Fer barri, una manera de viure.

Eivissa, 3 de novembre 2026

FER BARRI, UNA MANERA DE VIURE.

Hi ha viatges que, més enllà dels quilòmetres recorreguts, et deixen petites lliçons de vida. Experiències senzilles, quotidianes, que potser en un primer moment et passen desapercebudes, però que, quan les mires amb una mica de perspectiva, et fan pensar. I això és precisament el que m'ha passat durant sa meua darrera estada a Anglaterra, a casa dels meus fills.

El motiu del viatge era ben especial: passar uns dies amb ses meues netes i compartir amb elles la celebració de Halloween. No era la primera vegada que hi anava. Altres anys també havia aprofitat aquestes dates, que normalment coincideixen amb els darrers vols directes de la temporada entre Eivissa i Anglaterra. Després venen uns mesos d'hivern en què ses comunicacions es compliquen i ses visites a casa de ses netes ja no són tan fàcils.

Però aquesta vegada, a més de disfrutar de sa família, he descobert algunes coses al nou barri on viuen els meus fills. Ja havia comentat en altres escrits que havien canviat de barri, però no de poble, i que ara viuen en una casa més gran. El nou barri és aparentment normal: carrers tranquils, comerços, una escola, parcs infantils, cotxes aparcats als carrers i cases amb petits jardins a s'entrada. Res que no puguem trobar també a molts barris d'Eivissa.

Però hi he descobert tres iniciatives veïnals que m'han cridat especialment s'atenció. Tres petites experiències que m'han fet reflexionar sobre una cosa que, al meu entendre, hauríem de cuidar molt més: ses relacions amb els nostres veïns.

Sa primera experiència: una biblioteca per compartir.

En un dels carrers hi ha una casa que té una petita biblioteca de madera instal·lada a la part exterior del jardí, de cara al carrer. L'han batejada com a "Little Free Library". La idea és tan senzilla com extraordinària: qualsevol persona pot agafar un llibre, endur-se'l a casa i, a canvi, deixar-ne un altre perquè algú més el pugui llegir.

Un petit intercanvi cultural obert a tothom. Sense horaris, sense registres i sense cap altra condició que la voluntat de compartir.

Us puc assegurar que funciona. Hi passen persones adultes, però també infants que s'aturen a mirar els contes i a descobrir noves històries.

Vaig tenir s'oportunitat de parlar amb els veïns que havien posat en marxa la iniciativa i els vaig felicitar. La seua resposta em va sorprendre per la naturalitat: per a ells, simplement era una manera de fer veïnatge.

I vaig pensar que, efectivament, no feia falta gaire cosa. Una mica d'imaginació, una mica de generositat i ganes de compartir. De vegades, fer barri comença amb un simple llibre deixat a l'abast de tothom.

La segona experiència: una invitació per conèixer-se.

Un altre veí havia tingut una iniciativa diferent. Havia repartit per tots els portals del carrer un petit cartell, fet a mà, amb una invitació més o menys així:

«Estau convidats! Dissabte, a les dotze del migdia, ens trobarem al pub del barri. Veniu i compartirem un rato tots junts! Cadascú pagarà les seues consumicions».

I poca cosa més. No hi havia cap celebració especial, cap acte organitzat ni cap motiu concret. Simplement, una convocatòria per trobar-se, parlar, conèixer-se i començar a fer amistat amb ses persones que viuen al mateix carrer.

Aquesta iniciativa em va deixar una mica descol·locat. I, sobretot, em va fer pensar en la realitat de molts dels nostres edificis i comunitats.

Què feim a la nostra escala? Ben poca cosa. De vegades coincidim a l'ascensor, ens saludam, intercanviam quatre paraules i cadascú continua el seu camí. Ses reunions de veïns, quan n'hi ha, ja es fan a ses oficines de l'administrador, i l'assistència sovint és escassa, per no dir inexistent.

Mentrestant, han arribat veïns nous a la comunitat i ni tan sols sabem qui són. Compartim parets, ascensor, escales i zones comunes, però gairebé no compartim res més.

