Un Via Crucis de salut.

Eivissa, 14 de Juny de 2025.

UN VIA CRUCIS DE SALUT.

Ahir vaig viure una experiència de salut diferent, gairebé religiosa. Sa meua professora de Pilates del centre de fisioteràpia de Sant Rafel, amb tota sa bondat i innocència del món, em va convidar a una classe de força. Jo, que em pensava que ja era un veterà del gimnàs, vaig acceptar amb aquell entusiasme imprudent de qui no sap ben bé on s’està ficant.

Alerta: allò no era una classe. Era un Via Crucis fitness en tota regla. Però d’això sa meua professora no em digué res quan em va convidar.

Després d’un escalfament saltant i fent amplis passos que haurien fet suar fins i tot a un atleta maratonià, vam començat un recorregut per "estacions", per estores distribuïdes per un ordre determinat. No eren estacions de tren, no. Eren estacions de patiment. Però patiment del bo, d’aquell que et fa suar de valent... o et fa veure ses estrelles. Es tractava de realitzar una sèrie d’exercicis amb pesos, a repetir dues vegades, amb breus descansos per recuperar sa dignitat i s’alè. A cada estació feiem un exercici diferent.

El recorregut? Per resumir un poc:

Primera estació: glutis amb fit ball (una pilota grossa). Més que un exercici, semblava una actuació de circ. Vaig estar a punt de demanar una xarxa de seguretat i una ovació final per aconseguir tornar al punt inicial del exercici sense caure ni fer-me mal.

Segona estació: flexions de cames. Amb elegància? No. Amb dignitat? Tampoc. Però em vaig moure bé cap amunt i a baix, i això ja era una victòria.

Tercera estació: flexions de cos i braços. Aquí vaig renegar en els tres idiomes que conec. I això només era el tercer exercici. Els braços i ses mans picaven de s'esforç i sa panxa estava més plana que una taula de planxar.

Quarta estació: planxes laterals amb pesos. Sa meua versió recordava més a algú intentant fer equilibris per no enfonsar-se en s'estora.

Cinquena estació: "sentadillas" amb cinta elàstica. Ses cames cremaven, sa cinta s’estirava com si volgués fugir, i jo m’encomanava a tots els sants del gimnàs.

Sisena estació: fer l’os. Peus en s'estora i mans agafant els pesos, també en s'estora. No sé quin os era, però jo em sentia com un os panda (suant i patint) intentant aixecar els pesos.

Setena estació: fer el cranc. No sabia si estava fent exercici o si m’havia colat en una coreografia de dansa moderna.

Vuitena estació: bessons. O com sentir parts del meu cos que ni recordava que existien.

Finalment, respirar intensament, assecar-se sa suor i fer els estiraments obligats. Quàdriceps, tríceps, bessons, cervicals … tot el catàleg muscular. M'estirava com si fos una pasta fresca a punt d’entrar al forn.

En resum: Vaig fer una classe dinàmica, intensa i amb molt bon ambient. Vaig suar com si fos s’últim esforç del dia. I contra tot pronòstic, s'experiència va encantar-me.

Ara bé, tal vegada demà m’hauran de treure del llit amb llitera i paracetamol. Però amb un somriure.

Un dia de metges i compres a Barcelona.

Eivissa, 13 de Juny de 2025.

UN DIA DE METGES I COMPRES A BARCELONA.

 

Després d’unes revisions mèdiques rutinàries per na Linita a Barcelona (tranquils, tot controlat: res greu, gràcies), vam pensar: ja que hem travessat la mar des de sa nostra roqueta, fem-ho tot amb estil. Ens vam marcar un repte: gastar sous digitals amb elegància pagesa. Objectiu? Comprobar que sa targeta bancària instalada al mòbil funcionava correctament, fins i tot a l'estranger. On millor? Al temple de sa compra compulsiva i la indecisió: El Corte Inglés de Plaça Catalunya.

Sa missió era senzilla (en teoria): trobar roba per sobreviure a s’estiu sense semblar concursants d’aquell reality de televisió on els deixen tirats a una illa sense ni una muda digna. Però ai, amics, sa moda actual és una selva. I no una d’aquestes tropicals, amb fauna exòtica i fulles gegants. No. És una jungla de talles, símbols incomprensibles i etiquetes que semblen part d’un manual de peces de recanvi.

Que si M+, L+, XL+, 2XL+… Sembla que estiguem triant mòbils, no roba.

