Macarrons, focs, coets i bombetes.

Eivissa, 23 de juny 2023


MACARRONS, FOCS, COETS I BOMBETES.

 

Quant, durant els mesos d'estiu, viatj a Anglaterra només he trobat a faltar una cosa d'Eivissa: sa foscor a la nit. Vaig a una latitud més amunt, estam al solstici d'estiu i a Leamingthon ses nits són molt curtes (aproximadament des de les deu/onze fins a les quatre/cinc de sa matinada) i durant sa nit sa claror del cel és molt pronunciada. No són unes nits completament fosques. Són nits curtes i clares. Se'm fa estranya aquesta claredat del cel.

S'arribada del bon temps ens porta aquestes nits curtes. Ja sabeu "fins Sant Joan el dia va endavant, per Sant Pere va endarrere".

Per tots naltros, sa nit de Sant Joan és una nit especial plena de tradicions (els nou foguerons, els salts sobre ses flames per allunyar els mals averanys, ses propietats curatives de sa cendra dels focs, ses virtuts de ses herbes guaridores que es coïen aquella nit i també de ses bombetes, els coets borratxos o els macarrons).

Ja sabeu, diuen que el foc és purificador, alliberador, mata tot allò que és dolent, els maleficis, ses epidèmies, etc. Segur que és bo per a sa salut. Per descomptat, a casa del meu fill no hem perdut ses tradicions: toca celebrar Sant Joan i toca fer foc. 

Aquesta celebració familiar amb el foc ve des de fa molts anys. Quan érem petits, a ca nostra o a cas güelos, sempre ens reuníem a sa cuina als voltants del foc i m'ha quedat com un record molt agradable. Allí, al costat del foc, comptàvem històries, parlàvem i sentíem goig del moment. Els moviments de ses flames eren màgics.

Recordau?

Sa jaia marranxa torrava ciurons
I li va saltar una espurna i li va cremar el calçons.

Sa jaia marranxa torrava gerret
I li va anar una espurna dins es foradet.

 

En Joan, des de petit, sempre ha tingut una passió pels petards i els focs. Li agradava molt quan s'encenien sa forta detonació sonora i també sa llum i el fum. Quan s'apropava aquesta festivitat temien fortes discussions amb ell: no solament volia petards que eren els més inofensius, és que a mesura que anava creixent ens demanava coses més perilloses bombetes, bengales, volcans, "tracas", "silbadores" o coets.

Amb molta antelació ja tenia preparat un llistat de totes ses coses que volia comprar. Era un perill. Anar a veure una amiga nostra que tenia una botiga de tota mena d'articles de festa, era un "mal trago" per naltros. A més, a part de sa llista que ell portava, sa nostra amiga li regalava més coses.

A Leamington, s'any passat, sa nostra intenció era fer un bon foc, una bona barbacoa al jardí i cuinar macarrons. Els cauets els deixaríem per un altre dia. Comprarem llenya bona, carbó del bo, bona carn i bona verdura. Sa cosa pintava bé.

Què va passar per desbaratar sa festa? Doncs, primer de tot fer foc a sa llum del dia no fa gaire goix i a més va canviar el temps i va ploure de valent fins a l'endemà. Adeu barbacoa i adeu foc. Per acabar d'arredonir sa festa, no vaig saber trobar a cap botiga del poble pasta per fer els macarrons. Molts d'espaguetis i pastes rares, però alguna apareguda als macarrons nostros ni per llavor.

Vaja, fou una celebració foradada.

Aquest any hi tornarem. Viatjar a casa del meu fill per Sant Joan, ja és un clàssic. A veure si tenim sort: si el temps ens acompanya i l'autoritat ho permet, hem de celebrar-ho com cal.

Ah.. Aquest any portaré sa pasta per fer els macarrons des d'Eivissa. No vull sorpreses.

El primer bany de s'estiu.

Eivissa, 19 de juny de 2023

EL PRIMER BANY DE S'ESTIU.

