Per què treballar molt no basta per fer-se ric.

Eivissa, 12 d'octubre 2026

PER QUÈ TREBALLAR MOLT NO BASTA PER FER-SE RIC.

 

S'altre dia escoltava un conegut assessor d'empreses, un d'aquells que pugen a un escenari i t'expliquen com has de viure i quines coses has de fer (segons ells). Es guanyen la vida venen idees que moltes vegades no són d'avui. Més bé, repeteixen coses que altres ja deien fa molts d'anys.

Ens explicava per quin motiu hi ha persones que no arriben mai a fer sous de veritat. Segons ell, una de ses raons era que no havien triat el sector adequat, perquè hi havia activitats econòmiques que, gairebé passi el que passi, permetien guanyar molts més sous que d'altres.

Vaig riure. No perquè no hi estigués d'acord, sinó perquè allò no era cap idea nova per a mi. Feia molts d'anys que ja ho havia sentit.

Quan estudiava, i ja fa un munt d'anys d'aixó, un professor d'economia ens explicava una cosa semblant. Ens deia que, si ens passàvem la vida treballant i no trobàvem temps per pensar, difícilment ens faríem rics. I també ens parlava de determinats sectors en què, segons ell, era més fàcil guanyar molts de sous que en altres.

El món ha canviat molt des d'aquells anys, però hi ha coses que semblen no canviar mai. Encara avui hi ha activitats que permeten guanyar molts més sous que unes altres, i encara avui hi ha gent que confon treballar moltes hores amb tenir èxit econòmic.

Quan era jove, potser no vaig entendre del tot allò que ens volia dir aquell professor. O potser ho vaig entendre, però la vida em va dur per un altre camí. Quan vaig acabar els estudis i em vaig incorporar al món laboral, no vaig anar a fer feina a cap de ses empreses que ens recomanava. El destí em va dur cap al món de la distribució i el comerç, un sector necessari perquè ses coses arribin a ses cases, però que no sempre permet guanyar els sous que un voldria.

Perquè vendre llet, lletugues, aigua o formatge és necessari. La gent ha de menjar, ha de beure i ha de comprar allò que necessita cada dia. Però, per molt necessari que sigui el producte, això no vol dir que el negoci deixi grans beneficis ni que el client estigui disposat a pagar gaire més del que toca. Hi ha molta competència, els marges sovint són petits i ses hores de feina, moltes.

En resum: distribució i comerç, molta feina i pocs sous.

I així és com, de vegades, et trobes dins un sector imprescindible per a tothom, però que no necessàriament és el més adequat per fer sous. La societat necessita persones que transportin, distribueixin i venguin els productes de cada dia. Però que una feina sigui necessària no vol dir que sigui sa que més sous ens permet guanyar.

Ara que estic jubilat, quan record aquelles explicacions, pens que potser el professor tenia més raó de la que ens pensàvem. No bastava fer feina i fer-la ben feta. També ens volia fer entendre que convenia saber on ens ficàvem, quins negocis tenien més possibilitats de créixer i, sobretot, trobar temps per pensar.

Ens explicava que hi havia negocis que donaven molts de sous perquè sabien què volia la gent. I ens posava exemples ben senzills.

Deia que hi ha homes que farien qualsevol cosa per tenir un cotxe de luxe, un rellotge car o una botella de vi que costàs un ull de sa cara. No perquè ho necessitin, sinó perquè els agrada que els altres ho vegin. Un cotxe modest també et du a ca teua, però sembla que, per a alguns, no és el mateix arribar-hi amb un cotxe de cent mil euros. Potser esperen que els veïnats els mirin d'una altra manera. I si, a més, pensen que així tendran més èxit amb ses dones, encara millor.

El cas és que sempre hi haurà algú disposat a pagar més per sentir-se important.

Amb ses dones, ens deia, passava una cosa semblant amb la bellesa. Cremes, perfums, roba, perruqueries, gimnasos i tractaments de tota classe. Sempre hi ha alguna cosa per millorar. Si surten arrugues, una crema; si la crema no basta, una altra de més cara. I així una vegada i una altra.

No hi ha res de dolent a voler estar guapa ni a cuidar-se, però el negoci és ben rodó quan una persona mai està contenta amb el que veu davant el mirall. Sempre hi haurà un producte nou que li prometrà allò que encara no ha aconseguit.

I després hi ha ses persones grans, que és el grup on ara m'he apuntat jo. Quan ets jove, no penses gaire en els genolls, en s'esquena o en si demà et podràs cordar ses sabates sense fer equilibris. Però els anys passen i comences a mirar la salut d'una altra manera. Llavors apareixen ses vitamines, el col·lagen, el magnesi i tot un assortiment de productes que prometen que dormiràs millor, que tendràs més energia o que conservaràs sa memòria.

Alguns poden anar bé, no ho discutiré. Però, si mires segons quines cuines, hi ha dies que damunt sa taula hi ha més pots que aliments.

Això és perquè, quan et fas gran, no vols grans coses. Vols poder caminar, dormir tranquil, no tenir massa dolors i no haver de dependre dels altres. Per això estàs disposat a provar allò que et diuen que et pot ajudar. I sempre hi ha algú que està disposat a vendre-t'ho.

Si ens fixam en aquests tres exemples, hi trobam una idea comuna: el luxe, la bellesa i la salut mouen molts de sous perquè toquen aspectes importants de ses persones. S'orgull, el desig d'agradar i la por d'envellir són sentiments que poden fer que algú estigui disposat a pagar molt més del que pagaria per un producte de primera necessitat.

