Formentera prehistòrica: Ca Na Costa - Can Blai.

Eivissa, 19 d'abril de 2026 

FORMENTERA PREHISTÓRICA: CA NA COSTA - CAN BLAI. 

Anava amb un grup, sí, però en realitat caminava tot sol. O així ho sentia. La resta eren presències difuses, com si quedassin en un segon pla. Jo només escoltava sa professora i intentava retenir tot allò que deia, tot allò que veia, com si en depengués alguna cosa més que una simple sortida cultural.

No sé si els responsables del Servei d’Activitats Culturals de la Universitat de les Illes Balears són del tot conscients del que em van provocar amb aquella caminada. En teoria, havia de ser això: una activitat cultural més. Però a la pràctica, va acabar essent una immersió profunda, gairebé inesperada, dins la història. Record perfectament el moment en què vaig somriure tot sol, adonant-me que feia hores que caminava baix un sol de justícia per anar a veure pedres… i que, malgrat tot, estava absolutament fascinat.

I és que, clar, quan al capdavant hi tens una professora com na Maria Bofil, tot canvia. No és només el coneixement, que és evident que en té, sinó sa manera com el comparteix. Hi ha passió, hi ha claredat, i sobretot hi ha aquella habilitat tan poc comuna de convertir unes restes aparentment mudes en relats plens de sentit. Pedres que, de cop, parlen. I jo, que sempre m’he considerat més aviat escèptic, em vaig descobrir escoltant-la amb una atenció gairebé intensa, com si no volgués perdre ni una paraula.

Sa primera aturada va ser el sepulcre megalític de Ca Na Costa.

Ca Na Costa és molt més que un sepulcre. És, d’alguna manera, una obertura en el temps. Una finestra oberta a sa manera de pensar d’una comunitat de fa uns quatre mil anys. I aquí ve sa part que em fa certa vergonya admetre: mai hi havia entrat. Sempre havia estat allà, present, accessible… i jo l’havia anat deixant per més endavant, com si sa història pogués esperar eternament.

Quan hi vaig entrar, alguna cosa va canviar. El sepulcre, datat a s’edat del bronze inicial, té una estructura sorprenentment complexa: una cambra funerària central, envoltada per anells concèntrics de pedra, reforçada amb radis que en garanteixen s’estabilitat. No és, ni de lluny, una acumulació improvisada. És arquitectura. És intel·ligència.

I això em diu molt. Parlam d’una comunitat capaç d’organitzar-se, de coordinar esforços, de projectar a llarg termini. Però sobretot parlam de la importància de sa mort. No com un final, sinó com un element central, estructurador. 

Entrar dins sa cambra em va provocar una sensació estranya. No era por, exactament. Era més aviat respecte. Un respecte profund, gairebé físic. Sabia que aquell espai havia estat concebut per acollir els morts, que havia tingut una dimensió sagrada. I de sobte vaig ser conscient que trepitjava un lloc que ja era antic molt abans que moltes de les civilitzacions que estudiam haguessin ni tan sols començat a existir.

Si hi ha moments en què el temps es fa tangible, aquell en va ser un.

A més, Ca Na Costa té un valor clau per entendre sa prehistòria de Formentera. És una prova clara que s’illa estava habitada de manera estable molt abans del que durant anys es va voler creure. No eren presències esporàdiques. Eren comunitats amb estructura, amb coneixements, amb una manera d’entendre el món.

 

Sa segona aturada ens va dur al castell de Can Blai.

I allà, el salt en el temps va ser brutal. De cop, estavem al segle III dC, en un Imperi romà que començava a mostrar esquerdes. Sa construcció, de planta quadrada amb torres als angles, respira funcionalitat defensiva. Pedra i morter, tècnica, especialització. Aquí ja no hi ha només comunitat: hi ha sistema. Enrere hi havia un imperi

Sobre el paper, tot encaixa. Un punt estratègic, una construcció militar, un context d’inseguretat. Però sa realitat, com sempre, és menys neta. Sa interpretació més estesa parla d’una Formentera gairebé deshabitada en època romana tardana. D’un projecte possiblement inacabat, o sense continuïtat. Una explicació coherent… però potser massa còmoda.

A mi, sincerament, em costa assumir-la sense reserves. Sa manca de restes no és, necessàriament, prova d’absència. I si alguna cosa hem après de s’arquitectura popular de s’illa és que aquí res no es perd: es reutilitza. Ses pedres canvien de lloc, de funció, de context. Es converteixen en marges, en parets seques, en cases.

Per això, no em sembla mica descabellat pensar que una part del que avui no veim de Can Blai hagi estat, simplement, reaprofitat al llarg dels segles. No un projecte fallit, sinó un projecte desmuntat lentament, pedra a pedra, per generacions que entenien el territori des d’una lògica pràctica.

Potser el problema no és arqueològic. Potser és nostre. Potser tendim massa a interpretar el buit com a absència, quan sovint és només transformació.

 

Sa caminada, al final, va ser això: un recorregut entre certeses, dubtes i intuïcions. Entre allò que sabem i allò que només podem imaginar. D’una banda, un monument prehistòric que mira cap a s’eternitat. De s’altra, una construcció romana que respon a necessitats immediates. I enmig, jo. Caminant, escoltant, intentant ordenar peces d’un relat que mai no acaba de tancar del tot.

I potser aquesta és sa gràcia. No vaig acabar amb respostes clares. Al contrari: vaig acabar amb més preguntes. Però eren preguntes millors. I això, al cap i a la fi, ja és molt.

Vaig tenir sa sensació d’haver descobert llocs que, en realitat, sempre havien estat allà esperant. I me’n vaig anar amb ganes de tornar-hi. No per repetir sa visita, sinó per continuar entenent. O, com a mínim, per continuar dubtant… però amb una mica més de criteri.

Algunes fotos de sa sortida: 

Ca Na Costa.

Can Blai.