 

Ja era hora! Finalment, he inaugurat sa temporada de bany d'aquest estiu. He anat a Ses Figueretes acompanyat de na Linita i el meu net i he fet una "nadadeta".

És curiós. Pel camí vam trobar-nos amb molt d'amics i amigues que ja estaven de tornada. "Vaja Pep, ja era hora ... Feia dies que t'esperàvem", "A aquestes hores, s'aigua ja està "caldo"... naltros ja tornam a ca nostra".

A sa platja tothom, veïns, amics i amigues, seguim un protocol personal i determinat. Tots tenim es nostre espai preferit a s'arena; uns altres els agrada caminar per s'arena abans de banyar-se; altres, els més valents, arriben i immediatament ja estan nadant. Altres, com jo, ens agrada trobar-nos amb els amics i amigues i fer sa xarradeta. El lloc és millor que qualsevol bar.

Bé, sigui com sigui, ens dirigirem al nostro raconet preferit. En Gonzalo va tirar-se de cabussó ben aviat. Jo li vaig dir que volia veure si s'aigua estava molt freda. Vaig donar unes passes mar endins i efectivament, sí que ho estava. Tot i això, vaig continuar dins s'aigua sense ser-ne molt conscient. A cada passa que donava no sabia si seguir endins o tornar a s'arena. S'aigua estava freda i no apta per tirar-s'hi de cap.

Vaig quedar-me aturat. S'aigua m'arribava a sa "línia de flotació". Na Linita ja nedava lluny, allà per ses boies. Vaig dir-li al meu net "neda, neda, jo vigilaré sa bossa", "després tornaré i potser sí que em banyaré". Vaja, excuses per no tirar-me.

Passat molt de rato el meu net ja s'impacientava i jo havia esgotat tot el repertori d'excuses. Així que de forma inconscient, sense pensar-m'hi més, vaig tirar-me de cabussó. S'aigua gelada em va cobrir tot el cos: des de ses cames fins al cap. Interiorment, vaig pensar: Bé, queda inaugurat s'estiu!

Vaig sortir ben aviat. Ses gotes d'aigua freda em queien dels cabells per sa cara i tot el cos. Sa respiració era més accelerada del costum. A s'arena, vaig agrair s'escalf del sol. Som un fredolec, però havia set prou valent per ficar-me dins s'aigua.

Em sentí orgullós. Ses Figueretes, ja sabeu, no és una platja paradisíaca, tampoc té raconets especials dels molts que hi ha per Eivissa. De fet, sa platja estava plena de gent, a prop sonava música des del baret del passeig i també hi havia gent jugant a ses pales i a sa pilota. I què? Quanta gent es moriria de ganes per estar a un lloc com aquest i poder inaugurar s'estiu com jo?

Disfrutar d'aquests moments i deixar-se portar sense haver de pensar que faré demà, és fer salut. Els metges sempre m'ho diuen: Sa salut té molt a veure amb disfrutar de ses coses senzilles. Salut és disposar de temps i aprofitar-lo; és estar descansat, tranquil i amb confiança; és disfrutar de la mar i del sol; salut és disfrutar de la vida.

S'han acabat ses classes a sa universitat, s'han acabat ses activitats de s'associació, s'ha acabat s'escola del meu net. Ara, temps de vacances. Temps de disfrutar de sa família i dels amics. Temps de benestar. Temps de fer salut.

Ja estau tardant molt! Afanyar-vos! Us espera sa platja!

Adeu als telèfons fixos.

Eivissa, 15 de juny de 2023

ADEU ALS TELÈFONS FIXOS.

 

Sa vida m'ha donat s'oportunitat d'assistir, entre altres coses, al naixement i desenvolupament dels telèfons mòbils. 

Sempre recordaré una vegada a casa dels meus pares quan vaig fer una videotrucada amb els meus fills que estaven a fora d'Eivissa. Ja us podeu imaginar quina cara de sorpresa que feien davant aquell aparell prodigiós que els permetia, asseguts a una cadira a ca seua, veure i escolar als seus nets que estaven tan i tan lluny.

