No tenir por, sinó criteri.

Eivissa, 18 d'octubre 2026

NO TENIR POR, SINÓ CRITERI.

Aquest cap de setmana m’ha tocat fer de güelo. I hi ha poques coses que m’agradin tant com compartir temps amb el meu net, veure com va descobrint el món i aprofitar qualsevol ocasió per xerrar amb ell d’aquestes coses que no sempre s’ensenyen a s’escola. O dit d’una manera diferent: donar-li lliçons sense que semblin la típica “batalleta del güelo”.

Dissabte nit vam fer el que toca: pizzes i pel·lícula. Una nit tranquil·la, d’aquelles que semblen no tenir res d’especial, però que de vegades acaben deixant una marca més fonda que molts dies assenyalats. La pel·lícula que vam triar va ser “El niño con el pijama de rayas”.

En Gonzalo té dotze anys. És una edat en què ja comences a fer preguntes importants, encara que de vegades no sàpigues ben bé com formular-les. Una edat en què el món deixa de ser tan senzill com semblava, però encara conserva aquella mirada neta que, malauradament, molts adults hem anat perdent pel camí.

Quan va acabar la pel·lícula, era molt tard i vam anar a dormir. Però aquest matí, durant s’esmorzar, hi hem tornat. Amb la tassa davant, alguna cosa per menjar i aquella calma que tenen ses primeres hores del dia, m’ha demanat que li explicàs millor la història, perquè hi havia coses que no acabava d’entendre.

I així, entre glops i mossegades, hem començat a xerrar.

Vaig pensar que sa millor manera d’explicar-li aquella història tan terrible era començar per una cosa que ell conegués: s’amistat.

Li vaig parlar del canvi d’escola. Ell ha deixat enrere una escola on tenia els seus amics, els seus espais i les seues rutines, i ha començat una etapa nova a l’institut. Un lloc diferent, amb companys nous, professors nous i moltes coses que encara no coneix. Li vaig demanar que imaginàs com se sentiria si, de cop, hagués d’anar a un lloc on no conegués ningú, on tot li resultàs estrany i on els dies se li fessin llargs i avorrits.

Em va entendre de seguida. 

Li vaig dir:  Idò això és, més o menys, el que li passa a en Bruno.

En Bruno és el protagonista alemany de sa pel·lícula. Son pare és un militar nazi i, per motius de feina, la família se’n va a viure a una casa nova, lluny de la vida que el boix coneixia. Allà, en Bruno s’avorreix, se sent tot sol i no acaba d’entendre què passa al seu voltant.

Un dia, explorant els voltants de la casa, veu unes persones que van vestides totes igual, amb una especie de pijama de ratlles. No sap que allò que té davant és un camp de concentració. No sap que aquelles persones són presoners jueus. No sap gairebé res del món dels adults, ni de ses mentides, ni de l’odi que ha convertit aquells éssers humans en presoners.

Només veu una tanca. I, a l’altra banda, un boix de la seua edat. Es diu Shmuel.

Els dos infants comencen a parlar. Després es fan amics. Xerren, comparteixen moments i troben en s’altre algú amb qui combatre s’avorriment i la solitud. Per a ells no hi ha alemanys ni jueus, ni races superiors ni inferiors, ni enemics que hagin de ser odiats. Hi ha dos boixos que volen jugar, que tenen curiositat, que necessiten companyia i que, senzillament, es cauen bé.

Sa tanca, que per als adults representa una frontera entre els qui manen i els qui pateixen, entre els qui tenen drets i els qui han estat desposseïts de tot, per als dos infants no té cap sentit. No entenen per què haurien de ser enemics. Ningú els ha explicat encara com han de mirar-se. I potser aquesta és una de ses coses més dures que ens mostra la pel·lícula: que l’odi dels adults resulta absurd quan el miram amb els ulls de dos boixos.

