Camino de Santiago. Etapa nº 3. Palas de Rei a Arzúa.

Eivissa, 19 de maig de 206

CAMINO DE SANTIAGO. ETAPA Nº 3. PALAS DE REI A ARZÚA. 

Sa tercera etapa del Camino em va portar de Palas de Rei fins a Arzúa, en una jornada llarga i especialment exigent. Són uns 29 quilòmetres de camí trencacames: pujades i baixades constants, sense grans ports de muntanya però també sense cap descans real. És una etapa que desgasta molt més del que sembla sobre el paper.

Es terreny alterna pistes forestals, petits trams asfaltats i pobles diminuts plens d’essència gallega. Fins a Melide vaig tenir bon temps, amb estones de sol i cels oberts. Però després tot va canviar: fins a Arzúa va ploure intensament i el cansament acumulat es va començar a notar de veritat.

 

Km 0. Palas de Rei

Vaig sortir de Palas de Rei travessant els seus carrers antics encara mig adormits. Sa sortida és còmoda, amb una lleugera baixada, però aviat tornen ses pujades suaus que ja no t’abandonen en tota sa jornada.

 

Km 3. San Xulián do Camiño

Aquest petit poble rural em va semblar preciós. Cases de pedra gallegues, hórreos tradicionals, safareigs antics i una petita església que dona al lloc un ambient autèntic i tranquil. Aquí el Camino encara conserva aquell ritme pausat dels primers quilòmetres.

 

Km 6. Ponte Campaña

A partir d’aquí el camí entra dins zones més boscoses. Vaig caminar entre eucaliptus i roures, envoltat de boirina matinal i molta humitat. El terreny es converteix en un autèntic “rompepiernas”: pujades curtes, baixades repetides i cap tram realment planer.

 

Km 8,5. O Coto

Aquí es produeix un dels petits moments simbòlics del dia: el canvi de província, deixant enrere Lugo per entrar a A Coruña.

 

Km 10. Leboreiro

Leboreiro és, probablement, un dels pobles més polits de tota s’etapa. Vaig trobar-hi una atmosfera gairebé medieval: s’església romànica, ses cases antigues, sa calçada històrica, els carrers empedrats i ses façanes de pedra fan que sembli un poble congelat en el temps.

 

Km 12. Furelos

El pont medieval de Furelos és un dels punts més fotografiats del Camino i quan hi arribes entens perfectament per què. El riu baixava tranquil i l’escena tenia una bellesa serena i molt especial.

 

Km 15. Melide

Quan vaig arribar a Melide vaig pensar sincerament que s’etapa hauria d’haver acabat aquí. El cansament començava a aparèixer de debò i encara quedava molt camí fins a Arzúa.

Melide em va encantar. És un poble viu, ple de caminants, carrers antics, places i terrasses. Hauria valgut la pena quedar-hi una nit i continuar s’endemà.

Sa parada obligada és Restaurante Ezequiel. Aquí vaig provar el famós polp a feira, un dels grans rituals gastronòmics del Camino.

 

Km 17. Sortida de Melide

Sa sortida de Melide és preciosa. El camí travessa boscos molt verds, amb arbres que formen autèntics túnels naturals. Ses pujades i baixades continuen, suaus però constants. Va ser aquí quan el temps va canviar completament i va començar a ploure amb força.

 

Km 20. Boente

Boente és un poble petit i tranquil, amb la seua església i el campanar dominant el paisatge. Els camins de pedra i s’ambient humit li donen aquell aire tan característic del Camino gallec.

 

Km 24. Ribadiso da Baixo

Aquest va ser un dels llocs més màgics de sa jornada. El pont antic, el riu, el bosc i els reflexos damunt l’aigua creaven una escena preciosa malgrat sa pluja.

 

Km 26. Pujada final cap a Arzúa

S’últim esforç es fa molt dur. Hi ha una pujada important entrant a Arzúa que sorprèn especialment si ja arribes castigat físicament. Jo, en aquell moment, ja no podia més.

Ses pujades i baixades constants, sa pluja intensa i sa roba completament xopa em van acabar superant. Vaig aturar-me a un bar i vaig decidir cridar un taxi fins a s’hotel. El Camino és per disfrutar-lo, no per patir-lo.

 

Km 29. Arzúa

Vaig arribar a Arzúa sota una pluja persistent que ja no va parar en tota sa tarda. Només tenia ganes de descansar, assecar sa roba i sopar tranquil·lament a un bar a prop de s’hotel.

