Que no se'ns remullin els alumnes!

Eivissa, 20 d'octubre 2026.

QUE NO SE’NS REMULLIN ELS ALUMNES!

Ens tracten com a boixos petits. Ai, ai, ai! No us remulleu, estimats! Que sou molt sensibles! No fos cas que us caiguessin quatre gotes damunt el cap, patísseu un trauma irreparable, desenvolupàsseu un trastorn emocional i haguéssiu de demanar hora al psicòleg. No sortigueu al carrer, hi ha xarcus i podeu caure.

Per favor! Que una cosa és sortir de casa i una altra, ben diferent, és exposar una persona major a una experiència tan salvatge com veure ploure!

Idò això és exactament el que pareix que ens passa. Ens hem tornat tan protectors, tan previsors i tan exquisidament delicats que ja no sabem si som ciutadans adults o infants de guarderia esperant que algú ens posi una jaqueta, ens agafi de sa mà i ens digui que tot anirà bé.

Si no sabem si plourà, tancam!

Així de senzill. No fos cas que algú es banyàs, se li encrespàs els cabells o hagués de caminar amb una sabata un poc humida. Quin drama! Quina tragèdia! Que venguin els serveis d’emergència, que activin es protocol i, si fa falta, que declarin s’estat d’alarma per quatre núvols malcarats!

Ahir dilluns, al migdia, vaig rebre un missatge al mòbil que m’ha deixat amb sa boca oberta: els actes prevists per demà dimarts a sa Seu de sa UIB a Eivissa queden cancel·lats «ja que no sabem si plourà o no».

Heu llegit bé: no saben si plourà.

Llegiu-ho una altra vegada, per favor. No és que hi hagi una catàstrofe anunciada, que s’edifici amenaci d’esfondrar-se o que s’hagi detectat una plaga de mosquits amb males intencions. No. És que no saben si plourà.

I davant aquesta incertesa tan esfereïdora, tan insòlita i tan absolutament incompatible amb sa supervivència humana, sa decisió més assenyada és suspendre-ho tot.

Idò ja hi som! Hem arribat a sa culminació de sa civilització: quan no podem controlar el temps, cancel·lam s’activitat. Si no tenim sa certesa absoluta de què farà sa meteorologia, més val quedar a casa, tancar ses persianes i esperar que algú ens comuniqui que ja podem tornar a viure.

Visca sa prevenció convertida en paràlisi! Visca sa cultura de s’alarma permanent! Visca el principi que, davant qualsevol dubte, és millor no fer res! I si demà no plou, tampoc passa res: haurem demostrat que som capaços de suspendre un acte per una pluja que potser ni tan sols tendrà sa decència de presentar-se.

I què havíem de celebrar? Una excursió a peu pel torrent? Una competició de natació en aigües obertes? Un concurs de pentinats?

No, senyors. A les quatre de sa tarda, sa cloenda des curs 2025-2026 de sa Universitat Oberta per a Majors, amb s’entrega dels certificats a tots aquells alumnes que  vam fer el curs i vam complir amb ses nostres obligacions. I a les cinc, sa inauguració des curs 2026-2027, amb sa lliçó inaugural i sa presència de ses autoritats corresponents.

Dos actes acadèmics. Cultura, formació, coneixement i gent adulta que dedica part del seu temps a continuar aprenent. Res que hagi de posar en perill sa integritat de ningú, llevat que considerem que quatre gotes d’aigua poden provocar una crisi institucional de primer ordre.

Però, pel que sembla, el destí d’aquests actes ha de quedar en mans dels núvols. Si decideixen passar per damunt Eivissa, se suspèn. Si passen de llarg, ja haurem suspès igualment. I si al final fa sol, sempre podrem celebrar una cerimònia solemne en honor de sa nostra capacitat d’anticipar es desastre que no ha arribat.

Però, per favor, de què tenim por? De sa pluja? De remullar-nos els peus? De despentinar-nos? De perdre sa inversió en perruqueria?

