Prou de missatges d'alerta! No som uns inútils!

Eivissa, 19 d'Octubre de 2026

PROU DE MISSATGES D’ALERTA! NO SOM UNS INÚTILS!

Dilluns de matí. A primera hora, el cel és tapat i amenaça pluja. Però he de sortir al carrer. S’ha de viure. S’ha de menjar. És llei de vida. I què voleu que us digui? També m’ho demana el cor. Després d’un diumenge sense sortir de ca meua, tenia ganes de respirar s’aire i tornar a disfrutar del perfum “de merde” dels carrers del meu barri. Ja sabeu, aquesta aroma tan característica que només els qui vivim a Vila sabem apreciar en tota la seua esplendor.

Primera parada: sa farmàcia. Ja hi compr més que al supermercat (i de franc, moltes vegades!). Avantatges de fer-se major. Era s’únic client, així que tenia temps per fer una mica de xerradeta amb sa farmacèutica. Arreglar el món, comentar quatre coses i passar uns minuts de conversa sense presses. Una activitat ben perillosa, pel que sembla, quan els núvols decideixen fer feina.

I, mentrestant, al carrer ha començat a ploure.

De sobte, el mòbil ha començat a emetre aquell so estrident que et fa botar el cor i pensar que ha passat una desgràcia. Uep! Què passa? Mir sa pantalla i llegesc el missatge d’alerta.

Però bon home! Insensat! Què fa aquí, de xerrera amb sa farmacèutica? No veu que plou? Corri cap a ca vostra! Hi ha perill de pluges fortes! Vagi a un lloc elevat, eviti zones inundables i estigui permanentment pendents dels missatges que us puguem anar enviant!

Carai! M’han acollonit. Menys malt que visc en un quart pis.

Ho sent, senyors de Protecció Civil. Sa companyia era agradable, sa conversa interessant i jo, pobre ignorant, no m’havia adonat que estava desafiant ses forces de la natura. Ho sent, no tornarà a repetir-se.

He sortit de sa farmàcia amb aquella sensació d’haver estat fent una cosa il·legal: xerrar tranquil·lament mentre plou.

I sí, plovia. Però tampoc no queia el diluvi universal.

He arribat al portal i he pensat que, en lloc de sortir corrents cap a casa, potser era més convenient esperar una mica, deixar passar el ruixat i continuar després amb ses meues feines. Una decisió que, fins on jo sé, encara entra dins ses capacitats d’un adult jubilat amb algunes neurones funcionant.

Però sembla que ja no ens deixen ni aquesta petita llibertat. Ara resulta que, cada vegada que quatre niguls s’enfaden, hem d’esperar instruccions oficials per saber què hem de fer amb sa nostra vida.

I aquí és on comença el meu emprenyament.

Que m’avisin quan hi hagi un perill real, extrem i imminent? Perfecte. Ho trob necessari. Si hi ha risc greu d’inundacions, torrents desbordats, ventades perilloses o qualsevol situació que pugui posar en perill la vida de ses persones, vull que m’avisin. Només faltaria!

Però una cosa és informar la ciutadania i una altra, molt diferent, és convertir cada episodi de pluja en una mena d’apocalipsi amb notificació incorporada.

Ha plogut, plou i plourà. És el que sol passar quan vivim en un planeta on hi ha estacions, núvols i fenòmens meteorològics. I sí, el canvi climàtic està fent que molts d’aquests fenòmens siguin més intensos o imprevisibles, cosa que ens obliga a estar preparats. Però precisament per això hauríem d’aprendre a conviure amb aquestes situacions, no viure permanentment amb l’ai al cor i el mòbil a la mà.

Des del portal de sa farmàcia, mentre veia com plovia, no vaig poder evitar riure. Em venien al cap altres països on ses inclemències meteorològiques formen part de la vida quotidiana. Pensava, per exemple, en Anglaterra, on viuen els meus fills. Allà, la pluja no és cap novetat, el vent no és cap sorpresa i el fred no obliga automàticament a declarar l’estat d’emergència.

Les ciutats, els carrers, els transports, els negocis i els serveis estan més habituats a conviure amb un temps que no sempre acompanya. La gent s’organitza, es vesteix adequadament i continua fent la seua vida, sempre que ses condicions siguin segures.

Us podria explicar com els meus fills, en ple hivern, amb pluja, neu o vent, s’aixequen de bon matí, quan encara és nit fosca, i surten cap al gimnàs, sa feina o qualsevol altre activitat. Que plou? Un impermeable. Que neva? Una bona caçadora i unes sabates adequades. Que fa vent? Roba que abrigui i que no surti volant a sa primera ratxa. Que hem de dur els infants a escola? Cotxet, funda per a la pluja i cap al carrer.

