El Moma de Nova York. Una experiència inoblidable.

Eivissa, 20 de març de 2025.

MOMA NOVA YORK. Una experiència inoblidable.

Visitar el museu MOMA de Nova York fou una experiència que em va marcar. Per un aficionat a la pintura com jo, va ser un privilegi, una culminació de molts anys de somnis i recerca amb aquells quadres que, durant la meua joventut, només coneixia a través de llibres en blanc i negre. Record aquelles imatges en color que retallava de revistes i diaris per acompanyar els meus llibres d’estudis d'història de l'art a l'institut Santa Maria. Era un món llunyà, però amb una presència viva en la meua ment. El MOMA, per fi, va ser l’oportunitat de veure-ho tot en viu, d’acostar-me als quadres i descobrir el que realment representaven en l’espai físic.

Abans de partir de viatge sabia que intentar veure molts de museus en només cinc dies d’estada a Nova York era una tasca gairebé impossible, així que vaig decidir concentrar-me només en el MOMA. Un museu emblemàtic que em prometia una profunda immersió en l’art modern i contemporani. La visita va començar a primera hora del matí, ple de curiositat i expectatives. Vam estar-hi fins a les 15 hores, i en aquelles gairebé sis hores, vaig perdre el compte de les obres que vaig poder admirar, cada una amb una història pròpia i una sensació única. El temps passava de pressa mentre em deixava captivar per la majestuositat de les peces de Picasso, Van Gogh, Monet, Modigliani, Gauguin, Miró, Dalí… Era impossible cansar-se.

Cada quadre em parlava, m’atracava per mirar-lo més a prop i cada traç semblava tenir vida pròpia. El poder dels colors de Monet em feren somiar. Disfrutar de "Los nenúfares" en directe va ser una de les experiències més impactants de la visita. El joc de llums i ombres sobre l’aigua feia que tot el voltant semblés desaparèixer. Vaig estar davant de l’obra assegut durant molt de temps, sense poder aixecar-me per seguir a una altra sala. La pintura em seduïa d’una manera que em feia perdre la noció del temps.

 

 

 

Els quadres de Picasso també em van captivar. La desestructuració de formes i la profunditat psicològica de les seues obres, com “Las señoritas de Avignon” em sorprengueren. “Mujer de blanco”, una obra delicada, molt polida, també em va tocar l'ànima. Quines línies, quines ombres, quanta bellesa!

 

 

 

 

 

Un altre moment clau va ser davant de “La noche estrellada” de Vincent van Gogh. Aquesta obra, amb els seus colors intensos i el contrast entre l’intens blau de la nit i la brillantor daurada de les estrelles em va fer reflexionar sobre la immensitat del món.

 

 

 

Davant l’obra de René Magritte, “Los amantes” em preguntava:  “Què vol dir això realment?” Tot i que no trobava una resposta, la sensació de misteri em fascinava.

 

 

 

Una altra de les obres que em va captivar va ser "La persistencia de la memoria” de Salvador Dalí. Aquells rellotges desfets semblaven desafiar el temps. Recordava al meu professor d’institut quan ens ensenyava la diferència entre un dibuixant i un pintor. Dalí era un gran dibuixant. Cada detall de la pintura, fins i tot les ombres que dibuixaven el paisatge, em fascinaven i em deixaren en un estat de profunda reflexió.

No vull oblidar la màgia dels colors vius de Matisse, “La Danza”, que omplia la sala amb els seus colors, l’explosió de moviment, em feien sentir com si estigués observant una dansa en directe. El quadre em transmetia una força i una vitalitat extraordinària.

 

 

 

Les obres de Modigliani, amb els seus retrats alts i estilitzats, també em van tocar profundament. Les seues figures allargades, amb els ulls gairebé absents, però amb una intensitat emocional molt forta, em transmetien una sensació de conversa silenciosa amb la protagonista del quadre.

 

 

 

Visitar aquest museu va ser, sens dubte, un viatge al cor de l'art modern i contemporani. Cada pintor, cada quadre, em portava a un laberint de formes, colors i emocions. M’agradava imaginar com haurien estat els processos creatius, quines inquietuds, quines lluites internes, quines idees transcendents haurien donat lloc a aquestes obres.

Per a mi, visitar el MOMA va justificar tot el viatge a Nova York. Estava davant de pintures que m’havien fascinat des de la meua adolescència, obres que formaven part del meu imaginari des de molt jove. Però veure-les en persona, a gran escala, amb la qualitat i la profunditat que només l'original pot oferir, va ser una experiència absolutament única. 