Som a Eivissa, no dins una bombolla esterilitzada ni dins una incubadora amb temperatura controlada. Aquí plou de tant en tant. Ho ha fet abans que existissin ses aplicacions meteorològiques i, sorprenentment, sa humanitat ha aconseguit sobreviure-hi. Els pagesos continuen sembrant, sa gent continua anant a fer feina i el món no s’atura cada vegada que el cel decideix deixar caure quatre llàgrimes.

Ara bé, sembla que naltros hem evolucionat cap a una espècie nova: Homo sapiens sensibilissimus, un ésser que necessita un certificat de bon temps per sortir de casa i que pot patir seqüeles emocionals irreversibles si una gota li toca el nas.

Si alguna autoritat no pot venir de Palma perquè s’avió no vola, que delegui en una altra persona o que enviï un missatge per videoconferència. Benvinguts al segle XXI! Sa tecnologia, entre altres coses, serveix per resoldre problemes, no per afegir excuses a un calendari ja preparat.

I si hi ha goteres a la Seu, que les revisin els responsables i les arreglin si està en les seues mans. Per alguna cosa hi ha responsables i pressuposts de manteniment. Una cosa és un problema real de seguretat, que s’ha de prendre seriosament, i una altra és suspendre una activitat perquè no sabem si cauran quatre gotes.

No deman que ens garanteixin que no plourà. No som tan beneits. Deman una mica de sentit comú, que, segons sembla, és un bé molt més escàs que ses precipitacions.

I ara què? Durant es mesos d’hivern, cada vegada que es cel s’enfosqueixi, haurem de suspendre ses classes de sa UOM? Haurem de consultar el mòbil abans de sortir de casa, no per saber si necessitam un paraigua, sinó per comprovar si tenim autorització administrativa per travessar el carrer?

Potser haurem d’esperar que sa meteorologia publiqui una resolució favorable, degudament signada i segellada electrònicament, que ens permeti assistir a classe sense córrer el risc d’experimentar sa humitat ambiental.

I, ja posats, per què no suspenem ses excursions si fa vent, si fa fred o si fa massa sol? No fos cas que algú suàs, agafàs un constipat o hagués de buscar una ombra. Sa seguretat absoluta és una meravella, sobretot quan s’aconsegueix sense sortir de casa.

Som persones adultes, amb una trajectòria i una experiència que ens permeten distingir una precaució raonable d’un despropòsit monumental. No som infants petits ni necessitam que ningú esborri del calendari qualsevol activitat que pugui comportar una mínima incomoditat.

Però sembla que hi ha una nova pedagogia institucional que consisteix a tractar-nos com a menors d’edat permanents. No sigui cosa que ens mullem! No sigui cosa que ens refredem! I, sobretot, no sigui cosa que hàgim de decidir per naltros mateixos.

Per què, darrere aquesta aparent preocupació pel nostre benestar, hi ha una pregunta incòmoda: ens protegeixen perquè ens consideren vulnerables o perquè ens consideren incapaços de gestionar quatre gotes de pluja?

També hi ha una qüestió de respecte. Respecte pels alumnes, pel temps que dedicam a formar-nos, per sa feina de qui ha organitzat aquests actes i per sa importància d’una universitat que vol apropar el coneixement a tothom. Hi ha gent que s’ha organitzat, que ha reservat el seu temps i que esperava participar en dos actes acadèmics. Però tot això pareix secundari davant sa possibilitat que plogui.

Perquè cancel·lar-ho tot sempre és fàcil. No exigeix imaginació, ni capacitat d’adaptació, ni solucions alternatives. Basta tenir por i un botó per enviar un missatge. I si després no plou, sempre quedarà s’argument infal·lible: «I si hagués plogut?».

Per jo, cancel·lar aquests actes per aquest motiu és un despropòsit monumental. No hi ha per tant! No es tracta d’ignorar els riscos, sinó de distingir entre una precaució necessària i una por que acaba paralitzant-ho tot.

Som adults, no infants de guarderia. I si sa simple possibilitat de pluja basta per suspendre sa cultura, sa formació i els compromisos, potser el problema no són els núvols, sinó el poc seny de qui pren ses decisions.

Quin panorama! Per favor, que no plogui. Que els majors som molt sensibles.