Oh. Sorpresa. El Punto G.

Eivissa, 3 d'abril de 2026.

OH. SORPRESA. EL PUNTO G OBERT.

Després d’uns mesos d’hivern d’aquells amb pluges persistents, ventades dignes d’un documental i un fred que pelava, ja començava a sospitar que el sol era una llegenda urbana. Tot gris, tot humit, tot convidant més a sofà, manta i pel·licula classica que a sa vida social.

Fins que, s’altre dia, un d’aquests en què no esperava absolutament res de ningú ni de res, va passar.

Oh. Sorpresa. Allà estava. El Punto G. Obert.

Aturau un moment… Abans que sa vostra imaginació arranqui com un cavall desbocat (que sé perfectament que ho farà igualment). Deixau-me aclarir-ho: no, no estam parlant d’aquell Punto G que teniu al cap. No exactament. No sigueu malpensats. Som una persona respectable. Ei ... Amb extracte bancari i tot.

A veure, siguem sincers: què és el famós Punto G, sinó aquell lloc misteriós, quasi mitològic, que promet una felicitat intensa però que no tothom sap trobar? Exacte. Idò ara canviau “misteriós” per “ben situat” i “difícil de trobar” per “tancat tot s’hivern i esperant que torni a obrir”… i ja ho teniu.

El Punto Gelatto de sa Platja d’en Bossa.

Un lloc que, com el seu homònim més picant, desperta emocions profundes. Però aquí, en lloc de teories absurdes, hi ha gelats. Bons gelats. De veritat. D’aquells que et fan pensar: “mirau, potser tampoc estamos tan mal”.

Ara bé, hi ha una altra qüestió que m’inquieta profundament: el meu historial bancari. Perquè clar, una cosa és disfrutar del moment… i una altra molt diferent és imaginar el pobre funcionari del banc o d’Hisenda revisant moviments:

- “Punto G”

- “Punto G”

- “Punto G”

- “Punto G” (dos vegades el mateix dia). Això ja aixeca sospites.

I ells, amb ses ulleres a sa punta del nas, pensant: “Aquest individu… o és extremadament feliç, o tenim un cas per investigar.” M’imagín al meu banc: informes interns, reunions discretes i algú dient: “Controlau aquest compte. Massa activitat al Punto G. Massa regularitat. Massa entusiasme.”

I jo només volent un gelat iogurt grec.

Clar, una vegada el descobreixes (o el redescobreixes cada estiu, com una relació intermitent que sempre torna amb promeses que sí, que aquesta vegada serà diferent), ja no hi ha marxa enrere.

Uf…  Marxa enrere ... M’està quedant un escrit amb massa dobles sentits… i juraria que no era sa intenció inicial. O sí. Ja no ho tenc clar. Probablement el meu subconscient fa hores extres i m'està traint.

El cas és que fer una aturada al Punto Gelatto ha passat de ser un caprici a una necessitat. Una rutina. Gairebé una dependència.

- He tengut un dia pesat al gimnàs? Gelat.

- La caminada ha estat tan llarga que he hagut de parar-me a descansar? Gelat.

- Sa classe a la Universitat de Majors, ha set una d’aquelles que el cul no parava de mourer-se a la butaca i m’entraven ganes d’anarme’n? Gelat

 - No tenc cap motiu, absolutament cap, per celebrar res? Perfecte. Gelat.

 - He revisat el compte bancari i he vist “Punto G” repetit vint vegades? Bé… gelat per confirmar-ho.

És terapèutic. I, sobretot, molt més barat que un psicòleg… Encara que començ a sospitar que, a aquest ritme que pugen els preus, tampoc tant.

I així passarà s’estiu: entre petites crisis i grans moments de felicitat congelada. Entre el Punto G que sa gent continua buscant amb més o menys èxit… i el Punto G que, per sort, jo ja tenc perfectament localitzat, documentat i auditat.

Perquè sí, potser el primer és un misteri universal. Però el segon… el segon és ben real, te’l serveixen en cucurutxo o terrina, deixa rastre al compte corrent i (el més important) no falla mai.

I sincerament, vist com està el món… amb això i amb Hisenda mirant amb lupa, ja anam ben servits.