Després li vaig explicar el final. En Bruno vol ajudar en Shmuel a trobar el seu pare, que ha desaparegut dins el camp. Per fer-ho, es posa un pijama de ratlles, passa a s’altra banda de la tanca i entra en aquell món que fins llavors només havia pogut observar des de fora. Però ses coses acaben de la pitjor manera. Els dos boixos són arrossegats, juntament amb altres presoners, cap a una cambra tancada on moren agafats de la mà.

Li vaig deixar un moment de silenci.

No sé si a dotze anys es pot arribar a entendre del tot una tragèdia com aquella. De fet, no sé si els adults l’arribam a entendre mai. Però sí que podem començar a comprendre'n el sentit.

Pensa-hi, li vaig dir. Dos boixos que no s’han fet cap mal es fan amics. En canvi, hi ha adults que no s’han conegut mai, que no s’han fet res els uns als altres, i que arriben a odiar-se fins al punt de voler-se matar. Com pot ser?

Llavors va arribar la seua pregunta: Per què els alemanys odiaven tant els jueus? Eren tant dolents?

I aquí s’esmorzar es va convertir en una petita lliçó d’història. Però, sobretot, en una conversa sobre ses persones. Arribava el missatge “moral” del güelo.

Li vaig explicar que Alemanya havia perdut la Primera Guerra Mundial i que, després, molta gent vivia en la pobresa, sense feina i amb poques esperances. Hi havia fam, ràbia, humiliació i por. En aquell ambient va aparèixer Hitler, un home que va saber aprofitar el malestar de la gent i que els va oferir una resposta tan senzilla com perversa: «Jo sé qui té la culpa de tot».

En lloc de dir-los que els problemes eren complicats i que calia treballar junts per resoldre’ls, els va assenyalar un enemic: els jueus.

Per què ells? Perquè eren una minoria, perquè feia segles que patien prejudicis i discriminació a Europa i perquè resultava fàcil convertir-los en culpables davant una societat espantada. Hitler va repetir aquella mentida una vegada i una altra. Ho va fer als discursos, als diaris, als cartells, a ses escoles i a través de la propaganda. Va presentar els jueus com si fossin una amenaça per al país, fins que moltes persones acabaren acceptant com a veritat allò que era una falsedat monstruosa.

Li vaig posar un exemple més proper.

Imagina que a la teua classe es trenca una cosa i ningú sap qui ho ha fet. Arriba un alumne nou i, sense cap prova, alguns comencen a dir que ha estat ell. Si ho repeteixen prou vegades, potser els altres també s’ho creuran. Però repetir una acusació no la converteix en veritat, o sí?

Va negar amb el cap.

Idò això mateix, però a una escala terrible. Els jueus no eren culpables dels problemes d’Alemanya. Hitler els va convertir en enemics perquè necessitava un culpable i perquè assenyalar-los li permetia guanyar poder. En lloc d'ajudar la gent a entendre els seus problemes, els va ensenyar a tenir por d'altres persones.

Després li vaig explicar una altra cosa: que l’odi no sempre comença amb un crit o amb un cop. De vegades comença amb una distància petita. Primer et diuen que aquell grup és diferent. Més tard, que no és com naltros. Més endavant, que és perillós. I, quan ja no el veus com un conjunt de persones, sinó com una etiqueta, és molt més fàcil acceptar que li llevin els drets, que el separin o que li facin mal.

Els nazis varen fer exactament això amb els jueus, fins a arribar a organitzar-ne la persecució i l'assassinat sistemàtic. L’Holocaust no va començar a les cambres de gas. Va ser el resultat d’anys de propaganda, exclusió, deshumanització i violència.

I aquí vaig voler que entengués una idea que em sembla fonamental: els infants no neixen odiant un poble, una religió o una persona perquè és diferent. L’odi s’aprèn. S’ensenya amb ses paraules, amb els exemples, amb els silencis i amb ses mentides que es repeteixen fins que semblen normals.

