La ignorància és la clau de la felicitat?

Eivissa, 17 d'octubre 2026

LA IGNORÀNCIA ÉS LA CLAU DE LA FELICITAT?

Els comerços són una font inesgotable d’experiències. Un hi entra per comprar quatre coses i, de vegades, en surt amb una lliçó de filosofia que no havia demanat, però que pot acabar donant molt de si.

S’altre dia em va passar en un conegut gran supermercat de la carretera de Sant Josep. Hi havia anat a fer sa compra setmanal, sense cap altra pretensió que omplir el carro i tornar a casa. Una activitat rutinària, d’aquelles que un fa gairebé amb el pilot automàtic posat. Però aquell dia, sense saber-ho, acabaria rebent dues lliçons ben diferents: una sobre la felicitat i una altra sobre sa manera com entenem sa feina.

Tot va començar a la secció de panaderia. Vaig demanar a la reponedora per què no tenien un determinat producte.

- "No ho sé, ni m’importa". Em va contestar (en castellà) amb una naturalitat admirable.

 Vaig quedar un poc estafat amb la resposta. No tant perquè no tinguessin allò que buscava, sinó perquè semblava que sa meua pregunta fos una intromissió intolerable en la seua tranquil·litat. Però sa dona, lluny de donar per acabada sa conversa, va voler aprofundir en el tema:

- "La clau de la felicitat és la ignorància. No ho sap?"

I, una vegada pronunciada aquella sentència, va continuar amb la seua feina, tota contenta i tranquil·la, com qui acaba de resoldre un dels grans enigmes de la humanitat.

Em va deixar pensatiu. Potser aquella dona tenia raó. Ens passam mitja vida intentant aprendre coses, llegint, informant-nos, formant-nos i descobrint realitats noves, quan potser el secret de la felicitat consisteix precisament a no saber-ne gaire. Al cap i a la fi, cada cosa que descobrim ens obre sa porta a una nova preocupació. Com més sabem, més preguntes ens feim; i com més preguntes ens feim, més difícil sembla viure tranquil·lament.

Heu observat mai a ses persones que saben molt? Els intel·lectuals, els savis, sa gent formada que es preocupa pels problemes del nostre temps? Sovint tenen una expressió seriosa, com si duguessin damunt ses espatlles el pes del món. Tant de cavil·lar els acaba omplint sa cara d’arrugues. En canvi, hi ha gent que viu feliç sense saber ni voler saber què passa més enllà de ses quatre parets de ca seua.

Potser no és casualitat. Ens feim majors i, amb els anys, començam a descobrir la inutilitat de molts dels esforços que hem fet. Tota una vida aprenent, estudiant i intentant entendre el món, i ara resulta que cada dia hi ha més coses que desconeixem. Ses noves tecnologies ens passen per damunt, ses aplicacions canvien abans que hàgim après a fer-les servir i el món gira a una velocitat que ja no sempre podem seguir.

Quan finalment aconsegueixes entendre una cosa, n’apareixen tres de noves que no entens. I quan ja t’has resignat a no entendre-les, algú et diu que has d’actualitzar-te.

És esgotador.

Però tenim sort. Arriba el final de s’estiu i, amb ell, ses ganes de viure més relaxadament. Durant els mesos d’estiu no fa falta pensar gaire. Tot sembla més senzill: les terrasses, les xerrades de cafè, la música, les cervesetes, els gelats i, si la cosa es complica, una bona copa de vi. Els programes de televisió ja són prou avorrits perquè no hàgim de fer cap esforç intel·lectual addicional.

Ara, durant s'hivern, sa meua intenció és no voler saber res de política, d’economia, de les pensions, del deute públic ni dels comptes corrents. Vaja, que ja arriba el fred i ses pluges, i ja tindré temps de pensar què faig amb tot. Ara toca desconnectar i passar l’hivern amb calma.

