Anar de pícnic.

Eivissa, 1 de maig de 2026.

ANAR DE PÍCNIC.

En es meu darrer viatge a casa del meu fill, a Leamington, he tornat a confirmar una veritat universal: quan a Anglaterra arriba s’estiu, encara que només sigui un cap de setmana, tot un poble perd es cap. És una cosa difícil d’explicar, però molt fàcil de veure.

Només basta que es termòmetre arribi a vint graus i surti un raig de sol tímid entre dos niguls perquè ses alarmes nacionals s’activin. Ses dones treuen dels fons dels armaris vestits de màniga curta i sabates obertes, com si fossin a Eivissa en ple agost. Els homes, fidels a sa tradició i enemics declarats dels miralls, compareixen tots de calçons curts, sandàlies i calcetins, una combinació que allà consideren fresca i elegant, i que aquí només entendríem després de dues botelles de vi.

És admirable veure com tot un país es posa d’acord sense parlar-se: mateix uniforme, mateixa cara de felicitat i mateixa necessitat urgent d’estar defora. Perquè allà, quan surt es sol, ningú es queda dins casa. Seria gairebé una falta de respecte meteorològica. Si qualcú quedàs dins el menjador amb ses cortines baixades, segurament li enviarien els serveis socials.

També hi ha una altra institució anglesa que tampoc falla mai: s’aeroport de Birmingham. Tant li fa si és hivern, primavera o s’estiu gloriós de tres dies: sempre està d’obres. Fa més de deu anys que hi pas i continua exactament igual. Tanques, passadissos estrets, desviaments absurds, cartells contradictoris i màquines aturades decorant es paisatge. Jo ja començ a pensar que no reformen res: simplement mouen ses tanques de lloc cada sis mesos perquè sembli que fan feina. A aquest ritme, primer veurem cotxes voladors que sa terminal acabada.

Després arrib a Leamington i, això sí, tot canvia. Parcs impecables, jardins preciosos, arbres perfectes, flors per tot i una gespa tan ben cuidada que fa pena trepitjar-la. Ells tracten sa gespa amb més estima que molta gent tracta sa família. Cada jardí és una obra d’art vegetal, una estora verda on no falta ni un mil·límetre i on una fulla torta deu provocar reunions de veïnats.

Ara bé, no tothom té jardí. I aquí és on Anglaterra mostra sa seua vertadera grandesa. Què fa sa gent que viu en una casa sense jardí? Enfonsar-se? Resignar-se? Quedar dins es sofà mirant sa pluja? Ni parlar-ne. Agafen una estora, una bossa amb menjar, plats de plàstic, copes de cartó, quatre entrepans, unes bosses de patates fregides i parteixen cap a qualsevol parc públic a conquistar un tros de gespa com si fos territori d’ultramar.

I allà els teniu. Famílies senceres instal·lades com expedicions colonials. Una estora estirada, una nevereta portàtil, boixos corrent, qualcú jugant amb una pilota i es güelo mig adormit prenent es sol com si fos a Cala Comte. Si tanques ets ulls, quasi sembla estar de  vacances… fins que els obres i veus que davant tens un llac artificial amb ànneres enfadades i darrere una parada d’autobús amb un al·lot menjant qualsevol porqueria.

És emocionant veure sa capacitat d’adaptació humana. Noltros, si no tenim la mar davant, pareix que no sabem on seure. Ells, en canvi, converteixen qualsevol rectangle de gespa en un ressort internacional. Un parc municipal passa a ser “zona chill-out”, una rotonda gran ja quasi és campament d’estiu, i si hi ha dos arbres fent ombra, allò ja surt a Booking.

I després hi ha es qui no poden viatjar. Aquí entra una altra vegada s’enginy britànic. Si no pots venir a ses nostres illes, no passa res: fabriques sa teua pròpia escapada sense sortir des barri. Te poses ulleres de sol, obres una cervesa tèbia, treus es tàper amb ensalada de pasta i t’asseus damunt una estora mirant un estany amb dos cignes enfadats. I ja està: vacances inaugurades. Només falta qualcú venent mojitos dolents i ja seria Sant Antoni.

Sa meua neta grossa, integrada completament dins sa cultura local, ja ha abraçat aquest costum amb entusiasme. Per ella, fer pícnic és un esdeveniment social de primera categoria. Preparar sa cistella, triar s’estora, decidir es menjar i cercar es millor tros des jardí és quasi més important que es propi dinar. I jo la mir i pens: quina diferència cultural tan grossa … noltros amb una coca, quatre olives i davant la mar; ells amb sandvitxos triangulats i al jardí de ca seua, mirant sa tanca des veïnat.

Però s’ha de reconèixer una cosa: saben disfrutar del poc que tenen. Un poc de sol, una mica de calor i una gespa ben cuidada els basta per ser feliços. No necessiten hamaca, ni xiringuito, ni aigua transparent. Amb vint graus i sense pluja ja viuen una eufòria col·lectiva que aquí només veim quan abaixa es preu de sa gasolina.

I mentre naltros discutim si sa platja està massa plena, ells celebren haver trobat un trosset de parc lliure entre dues famílies, tres cans i una bicicleta abandonada. Potser, mirat fredament, encara en saben més que noltros: fan festa amb qualsevol cosa.

Ara bé, que no s’enganin tampoc. Tot això està molt bé … però quan proven ses nostres illes, es pícnic damunt gespa a un parc municipal ja no torna a ser el mateix.