A vegades, sa millor ruta és sa que no teníem prevista.

Eivissa, 22 d'octubre 2026

A VEGADES, SA MILLOR RUTA ÉS SA QUE NO TENÍEM PREVISTA.

Hi ha dies que ses coses no surten com havíem pensat. I, curiosament, de vegades són aquests dies els que acaben deixant un millor record. Potser perquè, quan deixam de voler que tot surti segons es pla previst, descobrim que la vida també té sa seua manera particular de sorprendre'ns. I si, a més, hi ha una bona colla d'amics pel mig, unes bones cames i un poc de ganes de caminar, ja tenim bona part de sa feina feta.

S'altre dia teníem prevista una sortida de senderisme amb els companys de s'universitat per visitar sa capella de sa Creu d'en Ribes. Una d'aquestes excursions que fan ganes, perquè caminar per Eivissa sempre té alguna cosa especial, i descobrir racons amb història encara més. Però el temps, que darrerament ha descarregat de valent damunt s'illa, va decidir fer-nos canviar de plans.

I clar, després de ses intenses pluges, no sabíem en quin estat trobaríem el camí. Potser bé, segurament malament, potser convertit en una petita aventura de fang, pedres i relliscades. I una cosa és fer senderisme i una altra és apuntar-se, sense saber-ho, a un curs accelerat de patinatge forestal.

Així que, amb bon criteri, vam decidir anul·lar sa sortida. Sempre és millor prevenir que curar, sobretot quan un ja té una edat en què una relliscada no se sol resoldre amb un parell de rialles i una espolsada de ses cames. Sa salut és important, i sa prudència també forma part de s'esperit senderista, encara que de vegades ens agradi fer veure que som més joves i valents del que realment som.

Però quedar-se a casa tampoc era sa solució. Ja que no podíem anar a sa Creu d'en Ribes, per què no fer una caminada tranquil·la per una de ses rutes habituals dels que sortim a estirar ses cames, mantenir es colesterol a ratlla i, de passada, posar un poc d'ordre a ses idees quotidianes?

I així va néixer el pla alternatiu. Sense associació, sense autocar, sense assegurances, sense llistes d'inscrits ni cap d'aquelles complicacions que, de vegades, acompanyen ses activitats organitzades. Simplement, un grup d'amics amb ganes de caminar. Sense més pretensions que passar un bon matí. Que ja és molt, en els temps que corren.

Ens vam trobar al passeig de ses Figueretes i, a poc a poc, vam començar a caminar. Primer cap a Es Viver, després per sa platja d'en Bossa i, més endavant, enfilant cap a Sant Jordi. Una ruta coneguda, sense grans desnivells ni cap cim per conquerir. No hi havia cap meta per assolir, ni fotografies obligatòries a sa creu d'un puig, ni aquella pregunta recurrent de "quant falta?". Només caminar, mirar i xerrar.

Caminar amb amics té una cosa que no surt a cap mapa: sa conversa. Una conversa que comença parlant del temps, continua amb alguna anècdota, pega una volta per qüestions de la vida i acaba, sense saber ben bé com, arreglant el món. O intentant-ho. Perquè, si una cosa tenim clara, és que caminant arreglam moltes coses, encara que després, quan arribam a casa, el món continuï exactament igual.

En arribar a Sant Jordi vam fer una aturada tècnica a Can Sala. Per recuperar forces, evidentment. No fos cosa que, després de tanta activitat física, ens agafàs una baixada de sucre o, encara pitjor, una baixada d'humor. Un cafè, un rato asseguts i aquella agradable sensació d'estar a gust, sense presses ni horaris que ens perseguissin.

Hi havia qui hauria allargat una mica més aquella pausa. I no li faltaven motius. Però encara ens quedava camí per fer, així que vam reprendre sa marxa per anar a buscar sa línia de passeig de sa platja i tornar cap a casa.

Al final, havien passat prop de tres hores i caminat uns vuit quilòmetres. Tres hores de caminar, de compartir converses, de riure, d'escoltar i de disfrutar de sa companyia. Tres hores sense haver d'anar a un lloc d'especial, sense haver de veure res extraordinari i sense haver preparat gairebé res.

I aquí és on vaig pensar que, de vegades, ens complicam massa la vida. Buscam rutes espectaculars, paisatges de postal, excursions diferents i destinacions que justifiquin haver sortit de casa. I tot això està molt bé, no ho discutirem ara. Però també hi ha un plaer enorme en aquestes caminades senzilles, de cada dia, en què el més important no és on vas, sinó amb qui vas.

Perquè, al cap i a la fi, caminar ens ajuda a cuidar el cos, però fer-ho amb amics també ens cuida una mica s'ànima. I si pel camí aconseguim rebaixar es colesterol, carregar ses piles i tornar a casa amb un somriure, ja podem donar sa jornada per ben aprofitada.

Sa capella de sa Creu d'en Ribes continuarà esperant-nos. Ja hi anirem un altre dia, quan els camins estiguin en millors condicions. No tenim cap pressa. Per una vegada, el temps ens ha canviat els plans i no ens ha anat mica malament.

Així que, si em demanau què vam fer ahir, us diré que poca cosa. Vam caminar de Figueretes a Sant Jordi i vam tornar. Vam fer un cafè i vam xerrar.

I, pensant-ho bé, què més volíem?

Perquè, de vegades, sa millor excursió no és sa que t'havies preparat, sinó aquella que, sense fer remor, et recorda que tenir amics, caminar i compartir unes hores és una manera ben senzilla de ser feliç.

I això, per sort, no necessita ni autocar ni assegurança especial. Només ganes de sortir i bona companyia.

Disfrutau algunes fotos dels llocs que vam veure: