Carai, en quin mes visc?

Eivissa, 11 d'octubre 2026.

CARAI, EN QUIN MES VISC?

Ara que estic jubilat, pensava que tendria més temps per a tot. Per passejar, anar a comprar sense presses, mirar la mar, fer un cafè tranquil·lament i, sobretot, viure amb una mica més de calma. Però darrerament hi ha una cosa que em té ben desconcertat: ja no sé en quin mes visc.

No sé si us passa a valtros, però jo, cada vegada que hi pens, estic més preocupat.

Per sort, tenc un calendari devora s’escriptori. Perquè, si m’hagués de guiar pel que veig quan surt de casa, no sabria si som a l’estiu o a sa tardor. Al matí fa una mica de fresca i pens que ja va sent hora de treure una jaqueta. Però arriba el migdia, surt el sol i encara veig gent que es fica dins la mar i es fa un bon bany. I, quan arriba sa tarda, torna a fer calor. Una calor que em fa pensar que potser m’he equivocat de roba i que encara podria anar perfectament amb màniga curta, calçons curts i sandàlies.

I jo em deman: però no érem a sa tardor? Això no ho entenc. El temps va com va i naltros no hi podem fer gaire cosa. 

Però el que em descol·loca de veritat és entrar en un supermercat. I mirau que en sé, d’això! Durant uns quants anys vaig estar al capdavant d’un grup de supermercats d’alimentació d’Eivissa i Formentera. Sé com funciona el negoci, com es preparen ses campanyes, com es canvien els lineals i com miram d’avançar la competència. I també he de reconèixer una cosa: jo era dels que espitjaven perquè ses temporades comercials començassin abans. Sí, jo també hi vaig contribuir. No em puc fer l’innocent ara que ja estic jubilat.

Quan arribava la tardor, començàvem a preparar el canvi de temporada. A finals d’octubre, comercialment, s’estiu ja s’havia acabat. Tocava retirar uns productes, donar entrada als altres i preparar s’arribada del Nadal. Ho fèiem per vendre més, guanyar espai i avançar-nos als competidors. Era una carrera per veure qui canviava abans els lineals i qui aconseguia posar els productes de sa temporada següent davant els nassos dels clients.

Llavors em semblava normal. Era sa meua feina i procurava fer-la tan bé com sabia. Però ara, que ja no estic ficat dins aquesta roda, ho veig d’una altra manera. I, sincerament, crec que ens hem passat de frenada.

S’altre dia vaig entrar en un supermercat i em vaig trobar ses carabasses, les disfresses i tots aquells productes de Halloween. Vaig pensar que, bé, som a sa tardor i s’acosta Tots Sants. Fins aquí, cap problema.

Ara bé, encara no acab d’entendre com ens ha conquistat aquesta moda de celebrar Halloween. Carabasses, monstres, cares pintades, teranyines i tota una col·lecció de coses per fer por. No dic que no sigui divertit, ni que cadascú no pugui celebrar el que vulgui. Però jo sempre havia celebrat Tots Sants d’una altra manera.

Record quan era un al·lot a ca nostra, a Formentera, els majors anàvem a visitar els cementiris, recordàvem els qui ja no hi són i, a casa, fèiem una bona trencada de fruits secs, menjàvem pinyons, magranes i tot allò que era propi d’aquells dies. A la nit, sa taula no és recollia. Es deixava menjar i beure per ses ànimes. I poca cosa més a celebrar.

Ara, en canvi, sembla que si no tens una carabassa il·luminada a sa porta de casa no estàs al dia. Potser és que m’estic fent vell, però jo encara trob a faltar algunes d’aquelles coses que fèiem abans, sense haver de comprar mitja botiga per celebrar-les.

Però tornem als supermercats, que és on realment comença sa meua confusió.

Després d’aquell primer establiment, vaig entrar en un altre i em vaig trobar els lineals plens de polvorons, mantecados, torrons i bombons. I em vaig quedar mirant tot aquell desplegament nadalenc sense saber gaire bé què pensar.

Perquè, a veure, jo encara vaig amb roba d’entretemps, encara veig gent banyant-se i encara no he tengut necessitat d’encendre cap calefacció. I resulta que ja m’estan preparant el Nadal!