I el millor de tot? En una secció, tot ve amb el “plus”. A s’altra, ses mateixes lletres però sense. Què vol dir això? Que una L+ és una XL camuflada? O una M? El misteri de ses talles d’El Corte Inglés només el poden resoldre ments privilegiades... o venedores que hi porten des del segle passat.

Amb sa determinació dels valents entrarem a la selva sense mapa, vam carregar-nos de peces i esperances, i vam buscar els provadors. I sí, allí va començar el drama: un polo que m'estava com un guant, s’altre com si fos pensat per un adolescent. I el punyetero mirall fluorescent i sense pietat, capaç de ressaltar fins i tot els pecats que encara no havia comès.

Però quan tot semblava perdut... va aparèixer ella. Sa venedora. Una professional de ses d’abans: ull clínic, franquesa directa i una intuïció que faria por a qualsevol. Amb una sola mirada em va saber sa talla, s’estat emocional i probablement el límit de sa targeta del banc. No em va vendre roba. Em va vendre autoestima, confiança... i un polo rebaixat que “l’afavoreix moltíssim, carinyo”.

—I vostè, senyora, ha trobat res que l’hi agradi?

Na Linita remenava, dubtava, feia aquell gest de “potser sí, potser no”... però sa venedora no va vacil·lar ni un segon. A l’atac:

—Mirí, ens han arribat unes bluses molt mones... Vengui, vengui, que li ensenyo.

I allà vam caure. Sortirem amb una bossa que no passava pel forat del control de seguretat de s’aeroport, sa targeta virtual tremolant i el mòbil amb sa bateria a zero. Sa venedora havia caçat dues preses fàcils, i el temps? Ah, el temps era seu. Quan atenia a na Linita, jo només podia mirar el mòbil amb resignació i sospirar.

Conclusió: El Corte Inglés potser encara no ha trobat el sistema definitiu de ses talles, però ses seues venedores veteranes... aquestes sí que són moda, psicologia i màrqueting tot en un. 

I si tenen el dia inspirat, et venen fins i tot ganes de tornar-hi.

Per quin motiu plores?

Eivissa, 12 de juny de 2025

PER QUIN MOTIU PLORES?

S’altre dia vaig tenir el “plaer” de veure el partit entre l’Eivissa i l’Andorra. Un esdeveniment digne de recordar... si el que voleu és aprendre com no s’ha de jugar un play-off d’ascens. Ja us podeu imaginar que en vaig sortir decebut. Bé, bastant més que decebut.

Però no us confongueu: per jo, el partit va ser tota una lliçó. Una d’aquelles que la vida et regala com un clotellada amb sa mà ben oberta.

L’Eivissa va sortir al camp amb una energia... diguem-ne dubtosa. Com si no tinguessin clar si jugaven un partit decisiu o si havien anat a fer una passejada pel recinte de Can Misses. Un penal fallat (és clar, per continuar amb sa tradició), zero perills, zero idees i una actitud que només puc descriure com a "pasota".

Ni corrien, ni pressionaven, ni tan sols semblava que creguessin que allò anava amb ells. El rival? L’Andorra, que sense ser la selecció espanyola, com a mínim sabien on tenien els companys i que havien de fer amb sa pilota.

Però sabeu què va ser el pitjor? El marcador? No. El pitjor va ser sa sensació d’haver regalat una oportunitat. I això, en el futbol (i a la vida) es paga car. Perquè el problema no és perdre un partit important: és haver estat badant tota sa temporada contra equips molt inferiors.

Així que apuntau això amb lletres grosses i vermelles: el que vulgueu aconseguir, comencau a treballar-ho des del primer minut. No espereu que arribi sa final per posar-hi ànima, perquè potser llavors ja serà massa tard. No hi ha èpica que valgui si heu estat dormint tot s’any.

I sabeu què va ser el més trist? A s'acabament del partir, veure els jugadors estirats damunt la gespa, plorant com si s’hi haguessin deixat la vida. Perdonau, però si no heu lluitat, si no heu suat cada pilota, si no us heu deixat sa pell... què collons plorau? Per quedar bé a sa foto? Per fer llàstima? No, amics. Això no va així.

Perdre no és el problema. El problema és no haver intentat guanyar amb totes ses forces.

Recordau això sempre: ses pedres al camí hi seran, i moltes. Però no hi són per aturar-vos, sinó per posar-vos a prova. Caure, aixecar-se, tornar a caure i tornar-se a aixecar més forts. Així es fan els valents, els que no es rendeixen.