Per ells, el seu món estava canviant ràpidament i ara està canviant el nostro. Els canvis són tan ràpids que no tenim temps d'adaptar-nos. Personalment, començ a tenir problemes per seguir el ritme, per entendre els canvis i per comprendre certes coses que fins ara m'eren fàcils d'entendre.

Ja us he comptat el canvi de mòbil que vaig fer fa pocs dies. Sa tecnologia que incorporen els nous models és impressionant. Asseguts al sofà de ca nostra, amb el mòbil a sa mà, podem controlar quasi tot el nostro món: reservar entrades per espectacles, comprar roba, demanar menjar i beure, llegir els diaris, consultar s'estat de comptes al banc, enviar missatges, enviar e-mails, compartir fotos, etc.

Per tant, amb els nous mòbils a sa butxaca, a ca nostra ha arribat el moment de jubilar el vell telèfon fix. Qui necessita trucar des d'un telèfon fix en un món on els infants ja naixen amb un mòbil a la mà? Han desaparegut els Nokias, ses BlackBerry i també ses cabines telefòniques. Sa desaparició dels telèfons fixos és una qüestió de temps.

Renovar-se o morir, em diuen. Que he de sortir de sa meua "zona de confort" i posar-me al dia. No és fàcil. Crec que tot va massa ràpid. Tant, que no tenc temps ni de tenir nostàlgia de ses coses.

Quantes coses estan desapareixent de ses nostres vides a una velocitat de vertigen? Recordau ses cabines telefòniques? Actualment, qui no té un telèfon mòbil a sa butxaca? Recordau els diaris de paper? Ses llibreries i quioscos de premsa? Com no voleu que els tanquin si ara ningú du un diari de paper baix el braç? Sa pandèmia els ha enterrat. Quedem quatre gats que no es resignen a abandonar el paper i embrutar-se els dits amb sa tinta, però els queda poc temps per continuar fent-to.

Recordau els bancs i ses caixes d'estalvis? No fa gaire temps, treballar a una caixa o un banc era una bona feina i per sempre. O tenir un local llogat a un banc volia dir que tenies un bon llogater per sempre. En quatre dies, ses oficines bancàries van desaparèixer quasi totes i els locals van quedar buits. Avui ses cantonades dels carrers estan plens de botigues, de cafeteries, de tendes de carcasses de mòbils o de basars xinesos. Ah ... I si treballàveu en una caixa o banc, el més probable és que us hagin jubilat abans de complir sa majoria d'edat.

Un parèntesi: Això de ses caixes i bancs és dramàtic per a gent de sa meua edat. Ara ens fan operar digitalment i pagar amb targeta. Per tant, els anomenats caixers "automàtics" aviat també seran un record. Estic cansat de veure a gent major que no se'n surt amb ses noves formes de funcionar que volen imposar-nos. Què hem de fer? Doncs a fer cua, drets i al carrer, com si fossin proscrits i suportant un mal humor dels treballadors que encara queden a ses oficines.

Alerta! A sa marxa que amam, a veure quants anys els queda de vida als sous en metàl·lic, perquè fa cara que aviat seran també un altre record.

Recordau els tràmits davant s'administració? Ara, sa majoria són telemàtics i si vas als llocs perquè t'atenguin personalment per explicar-lis que no hi ha cap casella on introduir-hi el teu problema o perquè no tens signatura digital, t'envien a sa cua al mig del carrer. Sigui hivern o estiu.

Un parèntesi més: Una cosa de la qual no en vull parlar: ses cites prèvies. Sa puta cita prèvia o sa manera que tenen de treure's a sa gent de sobre.

Bé, ja podem preparar els mocadors per dir adeu a moltes d'aquestes coses i al nostre món, tal com el coneixem ara.

Com us deia abans, he donat de baixa el vell telèfon fix. Però no volem portar-lo a sa deixalleria. El volem conservar. Encara ens porta massa records i no volem tirar-lo als fems.