Fou una vivència, una emoció i una experiència que mai oblidaré.

 

Altres fotos de sa visita al MOMA:

Seguiré amb més entrades!

 

Caminat pel Pont de Brooklyn.

Eivissa, 19 de març de 2025

Caminant pel Pont de Brooklyn

Caminar pel Pont de Brooklyn ha estat una experiència que mai m'havia imaginat. Mai havia pensat que arribaria a aquest lloc. Durant tota la meua vida l'havia vist en infinitat de pel·lícules, però mirar-lo des de lluny, a través d'una pantalla, no es pot comparar amb estar-hi, enmig dels seus cables, amb la ciutat de Nova York davant meu.

El dia que vaig anar-hi, feia fred i el vent em bufava a la cara. Era com un avís, el vent semblava dir-me: "Desperta't... estàs aquí... a la fi has arribat." Abans d'arribar al pont, podia sentir el soroll de la ciutat lluny, però quan vaig arribar tot va semblar diferent: el soroll dels cotxes, les veus dels caminants o el mateix so dels meus passos.

El que tenia davant eren unes vistes espectaculars. Manhattan semblava més a prop que mai, amb el gran gratacel One World Trade Center, imponent davant meu.

Veure la ciutat tota en moviment, els barcos navegant pel riu i els cables del pont que connecten Brooklyn i Manhattan, em va omplir d'emoció. No puc descriure-ho amb paraules. Em vaig aturar al mig del pont i recordava pel·lícules, escenes romàntiques, persecucions o històries de mafiosos. Ara era jo qui caminava pel pont, i ara la meua història ja formava part de la seua història.

El temps es va aturar per uns moments. Disfrutava del lloc, d'estar allí. No m'ho podia creure que estigués allí. El Pont de Brooklyn ja no era només un record d'una pel·lícula, era un espai que jo també l'havia tocat, caminat i viscut.

Disfrutau de ses fotos. Per a mi, formen part d'una visita que recordaré sempre.

 Seguiré amb més històries.

Coses que em semblaven tòpics de Nova York ..... però no.

Eivissa, 16 de març de 2025

 

COSES QUE EM SEMBLAVEN TÒPICS DE NOVA YORK … PERÒ NO.

 

 

Aquesta ha estat la primera vegada que he estat a Nova York. Vaig arribar-hi condicionat per tots els tòpics sobre els Estats Units i els seus ciutadans. Durant la meua estada vaig poder confirmar alguns dels meus prejudicis, però també vaig descobrir que molts d'ells no eren certs. Aquí us explic algunes de les coses que em van sorprendre, i no sempre per bé.

 

ABERRACIÓ URBANÍSTICA.

M'agraden les ciutats que tenen una certa coherència en el disseny i un estil arquitectònic comú. Nova York, en canvi, em va semblar una veritable aberració urbanística. A Manhattan, per exemple, vaig trobar una combinació caòtica de diversos estils arquitectònics sense cap mena de respecte per la història. Davant edificis antics, impecablement conservats, s'eleven grans gratacels de vidre que trenquen totes les proporcions i l'harmonia de l'espai urbà. Nova York no és una ciutat pensada per als humans; si caminau pels seus carrers sense aixecar la vista, podrieu estar en qualsevol altra gran ciutat del món. Però he de reconèixer que, sense aquests gratacels, Nova York no seria el que és.

 

LES PRESSES.

Una altra cosa que em va cridar l'atenció és la pressa constant que sembla dominar la ciutat. Tothom va corrent pel carrer amb un cafè, un batut o un suc a la mà. Aquest costum diu molt de la societat que viu allí. Un poble que no té temps per disfrutar d'un bon cafè en una terrassa o per asseure's tranquil·lament a menjar, és un poble que, per a mi, no disfruta de la vida. I ni tan sols parlam de la tradició de beure’s el cafè en un got de cartó, que em sembla del tot impersonal i poc gustós. Les presses per arribar a la feina o a qualsevol altre compromís semblen ser la norma, i això li treu tota l’essència d'un ritme de vida més relaxat i agradable.

 

NOVA YORK MAI DORM.