 

Aquesta etapa em va semblar molt més dura del que imaginava. No hi ha una gran pujada memorable; el desgast ve precisament d’aquell pujar i baixar constant durant tot el dia. Tot i així, és una etapa preciosa, molt variada i amb alguns dels pobles més polits del Camino. Llàstima de sa pluja intensa i del cansament acumulat, que em van impedir disfrutar-la plenament.

 

Recomanacions personals:

- Portau bastons: són molt útils en aquesta etapa.

- Hidratació constant durant tota sa jornada.

- Fruit secs o menjar lleuger per anar recuperant energia.

- Un bon impermeable és imprescindible: que realment aguanti sa pluja.

- Si podeu, dividiu s’etapa en dues parts: una fins a Melide i una altra fins a Arzúa.

- Si pensau continuar fins a Arzúa, no abuseu del polp a feira a Melide.

- Val la pena sortir ben prest al matí per caminar amb calma i arribar amb marge.

Algunes fotos de s'etapa nº 3.

Seguiré amb més entrades al blog .....

Camino de Santiago. Etapa nº 2. Portomarín a Palas de Rei.

Eivissa, 19 de maig de 2026

CAMINO DE SANTIAGO. ETAPA Nº 2. PORTOMARÍN A PALAS DE REI.

Sa segona etapa del Camino em va portar de Portomarín fins a Palas de Rei, en un recorregut d’uns 25 quilòmetres. És una etapa llarga, de perfil aparentment suau, però molt més exigent del que sembla. El terreny combina molta pista forestal, trams d’asfalt i pujades constants que, sense ser dures, acaben castigant ses cames amb el pas de ses hores.

Vaig sortir a les 8.30 del matí i vaig arribar a Palas de Rei a les 16.30 hores. Vuit hores caminant, a un ritme aproximat de 3 km per hora.

Sa pluja em va acompanyar durant gairebé tot el matí. A més, vaig cometre s’error de portar roba poc adequada per s’aigua: transpirava massa i vaig acabar banyat igualment. Al migdia el cel es va obrir i vaig poder caminar molt més còmode, però a s’arribada a Palas de Rei sa pluja va tornar una altra vegada.

Sa sortida de Portomarín ja marca el to de sa jornada: una pujada llarga i sostinguda d’uns dos quilòmetres que es fa especialment pesada si surts amb el cos fred. I el final tampoc regala res: s’entrada a Palas de Rei és un autèntic trencacames, amb baixades i pujades constants que es fan dures tant pel desnivell com pel cansament acumulat.

A més, durant sa baixada final vaig començar a notar molèsties a un dit del peu dret per culpa d’una butllofa. Vaig haver de posar-me un Compeed i esperar que s’endemà aguantés.

 

Km 0. Portomarín

Vaig sortir de Portomarín amb sa llum del matí reflectida damunt s’embassament de Belesar. El pont sobre el riu Miño i la silueta de s’església-fortalesa de San Nicolao ofereixen una de ses imatges més espectaculars d’aquesta etapa. Però s’encant dura poc: just sortir comença una pujada llarga i constant que obliga a trobar el ritme molt aviat.

 

Km 5. Toxibó

Toxibó és un petit poblet rural amb tota l’essència gallega. Vaig passar entre hórreos tradicionals, cases de pedra i aquell silenci humit tan característic del Camino quan plou.

 

Km 8. Gonzar

Gonzar és un dels primers punts ideals per descansar o fer un cafè. Jo, tot i ploure, em trobava bé i vaig decidir continuar sense aturar-me. El camí seguia alternant pistes i petites pujades suaus.

Km 13. Ventas de Narón

Aquí vaig veure sa capella da Madalena, un dels punts més coneguts de sa jornada. Va ser un bon lloc per fer una parada, menjar una mica i recuperar forces abans de continuar.

 

Km 16. Cruceiro de Os Lameiros

Un dels punts més simbòlics de s’etapa. El Cruceiro de Os Lameiros és una antiga creu de pedra carregada d’història i molt vinculada al Camino. Amb sa pluja i sa boira, s’ambient aquí tenia alguna cosa especial.

 

Km 17. Ligonde

A Ligonde vaig passar pel seu antic cementeri de caminants, un indret senzill però ple de memòria i història jacobea.

 

Km 23 — Monte Sacro

Abans d’arribar a Palas de Rei, el camí s’obre en alguns punts i deixa veure bones panoràmiques del paisatge gallec. Record especialment sa llum de sa tarda després de sa pluja, els camps verds i aquella sensació que el camí no s’acabava mai.

 

Km 25 — Palas de Rei

Vaig arribar finalment a Palas de Rei cansat, moll i amb els peus castigats. Vaig veure s’església de San Tirso i només pensava en una cosa: sopar bé i descansar. S’endemà tocava una etapa llarga fins a Arzúa.