No sé a valtros, però cada vegada que veig el telèfon fix, allí quiet al "recibidor", m'envaeix molta nostàlgia, en venen molts de records, i veig que el temps passa inexorablement. Recordar aquelles xerrades personals i quan abaixava sa veu per no ser escoltat, o quan em girava contra sa paret per mantenir uns mínims de confidencialitat. O quan em trucaven i jo estava a s'altra punta de sa casa i algú em fotia un crit "Pepe ... Telèfon". Recordau aquelles frases "ara te'l pas", o també "no hi és" o el meravellós "de part de qui?"? 

Sa irrupció del mòbil ho va fotre tot al carai. Hem anat a pitjor: abans, havies de ser a ca teua per xerrar telefònicament i al carrer tothom ens comunicaven personalment; ara, en canvi, quan et trobes algú al carrer i no hi vols parlar, fas veure que parles pel mòbil.

Tampoc puc imaginar despertar-me un dia sense tot allò que ha format part de sa meua vida. Què síria d'una vida sense records? Heu pensat mai que feríem sense els nostros vells àlbums de fotos, sense ses cartes de l'adolescència, sense els nostros diaris, sense els quadres i fotos a ses parets, sense aquelles sabates o robes a s'armari que mai us heu atrevit a tirar, i com no, sense aquell vell telèfon fix que heu tingut durant anys i anys.

Em preocupa tot això. Tirar o reciclar qualsevol d'aquestes coses que m'han fet companya al llarg de tant de temps, em sembla una manera d'eliminar una part de sa meua vida. Heu pensat mai que sense els records i sense aquestes coses quotidianes, aparentment inservibles, no seríem ningú i que no podríem viure?

Heu pensat mai que feríeu si un dia us desaparegueren totes ses fotos que heu acumulat al llarg de sa vostra vida. Sense cap foto, sense cap referència, sense cap record. Qui sou? D'on veniu? A qui heu estimat? On heu anat? És dramàtic: Hauríeu perdut tota sa vostra vida.

Renovar-se o morir, em diuen! Em neg a ses dues coses i el món segueix canviant a marxes forçades! Ho tinc fotut.

L'amor etern és efímer.

L'AMOR ETERN ÉS EFÍMER.

 

M'estimava el meu vell telèfon mòbil. Ha estat un company fidel i segur durant molts d'anys.

Però ja sabeu, en el cas de la tecnologia, l'amor etern és efímer. Realment difícil de mantenir. Amb totes les innovacions tecnològiques que ofereixen els nous telèfons, és complicat resistir-se a ells!

Mirau ...

S'altre dia na Linita i jo vam anar a una botiga de Movistar de Vila. Sa nostra intenció inicial era donar-nos de baixa del servei de futbol i ampliar s'oferta de cine. I si de pas, podíem millorar el preu de tot el servei, millor que millor.

Ens va atendre un comercial excel·lent, un crac. Quan dies després ens van demanar una valoració de la seua feina vaig donar-li un 10 i no vaig posar-li més perquè no podia.

Ens va veure venir ... Va veure els nostres vells telèfons mòbils i es va llançar a l'atac: "necessiteu uns nous mòbils". "Mirau .. Tenim una oferta que és l'últim crit en tecnologia i a més solament us costarà uns deu euros al mes".

Ràpidament i sense demanar-li, fou a buscar els nous telèfons. Ens vam enamorar d'ells immediatament. Clar, davant aquests nous mòbils qui podia resistir-se.

Naltros: "Bé, sí, però els nostres telèfons, ens serveixen"

El comercial: "No estan malament. Però quan feis fotos, segur que us agradaria poder ampliar-les amb un bon zoom, compartir-les amb els vostres fills i amics via Facebook i WhatsApp, pujar-les a la vostra Dropbox, imprimir-les..." 

I continuà atacant al nostre subconscient: "Voleu provar-los?"

Per resumir: Vam sortir de sa botiga amb dos nous iPhone d'última generació, més opcions de cine, sense futbol i consum de telèfon il·limitat. Vam rebaixar el preu antic? No! Negatiu! Ara cada mes pagarem un poquet més que abans.