El tòpic de "Nova York mai dorm" és absolutament cert. La ciutat té dues cares: de dia és una ciutat bulliciosa i frenètica, i a la nit es transforma en una altra ciutat, amb una energia diferent. Jo estava allotjat a Manhattan, i a altes hores de la nit, els edificis d'oficines continuaven oberts, il·luminats, amb gent treballant sense parar. Nova York es presenta com el centre del món, un lloc on has d'estar constantment connectat amb tots els racons del planeta, i això es nota en l'atmosfera nocturna de la ciutat.

 

L’ENGANY DE CHINA TOWN I LITTLE ITALY.

Un altre dels tòpics que em vaig trobar va ser la recomanació de visitar Chinatown i Little Italy. Tothom us dirà que són barris que cal veure, però per a mi van ser un autèntic engany. Ni tan sols em vaig aturar-hi. Són barris d'immigrants, com els que pots trobar a qualsevol altra ciutat del món, i no aporten res de realment especial a Nova York. Bé, sí, podeu trobar-hi restaurants i botigues d'articles xinesos i italians, així com pizzeries i bazars una mica més econòmics. Però en termes de qualitat gastronòmica, em van deixar molt a desitjar, i sincerament no crec que mereixin el "caràcter" que alguns els atribueixen.

 

UNA CIUTAT MOLT BRUTA.

Una de les coses que més em va sorprendre i decebre de Nova York va ser la brutícia que es respirava a cada cantonada. No puc entendre com una ciutat tan important i cosmopolita com Nova York pot estar tan bruta. Els carrers, molts d'ells vells i deteriorats, estaven plens de bosses de fems, papers i deixalles disperses per tot arreu. Caminant pels seus carrers, em vaig sentir desconcertat i disgustat, amb la vista sempre atenta a l'embrutiment i al caos visual. El fum, les males olors i l'olor d'herba cremada (ja sabeu a què em refereix) s'estenien per tota la ciutat, afegint una sensació de desordre constant que em va incomodar profundament.

 

LA 5a AVINGUDA.

No entenc la fascinació que provoca la 5a Avinguda. Tot el món et parla de la seua magnificència i de les seues botigues de luxe, però jo no hi vaig veure res de realment espectacular. Les grans cadenes internacionals, com Louis Vuitton, Tiffany, Cartier, Zara, etc., estan presents a la 5a Avinguda, com podríeu trobar-les a qualsevol altra ciutat del món. La fama d'aquesta avinguda em sembla un engany. Vaig trobar-la plena de turistes, caminant entre botigues i comprant souvenirs. Això no em va semblar en absolut el que se suposa que ha de ser el centre d’una ciutat tan emblemàtica.

 

GENT MOLT ANTIPÀTICA.

Des del punt de vista d’un turista, la gent de Nova York em va semblar molt antipàtica i maleducada en general. Les persones amb les quals em vaig relacionar em van mostrar una actitud freda i indiferent, amb respostes breus i poc solidàries. Ni tan sols el personal de l'hotel on em vaig allotjar va fer cap esforç per ajudar-me a resoldre els meus problemes o a donar-me informació. Al carrer, em va costar molt trobar algú que estigués disposat a ajudar-me. Sembla que la gent va a la seua, completament absorbida en les seues pròpies vides i sense gaire interès en les necessitats dels altres.

 

PROPINES PER A TOT.

Aquesta va ser una experiència una mica incòmoda. Als Estats Units, les propines són gairebé obligatòries, però per a mi va resultar una incomoditat constant. Sempre has de portar canvi, perquè mai saps quan t’aniran a demanar propina per un servei que ja has pagat. La diferència amb Europa és que allà sembla que els treballadors esperen una propina per tot, independentment de la qualitat del servei. Això va ser alguna cosa que em va molestar molt durant la meua estada.

 

MENJAR.

Finalment, el menjar va ser una altra decepció. La gran quantitat de greixos en els plats, així com la qualitat del menjar en general, no em va agradar gaire. De fet, vaig trobar que la majoria dels restaurants oferia plats pesats i poc saborosos. No vaig aconseguir disfrutar de cap àpat de manera autèntica, com sí que passaria en altres ciutats que he visitat.

 

 

Fins aquí algunes de les coses que no m'han agradat gaire de Nova York. En les pròximes publicacions escriuré de les que m'han agradat més, que també n'hi ha moltes.

No feia falta forçar res.

Eivissa, 8 de febrer de 2025.

NO FEIA FALTA FORÇAR RES.

Estava a Dalt Vila, caminant amb els companys de l'AUOMEivissa pel baluard de Sant Pere, mentre la guia ens explicava sa història del lloc. Ja sabeu… ses murades del segle XVI, sa ronda de Calvi, etc. Ens trobàvem a l'esplanada del Cavaller de Sant Lluc i parlàvem sobre la importància de defensar ses murades i protegir s'entrada al Portal Nou.

No vaig poder evitar-ho. El meu cap no pensava en murades, dipòsits d'aigua o atacs de pirates. Em traslladava als anys 75, quan en aquell mateix lloc existia una discoteca. Vaig aixecar la mà, vaig compartir el meu pensament, i pràcticament tota la resta del grup ho recordava.

Deixeu-me fer una reflexió personal sobre un dia que va canviar per sempre sa meua vida, un moment en què tot va succeir de manera natural, sense forçar res.

Era un jove d'uns 18 o 19 anys, i amb els meus amics solíem anar de tant en tant a ses discoteques. Sa del Portal Nou era una de les més de moda aquells anys. I allà, ja sabeu, llums brillants, música a tot volum i sa pista de ball sempre plena de gent. Ses al·lotes, amb minifaldes, pantalons ajustats i els cabells llargs al vent. Era un ambient temptador, però allà jo no em sentia còmode. Veia com tothom es divertia, però em costava fer el primer pas. Era tímid, i acostar-me a ses al·lotes em feia sentir una vergonya terrible. No em sortien ses paraules, els meus gestos eren desmanyotats. Em semblava que per ballar o parlar amb una al·lota havia de convertir-me en algú més segur, més atrevit, més divertit. Sempre hi havia alguna cosa que em frenava.

Per superar sa meua timidesa, per fer nous amics i obrir-me a nous llocs i noves experiències, vaig començar a fer teatre amb el grup d'Arts i Oficis. Ens dirigia en Pedro Cañestro i, a força d'assajos, vaig aprendre a actuar un poc, a parlar d’una forma més correcta, a moure’m per l'escenari i, sobretot, a superar el "miedo escénico". Els dies de ses representacions davant del públic real, el temps abans de sortir a l'escenari semblava etern i ses cames em tremolaven.

Fins que un dia, sense avisar, tot va canviar. Estava al teatre, esperant per començar els assajos amb els meus amics i companys, quan va aparèixer ella. No era res extraordinari, però hi havia alguna cosa en la seua mirada que em va fer sentir còmode, com si, per fi, pogués ser jo mateix. No havia de fer-me el graciós, ni el més sabut ni el més valent. No tenia cap expectativa, ni tan sols estava nerviós. Simplement ens vam mirar i vam connectar. Així de fàcil, així de natural, com si sempre haguéssim estat destinats a trobar-nos.

Vam parlar sense preocupar-nos dels altres, sense la pressió d'intentar impressionar ningú. El més important era estar allí, junts, disfrutant del moment. I llavors ho vaig tenir clar. Enamorar-se no era una lluita per ser una altra persona, ni una carrera per impressionar algú. S'amor de veritat era això: natural, fluid, on el que som ja és suficient. No em feia falta forçar res.

Aquell dia, aquell instant, vaig saber que ella estava destinada per a mi i jo per a ella.

Mentre seguia caminant per Dalt Vila, pensava en aquell moment. Aquell dia al teatre vaig descobrir que l'amor no es tracta de canviar qui som, sinó d'acceptar-nos tal com som.

El teatre em va ensenyar a ser valent, a afrontar sa meua pròpia timidesa, i a deixar anar els dubtes. Però ella, en aquell instant, va ser la que em va ensenyar que l'amor no s'ha de buscar ni s'ha de forçar. Arriba quan menys t'ho esperes, i arriba de sa manera més simple. I, per primera vegada en la meua vida, vaig entendre que no necessitava ser un altre per ser estimat. Ja n'era prou, tal com era.

Mentrestant, continuàvem caminant pel baluard, i la guia continuava parlant del passat de la ciutat. Però en aquell moment, ses murades i els portals em quedaven lluny. Sa història de la ciutat ja no era només una història de murs i batalles, era també sa història de com dues persones poden arribar a conèixer-se i comprendre's, no per les paraules que diuen o les coses que volen aparentar, sinó per l’essència del que són.

A mesura que la conversa del grup es difuminava, el meu pensament va tornar a aquell instant, a aquella sensació d'haver trobat alguna cosa tan simple, però alhora tan profunda. 

Vaig somriure per dins, perquè, al final, tot havia estat perfectament natural.