 

Recomanacions personals:

-   - Els bastons ajuden molt a ses baixades finals.

-   - Sortiu ben esmorzats.

-   - No feu massa ràpid sa pujada inicial de Portomarín.

-   - Mentalment, preparau-vos: s’arribada a Palas de Rei sembla que no arriba mai.

-  - Hidratació constant durant tota s’etapa.

-  - Si hi ha previsió de pluja, portau roba realment impermeable però transpirable.

-  - Vigilau els peus des del principi: sa humitat i els quilòmetres passen factura.

 

Aquesta etapa es disfruta molt més caminant sense presses i mantenint un ritme constant. No és tan espectacular visualment com altres jornades del Camino, però té tota s’essència de Galícia: boscos, pedra, hórreos, creus antigues i petits pobles perduts entre sa boira i sa pluja.

Algunes fotos de s'etapa nº 2. 

Seguiré amb més entrades al blog ....

Camino de Santiago. Etapa nº 1. Sarria a Portomarín.

Eivissa, 18 de maig de 2026

CAMINO DE SANTIAGO. ETAPA Nº 1. SARRIA A PORTOMARÍN.

Etapa 1: de Sarria a Portomarín.

Sa primera etapa del Camino em va portar de Sarria fins a Portomarín, en un recorregut d’uns 22 quilòmetres. És una etapa de dificultat moderada, molt ben senyalitzada i amb un ambient constant de caminants que fa que mai et sentis tot sol. Vaig sortir a les 7.30 del matí i vaig arribar a les 16.30 hores. En total, gairebé nou hores caminant, a un ritme tranquil d’uns 3 km per hora.

El terreny combina pistes rurals, petits trams d’asfalt, boscos humits i verdíssims, torrents d’aigua i moltes pedres. Durant tot el camí vaig tenir bon temps, cosa que em va permetre disfrutar encara més de sa ruta.

Km 0. Sarria.

Vaig començar el dia passejant pels carrers encara adormits de Sarria. Vaig veure s’església de Santa Mariña, el monestir de La Magdalena i el barri antic del poble. Ses famoses fletxes grogues apareixen de seguida i és gairebé impossible perdre’s. Sa sortida del poble és còmoda, amb una lleugera baixada, però ben aviat comencen els primers “trencacames”: pujades i baixades constants que et fan trobar el ritme real del Camino.

 

Km 4. Barbadelo.

A Barbadelo em vaig aturar davant la preciosa església romànica de Santiago de Barbadelo. Petita, austera i molt ben conservada. A prop hi ha el cementeri rural i camps oberts que transmeten una gran calma. El terreny continua ondulat, amb pujades i baixades suaus però constants.

 

Km 7. Rente.

En aquest tram el Camino entra de ple dins els boscos gallecs. Vaig caminar entre roures i castanyers, envoltat d’humitat, silenci i olor de terra banyada. Pel camí apareixen hórreos, cases de pedra i petits nuclis rurals que semblen aturats en el temps. Ses pujades i baixades aquí són suaus i agradables.

 

Km 10. Ferreiros.

Ferreiros em va semblar el lloc perfecte per fer sa primera parada llarga. Hi vaig prendre un cafè i vaig aprofitar per descansar una mica. Hi ha serveis, bars i força ambient de caminants. El poble conserva l’essència de ses aldees tradicionals gallegues, amb murs de pedra i cases antigues. Després d’aquí arriba una pujada progressiva que es fa notar bastant a ses cames.

 

Km 13. Mirallós.

A Mirallós el paisatge s’obre una mica més. Vaig veure vaques pasturant tranquil·lament i aquell paisatge gallec clàssic de prats intensament verds, tanques de pedra i boira llunyana.

 

Km 16. Morgade.

En arribar a Morgade vaig trobar més cases tradicionals, fonts i ombra. Aquí també apareix la simbòlica fita dels 100 quilòmetres fins a Santiago, un dels punts més emocionants del Camino. A partir d’aquí el terreny canvia i comença una baixada suau.

 

Km 19. Embassament de Belesar.

Aquest és un dels moments més espectaculars de s’etapa. De sobte apareixen ses primeres vistes del riu Miño i de Portomarín al fons. Sa baixada fins al pont és llarga, intensa i bastant dura pels genolls. Cal anar amb compte, especialment si ja acumules cansament.

 

Km 21. Entrada a Portomarín.

El llarg pont sobre s’aigua impressiona. Després de tantes hores caminant, veure Portomarín davant teu provoca aquella barreja de cansament i satisfacció difícil d’explicar.

