Caminant per sa Sal Rossa, Sant Francesc i el carreró d'en Blai.

Eivissa, 23 d'abril de 2026

CAMINANT PER SA SAL ROSSA, SANT FRANCESC I EL CARRERÓ D'EN BLAI.

Ahir vaig fer una d’aquelles coses que, escrites així, semblen poca cosa… però que després m’acompanyen tot el dia: caminar amb gent que estim.

Érem 48. Sí, quaranta-vuit. Una petita multitud amb esperit d’excursió. També hi hagué algunes baixes d’última hora (sempre justificades, sempre comprensibles) però inevitables de comentar amb aquell puntet de malícia afectuosa: “no sabeu què us vau perdre…”.

Amb sa gent de s’AUOM Eivissa, caminar és gairebé una excusa. Una excusa per retrobar mirades conegudes, per reprendre converses que havien quedat penjades i, sobretot, per disfrutar i riure. Més del que tocaria, probablement, per una caminada. O potser exactament el que tocava.

Vàrem començar amb aquella alegria innocent dels inicis, quan el cos encara no protesta i tot són bones intencions. Caminar així és fàcil. El difícil ve després… però no ens avancem abans d'hora.

El primer objectiu era sa cova on es van refugiar Rafael Alberti i María Teresa León en aquells primers dies convulsos de la Guerra Civil. I allà, entre pedres i pins, sempre hi ha aquell moment de silenci interior (breu, però intens) en què t’adones que camines damunt història. Que el que avui és calma, un dia va ser urgència, por, exili. Ses pedres tenen memòria, però no parlen soles: necessiten que algú les escolti.

Això sí, sa nostra visita va durar poc. Els moscards havien organitzat el seu esmorzar i naltros, clarament, érem a sa llista. Sa retirada va ser tan ràpida que, si ens haguessin cronometrat, hauríem batut algun rècord inesperat. Cultura sí, però amb límits.

Continuàrem cap a sa torre de Sal Rossa i La Xanga. El paisatge va canviar, però sa història insistia a acompanyar-nos. Restes de molls, places empedrades, muntanyes invisibles de sal, s’aljub… Tot junt convidava a imaginar una altra vida: més dura, més necessària. Tenia aquella sensació estranya de sentir que el passat no ha marxat del tot, només s’ha tornat discret i més lent.

Quan arribàrem a Sant Francesc de s’Estany, el grup ja havia adoptat la seua forma natural: allargat, fragmentat, viu. Hi havia qui caminava en silenci, qui filosofava o qui feia bromes. A s’església de Sant Francesc de Paula, en Toni (s'obrer major) ens va obrir ses portes amb aquella hospitalitat que no es pot fingir. Hi ha llocs guapos, i després hi ha llocs que ho són encara més perquè algú t’hi rep bé.

El centre d’interpretació de ses Salines d'Eivissa i Formentera ens va posar ordre a tot allò que havíem anat veient. De sobte, la mar, el paisatge ja no era només paisatge: era una història de feina, d’equilibri i de convivència amb la naturalesa. I això, quan t’ho expliquen bé, fa canviar sa mirada.

I com si el dia no hagués estat prou complet, encara ens guardava un petit regal: el carreró de Can Blai. Allí estava: Discret, quasi tímid, d’aquells que podries passar de llarg si no t’hi fixassis. I, tanmateix, allà era, esperant-nos. Sempre reconforta comprovar que encara hi ha racons per descobrir, fins i tot en territoris que creus conèixer.

El camí de tornada va tenir aquell aire que només tenen els finals: una mescla de silencis còmodes i converses que s’allarguaven perquè ningú tenia pressa d’acabar. El cansament ja hi era, sí, però també una certa pau. Caminar, en el fons, té molt a veure amb això: anar deixant coses enrere sense adonar-te’n.

El dia es va lluir. Massa i tot, potser. Un sol generós, els verds intensos, sa terra viva, els estanys reflectint sa llum amb aquella calma que sembla estudiada. Tot perfecte… excepte un petit detall: els flamencs. Aquells artistes de pota llarga varen decidir no aparèixer. Una absència elegant, gairebé estratègica. Segurament ho van fer expressament, per assegurar-se que hi tornarem.

I al final, quan ens despediem em va quedar una idea clara, d’aquelles que no necessiten gaire retòrica: Caminar està molt bé, sí. Fa salut, ordena el cap, et reconnecta amb s’aire i amb el cos. Però el que realment ho fa imprescindible és tot allò que passa mentrestant: ses rialles, ses confidències, els silencis compartits, els retrobaments.

Perquè, al cap i a la fi, els camins es recorden pels paisatges…Però, sobretot, per sa gent amb qui els recorres.

Algunes fotos de sa sortida: