Una passejada entre fems i pintades.

Eivissa, 15 d'octubre 2026

UNA PASSEJADA ENTRE FEMS I PINTADES.

Ahir, mentre em prenia una orxata a Los Valencianos, pensava que havia arribat s'hora de dir algunes coses als responsables de la neteja de l'Ajuntament d'Eivissa. No volia fer-ho des de la indignació ni amb ganes de buscar polèmiques, sinó des de la tranquil·litat de qui ja té una edat, ha viscut prou per saber que ses coses no sempre es fan bé i, sobretot, que, quan els resultats són tan evidents, no serveix de res inventar excuses.

Sa passejada que havia fet amb els companys de l'Associació d'Alumnes de la Universitat Oberta per a Majors de la UIB, delegació d'Eivissa, m'havia deixat una impressió difícil d'oblidar. Havíem recorregut alguns dels llocs més emblemàtics de la ciutat i, sincerament, crec que els responsables municipals s'estan equivocant amb la manera de gestionar la neteja de la ciutat en general i de sa Penya i la Marina en particular. 

Som conscient que sa feina no és senzilla. Hi ha persones incíviques, racons de difícil accés i recursos limitats. Però una cosa és reconèixer aquestes dificultats i una altra de ben diferent és acceptar que sa brutor s'acumuli, que ses pintades s'estenguin i que la deixadesa acabi formant part del paisatge quotidià. Els resultats de l'actual gestió són ben a la vista. Només hem de passejar pels barris i mirar al voltant.

Sa nostra sortida havia començat molt bé. Feia un dia magnífic, teníem una companyia excel·lent i comptàvem amb un bon guia, facilitat per l'Ajuntament a través del Centre d'Interpretació Madina Yabisa. S'itinerari ens havia de dur per la nova peixateria, la Casa Broner, sa Penya, la torre de vigilància, els carrers i la plaça de Drassaneta, la plaça de sa Font, l'església de Sant Elm i el monument als Corsaris, al port de Vila. Una oportunitat magnífica per conèixer millor la història de sa nostra ciutat, descobrir detalls del seu patrimoni i disfrutar de la bellesa d'uns barris que formen part de la identitat d'Eivissa.

Però, a mida que avançàvem, sa passejada ens va anar mostrant una altra realitat, molt menys agradable. A la nova peixateria vàrem trobar una obra que, pel que es podia veure, encara no estava del tot enllestida. Hi faltava sa instal·lació de l'aire condicionat i hi havia cables elèctrics penjats del sostre. Em va venir al cap aquell costum d'abans de no obrir una casa fins que ses obres estaven acabades. Ara sembla que hem modernitzat el procediment: primer inauguram, després feim activitats i, si queda res per acabar, ja ho farem més endavant. Potser és una nova manera d'entendre la gestió pública que encara em costa d'assimilar. Però deixem aquesta qüestió, perquè el que vull contar avui és una altra cosa.

Continuàrem cap a la Casa Broner i, pel camí, començàrem a trobar-nos amb aquella mena de decoració urbana que ningú ha demanat, però que sembla haver-se instal·lat amb tota la comoditat del món. Excrements d'animals domèstics, pintades a les parets, brutor acumulada i solars plens de fems. Racons que, en lloc de transmetre la sensació de cuidado que mereix un barri històric, oferien una imatge de deixadesa que costa d'entendre.

Potser era una exposició d'art contemporani que no vaig saber apreciar. Ses pintades com a expressió artística, els solars plens de fems com a instal·lacions dedicades a l'abandonament i els excrements com a aportació espontània a l'art urbà. Si aquesta era la intenció, he de reconèixer que l'exposició estava molt ben distribuïda. Llàstima que ningú no ens n'hagués explicat el concepte ni ens hagués advertit que formava part de l'itinerari.

Ara sense bromes: La sensació, però, no era de sorpresa davant una brutor puntual. Era una altra cosa: la impressió que ens trobàvem davant problemes que feia temps que hi eren, que ningú havia resolt i que, a força de veure'ls cada dia, corrien el risc de convertir-se en una part més del barri. I això és precisament el que més em preocupa. Que ens acostumem a veure brut allò que hauria d'estar net, que deixem de demanar explicacions i que acabem pensant que ses coses són així i que no hi podem fer res.

Quan arribàrem a la Casa Broner, la trobàrem tancada a causa d'un problema al terrat. No en conec els detalls ni els terminis previstos per reparar-la, i no seria just inventar explicacions. Però hi ha una cosa que em va cridar especialment l'atenció: no hi vàrem veure ningú treballant per arreglar-la. La casa era tancada i, almenys durant la nostra visita, no hi havia cap senyal visible que ses reparacions estiguessin en marxa.