 

 

Una mala experiència bancària.

Eivissa, 10 de gener de 2025.

UNA MALA ESPERIÈNCIA BANCÀRIA.

Fa uns dies, una vegada més, vaig viure una experiència molt desagradable a una oficina d’una coneguda caixa d’estalvis. Va ser una situació molt decebedora que em va fer perdre la paciència i els papers.

Tot va començar quan vaig intentar fer un ingrés en metàl·lic al meu compte. El caixer no va acceptar l’operació i em va retornar els sous. A continuació, vaig anar a la caixa on una empleada va intentar repetir l'operació, però va passar el mateix. L’ordinador no permetia fer l’ingrés al compte. Després de diverses consultes i comprovacions, em va informar que el compte estava bloquejat per falta d'algunes dades.

“Bloquejat? I sense avisar-me em bloquegau el compte? No vegeu que teniu el meu telèfon i correu electrònic? Hauria estat fàcil avisar-me. Això no ho trob normal.”

“Quines dades o documents falten?” vaig preguntar.

“No li podem dir. Haurà d’anar a la seua oficina i consultar-ho amb un gestor.”

La cua de gent que esperava per ser atesa anava creixent, però jo no me'n volia anar.

“A veure, vull parlar amb sa directora.”

Va sortir una senyora molt amable, a qui li vaig explicar la situació. Em va respondre: “No ho entenc. Naltros sí que avisem als nostres clients. Haurà d’anar a la seua oficina.”

Veient que la meua paciència s’esgotava, vaig replicar: “Com que "els seus clients", vostè no té clients, tots som clients del banc, i vostè com a empleada té l’obligació d'atendre’ns a tots.”

I vaig continuar: “Com a client d’aquest banc, esperava un servei millor, una comunicació més fluida i no sentir-me frustrat per la manera com em tracteu.”

La cua de gent esperant a la caixa ja arribava fins a la porta del carrer. Vaig sortir de l'oficina, però no abans de dir ben alt "us podeu anar a la merda". Marxava enfadat, ignorat i sense cap resposta clara i amb el convenciment que un banc ha de cuidar els seus clients d'una manera més professional.

Vaja, que vaig perdre els papers. I la cosa més greu no fou perdre els papers, no. A primers d'any m'havia fet el propòsit de no enfadar-me més. Ja veis, portam deu dies de gener i ja l'he trencat.

Finalment, vaig desplaçar-me a la meua oficina, demanar cita amb el meu gestor, i, tot i el meu empipament, vaig continuar amb els tràmits.

Quan vaig arribar a l'oficina el meu gestor de sempre en diu que ell “ara ja no tinc clients concrets, ara he d'atendre a tot qui ve i que tenia molta gent esperant”, però va tenir el detall d'anar a buscar un company per veure de solucionar el problema del meu compte. Després d’esperar un poc un empleat m’atengué i efectivament, el problema era que faltaven dues firmes a la titularitat del compte: sa meua i una més.

“No pot venir s’altre titular a firmar?”

"Doncs no, ara, avui no pot".

"Idò haurà de tornar demà".

Per casualitat, els dos titulars teníem disponibilitat horària per anar-hi a la tarda, però a hores diferents. El plan era primer hi aniria jo i després s’altre titular. Quan a la tarda vaig arribar m’atengué una persona diferent del matí. Era una coneguda i antiga alumna de sa meua dona.

“Hola Pep, i tu per aquí, què vols?”. Li explic i em diu “Ara mateix ho arreglam …  Va fer unes quantes operacions a l'ordinador, em va fer firmar un document i en digué: solucionat!. El compte ja està operatiu. No va tardar ni un minut.

Jo .. "Bé, dins una hora més o menys vindrà s’altre titular a signar".

“No, no … No fa falta que vengui. Ja ho he arreglat. Amb la teua firma ja és suficient”

Enteneu alguna cosa? Jo no. Vaig donar les gràcies, vam xerrar de temes personals i me'n vaig anar.

Si el problema real era una sola firma, sa meua, per quin motiu no vaig poder solucionar el tema durant la primera visita a l’oficina propera a casa? Són uns embolicadors amb poques ganes d'ajudar als clients.

Desig que aquesta experiència pugui ser un recordatori per a tots de la importància d'exigir un bon servei i un tracte correcte per part d'aquestes entitats.

Diferents formes de cuinar.

 Eivissa, 2 de gener de 2025

DIFERENTS FORMES DE CUINAR.