 

Km 22. Portomarín.

Vaig arribar finalment a Portomarín, presidit per l’església-fortalesa de San Nicolàs i la seua gran escalinata monumental. Jo no vaig tenir forces per pujar-la; sa baixada final m’havia deixat ses cames destrossades. Tot i això, s’arribada té alguna cosa especial: sa sensació d’haver completat el primer gran pas del Camino.

 

Recomanacions personals:

- Dormiu a Portomarín i sopau bé: s’etapa següent és més exigent.

- No sortiu massa forts des de Sarria: els primers 10 quilòmetres són traïdors, amb pujades i baixades constants.

- Caminau a ritme regular i descansau cada 5 km aproximadament.

- Portau sempre aigua. Molt important hidratar-se bé.

- Unes bones sabates còmodes marquen sa diferència.

- Jo recomanaria no aturar-se a fer un dinar llarg: millor un cafè, aigua i continuar.

- Els bastons són molt útils, sobretot per sa baixada final cap a Portomarín.

 

Aquesta primera etapa em va semblar preciosa i ideal per començar el Camino. Té de tot: boscos, poblets de pedra, boira, torrents d’aigua i un final espectacular sobre el riu Miño. És un camí que et fa entrar a poc a poc dins el ritme del caminant.

Algunes fotos de s'etapa nº 1:

Seguiré amb més entrades al blog .....

Camino de Santiago. Sensacions.

Eivissa, 17 de maig de 2026

CAMINO DE SANTIAGO. SENSACIONS.

Vaig arribar a s’aeroport d’Eivissa amb els ulls mig tancats i el cap ple de preocupacions. S’avió sortia a les 9.05 del matí i jo m’havia despertat a les cinc sense tenir res preparat. Sa maleta continuava oberta damunt el llit, amb roba escampada pertot, i jo anava d’una banda a s’altra intentant decidir què necessitava per caminar durant gairebé una setmana.

Els meus companys m’havien parlat de botes bones, de calcetins sense costures, de vaselina, de pals, d’impermeables, de roba tècnica, de capes, de pomades, de protecció solar. Paraules i objectes que, fins feia quatre dies, no formaven part del meu món. Jo els escoltava i assentia, però per dins només pensava: què faig aquí? Estic preparat per això?

No era sa primera vegada que improvisava un viatge. Sempre he tengut aquesta manera un poc caòtica de partir, de confiar que ses coses acabaran encaixant. Però aquesta vegada era diferent. Aquesta vegada no anava a visitar un lloc. Anava a travessar-lo amb el cos. A caminar-lo. I mentre plegava camisetes sense gaire convicció, només hi havia una pregunta que em perseguia: aguantaré?

Així va començar el meu Camino de Santiago. Amb un bitllet d’anada i tornada dins la motxilla i amb la sensació estranya que, encara que tornàs físicament a casa, alguna cosa de jo no tornaria igual. Hi havia il·lusió, sí. Però també por. Sa por de no arribar, de cansar-me massa aviat, de descobrir límits meus que fins llavors no havia hagut de mirar de cara. Perquè el vertader vertigen no era caminar cent quilòmetres. El vertigen era passar tantes hores amb mi mateix.

Quan dic que no havia preparat res, és gairebé literal. Havia sortit a caminar algunes setmanes abans, havia intentat convèncer-me que això bastaria. Però el Camino no té res a veure amb entrenar. Ningú et prepara pel silenci. Pel pes dels pensaments després de tres hores caminant tot sol. Ningú et prepara per a aquella estranya barreja de cansament i lucidesa que apareix quan el cos entra en automàtic i el cap queda lliure per recordar, pensar o, simplement, sentir.

I tampoc ningú et prepara per a la gent. Per sa facilitat amb què acabes explicant coses íntimes a algú que acabes de conèixer. Per sa manera com una conversa de deu minuts, asseguts davant un cafè o compartint un tros de camí, pot quedar-te molt més endins que amistats de tota una vida.

Ara que intent explicar-ho, encara no sé si tenc ses paraules exactes. Potser el Camino només es pot entendre del tot quan el cos deixa de recordar-lo amb dolor. De moment només puc parlar de sensacions. Del que vaig anar acumulant dins meu passa a passa.

El meu Camino va començar a Sarria i va acabar a Santiago de Compostela. Cent tretze quilòmetres que encara avui em ressonen dins el cos. I si tanc els ulls, encara hi puc tornar.