És clar que els edificis necessiten manteniment i que ses avaries poden passar. Ningú pretén que el patrimoni estigui lliure de problemes. Però una casa d'aquest valor no hauria de quedar tancada indefinidament, sense que els visitants sàpiguen quan podran tornar-hi a entrar. Conservar el patrimoni no consisteix només a explicar-ne la història. També significa mantenir-lo, reparar-lo i procurar que continuï a l'abast de la ciutadania.

Deixàrem enrere la Casa Broner i continuàrem la passejada. A la plaça Drassaneta ens esperava una altra imatge que no convidava precisament a l'optimisme. Feia molts de mesos que havia caigut un arbre durant una tempesta de vent i encara hi quedaven restes de l'arbre, amb la soca i ses arrels sense retirar. No sé si esperen una autorització, un projecte, una partida pressupostària o una decisió que no acaba d'arribar. Tampoc sé quin departament n'és responsable. Però, sincerament, costa d'entendre que passin tants de mesos sense resoldre una qüestió tan visible.

Potser algun dia ens explicaran que ses restes de l'arbre s'han declarat patrimoni municipal i que, per això, s'han de conservar. Almenys així tindríem una explicació curiosa per afegir a la visita guiada. Bromes a part, no parlam d'una obra faraònica ni d'una intervenció especialment complicada. Parlam de retirar unes restes, deixar l'espai en condicions i evitar que una incidència puntual es converteixi en una mostra permanent de desatenció. Una ciutat també es cuida amb aquestes petites coses. De fet, sovint és precisament en ses petites coses on es nota si algú se n'ocupa.

Continuàrem cap a la torre de vigilància, a s'entrada del port, i el panorama no millorà. El camí presentava una imatge de deixadesa evident: plàstics, envasos i fems escampats per diferents punts del recorregut. No sé quant de temps feia que no hi passava una brigada de neteja, ni em correspon fer afirmacions sobre la freqüència del servei sense conèixer-ne ses dades. El que sí que puc dir és que el resultat que teníem davant no era el d'un espai públic cuidat com caldria.

I encara hi havia una imatge més dura, d'aquelles que no es poden despatxar amb un comentari irònic. Just davall sa torre, a ses roques que miren cap a la mar, a s'entrada marítima del port de Vila, vàrem veure persones que malviuen dins petites coves, protegint-se com poden del vent i de les inclemències del temps amb teles, plàstics i altres materials improvisats.

Aquella imatge em va deixar una sensació de tristesa i impotència. A s'entrada del port, en un lloc pel qual passen residents, visitants i persones que arriben a Eivissa per la mar, hi ha éssers humans que viuen en unes condicions que no haurien de ser acceptables. No es tracta simplement d'un problema de neteja. Aquestes persones necessiten una resposta social, atenció i alternatives dignes. No podem pretendre resoldre una situació de vulnerabilitat enviant-hi una brigada que retiri la brutor. Netejar no pot significar esborrar de la vista allò que ens incomoda.

Però tampoc podem ignorar l'estat de s'espai públic. La intervenció social i el manteniment urbà són responsabilitats diferents, però necessàries. Una ciutat que vol preservar el seu patrimoni ha de saber tenir cuidado tant dels seus carrers com de ses persones que hi viuen. I aquell lloc, per la brutor que hi vàrem trobar i per les condicions en què malviuen aquestes persones, ens recordava que hi ha problemes que no es poden deixar de banda.

A mida que avançàvem cap a la plaça de sa Font, l'església de Sant Elm i el monument als Corsaris, la sensació que m'acompanyava era cada vegada més clara. Havíem sortit per disfrutar de la història i del patrimoni de Vila, però acabàvem la visita amb la impressió d'haver recorregut un barri on massa coses semblaven abandonades a la seua sort. 

I això em va fer pensar en els responsables municipals de la neteja.

Sé perfectament que l'Ajuntament no pot evitar que hi hagi persones que embrutin. Tampoc deman que una brigada passi darrere cada ciutadà amb una granera a la mà. Seria absurd. Però una cosa és no poder impedir cada acte incívic i una altra és permetre que els seus efectes s'acumulin durant dies, setmanes o mesos. Si una paret s'omple de pintades, s'ha de netejar. Si un solar es converteix en un abocador, s'ha d'actuar. Si un carrer torna a estar brut l'endemà, s'ha de tornar a netejar. I si hi ha punts on la brutor es repeteix constantment, cal prestar-hi una atenció especial.

