Una tassa d’aigua calenta tenyida de fulles.

Eivissa, 28 d'abril de 2026.

UNA TASSA D'AIGUA CALENTA TENYIDA DE FULLES.

 

He passat uns dies a casa del meu fill, a Anglaterra. Uns dies de família, de fer de güelo, de veure com dues criatures creixen ben guapes i felices. Ha estat una visita de cap de setmana, ràpida, per posar alguns temes damunt sa taula, acabar converses pendents i tornar cap a casa. A certa edat, un ja no visita familiars: un fa estades curtes. Tothom té obligacions (feina, guarderia, escola, etc.) i no s’està per perdre el temps.

Viatjar a Anglaterra sempre té un encant particular: veure com va evolucionat un país capaç de dominar mig món amb una tassa de te a una mà i una cua ordenada a s’altra. Gent educada, continguda i civilitzada fins a extrems clínics. Si un anglès cau d’un tercer pis, abans de tocar terra, encara demanarà perdó per ses molèsties. Dissabte estaven fent s'aperitiu al jardí i el veí del costat "sorry, sorry". Anava a tallar la gespa i creia que ens molestaria. Talli el que vulgui, bon home.

Al poble, els parcs i jardins estan en primavera total. Plens de flors i amb la gespa acabada de tallar, tan perfecta que sembla de revista. Sa veritat, fa gust passejar-hi. Els colors (i ses al·lèrgies, tot s’ha de dir) estan en el seu millor moment.

Aquesta vegada us parlaré del te matcha. Ja sabeu que allà el te no és una beguda: és una obligació d’Estat. Durant segles han resolt guerres, crisis matrimonials i tempestes emocionals amb una tetera i una tassa amb floretes. Si hi havia un problema, bullien aigua. Si el problema continuava, hi afegien llet. I si encara persistia, galetes. Són així. No els canviarem ara.

Però els temps canvien. Els tes tradicionals, aquells de tota la vida, ja no estan de moda. Els joves no volen una tassa d’Earl Grey o un English Breakfast: massa senzills, massa barats, massa poc lluïdors per penjar a xarxes. Ara busquen "experiències". I sobretot busquen excuses convincents per pagar quatre o cinc lliures per una tassa d’aigua calenta tenyida de fulles.

Abans bevien te perquè plovia. Ara el beuen perquè “depura”, “equilibra”, “oxigena”, “neteja energies” o qualsevol altre concepte que no vol dir absolutament res però sona caríssim.

I aquí entra en escena el famós matcha.

El meu fill, home modern i víctima voluntària de ses tendències saludables, em dugué al seu gimnàs habitual i em recomanà provar-lo. El lloc ja prometia: gent matxacant el cos com si no hi hagués demà, corrent sense anar enlloc, aixecant ferros per després seure, i música tan forta que fins i tot s'havien de posar taps a ses orelles per no deixar sortir els pensaments.

Allà em serviren una tassa d’un líquid verd intens, amb aspecte entre pintura ecològica i medicament medieval. És te matcha, em digué el meu fill, amb aquella solemnitat reservada a ses coses cares i difícils de pair.

Segons els entesos, el matcha té propietats gairebé sobrenaturals: aporta cafeïna sense els nervis del cafè, millora sa concentració, és ple d’antioxidants, reforça el sistema immunitari, redueix el colesterol, millora la circulació, crema greixos i probablement també ordena calaixos i reconcilia cunyats.

Jo, que encara crec en la ciència, però no en els miracles, el vaig tastar. Vaig fer el primer glop amb esperança. El segon, amb disciplina. El tercer, ja per orgull personal. La resta va quedar dins sa tassa, on consider que era el seu lloc natural.

No diré que fos dolent. Diré només que és un sabor complex, profund i difícil... com una discussió amb Hisenda.

Originari del Japó, en aquell instant vaig comprendre moltes coses del japonesos. Vaig entendre els silencis, sa contenció emocional, sa mirada baixa, sa reverència prudent, sa comunicació mínima. Després de segles bevent això, és normal que sa gent prefereixi no obrir gaire sa boca.

Ho sabíeu? Diuen que al Japó, una dona, quan es casa, el primer que ha d’aprendre és a interpretar els silencis del seu home. Llegir allò que no diu, entendre el que insinua, desxifrar respiracions, pauses i petits moviments de cella. Quina enfeinada!.

Jo crec sincerament que això no és cultura ancestral: és supervivència gustativa. Quan un passa sa vida prenent matcha, arriba un punt que no li queden forces ni per discutir.

Els anglesos, mentrestant, ho han vist clar. Han deixat enrere els tes clàssics, que almenys sabien a alguna cosa, i s’han abraçat amb entusiasme al matcha, al chai amb escuma d’avena, a ses infusions amb noms místics i als tassons de qualsevols sabor de cinc lliures.

Perquè una cosa han entès millor que ningú: si has de pagar car per aigua calenta, almenys que sigui d’un color sorprenent.

I així va el món modern: els güelos encara posam sucre o sacarina al te negre, i els joves paguen fortunes per beure gespa batuda amb convicció.

Progressam adequadament.