Per això sa pel·lícula ens conta la història des dels ulls de dos boixos. Perquè, quan els deixam mirar-se sense prejudicis imposats, descobreixen allò que tenen en comú. En Bruno no veu un jueu: veu en Shmuel. I en Shmuel no veu un enemic alemany: veu en Bruno, el seu amic. La tragèdia és que el món dels adults acaba entrant en aquell espai d’amistat i el destrueix.

Però encara em quedava una cosa per explicar-li. Potser la més important.

Saps què em preocupa, a banda de tot el que va passar? Que no podem pensar que aquestes coses només passen en el passat. Avui vivim en un món diferent, complicat, però la por continua existint. Hi ha gent que no pot pagar el lloguer, que té una feina precària, que no sap què passarà demà. Hi ha guerres, incertesa i molts canvis que costen d’entendre.

Quan tenim por, sovint buscam una explicació fàcil. Volem que algú ens digui qui té la culpa i ens prometi que ho arreglarà tot. I sempre hi ha algú disposat a aprofitar-se d’aquesta necessitat.

Avui podem sentir que la culpa és dels immigrants, de Brussel·les, dels rics o de qualsevol altre grup que resulti útil per al discurs del moment. Les circumstàncies no són ses mateixes que a l’Alemanya nazi, i no hem de confondre realitats històriques diferents. Però hi ha un mecanisme que es repeteix: davant problemes complexos, algú assenyala un enemic i promet una solució senzilla si aconseguim apartar-lo.

Li vaig recordar que les xarxes socials poden fer que aquestes idees es multipliquin molt de pressa. Abans, la propaganda arribava pels diaris, la ràdio, els cartells i els discursos. Ara també ens pot arribar per TikTok, Instagram o YouTube. Si un vídeo ens presenta un grup sencer com una amenaça, és possible que després en vegem molts d'altres que repeteixen el mateix. A poc a poc, podem acabar pensant que tothom ho veu igual, quan en realitat només veim una part de la realitat.

Per això, Gonzalo, no has de tenir por de pensar diferent. Però tampoc t'has de creure tot el que et diuen, només perquè ho diu algú que parla fort o que sembla molt segur de si mateix.

Li vaig dir que havia d'estar especialment atent quan algú assegura que només ell pot salvar el país, quan culpa un grup sencer de persones de tots els problemes o quan diu que els periodistes, els jutges o les eleccions només són vàlids si li donen la raó. Quan algú vol que deixis de fer preguntes i que acceptis les seues paraules com si fossin veritats absolutes, convé aturar-se i pensar.

És igual de quin partit sigui, quin nom tengui o quina bandera dugui. El criteri no consisteix a donar sempre la raó als uns o als altres. Consisteix a demanar proves, contrastar la informació, escoltar més d'una veu i recordar que cap persona no deixa de tenir drets pel fet de ser diferent de naltros.

S’esmorzar s’anava acabant. No sé quantes d’aquelles paraules li quedaran gravades ni quantes entendrà millor quan sigui més gran. Potser avui només ha entès una part de la història. Potser d’aquí a uns anys recordarà sa pel·lícula, sa pregunta que em va fer i aquella conversa tranquil·la de diumenge al matí.

Però, si hi ha una sola idea que m’agradaria que conservàs, és aquesta: no tenir por, sinó criteri.

No tenir por de qui és diferent. No tenir por de fer preguntes. No tenir por de reconèixer que no sabem alguna cosa. I, sobretot, no deixar que ningú converteixi ses nostres pors en odi cap a una altra persona.

Perquè la història d’en Bruno i en Shmuel va començar amb dos boixos que només volien tenir un amic. La tragèdia va arribar quan el món dels adults els va ensenyar que hi havia persones que no mereixien ser tractades com a persones.

I això, Gonzalo, és una lliçó que no hauríem d’oblidar mai. Ni als dotze anys, ni als cinquanta, ni a cap edat.

Perquè el dia que deixam de veure persones i només hi veim enemics és el dia que començam a perdre allò que ens fa humans.