Per acabar-ho d’adobar, encenc sa televisió i ja hi apareixen els anuncis de bombons i els ous de xocolata. Capsetes elegants, ben presentades i aquella música que et vol transportar directament a una taula parada per celebrar ses festes.

I jo pens: «Però si encara no hem arribat a Tots Sants!».

No sé si som jo qui va endarrerit o si són els altres que van massa aviat. El que tenc clar és que, si continuam així, acabarem menjant torrons a sa platja, davall una sombrilla, mentre esperam que arribi s’hivern.

I encara hi ha una altra cosa que m’ha cridat s’atenció.

Aquests dies ja he vist escolars que ofereixen capses de polvorons i mantecados a familiars, amics i coneguts. Volen recaptar sous per ajudar-se a pagar el viatge de final de curs. I em sembla molt bé. Els estudiants s’espavilen, s’impliquen i busquen sa manera d’aconseguir uns sous que els faran falta. És una iniciativa que trob lloable, encara que, comercialment, sigui una competència ben complicada per a ses botigues del barri, que també necessiten vendre per viure.

Però no puc evitar trobar-hi una certa gràcia. Encara tenim calor, encara hi ha gent que va a sa platja i, mentrestant, els al·lots ja venen dolços de Nadal per pagar un viatge que faran d’aquí a uns quants mesos.

Tot molt normal, sí senyor! Jo, que encara no he acabat d’acostumar-me a sa tardor, ja he de començar a pensar en el Nadal. I això que, quan era al capdavant dels supermercats, també era dels que provocaven aquest avançament de ses campanyes. Ara em toca veure-ho des de fora i, tot s’ha de dir, no m’acaba d’agradar.

Potser és cosa de l’edat. Potser és que, ara que estic jubilat, ja no tenc tantes presses i em molesta que tot hagi d’arribar abans d’hora. O potser és que m’agradava més quan ses coses tenien el seu moment i no ens volien fer córrer permanentment.

Jo record que esperàvem ses festes amb una altra il·lusió. Primer arribava sa tardor, després Tots Sants i, més endavant, començàvem a pensar en Nadal. Quan tocava, compràvem torrons i preparàvem els menjars de ses festes. No sé si abans tot era millor, perquè tampoc no som dels que pensen que qualsevol temps passat va ser perfecte. Però, carai, almanco sabíem en quina època de l’any érem!

Ho tenc clar! He decidit que enguany faré ses coses a sa meua manera.

Per Tots Sants tenc pensat anar a Anglaterra per estar amb ses meues netes i celebrar Halloween amb elles. Allà és una tradició ben arrelada i ses netes la viuen intensament. Cases decorades, carabasses, disfresses, infants que van de porta en porta demanant «trick or treat» (truco o trato) ... Tot té el seu ambient i el seu moment.

I em fa il·lusió compartir-ho amb elles. Al final, també es tracta d’això: de viure experiències amb sa família, de crear records i de disfrutar de ses coses sense haver d’estar sempre pensant en sa campanya comercial següent.

Després, a primers de novembre, tornaré a Eivissa i celebraré Tots Sants com m’agrada a mi. Panellets, trencada de fruits secs, pinyons i ses tradicions de ca nostra. I al desembre, quan arribi el desembre, ja pensarem en la salsa de Nadal, els torrons i tot allò que toca per aquelles festes.

Cada cosa al seu temps. Sense presses. Sense avançar-nos dos mesos a tot.

Ara que estic jubilat, ja he passat prou anys mirant calendaris comercials, preparant campanyes i pensant què havíem de vendre abans que els altres. Ara vull anar a comprar tranquil·lament, disfrutar de sa tardor i no haver de recordar cada cinc minuts que el Nadal ja és aquí.

Deixau-me nedar si fa calor, posar-me una jaqueta si refresca i comprar torrons quan s’apropi Nadal. No deman tant, crec jo.

Ahir vaig arribar a casa, vaig mirar el calendari que tenc devora l’escriptori i em vaig quedar un bon rato pensant i va sortir aquest escrit. Perquè, després de veure gent banyant-se, carabasses als supermercats, polvorons als lineals i bombons nadalencs a sa televisió, encara no sé si el problema és meu o si hem perdut tots una mica el nord.

Francament, a la meua edat ja no tenc ganes d’haver de fer un màster per saber en quina estació visc.