Camino de Santiago. Sensacions.

Eivissa, 17 de maig de 2026

CAMINO DE SANTIAGO. SENSACIONS.

Vaig arribar a s’aeroport d’Eivissa amb els ulls mig tancats i el cap ple de preocupacions. S’avió sortia a les 9.05 del matí i jo m’havia despertat a les cinc sense tenir res preparat. Sa maleta continuava oberta damunt el llit, amb roba escampada pertot, i jo anava d’una banda a s’altra intentant decidir què necessitava per caminar durant gairebé una setmana.

Els meus companys m’havien parlat de botes bones, de calcetins sense costures, de vaselina, de pals, d’impermeables, de roba tècnica, de capes, de pomades, de protecció solar. Paraules i objectes que, fins feia quatre dies, no formaven part del meu món. Jo els escoltava i assentia, però per dins només pensava: què faig aquí? Estic preparat per això?

No era sa primera vegada que improvisava un viatge. Sempre he tengut aquesta manera un poc caòtica de partir, de confiar que ses coses acabaran encaixant. Però aquesta vegada era diferent. Aquesta vegada no anava a visitar un lloc. Anava a travessar-lo amb el cos. A caminar-lo. I mentre plegava camisetes sense gaire convicció, només hi havia una pregunta que em perseguia: aguantaré?

Així va començar el meu Camino de Santiago. Amb un bitllet d’anada i tornada dins la motxilla i amb la sensació estranya que, encara que tornàs físicament a casa, alguna cosa de jo no tornaria igual. Hi havia il·lusió, sí. Però també por. Sa por de no arribar, de cansar-me massa aviat, de descobrir límits meus que fins llavors no havia hagut de mirar de cara. Perquè el vertader vertigen no era caminar cent quilòmetres. El vertigen era passar tantes hores amb mi mateix.

Quan dic que no havia preparat res, és gairebé literal. Havia sortit a caminar algunes setmanes abans, havia intentat convèncer-me que això bastaria. Però el Camino no té res a veure amb entrenar. Ningú et prepara pel silenci. Pel pes dels pensaments després de tres hores caminant tot sol. Ningú et prepara per a aquella estranya barreja de cansament i lucidesa que apareix quan el cos entra en automàtic i el cap queda lliure per recordar, pensar o, simplement, sentir.

I tampoc ningú et prepara per a la gent. Per sa facilitat amb què acabes explicant coses íntimes a algú que acabes de conèixer. Per sa manera com una conversa de deu minuts, asseguts davant un cafè o compartint un tros de camí, pot quedar-te molt més endins que amistats de tota una vida.

Ara que intent explicar-ho, encara no sé si tenc ses paraules exactes. Potser el Camino només es pot entendre del tot quan el cos deixa de recordar-lo amb dolor. De moment només puc parlar de sensacions. Del que vaig anar acumulant dins meu passa a passa.

El meu Camino va començar a Sarria i va acabar a Santiago de Compostela. Cent tretze quilòmetres que encara avui em ressonen dins el cos. I si tanc els ulls, encara hi puc tornar.

El primer que em ve és el so de ses passes. El meu i el dels altres. El cop sec dels bastons contra sa pedra, sa grava o s’asfalt banyat. Hi havia moments en què caminava completament sol i només sentia sa meua respiració compassada amb el ritme dels peus. Altres vegades el Camino s’omplia de passes alienes, de cremalleres, de motxilles cruixint, de sospirs cansats. Aquell renou constant tenia alguna cosa hipnòtica. Com si tots, encara que venguéssim de llocs diferents i carregàssim històries diferents, avancéssim units per una mateixa necessitat.

També record els animals. Ses vaques gallegues apareixent entre sa boira amb una calma que gairebé feia enveja. Els galls despertant pobles sencers abans que sortís el sol. Els ocells que jo no sabia identificar, però que acabaren convertint-se en sa banda sonora dels meus matins.

I després hi havia aquell “Buen Camino”. Dues paraules simples repetides centenars de vegades al dia. Però hi havia moments en què les necessitava més que s'aigua. Quan algú me les deia després d’una pujada dura o enmig del cansament, sentia que el pes de sa motxilla disminuïa una mica.

També record ses olors. Sa del rèflex i sa vaselina al final de cada etapa. Aquell ritual silenciós d’arribar a s’alberg, hostal, hotel o pensió, dutxar-me i començar a untar genolls, turmells i muscles adolorits mentre el cos intentava entendre què li estava fent. S’olor dels medicaments es mesclava amb sa humitat de sa roba estesa i amb aquella olor tan humana dels espais compartits entre caminants cansats.

Però sobretot record s’olor de Galícia. S’herba banyada. Sa terra humida. Els boscos després de sa pluja fina del matí. Sempre m’he preguntat quina olor té el color verd, i crec que la vaig trobar allà. Encara que també hi hagués s’altra cara: ses vaques, els fems, els camps. Una olor intensa, real, impossible d’idealitzar. Però el Camino també era això. Brut, humit, viu.

I els forns. Déu meu, els forns de pa. Caminar durant hores i trobar de sobte aquella olor de pa acabat de fer o d’empanada calenta era gairebé una emoció física. Entrava quasi sempre. El cos necessitava menjar, però jo també necessitava aquells petits moments de felicitat absurda.

El tacte del Camino encara el duc damunt sa pell. Sa humitat fina dels matins de Galícia, aquella boira que se’t posa a sa cara abans fins i tot que la vegis. Després de dies de calor, aquell fred suau es convertia en una carícia.

I ses pedres dins ses sabates. Sempre hi eren. Petites, insignificants, però capaces de convertir un quilòmetre en una tortura. Encara ara no sé com hi entraven tantes vegades.

També record ses mans. Ses encaixades improvisades. Ses abraçades amb gent que probablement no tornaré a veure mai més. Hi havia alguna cosa molt sincera en aquell contacte. Com si al Camino ses barreres normals desapareguessin més de pressa.

I, evidentment, record els peus. Ses butllofes. Sa pell rebentada. El dolor constant. Mai havia estat tan conscient de cada part del meu cos. Cada passa era una conversa directa entre el cos i jo. A vegades una discussió.

Galícia també em va quedar gravada al gust. El formatge, do Cebreiro, s’Arzúa-Ulloa. El polp a feira. Ses empanades. Després de caminar vint quilòmetres, qualsevol mos semblava extraordinari. El cansament convertia cada àpat en una recompensa.

I sa tarta de Santiago. Menjar-ne en arribar a la plaça de s’Obradoiro va tenir alguna cosa de ritual íntim. Com si el Camino necessitàs acabar també dins sa boca.

Però si hi ha una imatge que encara duc dins meu és el verd. Un verd exagerat, intens, profund. Els boscos semblaven més vius. Sa boira més blanca. El cel més blau quan s’obria entre els niguls. Ses esglésies petites. Els hórreos. Els cruceiros. Ses aldees perdudes enmig de sa muntanya. I ses vaques observant els caminants amb aquella tranquil·litat absoluta que només tenen elles.

I el Camino. Sempre canviant i sempre igual. De terra, de pedra, d’asfalt. Entre arbres o devora carreteres. Hi havia moments en què em semblava amable. D’altres, duríssim. Però sempre continuava davant meu, marcat amb les seues fletxes grogues, com si em repetís en silenci: continua, només una passa més.

I ara, dies després d’haver arribat a Santiago, encara no sé exactament què hi vaig anar a buscar. Però sí que sé una cosa: hi ha una part de jo que encara continua caminant, continua buscant.

Continuaré amb més entrades .....