Avui l’he pifiada: la regla dels 10 segons.

Eivissa, 23 d'octubre 2026

AVUI L'HE PIFIADA: LA REGLA DELS 10 SEGONS.

Avui l’he pifiada. I mirau que normalment em consider una persona prudent, d’aquelles que pensen una mica abans de parlar. Però avui sa confiança i s’amistat m’han jugat una mala passada. He fet un comentari sense mala intenció, però que ha fet mal. I això, al cap i a la fi, és el que compta.

Al gimnàs no hi anam només per cuidar el cos, guanyar força o mantenir-nos en forma. De vegades, també hi aprenem lliçons de vida que no tenen preu. I avui n’ha estat un d’aquests dies.

Tot ha començat amb una salutació a sa porta d’entrada i ha acabat amb una reflexió que m’ha fet pensar més del que m’hauria imaginat. Una d’aquelles lliçons que no surten a cap taula d’exercicis, que no treballen cap múscul, però que potser ens convé entrenar tant o més que qualsevol altre.

Estava esperant per entrar a una classe de força quan ha arribat una professora. Ens coneixem des de fa un munt d’anys i ens tenim confiança. Ens hem saludat amb sa cordialitat de sempre.

- Hola, Pepe!

- Bon dia, Marga! (nom inventat). On vas amb tanta pressa? Feia dies que no coincidíem. Estàs molt guapa i… per cert, molt prima!

Idò sí. Aquesta darrera frase sobrava. No feia falta. És veritat que està molt prima, però això no vol dir que jo ho hagués de dir.. M’he passat de sa ratlla sense adonar-me’n.

Ella s’ha girat i m’ha dit:

- Pepe, no coneixes sa regla dels 10 segons?

- No. No la conec. Quina regla?

I m’ha explicat de què va.

Sa idea és ben senzilla: si una persona pot corregir alguna cosa del seu aspecte en uns deu segons, li ho pots dir. Si no ho pot canviar fàcilment, millor que t’ho pensis dues vegades abans de comentar-ho.

Per exemple, pots avisar algú que té una mica de cafè als llavis, un trosset d’espinac entre ses dents o s’etiqueta de sa camisa fora. Són coses que pot arreglar de seguida i que probablement t’agrairà que li hagis fet notar, sempre amb discreció i amabilitat.

En canvi, dir a algú que està massa prima, que ha engreixat molt, que té moltes arrugues o que no t’agrada es seu nas és una altra història. Potser no hi ha mala intenció, però no saps què hi ha darrere aquella aparença, quines preocupacions té aquella persona ni com li pot afectar el teu comentari.

Probablement, molts ja heu sentit a parlar d’aquesta regla. D’altres, segurament sa majoria, ja la posau en pràctica moltes vegades, potser sense ni pensar-hi. Jo avui, en canvi, m’he deixat portar per sa confiança i he ficat la pata.

I aquí és on em sap mal, o més ben dit, on he fet mal. A més, després m’ha explicat que efectivament té un problema de salut i que el seu aspecte no és un tema qualsevol.

Jo no volia ferir-la. Ni mica. Sa confiança que tenim em devia fer pensar que podia parlar amb tota sa naturalitat del món. Però una cosa és tenir confiança amb algú i una altra és oblidar que ses paraules poden tocar llocs delicats. A vegades, precisament amb sa gent que apreciam, ens deixam anar massa i no pensam prou en allò que deim.

I és curiós, perquè moltes vegades som molts prudents amb ses persones que no coneixem gaire, mentre que amb ses persones properes ens permetem una espontaneïtat que no sempre és encertada. Pensam que, com que hi ha confiança, tot s’hi val. I no és així. Sa confiança no ens dona via lliure per dir qualsevol cosa. Al contrari, hauria de fer que tenguéssim encara més atenció de qui tenim davant.

Em sap greu no haver tengut més tacte. M’ha faltat aturar-me un moment abans de parlar. Potser m’hauria estalviat aquest mal tràngol i, sobretot, hauria evitat ferir una persona que apreciï.

Sa regla dels 10 segons no és cap fórmula màgica ni serveix per resoldre totes ses situacions. Però m’ha fet pensar. Perquè no es tracta només de si una cosa es pot canviar, sinó de si cal dir-la i de com se sentirà s’altra persona quan la senti.

A partir d’avui, tocarà mossegar-me una mica més sa llengua. No sempre cal dir tot allò que pensam. I abans d’obrir sa boca, intentaré fer-me una pregunta ben senzilla: "El que estic a punt de dir ajudarà aquesta persona o simplement farà que se senti malament amb ella mateixa?"

Avui no m’he fet aquesta pregunta. I he fallat.

Ens pensam que per fer mal cal tenir mala intenció, però no sempre és així. De vegades, una frase dita amb tota sa naturalitat del món pot ferir més del que ens imaginam. I després ja no basta dir que no ho volíem fer. La intenció pot ser bona, però això no lleva s'efecte que ses nostres paraules poden tenir damunt els altres.

I sí, m'he disculpat. Perquè reconèixer que t’has equivocat està molt bé, però també cal saber demanar perdó. No passa res per admetre que hem ficat sa pata. No som perfecte, i segurament continuaré equivocant-me. Però, si més no, intentaré aprendre dels errors.

Com deia aquell: "Lo siento mucho. No volverá a ocurrir".

Idò això. Intentaré que no torni a passar. No promet que sempre me’n surti, però avui he après una lliçó que no vull oblidar: Tenir cuidado de ses persones que estimam i apreciam també vol dir tenir cuidado de ses paraules que els deim.

I perquè, al cap i a la fi, al gimnàs no només entrenam el cos. De vegades, també ens toca entrenar el respecte, sa prudència i sa capacitat de pensar abans de parlar.

Avui m’ha tocat a jo. I aquesta lliçó no me l’oblidaré fàcilment.