El primer que em ve és el so de ses passes. El meu i el dels altres. El cop sec dels bastons contra sa pedra, sa grava o s’asfalt banyat. Hi havia moments en què caminava completament sol i només sentia sa meua respiració compassada amb el ritme dels peus. Altres vegades el Camino s’omplia de passes alienes, de cremalleres, de motxilles cruixint, de sospirs cansats. Aquell renou constant tenia alguna cosa hipnòtica. Com si tots, encara que venguéssim de llocs diferents i carregàssim històries diferents, avancéssim units per una mateixa necessitat.

També record els animals. Ses vaques gallegues apareixent entre sa boira amb una calma que gairebé feia enveja. Els galls despertant pobles sencers abans que sortís el sol. Els ocells que jo no sabia identificar, però que acabaren convertint-se en sa banda sonora dels meus matins.

I després hi havia aquell “Buen Camino”. Dues paraules simples repetides centenars de vegades al dia. Però hi havia moments en què les necessitava més que s'aigua. Quan algú me les deia després d’una pujada dura o enmig del cansament, sentia que el pes de sa motxilla disminuïa una mica.

També record ses olors. Sa del rèflex i sa vaselina al final de cada etapa. Aquell ritual silenciós d’arribar a s’alberg, hostal, hotel o pensió, dutxar-me i començar a untar genolls, turmells i muscles adolorits mentre el cos intentava entendre què li estava fent. S’olor dels medicaments es mesclava amb sa humitat de sa roba estesa i amb aquella olor tan humana dels espais compartits entre caminants cansats.

Però sobretot record s’olor de Galícia. S’herba banyada. Sa terra humida. Els boscos després de sa pluja fina del matí. Sempre m’he preguntat quina olor té el color verd, i crec que la vaig trobar allà. Encara que també hi hagués s’altra cara: ses vaques, els fems, els camps. Una olor intensa, real, impossible d’idealitzar. Però el Camino també era això. Brut, humit, viu.

I els forns, bars o llocs per descansar i recuperar forçes que anava troban pel Camino. Déu meu, els suc de taronja, el cafè, el pa acabat de fer, ses pastes i ses coques. Caminar durant hores i trobar de sobte aquella olor de pa acabat de fer o d’empanada calenta era gairebé una emoció física. Entrava quasi sempre. El cos necessitava menjar, però jo també necessitava aquells petits moments de felicitat absurda.

El tacte del Camino encara el duc damunt sa pell. Sa humitat fina dels matins de Galícia, aquella boira que se’t posa a sa cara abans fins i tot que la vegis. Després de dies de calor, aquell fred suau es convertia en una carícia.

I ses pedres dins ses sabates. Sempre hi eren. Petites, insignificants, però capaces de convertir un quilòmetre en una tortura. Encara ara no sé com hi entraven tantes vegades.

També record ses mans. Ses encaixades improvisades. Ses abraçades amb gent que probablement no tornaré a veure mai més. Hi havia alguna cosa molt sincera en aquell contacte. Com si al Camino ses barreres normals desapareguessin més de pressa.

I, evidentment, record els peus. Ses butllofes. Sa pell rebentada. El dolor constant. Mai havia estat tan conscient de cada part del meu cos. Cada passa era una conversa directa entre el cos i jo. A vegades una discussió.

Galícia també em va quedar gravada al gust. El formatge, do Cebreiro, s’Arzúa-Ulloa. El polp a feira. Ses empanades. Després de caminar vint quilòmetres, qualsevol mos semblava extraordinari. El cansament convertia cada àpat en una recompensa.

I sa tarta de Santiago. Menjar-ne en arribar a la plaça de s’Obradoiro va tenir alguna cosa de ritual íntim. Com si el Camino necessitàs acabar també dins sa boca.

Però si hi ha una imatge que encara duc dins meu és el verd. Un verd exagerat, intens, profund. Els boscos semblaven més vius. Sa boira més blanca. El cel més blau quan s’obria entre els niguls. Ses esglésies petites. Els hórreos. Els cruceiros. Ses aldees perdudes enmig de sa muntanya. I ses vaques observant els caminants amb aquella tranquil·litat absoluta que només tenen elles.

I el Camino. Sempre canviant i sempre igual. De terra, de pedra, d’asfalt. Entre arbres o devora carreteres. Hi havia moments en què em semblava amable. D’altres, duríssim. Però sempre continuava davant meu, marcat amb ses seues fletxes grogues, com si em repetís en silenci: continua, només una passa més.

I ara, dies després d’haver arribat a Santiago, encara no sé exactament què hi vaig anar a buscar. Però sí que sé una cosa: hi ha una part de jo que encara continua caminant, continua buscant.

Continuaré amb més entrades .....