Així que, ja ho sabeu: sigueu dels que lluiten, no dels que es queixen. Donau el millor de valtros sempre, fins i tot quan ningú us miri. Que no us faci por perdre, però que mai us faci vergonya haver-vos quedat a mitges.

I, sobretot, que mai jugueu com l’Eivissa de s’altre dia.

Una aparició quasi mística.

Eivissa, 8 de juny de 2025.

UNA APARICIÓ QUASI MÍSTICA.

 

 

Ahir vaig tenir el plaer de redescobrir un d’aquells restaurants eivissencs històrics que encara sobreviuen (heroicament) a s'era de ses tonteries gastronòmiques. Ja sabeu, aquesta moda de “cuina d’autor” on s’autor sembla més preocupat per fer equilibris amb flors comestibles que per alimentar éssers humans. Plats que semblen jardins, on s’ha de jugar a buscar es menjar entre ses herbes, els pètals i ses escumes.

Per sort, encara existeix el Bar Restaurant Llumbi, a Es Cubells. Un lloc on “cuina saludable” no vol dir un bol amb herbes, quinoa i llavors de xia trista. No. Aquí, “saludable” vol dir plats amb substància, amb greix d’aquell bo, amb gust i sense enganys. Menjar de veritat. D’aquell que reconforta després d’un dia de sol, de mar i després d'aguantar turistes fent-se selfies de ses picades de medusa.

I sa carta? Una delícia de senzillesa. Només de llegir-la ja fa gana: calamars a la planxa, anfós, sirvia... Peix fresc, d’aquell que no ha viatjat mig món en contenidor. Carns que fan olor de carn: costelles, entrecots... i, per descomptat, truita espanyola. Ah, sa truita de patates! En vaig veure servir-ne unes quantes a taules de turistes que la contemplaven com si fos una aparició sobrenatural. Es miraven i murmuraven entre ells paraules que no entenia. Probablement pensaven que acabaven de descobrir un nou superaliment. No vaig atrevir-me a trencar-los la il·lusió. Sa fe no es discuteix.

A s’hora de les postres, sa festa va seguir. Tartà de formatge com ses d’abans (d’abans que el món descobrís el colesterol i el remordiment). Fruita natural (sí, sí, natural), no d'aquella que ve en almívar i fa olor de pot. Ei …. i un mus de xocolate amb una intensitat i textura de cacau que enganxa.

I quan pensava que ja no podia demanar res més ... Miracle! Tenien Fernet Branca. Una aparició quasi mística del Pare Palau en forma de digestiu. Em vaig demanar un descafeïnat amb unes gotetes (és un d’aquells capricis que encara em permet). S’ha de cuidar la salut, sí, però si pot ser amb un toc de licor, millor.

El servei? D’una amabilitat exagerada. Amb paciència em van explicar com pagar amb el mòbil. (Ja sabeu, m’estic iniciant en el món digital i això de pagar amb el mòbil no és fàcil) Tot i això, confés que encara enyor aquell gest de treure sa targeta física de sa cartera.

En una illa que cada vegada sembla més un plató de televisió, plena d’influencers, DJ, còctels moleculars i cambrers disfressats, el Llumbi és un petit miracle. Un lloc on encara es menja com abans: amb gana, amb plaer i sense haver de traduir el menú amb el Google.

Si teniu l’oportunitat, anau-hi. Jo hi tornaré. I potser sa pròxima vegada sí que demanaré sa truita de patates. Abans que la segrestin per posar-la en un museu de gastronomia. O pitjor: abans que la serveixin en gotets de vidre, amb escuma de res i pols de no se sap què.

Bon profit. 

Històries d'un alumne digital.

Eivissa, 6 de juny de 2025

HISTÒRIES D’UN ALUMNE DIGITAL

He començat un curset amb nom de sèrie televisiva: “Eivissa, ciutat digital”. Organitzat per l’Ajuntament d’Eivissa, que ara, a més de fer net i recollir els fems dels carrers, també es dedica a intentar fer ciutadans digitals. I no, el propòsit no és tan fàcil com pensau. Això no és com posar ordre a s’entrada dels al·lots als col·legis i ja està.

