Seixanta anys d'eivissenc.

Eivissa, 4 d'abril de 2026

SEIXANTA ANYS D'EIVISSENC.

Vaig néixer s’any cinquanta-sis a Formentera, i el seixanta-cinc vaig partir cap a Eivissa. Demà, dia de Sant Vicent, és una data assenyalada per a la meua família. Tal dia com demà deixarem enrere Formentera per començar una nova vida. Ja farà seixanta anys, i encara avui, quan hi pens, ho sent com si fos ahir.

Potser ja és hora d’anar a sa policia i demanar hora per renovar aquest “passaport d’eivissenc”. Amb tants d’anys vivint aquí, esper que ja me’l donin definitiu… indefinit. Perquè, al cap i a la fi, jo vaig néixer a Formentera, però he viscut sa major part de sa meua vida a Eivissa.

Quant record sa Formentera dels anys seixanta, em ve al cap una illa dura, austera, però també autèntica. No hi havia gairebé res del que avui consideram imprescindible. No hi havia llum elèctrica a moltes cases, ni aigua corrent, ni banys com els d’ara. Els camins eren de terra, i els cotxes, una raresa. Però el més difícil de tot no era el que faltava dins casa… era el que faltava per viure dignament.

Guanyar-se la vida era una lluita diària. Sa terra donava el just, la mar també, i ses salines eren una de ses poques fonts d’ingressos segurs. Però no bastava. Molts homes, com el meu pare, es veien obligats a partir cap a Eivissa, Mallorca, la península o fins i tot més enfora, a fer feina allà on n’hi hagués. Això volia dir créixer amb absències, amb una cadira buida a taula, amb una família a mitges.

Sa comunicació entre illes era tota una aventura. Avui s’agafa un ferri i en pocs minuts hi ets, però llavors no. Depeníem de barcos de madera, vells i poc fiables, que sortien quan podien i arribaven si el temps ho permetia. Els dies de mala mar podien deixar s’illa completament incomunicada. Si hi havia una urgència, només quedava esperar… o resar.

I això es feia especialment dur quan parlàvem de salut. Accedir a un metge era complicat, i a un hospital, encara més. A Formentera no hi havia els serveis que avui tenim. Qualsevol cosa que fos una mica greu implicava haver de viatjar a Eivissa. I aquest viatge, com ja he dit, no sempre era possible. Hi havia malalties que es patien en silenci, i decisions que es prenien amb més coratge que recursos.

S’educació tampoc era fàcil. Ses al·lotes anaven a ses monges, on aprenien a cosir i a resar, perquè el seu futur, segons es pensava llavors, passava per ser bones mestresses de casa. Moltes deixaven s’escola aviat per ajudar a sa família. Els al·lots anàvem a s’escola de Sant Francesc. Allà, més que ensenyar, ens “feien aprendre”. El castellà entrava a base de càstigs i garrotades. I el capellà, amb aquella sotana eterna plena de botons, no escatimava tampoc en calbots.

Estudiar més enllà d’això era gairebé impossible. No hi havia instituts a s’illa, i això volia dir que, si volies continuar, havies de partir. Però partir no era una decisió fàcil: significava separar-te de sa família, assumir unes despeses que molts no podien pagar, i entrar en un món desconegut.

Per això, quan sa meua família va decidir partir cap a Eivissa, no va ser només un canvi de casa. Va ser una aposta per una vida millor. Per tenir més oportunitats, més estabilitat, més futur.

Record perfectament aquell dia. Un camió de càrrega va arribar a casa nostra. Ja només això era extraordinari. Vàrem carregar els pocs mobles, sa roba i quatre coses més que teníem. Vàrem pujar tots a sa cabina, ben estrets, i partírem. Ningú volia mirar enrere, però tots sabíem el que deixàvem: sa casa, sa família, els amics, els camins de sempre.

Jo era petit i no entenia del tot què passava. No sé si estava trist o content. Però hi ha imatges que no s’esborren: sa meua germana gran insistint a emportar-se uns cossiets amb flors que estimava molt. Aquell detall, tan senzill, era sa manera d’endur-se un trosset de casa.

El camí fins a la Savina el tenc gravat dins el cap: ses parets de pedra, ses figueres, els pins, ses savines… tot quedava enrere a poc a poc. I després, el barco. Aquell viatge per mar que no sabies mai com acabaria. Però dins aquell barco també hi anava una cosa molt més forta que sa por: s’esperança.

Arribar a Eivissa va ser com entrar en un altre món. Sense ser encara el que és avui, ja oferia més possibilitats. Hi havia més feina, més moviment, més vida. A poc a poc, vaig anar construint el que avui som. Vaig aprendre el significat d'esforç, sacrifici o moltes hores de feina.

I és per això que avui, quan mir enrere, no ho veig com simples “batalletes”. Ho veig com es camí que m’ha duit fins aquí. Els meus fills i nets no ho han viscut, i és normal que els sembli llunyà. Però és important que sàpiguen d’on venen. Que entenguin que sa vida que tenen avui no ha sortit del no-res.

Va costar molt. Va costar deixar una illa per estimar-ne una altra. Va costar adaptar-se, començar de zero, fer-se un lloc.

Per això, ara, seixanta anys després, puc dir amb orgull que també som eivissenc. Tenc doble nacionalitat.

I sí… com us deia, hauré d’anar a renovar el passaport. I també qued a s’espera que el Consell d’Eivissa em faci un homenatge… que a tants de turistes els en fan. I a jo, que hi duc tota una vida, per què no?

Per molts anys!