Ah .... I no ens va vendre una alarma per a ca nostra de pura xiripa. El venedor era un màquina!
Els de Movistar van fer un negoci rodó amb naltros.

Un consell: si podeu estalviar-vos, no entreu en una botiga de Movistar! Si ho feis ... Segur que us venen alguna cosa.

Mirar cap a s'altra banda.

Eivissa, 21 de maig de 2023.

MIRAR CAP A S'ALTRA BANDA.

Aquest any, per primera vegada a sa meua vida, no votaré a ses pròximes eleccions. Aprofitaré per escapar-me lluny de Vila. Estic massa desenganyat amb els nostres representants a ses institucions. Veure el llistat dels components a ses llistes electorals és decebedor. Massa "col·locat" i massa gent "mediocre" sense cap formació o experiència. 

Amb aquestes colles de gent continuarem amb els problemes de sempre i a més en sumarem de nous que ells mateixos crearan amb sa seua ineptitud. Els problemes de sempre ningú tindrà "collons" per fer-lis front i arreglar-los.

 

Ara, temps de campanya electoral, quan els polítics xerren i xerren sense parar, fan promeses que saben mai compliran o es posen medalles pel que diuen s'ha fet gràcies a ells, jo vull fer referència a una cosa que amaguen: El que callen, el que ometen, el silenci d'omissió, mirar cap a s'altre banda. No fer res quan poden fer alguna cosa.

Ometre és no fer res. Sabeu el que diuen els creients? L'omissió és pecat. Idò, podríem dir que els polítics pequen cada dia i molt. Atenció!!

Tots coneixeu alguna excusa d'aquestes: "Jo ja ho sabia, però, com que no hi podia fer res,...". O "Jo no hi participava i, per tant, no en som responsable". O sigui: mirar cap a s'altra banda per no veure actuacions absolutament reprovables. D'això que estic parlant segur que us en venen un munt al cap: agressions juvenils, maltractaments, temes de corrupció política, situacions familiars i altres.

En general, hem d'acceptar que ses persones som responsables dels actes dels quals hem participat d'una forma activa. Si aquesta actuació ha estat considerada positiva per un grup important de gent, no deixarem de recordar que nosaltres hi érem, allà, no fos que qualcú ho pogués oblidar. En canvi, si sa nostra actuació va merèixer crítiques o no va estar a s'altura de ses circumstàncies, podem admetre el nostre error o, com acostuma a ser més habitual, ho podem intentar justificar amb tota classe d'arguments. Abans d'admetre s'error miram cap a s'altra banda.

Aquesta actitud de mirar cap a s'altra banda és molt dels polítics i polítiques. I no se'n salva cap partit ni cap ideologia. No hi ha cap altra professió (i sa política de cada vegada és més professió) que la gent passi de donar comptes o d'assumir errors sense que passi res. Pels errors polítics ningú paga; encara gràcies que comencin a pagar els corruptes (que no són pocs).

Acceptar que qui calla, que qui mira cap a s'altra banda, és tan culpable com qui comet el fet delictiu avui no sembla una cosa fàcil. El silenci s'imposa en molts de casos: per por que els companys et diguin que ets un "xivato", per comoditat , per què m'he de ficar, ara, en embolics? o per ambició política -si ho dic, enfons el partit i, a més, em qued sense carrera i jo vull arribar a...

Tan culpable és qui executa com qui fa d'espectador mut.

Ho volia dir. Anau alerta i mirau molt bé amb qui dipositau sa vostra confiança. Jo ja m'ho he pensat molt bé: es dia de ses votaciones, m'aniré lluny de Vila. No vull ser espectador de tanta comèdia.

A prob de ca meua.

Eivissa, 20 de maig de 2023.

A PROP DE CA MEUA.