Es primer dia, tot molt bàsic però imprescindible: seguretat per moure’s per la xarxa, connexió i ses primeres nocions de l’art de no llançar el mòbil per sa finestra quan no trobes on es descarrega una aplicació. Vam aprendre a baixar APPs (sí, en majúscules, perquè tenen més poder que molts d’alcaldes), a donar-nos d’alta a Cl@ve (un ritual digital per demostrar a l’Estat que som nosaltres mateixos i no un robot sospitós), i fins i tot a treure el DNI electrònic sense plorar ni necessitar l’ajuda del policia de guàrdia. A més, vam instal·lar el certificat digital al mòbil. Ai... el certificat digital! Aquest gran desconegut que viu en una carpeta que encara estic buscant i que no he aconseguit tornar a trobar.

Ja a casa, com a bon alumne aplicat (i lleugerament preocupat, perquè a cada pas esperava que el mòbil em digués “error fatal, adéu, vagi bé”), vaig fer pràctiques. De moment, vaig aconseguir instal·lar Cl@ve i el certificat digital, i no, no vaig cremar el telèfon en el procés ni vaig haver d’invocar s’ajuda de cap tècnic.

I atenció: vaig fer gestions amb el cens de l’Ajuntament i vaig enviar documents al GOIB sense morir d’un infart. Ni tan sols un mareig lleu. Això sí, vaig suar més que quan, s’altre dia, vaig fer el tràmit de donar-me d’alta a un banc digital. Aquell trauma encara l’estic superant.

El segon dia de curset ha estat de traca. Dues hores seguides fent feina i aprenent com funciona sa “Carpeta Ciudadana” del Govern d’España. He quedat espantat. No us podeu imaginar sa quantitat d’informació personal i particular que hi tenen. Els cotxes que tenc, els punts del meu permís de conduir, ses meues propietats immobiliàries, s’historial mèdic, quan em caduca el DNI o el passaport, o si tenc una cita pendent per fer la renda. Fins i tot (i no és broma) hi tenen el certificat de sa meua partida de naixement. Us adjunt una foto. No us dic mentides.

Ens tenen ben controlats.

Bé… Sa veritat? S’experiència de fer el curset és positiva. Amb calma, paciència, i una cerveseta ben fresca (que ajuda més que qualsevol tutorial de YouTube), ho vaig aconseguint. Estic content. I sorprès. Sí, amics, estic progressant digitalment. Qui ho havia de dir! Jo, que encara imprimeixo els bitllets de s’avió per si de cas. I mirau-me ara: Gairebé ciutadà digital.

El futur és aquí. I, de moment, no m’ha explotat a les mans.

 

El dia que vaig obrir un compte en línia.

Eivissa, 5 de Juny de 2025

EL DIA QUE VAIG OBIR UN COMPTE EN LÍNIA  ..... i no vaig perdre la paciència del tot.

 

Sí. Ho he fet. Després de dies de navegar per webs, comparar opcions i llegir més lletra petita que en un contracte de telefònica, finalment vaig trobar una proposta que feia bona pinta.

La Caixa ofereix una cosa que sona gairebé moderna: Imagin Bank. El nom, d’entrada, et fa dubtar si estàs obrint un compte corrent o apuntant-te a un taller de meditació.

Però la publicitat ho pintava tot molt bé:

- Dues persones titulars.

- Cap comissió de manteniment ni administració.

- Dues targetes de dèbit, gratis, sense cost d’emissió ni de manteniment.

- Transferències sense comissions. Gratuïtes!

- Accés a caixers i operativa digital... gratuïts i sense sentir-se estafat!

En resum, un compte que et fa pensar que potser, només potser, el segle XXI ha arribat també al món bancari. Així que, amb una barreja d’optimisme i incredulitat, vaig decidir tirar endavant.

S’obertura del compte? Tota una experiència digital i un exercici de paciència.

Amb s’app de s’entitat vaig fer tot el registre jo solet, sense trucar a ningú que treballi en informàtica ni mirar cap tutorial a YouTube. Pas a pas, seguint ses instruccions. Fàcil? Bé... no era física quàntica, però tampoc una passejada dominical. Cal un mínim d'experiència digital i molta paciència. Hi ha un moment en què no saps si estàs obrint un compte o participant en un escape room.

Afegir un segon titular? Ah, amics... Aquí la cosa es va complicar. Entre menús que apareixen i desapareixen com si juguessin a l’amagatall, codis per SMS que arriben quan menys t’ho esperes, i botons que semblen tenir vida pròpia, vaig acabar fent el que havia jurat no fer: una visita presencial a s’oficina principal de La Caixa. Sí, aquella on encara hi ha cadires, humans... i màquines de cafè.