Això és el que el professor ens volia fer veure: que hi ha negocis en què els sous es mouen amb més facilitat perquè saben aprofitar allò que desitjam, allò que ens preocupa o allò que ens fa sentir millor. Uns venen luxe, altres bellesa i altres salut. I, mentre uns fan feina per fabricar o oferir un producte, altres s'han dedicat a pensar com el poden vendre, a qui i a quin preu.

Record com aquell professor ens ho explicava exactament amb aquests exemples i record la idea que ens volia transmetre. I em sap greu no haver-hi parat més atenció.

Potser alguns companys li varen fer cas i els va anar molt bé. D'altres, com jo, vàrem continuar fent sa nostra vida, amb sa feina, ses obligacions i ses preocupacions de cada dia. Jo vaig entrar dins el món de la distribució i el comerç, i vaig fer allò que em va tocar fer. No vaig triar el sector que, segons aquell professor, podia donar més sous. O potser, senzillament, les circumstàncies em varen dur allà on vaig acabar.

Perquè la vida no sempre et deixa triar. Has de treballar, pagar ses factures, cuidar la família i fer front als problemes que van sortint. No sempre tens temps ni sous per arriscar-te a començar un negoci, ni pots deixar una feina segura per provar una idea que potser no funcionarà. De vegades, simplement, fas el que pots amb allò que tens.

I aquí és on torn a aquella frase que ens repetia el professor: si treballes tant que no tens temps per pensar, difícilment trobaràs una altra manera de fer ses coses.

També ens varen ensenyar que havíem de ser bons, humils, obedients i treballadors. A casa, a s'escola i a l'església sentíem moltes vegades que havíem de fer ses coses ben fetes, complir ses nostres obligacions i no voler més del compte. I això no és dolent. Ser honrat i treballador són coses bones. Però potser ens varen explicar menys com havíem de defensar els nostres interessos, com podíem aprofitar una oportunitat o com podíem buscar una manera millor de guanyar-nos la vida.

Ens varen ensenyar a fer feina, però no sempre a demanar-nos si aquella feina ens duia allà on volíem anar.

No crec que m'hagués fet ric només per haver escoltat més aquell professor. La sort també hi compta, i molt. Hi ha persones que comencen amb més facilitats que altres, i això no ho podem canviar. Tampoc crec que tenir molts de sous faci una persona millor que una altra.

Però ara entenc que, si tens totes ses hores ocupades, difícilment trobaràs temps per pensar en altres possibilitats. Potser aquesta era la qüestió. No es tractava de fer menys feina, sinó de no dedicar-hi tota la vida sense mirar mai si hi havia una altra manera de fer ses coses.

Quan treballes dins un sector com el de la distribució, ho veus clar. Els productes són necessaris, sa feina no s'acaba mai i sempre hi ha algú que ha de fer arribar ses coses al seu destí. Però, per molt que t'esforcis, no sempre pots augmentar els marges, apujar els preus o guanyar més. Pots treballar una hora més, carregar més caixes, fer més quilòmetres o atendre més clients. El que no sempre pots fer és convertir tot aquest esforç en més beneficis.

I aquesta és una diferència important: una cosa és guanyar-te la vida treballant i una altra és construir un negoci que et permeti guanyar molts de sous. No són necessàriament la mateixa cosa.

Jo no m'he fet ric, però tampoc tenc la sensació d'haver fracassat. He viscut com he pogut, he treballat, he passat èpoques bones i dolentes i he arribat a sa jubilació amb ses experiències que m'ha donat la vida. No puc demanar-me ara per què no vaig fer això o allò, perquè en aquell moment vaig prendre ses decisions que em varen semblar millors, amb els coneixements i ses possibilitats que tenia.

Això sí, si avui tornàs a seure dins aquella aula i el professor ens repetís la seua frase, crec que l'escoltaria d'una altra manera. Potser li demanaria que ens ho explicàs una mica més, que ens posàs més exemples i que ens ensenyàs a veure aquelles oportunitats que, quan ets jove, moltes vegades et passen per davant sense que te n'adonis.

Però ja no hi som a temps. O sí, en part. Perquè encara podem aprendre, encara podem pensar i encara podem mirar ses coses d'una altra manera.

Al final, no sé si m'hauria fet ric fent més cas d'aquell professor. El que sí que sé és que tenia raó en una cosa: treballar molt no ho és tot. També convé tenir temps per pensar. I convé entendre que no tots els sectors ofereixen ses mateixes oportunitats, per molt necessària i honrada que sigui la feina que hi fas.

El món ha canviat molt des que jo era jove, però aquesta lliçó continua vigent. Fa molts d'anys ja ens deien que hi havia activitats que permetien guanyar més sous que unes altres. Avui encara hi ha qui ens ho explica com si acabàs de descobrir la fórmula de l'èxit.

I potser per això vaig riure quan vaig sentir aquell assessor. Perquè em va fer recordar el professor, els anys d'estudi i totes aquelles coses que, quan ets jove, escoltes sense acabar d'entendre-les.

Si no t'has fet ric, tampoc passa res. No tothom ha nascut per fer fortuna, ni la fortuna és s'única cosa que compta a la vida. Però, si una cosa he après amb els anys, és que treballar molt no garanteix fer molts de sous. I que, de vegades, aturar-se a pensar pot ser tan important com passar-se el dia fent feina.

Jo, almenys, ara que estic jubilat, me'n record d'aquell professor amb afecte. I pens que, encara que vàrem tardar molts d'anys a entendre'l, potser no és massa tard per aprendre alguna cosa d'allò que ens deia.