mà, que mai havia tingut cap problema i que ara aquella empleada pretenia cobrar-me per una cosa que era perfectament admissible.

- Quina classe de companyia és aquesta? Què us heu cregut? Us sembla que sigui sa primera vegada que vol amb avió?

Finalment, després de la corresponent conversa i d'algun intercanvi de mirades, el tema es va resoldre de manera raonable. Vam poder continuar sense pagar ni una lliura. I tan contents!

No esperava que em regalassin un ram de flors ni que em demanassin disculpes de genolls, però sí una explicació coherent. Perquè una cosa és que ses companyies tenguin unes normes i una altra de molt diferent és que alguns empleats les interpretin com si fossin els propietaris de s'aeroport, i, si els deixes, fins i tot de s'avió.

Ara bé, hi ha una cosa que em rebenta especialment: aquests petits dictadors de mostrador que, d'entrada, t'amenacen amb un suplement, una penalització o qualsevol altra desgràcia, a veure si cola. Doncs no sempre cola, senyora! Que els passatgers també tenim drets. I no hem d'arrugar-nos cada vegada que algú, darrere d'un taulell, ens parla amb aires de superioritat. Ses normes s'han de complir, evidentment, però per tothom. I ses coses s'han d'explicar amb educació. Que un pot tenir molta paciència, però no necessàriament vocació de beneit.

Superat l'incident de sa maleta de mà, va arribar el moment d'embarcar. I aquí va començar una experiència que difícilment oblidarem: Només érem nou passatgers!

Sí, sí, nou! Un luxe. Tot un avió pràcticament a sa nostra disposició. Allò no era un vol comercial, era un servei privat de Jet2, encara que sense xampany ni alfombra vermella.

Per embarcar no hi va haver ni passarel·les, ni autocars, ni aquelles caminades interminables per ses pistes que et fan arribar a s'avió amb ganes de quedar-te a terra. Un membre de la tripulació ens va venir a buscar i, a través d'uns passadissos, ens va conduir directament fins a sa porta de s'avió. Només ens va faltar que ens duguessin ses maletes i ens demanassin si havíem dormit bé.

Durant el control de passatgers, ja vaig aprofitar per fer una proposta a l'hostessa. Li vaig comentar que, si la companyia estava disposada a pagar-me bé, oferir-me un bon hotel i cobrir-me ses despeses, jo no tenia cap inconvenient a quedar-me uns quants dies més a Anglaterra. D'aquesta manera podien cancel·lar el vol, estalviar-se combustible, taxes i sous, i tots tan contents. No em van fer gaire cas. Quina poca visió empresarial!

Un cop dins s'avió, tot va transcórrer segons el guió habitual: demostració de seguretat, explicacions de ses sortides d'emergència, venda de productes lliures d'impostos i els missatges de rigor pels altaveus. L'escena era absurda. S'avió era buit.

Però hi va haver un petit detall que va marcar sa diferència: no els devia sortir a compte treure el carretó de ses begudes per a nou passatgers. Així que el personal va venir personalment, amb bolígraf i llibreta, a prendre nota de ses nostres comandes. Un tracte exquisit! Només faltava que ens demanassin a quina temperatura volíem ses begudes.

Jo, que no perd mai una oportunitat de mirar pels meus interessos, vaig insistir amb una proposta que considerava del tot raonable:

- Podria parlar amb el capità, per favor? Com que aquest és el darrer vol de sa temporada, potser la companyia podria convidar els nou passatgers a un gin-tonic. Estic segur que no els arruïnaria!

La proposta va provocar una rialla general dels altres passatgers. Però, una vegada més, tampoc em van fer cas. Deuen tenir algun problema amb ses idees brillants. O potser és que a Jet2 tenen una norma interna que prohibeix regalar res als passatgers, encara que només siguin nou!

En arribar a l'aeroport d'Eivissa, encara ens esperava una última escena digna de recordar. Vam decidir passar primer pel servei a veure el senyor Roca, cosa perfectament normal després d'un vol, i això va fer que ens retardàssim una mica a s'hora de recollir ses maletes.

Quan finalment vam arribar al control de passaports, els policies ja devien haver perdut tota esperança de trobar-nos. De fet, quan ens van veure, ens van rebre amb una frase que encara ens fa riure:

- Vaja, ja els hem trobat! Els dos espanyols que faltaven!

Pel que sembla, havíem aconseguit convertir-nos en els dos passatgers desapareguts de s'operació retorn. No sé si ja tenien preparada una patrulla de recerca o si estaven a punt de posar-nos a ses notícies, però s'acudit va ser tan espontani que ens vam fer unes bones rialles.

Després de tants controls, tanta burocràcia i tanta preocupació per ses maletes, almenys vam acabar el viatge amb una bona dosi d'humor.

I, quan vam sortir a s'exterior, una altra sorpresa: cap problema per agafar un taxi. Podia triar! Una cua espectacular de taxis esperant pacientment algun despistat que necessitàs transport.

I així acabava sa nostra aventura amb Jet2. Un viatge familiar fantàstic, unes quantes anècdotes per contar i alguna experiència aeroportuària que no ens feia cap falta.

Senyors de Jet2, fins l'any que ve! Tornaré a viatjar amb valtros, no en tengueu cap dubte. Això sí, esper que s'any que ve milloreu una mica el servei de terra i poseu més atenció a la contractació de personal. No demanam miracles, només una mica més d'amabilitat, criteri i ganes de fer bé sa feina.

Pel que fa als preus, ja sé que no us demanaré que ens regaleu els bitllets, però tampoc no estaria malament que deixàssiu de tractar els passatgers com si haguessin de pagar un rescat per tornar a casa.

En qualsevol cas, ens tornarem a veure. I, si tornam a ser només nou passatgers, encara tenc pendent aquell gin-tonic!

Salut, bons vols i millors tarifes.