A prop de ca meua, a pocs minuts a peu, hi ha s'estació d'autobusos i el parc de la Pau. A davant de casa hi ha una farmàcia, una perruqueria, una botiga de fotografia i una de roba de vestir A darrere de ca meua, hi ha una fruiteria i un basar xinès. A l'esquerra hi ha un bar, una llibreria i una botiga de queviures. S'hospital és una miqueta més lluny. També per anar a una oficina bancària s'ha de caminar un poc més. Ses pastisseries o els forns de pa estan ben a prop.

M'agrada el meu barri perquè hi ha de tot i encare és tranquil.

 

Em faig dues preguntes:

"Abans hi havia...ara no n'hi ha."

- Arbres. Quan vaig venir a viure al barri, estava quasi al camp. Ple d'oliveres i arbres de tota mena. Van començar a construir habitatges i més habitatges i els arbres van desaparèixer. Guardar-se del sol a l'ombra d'un arbre, cada dia és més difícil. Hem permès que s'arranquin i en el seu lloc, s'ha sembrat ciment.

- Un mercat i botigues d'alimentació. Els nous estils de vida han fomentat s'obertura de grans superfícies a llocs allunyats i que per arribar-hi s'ha d'utilitzar el cotxe. Els nous establiments de barri que s'han obert, són freds i impersonals. Entres, ningú et saluda, agafes el que necessites i quant surts per pagar ningú et dona ses gràcies o et diu adeu. No tenen cap relació amb el barri.

- Quantitat de petits comerços (de roba, de sabates, ferreteries, d'esport, etc.) que donaven vida al barri i que van tancar per no poder competir amb els grans que van venir de fora.

- Restaurants o llocs de menjar casolà. Tots han tancat. En canvi, s'han obert llocs de menjar japonès, xinès, turcs o italians on pels preus i sa qualitat, fan poques ganes d'entrar-hi.

- Abans ens coneixíem tots. Ara, cada matí, mentre esper al meu net puc observar a la gent que se'n va a la feina. Sempre ens trobam els mateixos, però no ens saludam. No ens coneixem. Tothom pendent del mòbil a la mà o amb el cap baix.

- Lloc per aparcar els cotxes. Un problema ben gros. S'ha augmentat sa població i també el nombre de cotxes. Tothom vol arribar amb cotxe davant sa porta i això no és possible.

- Neteja. No puc entendre-ho. S'han posat més contenidor que mai, podem reciclar, i ses freqüències de recollida són diàries. Tot i això, el meu carrer està brut i fa molta pudor.

Vull contar-vos una petita història i entendreu el que actualment està passant. Ja fa uns anys sa meua dona fou víctima d'un robatori al carrer. De bon matí, mentre esperava a una companya per pujar a Sant Miquel, un home l'atracà i li va prendre sa bossa de mà. Vam fer sa corresponent denúncia davant sa policia. Bé, l'endemà sa dona que netejava els carrers del barri va esperar a sa meua dona al lloc on ella sempre s'aturava per entregar-li sa bossa de mà que havia trobat dintre d'una paperera. Sa bossa estava buida, però això és una història diferent.
Aquella dona ens coneixia a tots els del barri i treballava de manera eficient. Va trobar una bossa de mà i va saber de qui era. Avui en dia, els treballadors que netegen els carrers els canvien molt sovint, ja no ens coneixem entre naltros i tenen poca atenció a com està de brut tot el barri. Els importa una "mer...".

- Oficines bancàries. Han tancat quasi totes. Disposar de sous en metàl·lic o fer alguna operació de forma presencial, cada dia és més difícil.

 

"Llavors no tenia...ara sí que en tinc."

- Perruqueries. En puc triar ses que vulgui. Bé, ses que vulgui no és correcte. Algunes tenen preus i serveis  de pronòstic reservat.

- Basars xinesos. Un a cada cantonada. Han guanyat als tot a cent! Tenen sempre obert i tenen per vendre ses coses més insospitades que us podeu imaginar. Si us fa falta una cosa i allí no la trobeu, segur que no existeix.