 

 

 

A s'hora d'elaborar un plat perfecte o una recepta deliciosa, cada persona és un món i cuina a la seua manera.

Durant els viatges a casa del meu fill, a Anglaterra, m'agrada cuinar per ell i per a la seua família. M'encanta anar a comprar els ingredients, preparar-los i cuinar-los. Els moments compartits a taula no tenen preu. Aquestes festes de Nadal i Cap d'Any hem estat junts a Eivissa i, com era d'esperar, també hem cuinat plegats i hem compartit molts de moments a sa cuina.

Vull xerrar-vos del sopar de Cap d'Any a ca nostra. Cuiner i responsable de tot: el meu fill. Ajudant: el meu gendre. Jo em vaig dedicar a mirar i a contestar si em preguntaven. No van demanar-me gaires coses. Cuiner i ajudant, ho tenien clar.

Cuinaren: dos entrants, "gambons" al forn i calamars amb sobrassada. De plat principal, gall al forn amb tres guarnicions: mini bastanagues al forn amb suc de taronges i mel, col llombarda i patató al forn. Un espectacle de colors i de sabors.

El meu fill és un apassionat de sa cuina (sa güela materna va ser qui li va ensenyar), és enginyer i treballa en una empresa fabricant de cotxes. Per tant, cuinar amb ell és tot un repte. Us preguntareu: Quin repte? Com cuina un enginyer? Quina relació hi ha entre cuinar i el procés de creació d’un cotxe? La resposta és ben clara: Tot s'ha de fer amb un meticulós procés de planificació. Abans de comprar cap ingredient, el meu fill ja té un esquema detallat de cada pas. Sa recepta, ben estudiada, es converteix en un projecte més, com el disseny d’un cotxe nou. Cada peça té el seu lloc i la seua funció.

Tot va començar amb la selecció dels ingredients. Què volem cuinar i quins ingredients necessitam? Vam anar a comprar a molts de llocs diferents, a un gran supermercat, a una peixateria especialitzada, a un forn eivissenc, al Mercat Nou de Vila, a una fruiteria selecta, etc. S'havia de triar cada ingredient pel seu sabor, la seua qualitat i la capacitat d’encaixar perfectament en el resultat final que ell portava mercat fixament dins del cap.

No vull cansar-vos diguen que no va ser cosa fàcil trobar mini bastanagues, patató autèntic eivissenc, bones espècies, greix d'ànec o un gall pescat a Eivissa. El procés de comprar tots els ingredients va ser llarg i laboriós.

Sabíeu que molta patata vermella que trobau a ses botigues realment està produïda a França? Sabeu diferenciar el "cilantro" del julivert? Coneixeu per s'olor si una espècie està passada? Com diferenciau una taronja eivissenca d'una portada de fora? Sabíeu que segurament heu dit adeu a s'any 2024 amb reim d'un país sud-americà? El món s'ha convertit en global i trobar productes i sabors autèntics és una aventura.

Un cop tot va estar preparat, el meu fill va establir un horari rigorós. Cada minut comptava i el rellotge era un aliat fonamental. Des del moment en què començà a cuinar fins que el plat va servir-se, cada acció estava minuciosament planificada amb antelació.

Els temps de cocció són fonamentals. Un cuiner, un enginyer, sap que la precisió és clau. Cada ingredient s'ha de cuinar a la temperatura exacta i durant el temps necessari. No es pot improvisar. Cada minut està controlat. Ses patates es bullen un temps exacte, ses verdures es cuinen fins a aconseguir sa textura perfecta i els peixos es preparen a sa temperatura ideal i també durant un temps escrupolosament predeterminat.

Quan arriba el moment de muntar el plat, és on el cuiner/enginyer mostra tota la seua destresa. Col·loca cada element amb una precisió gairebé quirúrgica, com si fos a la línia de producció d’un cotxe. Sa salsa s’ha de posar amb molta cura, ses guarnicions han d’estar disposades estratègicament i cada peça ha d'encaixar per aconseguir un acabat perfecte. El resultat? No només un plat deliciós, també un plat visualment espectacular.

En resum, m'agrada veure cuinar al meu fill i seguir tot el procés, tot un exercici de disciplina i creativitat. Cada recepta és com un projecte, on la planificació i l’execució es fusionen per crear una cosa extraordinària. 

Els plats finals, a part de ser saborosos, van ser un testimoni de dedicació, planificació i precisió.

Molts anys i bons!