Evidentment, si les condicions són perilloses, s’actua amb prudència. No es tracta de fer l’heroi ni de jugar-se la vida per demostrar res a ningú. Es tracta, simplement, de distingir entre una situació realment perillosa i un dia de mal temps.

Aquí, en canvi, cau un bon ruixat i pareix que s’hagi d’aturar el món. Missatge d’alerta! Cuidado! Precaució! No sortiu! Estau pendents del mòbil! I si encara no ens hem espantat prou, ja n’arribarà un altre per recordar-nos que hem de continuar espantats.

Però què es pensen? Què som uns inútils? Que no sabem mirar el cel, escoltar com cau la pluja o decidir si és millor sortir amb paraigua o esperar deu minuts?

Som adults. Tenim sentit comú. Sabem que no hem de travessar un torrent quan baixa ple, que no hem d’aparcar davall un arbre a punt de caure i que, si hi ha una inundació, no hem d’anar a fer-hi fotografies. No necessitam que ens tractin com una colla d’infants incapaços de prendre sa més petita decisió sense el vistiplau d’una autoritat.

I el pitjor de tot és que, quan ses alertes es multipliquen, correm el risc que perdin efectivitat. Si cada cap de setmana sembla que arriba la fi del món, arribarà un dia que la gent deixarà de fer cas dels avisos, fins i tot quan siguin realment importants. I això sí que seria greu.

Perquè alertar no és espantar. Informar no és ordenar a tothom que s’aturi. Protegir la ciutadania no significa tractar-la com si fos incapaç de gestionar la seua pròpia existència.

Jo no vull rebre un missatge d’alerta cada vegada que cau un ruixat. No vull que es paralitzi la vida quotidiana per sistema ni que es suspenguin activitats escolars sense una valoració proporcionada del risc real. Vull informació clara, avisos útils i criteris coherents. Vull que m’expliquin quin perill hi ha, on és i què he de fer si realment em trob en una situació de risc.

I, sobretot, vull que ens preparin.

Ensenyin-nos a actuar davant una inundació. Expliquin-nos com hem de protegir ca nostra, quins camins hem d’evitar i què hem de fer si la situació empitjora. Inverteixin en infraestructures, en prevenció, en manteniment i en educació ciutadana. Preparin els serveis públics i ajudin la gent a entendre els riscos. Això és gestionar una emergència. Això és fer la feina.

Perquè enviar un missatge al mòbil ho pot fer qualsevol. El que costa és tenir un sistema de prevenció ben planificat, saber avaluar el perill i comunicar-lo sense convertir cada nigul negre en una tragèdia anunciada.

I quan veig que, davant aquestes situacions, tot sembla reduir-se a enviar notificacions i més notificacions, em deman si realment estam davant una política d’emergències ben pensada o davant una administració que ha descobert que, si fa remor, almenys ningú podrà acusar-la de no haver avisat.

Potser m’equivoc. Potser hi ha una feina tècnica important que no veig. Però, com a ciutadà, tenc tot el dret de qüestionar una manera d’actuar que em sembla excessiva, paternalista i, en alguns casos, contraproduent.

Perquè jo també vull seguretat. Però no vull viure espantat. Vull responsabilitat, no alarmisme. Vull prevenció, no teatre meteorològic. I vull que ses autoritats confiïn una mica més en la capacitat de la gent per viure, adaptar-se i prendre decisions normals.

Dilluns de matí, jo només havia sortit a fer una volta, comprar quatre coses i xerrar un poc amb sa farmacèutica. Va començar a ploure i vaig esperar al portal. No vaig desafiar cap tempesta, no vaig posar ningú en perill i no vaig necessitar cap equip d’emergències per decidir què havia de fer.

Vaig mirar el cel, vaig valorar la situació i vaig actuar amb sentit comú. Exactament com hem fet tota la vida.

Així que, senyors de Protecció Civil, una petició: reservin ses alertes per a allò que realment les necessita. No ens facin viure cada ruixat com si fos el preludi del judici final. No ens tractin com una societat d’inútils que necessita instruccions per posar-se un impermeable i esperar que escampi.

I, per favor, quan no hi hagi un perill que ho justifiqui, deixin-nos fer vida normal. Que ja som grandets. I que plogui, senyors, que plogui!

I, per favor, deixin d’emprenyar amb tanta alerta!