I em deman: quan hem deixat de tenir interès per ses persones que tenim més a prop? Quan hem convertit els veïns en simples desconeguts amb qui compartim un mateix edifici?

Potser hauríem de recuperar una mica aquella manera de relacionar-nos que semblava tan natural abans. No es tracta de ser amics íntims de tothom ni d'haver de participar en totes ses activitats. Es tracta, simplement, de conèixer-nos, saludar-nos, saber que podem comptar els uns amb els altres.

La tercera experiència: Halloween, una festa de tot el barri.

Si hi va haver una experiència que em va impressionar especialment, va ser la celebració de Halloween.

Els veïns tenen un grup de WhatsApp i s'havien organitzat per celebrar la festa conjuntament. Cada casa decorava la façana amb teranyines, monstres, figures gegants i tota mena d'elements terrorífics. Als jardins i als portals no hi faltaven ses carabasses ni ses llums.

Hi havia, a més, una consigna compartida: a les sis de la tarda, totes ses cases havien d'encendre els llums interiors. Si una casa tenia els llums encesos, significava que participava en la festa i que estava preparada per rebre els infants.

S'havia convidat familiars, amics i, sobretot, els més petits. Tothom disfressat. I, a s'hora prevista, va començar el tradicional «trick or treat», el nostre «truco o trato».

Grups d'infants, els més petits acompanyats pels seus pares, anaven de porta en porta amb ses bosses preparades per recollir caramels. El meu fill havia comprat vuit quilos de caramels per repartir-ne un a cada infant que tocàs a la porta. I es va quedar sense cap!

Imaginau-vos la quantitat de gent que hi havia. S'ambient era extraordinari. Carrers plens de famílies, infants, rialles, disfresses i veïns que compartien una mateixa celebració.

Cap a les vuit de la nit, acabat el recorregut pels portals, cadascú tornava cap a casa. Però la festa no s'havia acabat. Era el moment d'entrar a casa d'algun veí, compartir una copa de vi, picar alguna cosa i continuar la conversa. Una manera senzilla i agradable d'acabar una celebració que havia aconseguit mobilitzar tot un barri.

I vaig tornar a pensar: això és fer barri!

Tres experiències diferents, però amb un mateix fil conductor: sa voluntat de compartir, de relacionar-se i de construir una comunitat on ses persones no siguin simplement veïnes de porta, sinó persones amb qui es pot parlar, conviure i comptar.

Potser tot això em va fer recordar una pregunta que abans tenia una resposta ben senzilla.

Quan antigament havies de sortir de casa per anar al metge, fer una gestió urgent o resoldre qualsevol imprevist, amb qui deixaves els infants? Amb algun veí o veïna, naturalment. Amb qui, si no? Hi havia confiança, coneixença i aquella tranquil·litat de saber que, si et feia falta, algú del costat et podia donar un cop de mà.

I avui? A qui deixaríem els nostres fills? Sabem prou bé qui viu al nostre costat per demanar-li un favor? Tenim algú a prop amb qui poder comptar?

No es tracta de viure en el passat ni de pensar que qualsevol temps anterior era millor. La societat ha canviat, ses famílies tenen altres ritmes i tots tenim ses nostres obligacions. Però potser, enmig de tantes presses, tanta tecnologia i tanta vida individual, hem anat perdent una cosa que té molt de valor: el sentit de comunitat.

No necessitam grans projectes ni pressupostos importants per recuperar-lo. De vegades n'hi ha prou amb una petita biblioteca, una invitació a prendre alguna cosa o una festa organitzada entre tots. El més important és fer el primer pas.

He tornat d'Anglaterra amb molts bons records dels dies compartits amb ses meues netes, però també amb una petita lliçó que m'agradaria traslladar als nostres barris i a ses nostres comunitats.

Perquè un barri no són només carrers, cases, comerços i parcs. Un barri són, sobretot, ses persones que hi viuen i sa manera com es relacionen. I potser ha arribat s'hora de deixar de ser simplement veïns i tornar a fer veïnatge.

Pensa-ho. Potser el primer pas per canviar el nostre barri és, senzillament, trucar a la porta del veí.