I vet aquí sa meua sorpresa: encara hi ha persones reals! Amb veu, paciència i una certa habilitat per fer que el procés acabi bé. Amb el gestor comercial vam completar el tràmit, entre converses cordials i suggeriments amables per domiciliar sa pensió ("Et donem 250 €!") o convertir-me en reclutador digital ("Convida un amic i et donem 50 € per cada un que s’apunti!").

Tot molt temptador. Però vaig declinar. Per prudència. I perquè no em veia fent de "influencer" bancari.

En fi, objectiu assolit: compte obert. He posat un peu al futur de la banca digital, mentre s’altre encara trepitja sa sucursal de tota la vida. Ara toca veure com va sa cosa en el dia a dia.

Perquè una cosa és obrir un compte i una altra, ben diferent, és comprovar si funciona com diuen... o si és només una altra promesa digital disfressada de màrqueting.

Continuaré informant.

Aprendre a sobreviure digitalment.

Eivissa, 3 de juny de 2025

APUNTAT A UN CURS PER APRENDRE A SOBREVIURE DIGITALMENT.

Sí, ho he fet. M’hi he apuntat. No per vocació, ni per passió, ni perquè somiï a convertir-me en un hacker de barri. No. Ho he fet per pura, crua i desesperada supervivència. Estic desesperat. A punt de declarar-me vençut per s’administració electrònica. El Certificat Electrònic m’ha derrotat massa vegades. El DNI electrònic? Una targeta que està agafant pols dins el calaix per no utilitzar-ho. I sa Cl@ve... ai, sa Cl@ve! No sé si tinc sa PIN, sa permanent, sa temporal, sa mòbil o una crisi existencial.

Descarregar una aplicació oficial és com participar en una prova de supervivència. Primer has d’endevinar quin navegador permet obrir sa pàgina sense que esclati una alerta de seguretat. Firefox diu que no. Chrome et deixa passar però s’encalla, es queda parat. Safari s’ho mira amb desconfiança. Total, acabes fent servir Internet Explorer el 2025, com si fos un programa antic.

Instal·lar s’aplicació correcta ja és una prova d’habilitat. A cada pas, una trampa: que si no tens Java, Office, etc. o que si el controlador del lector de DNI no és compatible, que si l’arxiu ja no s’executa, que si el servidor no respon. I quan finalment tot sembla estar a punt, apareix l’inevitable missatge: “Error desconegut. Torni a provar més tard.” És a dir: “ets un inútil.”

Per sort, l'Ajuntament d’Eivissa, en una iniciativa molt interessant, ha posat en marxa el programa “Eivissa, ciutat digital”. Uns cursos al Casal d’Igualtat per ajudar-nos, ciutadans anònims i desesperats, a aprendre a identificar-nos digitalment sense perdre sa salut mental.

Avui dia, per demanar una cita, consultar sa vida laboral o descarregar un certificat, has de dominar més pantalles que un controlador aeri. I si no tens fills, nets o un informàtic de confiança, estàs perdut. Literalment, estàs fora del sistema.

Ens ensenyaran a moure’ns pel laberint: Cl@ve PIN, Cl@ve mòbil, el certificat, el DNIe... tot aquest món de codis i pantalles que, fins ara, només m’han servit per acabar cridant a la pantalla com si estigués veient un partit de futbol.

També podrem fer tràmits amb l’Ajuntament: autoliquidacions, inscripció a activitats, compra d’entrades... tot en línia. Una meravella, en teoria. Perquè en la pràctica per jo, intentar entrar a la seu electrònica de qualsevol entitat ja és una activitat esportiva amb alt risc de lesió. Lesió emocional, vull dir.

I no s’acaba aquí el temari. També aprendrem a comunicar-nos amb l’Ajuntament per WhatsApp, butlletins (newsletters, li diuen ara) o xarxes socials. El futur és aquí, i si no tens Cl@ve i un perfil validat per l’Administració, pràcticament no existeixes. Ja pots tenir padró, hipoteca i cotxe a nom teu, que si no saps escanejar un QR, ets un ciutadà de segona.

Així que sí, m’hi he apuntat. No sé si sortiré del curs amb un diploma o amb ganes de llençar s’ordinador per sa finestra. Però com a mínim, hi vaig amb esperança. Desesperat, sí. Però no vençut. Això mai.