Ara els vells ja no servim ni per molestar.

Eivissa, 1 de maig de 2026.

ARA ELS VELLS JA NO SERVIM NI PER MOLESTAR.

 

 

 

Dies passats vaig tornar a sentir aquella alegria que només em desperta caminar en bona companyia. Amb els amics i amigues de s’AUMEivissa férem una sortida per sa vénda de Cas Ramons, de Sant Miquel fins a Santa Gertrudis. En principi havia de ser una caminada senzilla: veure el pi ver de Can Besoró, travessar camps treballats, seguir el curs discret del riu de Santa Eulària i deixar-nos enlluernar per sa llum neta d’aquest temps de s’any. Però els dies, com els camins, de vegades amaguen sorpreses inesperades.

Partírem de Sant Miquel amb passa decidida cap al pi ver de Can Besoró. Sempre impressiona trobar-se davant allò que ha resistit tant de temps. És el pi ver més gros d’Eivissa, i per abraçar-ne la soca haguérem d’ajuntar ses mans de tres persones. Em va fer pensar silenciosament en la vida: havia aguantat anys, temporals, sets i hiverns sense fer remor. Però també hi vaig veure fragilitat. Una branca grossa havia caigut amb ses darreres ventades i sa copa mostrava un cansament evident. S’està fent vell, vaig pensar. I els anys no perdonen ningú. Tampoc a naltros.

Després continuàrem entre camins que passaven suaument, entre camps llaurats i feixes sembrades. Patateres, ametllers, garrovers, alvocats. Tot respirava ordre i feina. Sa terra, quan és cuidada, té una bellesa que sempre em commou. El temps ens acompanyava i aquella claror feia brillar els verds tendres, els marrons de sa terra remoguda, els grocs que començaven a encendre’s. Caminava i pensava que hi ha paisatges que no entren pels ulls, sinó que arriben directament al cor.

A poc a poc ens acostàvem al curs del riu de Santa Eulària, un dels grans motius d’aquella jornada. Per entendre’l millor, ens aturàrem primer a sa Font de Cas Ramons i després a sa Font de Cotella. A Cas Ramons, sa font mostrava un nivell normal, serè, sense excés. S’aigua hi era, però no corria cap al riu.

Però a Cotella tot canvià.

Abans d’arribar-hi ja haguérem de creuar el curs del riu, on grans basses d’aigua ens anunciaven una altra història. I allà ens esperava en Toni Llucià, veí del lloc, home d’aquells que semblen sortits d’un temps en què la gent coneixia cada pedra del seu entorn.

El dia abans jo havia anat a repassar sa ruta i a demanar permís per entrar als propietaris. A prop de sa font vaig veure un home damunt una bicicleta que m’observava amb curiositat. El vaig saludar i, en sentir-me parlar com ell, se li afluixaren ses defenses. Parlàrem de qui era jo, d’on venia, de cases i de noms coneguts. A Eivissa i Formentera, de vegades una conversa és com estirar un fil antic: sempre acaba lligant amb qualcú. I així, quasi sense adonar-nos, em digué:

- Si voleu, demà us esperaré i vos contaré un poc sa història d’aquest lloc.

I quan ja m’acomiadava, encara afegí:

- Però si teniu temps, canviarem es camí previst. Vos duré a un lloc on no heu estat mai i veureu una cosa que tardareu anys a tornar a veure.

Vaig marxar intrigat i content. Sempre he estimat aquesta gent generosa que, sense esperar res, t’obre una porta, et regala un relat o et mostra un tros de món que estima.

S’endemà complí sa paraula. A sa Font de Cotella ens parlà del passat àrab, del lloc, del funcionament de sa font, de sa sínia, des safareig, de ses canalitzacions que feien possible regar els camps. Mentre l’escoltava, pensava que hi ha persones que són arxius vius, memòria, caminant d’una terra que massa sovint oblida.

Acabada sa visita, ell en bicicleta i naltros a peu, reprenguérem camí cap a Santa Gertrudis. En un punt qualsevol, sense cap senyal, s’aturà. Per a qualsevol altre, aquell punt del camí hauria passat desapercebut. Ens feu entrar per un carreró estret entre bosc espès. El paisatge canvià de sobte: tot era ombra, humitat, verd, fondíssim.

I allà, entre grans pedres, el vaig veure. S’aigua corria. El riu de Santa Eulària baixava viu davant els nostres ulls.

Hi hagué un instant de silenci meravellat, com si tots haguéssim necessitat confirmar que era cert. Sí, a Eivissa tenim un riu. I aquell dia portava aigua. Ens hi acostàrem amb una alegria gairebé infantil. Beveren aigua fresca, ens rentàrem ses mans, ens mullàrem sa cara. Vaig sentir que tocava una cosa rara i valuosa. No era només aigua: era continuïtat, memòria, esperança.

En Toni havia convertit una caminada normal en una jornada impossible d’oblidar.

Quan vaig arribar a casa, encara duia aquella emoció al pit. Ho vaig contar a tots amb veu alta, com qui torna d’un petit miracle:

- He estat al riu de Santa Eulària. I vos ho puc assegurar: porta aigua!

Ens acomiadàrem d’en Toni amb una tristesa serena. Abans de partir em digué una frase que encara em ressona:

- Ara els vells ja no servim ni per molestar.

No ho deia per ell, sinó per un món que sembla escoltar cada vegada menys. Parlava del respecte a sa terra, a ses tradicions, al patrimoni, i sobretot a s’aigua.

- Si no en feim un ús racional, com voleu que sembrem? Com voleu que criem animals? Si no produïm aliments, de què viurem?

No vaig saber què respondre. Hi ha veritats que només es poden escoltar.

Ens emplaçàrem per una altra sortida, per anar fins al lloc exacte on neix el riu, per sa banda de Sant Mateu. Ell somrigué amb una esperança prudent.

- Ojalà sigui. Però si no plou bé, i si no aprenem a gastar s’aigua com toca, no hi podrem anar mai.

Vaig tornar cap a casa pensant que aquell dia no només havia caminat. Havia rebut una lliçó. De paisatge, de memòria i de futur. I també una certesa: encara hi ha persones que sostenen una terra només estimant-la.