No es tracta de fer una gran operació de neteja per deixar-ho tot polit durant uns dies i després tornar a sa rutina de sempre. Es tracta de mantenir una presència continuada, actuar amb rapidesa i comprovar si ses mides adoptades donen resultat. S'han identificar els llocs més problemàtics, revisar la freqüència de ses actuacions i organitzar els recursos en funció de ses necessitats reals. Si un lloc torna a embrutar-se contínuament, potser necessita una atenció diferent. Si una actuació no resol el problema, s'ha de buscar una altra manera de fer-la.

Perquè, quan un espai està brut durant molt de temps, el missatge que transmet és ben clar: aquí ningú se n'ocupa. I, quan sembla que ningú se n'ocupa, és més fàcil que algú hi deixi una altra bossa, un altre envàs o una altra pintada. No dic que sa brutor sigui culpa de l'Ajuntament. Dic que la seua persistència també posa en evidència que alguna cosa falla en la manera de gestionar-la.

Hi ha una altra qüestió que m'agradaria explicar als responsables municipals. S'altre dia parlava amb el meu net d'onze anys i intentava fer-li entendre què significa viure en harmonia. Li parlava de ca nostra, de mantenir-la neta i ordenada, de recollir ses coses que deixam pel mig i de respectar els espais que compartim. Li vaig explicar que, si ell veu que els adults embruten, deixen ses coses escampades i després exigeixen als altres que ho tenguin tot ordenat, difícilment entendrà què vol dir ser responsable. En canvi, si veu que tothom fa la seua part i que els adults donen exemple, aprendrà que la convivència és una responsabilitat compartida.

L'harmonia no consisteix a tenir una casa perfecta. Consisteix a entendre que allò que és de tots mereix respecte i que tothom hi ha de contribuir. I pens que amb sa Penya i la Marina passa exactament el mateix. Si volem que els veïns i els visitants respectin aquests barris, l'Ajuntament ha de començar per donar exemple. No basta demanar civisme, posar cartells o recordar ses normes. Cal demostrar, amb fets, que aquests espais importen, que hi ha algú que en té cuidado i que no ens resignam a veure'ls degradar-se.

Sé que tot això necessita personal i sous. No tenc cap intenció de donar lliçons sobre pressuposts ni sobre organització municipal. Però administrar recursos també significa decidir com s'utilitzen per aconseguir els resultats que es necessiten. I aquí és on crec que els responsables municipals s'han equivocat. No perquè no facin res ni perquè no hi hagi dificultats, sinó perquè els resultats que tenim davant demostren que sa manera d'actuar no és suficient.

No som jo qui m'he equivocat en valorar la situació. Jo he passejat pels barris, he vist com estan i explic la meua impressió. Són els responsables de la gestió de la neteja els qui han d'analitzar els resultats de la seua feina i reconèixer que l'estratègia aplicada no està donant el que hauria de donar. No es pot continuar fent el mateix i esperar que ses coses canviïn per si soles.

Si jo fos al seu lloc, començaria per sortir a passejar pels barris sense comitiva i sense avisar ningú. Miraria els mateixos carrers que vàrem recórrer naltros, ses parets plenes de pintades, els solars amb fems, la Casa Broner tancada, les restes de l'arbre a Drassaneta i el camí fins a la torre de vigilància. M'aturaria també a mirar ses condicions en què malviuen aquelles persones a ses roques, a s'entrada del port. Després revisaria com s'organitza la neteja, on es destinen els recursos, amb quina freqüència s'actua i per què hi ha llocs que presenten aquest aspecte. I canviaria tot allò que no dona resultat.

No es tracta de netejar més per netejar més, sinó de netejar millor, amb continuïtat i amb una estratègia que respongui als problemes reals. I tampoc es tracta d'esperar que els ciutadans deixin d'embrutar per començar a tenir cuidado dels carrers. L'Administració ha de complir la seua responsabilitat, de la mateixa manera que ha d'exigir als ciutadans que compleixin la seua.

Quan vaig acabar l'orxata, tenia ben clar què volia dir. No necessitava allargar més la reflexió ni repetir una vegada i una altra els mateixos arguments. Sa Penya i la Marina són història, identitat i patrimoni d'Eivissa. No mereixen que ens acostumem a veure-les brutes ni que acceptem la deixadesa com una cosa normal. Mereixen una gestió que estigui a s'altura del que representen.

El tema és molt simple: els responsables municipals s'han equivocat. Els resultats són evidents. I, si volen resultats diferents, han de canviar d'estratègia.