- Diversitat de races. Per fer-vos una idea: s'altre dia vaig obrir sa porta de l'ascensor i em sortí un "armari" negre de més de dos metres. S'estan llogant habitatges a gent de tots el països. Eivissa és un lloc atractiu i s'efecte cridada és evident. Un exemple més: s'altre dia a sa platja el meu net jugava a pilota amb uns companys de s'escola. Hi havia marroquins, brasilers, portuguesos i romanesos. L'únic espanyol era es meu net. Recordau allò de "tants en vingueren que de casa em tragueren ... "

- Col·legis i instituts nous. Se n'han fet molts de nous i encare en fan falta més.

- S'han recuperat llocs que abans estaven un poc abandonant. Avui puc disfrutar el barri de ses Figueretes, de Es Viver i fins i tot arribar a Platja d'en Bossa.

- Ja tinc platja. S'ha recuperat sa platja de Ses Figueretes! S'ha convertit en lloc de trobada de molts dels residents al barri.

 

Bé, podria seguir i continuar amb el llistat. El que vull deixar com a reflexió final és que hem d'intentar viure a ciutats més habitables i amb una major qualitat de vida per als residents. Ara tothom parla del model de "ciutat de 15 minuts". És a dir, crear ciutats on la gent pugui tenir a l'abast el transport públic i els serveis, disposar de comerços de proximitat i moure's a peu o amb bicicleta.

Jo crec que cada vegada estic més a prop d'aconseguir-ho. Cada dia tinc menys dependència del cotxe i al meu barri trob gairebé tot el que em fa falta per viure.

I valtros? Com ho porteu?

 

 

Si anau a Sant Mateu.

Eivissa, 14 de maig de 2023.

SI ANAU A SANT MATEU.

Si anau a Sant Mateu i teniu intenció de quedar-vos a dinar pel poble, heu d'anar a Ses Casetes Art Cafè.

 

M'havien parlat d'aquest restaurant feia mesos. Hi vaig anar per primera vegada fa poques setmanes. Avui diumenge, buscant un lloc on anar i fugir des medieval de Vila, hem decidit tornar-hi. S'altre vegada vam dinar-hi prou bé.

Arribar a Sant Mateu és senzill. Bona carretera i trobareu lloc per aparcar sense cap problema.

El restaurant està situat a una casa pagesa i compta amb terrasses amb una vista espectacular a s'església des poble.

A sa carta trobareu plats de sa nostra cuina més tradicional i també plats elaborats amb productes de temporada. Bona carta de vins.

Dinàrem a sa terrassa que dona just davant s'església, aprofitant que feia un dia prou assolellat.

Vàrem compartir dos primers: ensalada de crostes i musclos marinera. Els dos plats ens van agradar molt. Una ensalada de crostes de veritat, bona tomata, ceba, pebreres, anxoves i oli verge d'oliva. Els musclos cuits amb una salsa exquisida. Donaven ganes de fer-hi sopes.

 

De plat principal vam demanar "huevos rotos"amb sobrassada. Sa ració era tan abundant que vam decidir compartir-la. Boníssim. Bones patates, frites i cruixents, ous pagesos i sobrassada feta de forma tradicional.

Per acabar, vam demanar i compartir un postre que va resultar molt bo: una tatin de poma amb gelat de vainilla.

Férem un cafè. Una llàstima, no tenien Fernet Branca.

El dinar, sense beure vi, ens va sortir per uns 30 € per cap.

Com dic molt sovint, encara queden restaurants on dinar bé, a preus normals i ben servits.

Ses Casetes és un bon restaurant. Us ho recoman. Un lloc molt agradable, bon menjar, excel·lent servei i preus raonables.

Si a més, aprofitau a fer una caminada pels voltants, el dia us sortirà complet. No us penseu que solament s'ha d'anar a Sant Mateu a dinar. Jo vaig aprofitar per fer una caminada des de Santa Gertrudis, passant pel camí d'en Besora i acabant a Sant Mateu. Uns vuit quilòmetres. 

Però d'aquesta caminada en parlarem un altre dia.