Aquest estiu passat, la crisi ha semblat menys grossa. Quan hi ha feina, els hotels són plens, les platges estan a vessar i s’aire condicionat funciona, tot sembla anar bé. Entre una cervesa i un gelat, el món pot continuar girant com vulgui. Jo, mentrestant, m’instal a s’entrada de la felicitat.

Pensar em cansa. No voler saber res sembla molt més descansat.

Amb aquestes reflexions al cap, vaig continuar fent la compra. Vaig recórrer els passadissos, vaig omplir el carro i, finalment, em vaig dirigir a caixa. Sa caixera va passar els productes, vaig pagar i vaig agafar el tiquet. Tot normal. Cap problema aparent. Ja només em quedava arribar al pàrquing, carregar el cotxe i tornar a casa.

Però, just abans d’arribar-hi, vaig tenir una idea. Una d’aquelles idees que, si hagués seguit els consells filosòfics de la reponedora, m’hauria pogut estalviar: revisar el tiquet de compra.

I allà va començar la segona lliçó del dia.

M’havien cobrat tomàtigues normals, però jo havia comprat tomàtigues de rama. M’havien cobrat taronges, però jo m’enduia pomelos. I, per acabar d’arrodonir sa festa, també m’havien cobrat bananas quan jo portava plàtans de Canàries.

Tres errors. Tres productes diferents.Vaig pensar que seria fàcil solucionar-ho. Tornaria enrere, ho explicaria i algú faria la rectificació corresponent. No demanava res extraordinari. Només volia que em cobressin allò que realment m’enduia.

Però aquí va aparèixer una circumstància curiosa: no reclamava perquè m’haguessin cobrat de més, sinó perquè m’havien cobrat malament. I això, pel que sembla, canviava completament ses regles del joc.

Un client que torna per reclamar que li han cobrat de menys! Quina raresa! Quines intencions deu tenir? No serà que vol complicar-nos la vida? No serà que busca protagonisme?

Va venir la responsable del supermercat i tot. La situació va adquirir una solemnitat extraordinària. Jo explicava que els productes del tiquet no coincidien amb els que havia comprat, mentre ses mirades i ses reaccions em feien sentir com un bitxo rar.

Finalment, es va arreglar el tiquet. Problema resolt, almenys des del punt de vista comptable. Ja podia tornar al cotxe i continuar amb sa meua vida.

Però el millor encara havia d’arribar.

Quan me n’anava, vaig veure que la responsable em mirava amb una cara d’estupefacció difícil de descriure. Em mirava com si acabàs de presenciar un fenomen paranormal, una cosa que desafiava ses lleis de la lògica i del sentit comú. No ho entenia. Segurament, després de molts anys de feina, aquell era el primer cas d’un client que tornava voluntàriament perquè li havien cobrat malament a favor seu.

Potser esperava que li donàs alguna explicació. Potser encara buscava una raó amagada darrere aquella conducta tan poc habitual. O potser simplement intentava entendre per què algú es molestava a corregir un error que li beneficiava.

Jo, mentrestant, me n’anava amb el tiquet arreglat i la sensació d’haver protagonitzat una escena digna d’un programa d’humor.

I llavors em vaig recordar de la reponedora:  «La clau de la felicitat és la ignorància?»

Potser sí. Si no hagués revisat el tiquet, ja estaria al cotxe, tranquil·lament, sense haver de donar explicacions a ningú. El supermercat hauria continuat amb la seua activitat i jo hauria tornat a casa sense cap maldecap. Tots contents. O, almenys, tots més ignorants.

Però aquí és on la filosofia de la reponedora començava a fer aigües. Perquè una cosa és no voler preocupar-se per tot el que passa al món, i una altra de ben diferent és deixar de donar importància a fer bé sa nostra feina.

El problema no són ses tomàtigues, els pomelos ni els plàtans de Canàries. Tampoc és si el supermercat hi guanya o hi perd uns quants cèntims. Si s’han equivocat a favor meu, ja s’ho faran. No és aquesta la qüestió.

La qüestió és fer bé sa feina.

I aquí és on crec que hem començat a perdre alguna cosa important. Hem anat normalitzant els errors, la falta de preparació i aquella actitud tan perillosa de considerar que, mentre la cosa vagi tirant, ja està bé. Sembla que formar el personal sigui una despesa prescindible, que explicar ses coses sigui una molèstia i que corregir una equivocació sigui una ofensa.

Però ningú neix ensenyat. Si un empleat s’equivoca, se li fa veure. Si no coneix prou bé els productes, se li ensenya. Si confon unes varietats amb unes altres, se l’ajuda a distingir-les. I si torna a passar, es torna a corregir. No passa res. Tots ens equivocam. Sa diferència està en la voluntat d’aprendre i de fer ses coses millor la pròxima vegada.

Sa formació no és un luxe. És una responsabilitat de ses empreses i una mostra de respecte cap als treballadors i cap als clients. No podem exigir professionalitat si no donam ses eines per exercir-la. I tampoc podem pretendre que un servei funcioni bé si la prioritat és simplement acabar la feina, en lloc de fer-la com toca.

Però hi ha una altra qüestió que em preocupa encara més: sa pèrdua de valors. Aquella idea tan senzilla que ses coses s’han de fer bé encara que ningú t’estigui mirant. Que reconèixer una equivocació no és una humiliació. Que la responsabilitat no depèn de si s’error ens beneficia o ens perjudica.

Perquè, si només ens preocupam dels errors quan ens afecten directament, què passa amb la resta? Si una equivocació ens afavoreix i decidim ignorar-la, potser ens estalviam una discussió, però no necessàriament feim ses coses millor.

No sé si som més feliços com més ignorants som. Potser sí. Potser ses persones que llegeixen l’Hola o el Marca, miren els programes de televisió del cor o passen el dia a la platja prenent el sol i escoltant ses ones viuen més tranquil·les que aquelles que es preocupen pel dèficit, ses pensions o el deute públic.

No tenc la resposta. I, segons sa filosofia de la reponedora, potser tampoc m’hauria d’importar. Però sí que sé que una societat on ningú pregunta, ningú revisa i ningú corregeix els errors pot ser molt tranquil·la, però no necessàriament funciona millor.

Potser la felicitat consisteix a saber desconnectar quan toca, a no voler carregar damunt ses espatlles tots els problemes del món. Però desconnectar no hauria de significar desentendre’s de ses nostres responsabilitats. Ni la ignorància hauria de servir d’excusa per no fer bé sa feina.

S'atre dia vaig sortir del supermercat amb sa compra, el tiquet corregit i una pregunta que encara no tenc resolta.

Sa reponedora potser tenia raó: la ignorància és una manera de viure més tranquil. Si no saps que hi ha un problema, no tens cap necessitat de solucionar-lo. Si no revises el tiquet, no has de tornar enrere. I si no preguntes per què no hi ha un producte, no corres el risc que et contestin que no ho saben ni els importa.

Tot és més fàcil.

Però jo encara preferesc que ses coses es facin bé. Que si algú s’equivoca, ho pugui reconèixer. Que si una empresa vol oferir un bon servei, formi els seus treballadors. I que un client que assenyala un error no hagi de sentir-se com un bitxo rar, ni despertar la perplexitat de qui sembla haver vist un extraterrestre.

Així que, entre la ignorància que ens promet la felicitat i el coneixement que ens omple de preocupacions, encara no he decidit quin camí és el millor. De moment, això sí, he après una cosa: sa pròxima vegada que vagi al supermercat, potser revisaré el tiquet abans de sortir de caixa. No fos cosa que, per voler ser massa feliç, acabàs convertint una compra de quatre coses en una altra lliçó de filosofia.

I si algú em demana si la ignorància és la clau de la felicitat, ja sé què li contestaré: Mirau, jo ni ho sé, ni m’importa.