sábado, 14 de noviembre de 2026

Els hortets de Corona: un repte aconseguit.

Eivissa, 15 de novembre 2026

ELS HORTETS DE CORONA: UN REPTE ACONSEGUIT.



Som dels que pensen que, com més coneixem sa nostra illa, més l'estimem. I si hi ha una manera extraordinària de conèixer Eivissa és caminar-la, descobrir-ne els racons amagats, conèixer-ne la història, entendre el seu paisatge i valorar tot allò que ses generacions que ens han precedit han estat capaces de construir i conservar.

Ahir vaig tenir el privilegi de descobrir un d'aquests racons que et deixen bocabadat. De la mà dels companys de s'Aliança per s'Aigua del Rafal Trobat, vaig participar en una caminada pels Hortets de Corona, un lloc ben polit de Santa Agnès on la força de sa natura i s'enginy de la gent de camp han deixat una empremta extraordinària.

Vaig partir del poble de Santa Agnès, amb una primera aturada al pou de Corona, per continuar fins al mirador de sa Penya Esbarrada. Allà, davant meu, s'obria un paisatge impressionant: els penya-segats de la costa nord, sa cala de ses Balandres i, una mica més enfora, els inconfusibles illots de ses Margalides.

Ses Balandres, que vaig contemplar des de la distància, és una raconada salvatge i de difícil accés, encaixada entre imponents penya-segats. Un d'aquells llocs de sa costa eivissenca on sembla que el temps s'hagi aturat i que conserven tota la força i s'autenticitat d'una Eivissa encara indòmita.

I davant d'aquesta costa, ses Margalides, dos illots de roca calcària que són una autèntica meravella geològica. Especialment sa més gran, coneguda també com sa Foradada, amb els seus espectaculars arcs naturals esculpits per la mar i el pas del temps. Un espai de gran valor natural, refugi d'aus marines i d'espècies pròpies dels nostres illots.

Després començà la part més exigent de sa ruta. Vaig enfilar camí avall cap als Hortets d'en Guillem per un sender molt estret, amb trams força exposats, relliscosos i amb precipicis que demanaven tota sa meua atenció. En alguns punts, els arbres caiguts també dificultaven la marxa. Sens dubte, no és una ruta apta per a persones amb vertigen o sense una bona preparació senderista. Aquí no hi ha lloc per a distraccions: cada passa compta.

Però el camí també em va regalar altres descobriments. Durant sa baixada vaig trobar ses restes d'una antiga casa refugi, avui enrunada, però de la qual encara es podia reconèixer bona part de la seua estructura. A l'interior encara s'hi conservava un element que em va cridar especialment s'atenció: un antic forn de pa. Més endavant, també vaig descobrir les restes d'un forn de calç i d'una sitja.

Mentre observava aquestes construccions, no podia deixar d'imaginar com devia ser la vida en aquell lloc tan apartat. Allà hi havia hagut vida, feina i activitat. Ses persones que hi vivien o hi treballaven sabien aprofitar magistralment tots els recursos que tenien a l'abast. Sa pedra del mateix terreny servia per aixecar parets i construir refugis; sa llenya dels arbres i la vegetació de l'entorn proporcionava combustible per cuinar, coure el pa, fer calç o elaborar carbó. Cada element tenia una utilitat i cada racó semblava tenir una raó de ser.

Tot s'aprofitava. Res sobrava. Aquell paisatge que avui em sembla tan salvatge i inaccessible va ser, en un altre temps, un espai de feina i de vida. Són testimonis que potser passen desapercebuts a qui només mira el paisatge, però que expliquen una part molt important de sa nostra història rural. Em fan pensar en la capacitat dels nostres avantpassats per adaptar-se a l'entorn i viure amb allò que la terra els oferia.

Però encara m'esperava la gran recompensa de sa caminada: S'arribada als Hortets d'en Guillem va ser simplement espectacular!

Quan els vaig tenir davant, vaig entendre per què tanta gent me n'havia parlat. Els Hortets són un conjunt de petites parcel·les de conreu construïdes damunt marjades de pedra seca, aferrades pràcticament als penya-segats. Un lloc on, a primera vista, sembla impossible que algú hagués pogut conrear sa terra.

Però els nostres avantpassats ho van fer possible gràcies a una petita surgència d'aigua dolça, que permetia disposar d'aquest bé tan preuat enmig d'un paisatge tan escarpat. Aprofitant aquella aigua, generacions de pagesos varen construir marges, petits horts, safareigs, síquies i barraques per treure profit d'un terreny difícil i aparentment poc agraït. Eren petites explotacions agrícoles que permetien cultivar hortalisses i altres productes per a l'autoconsum.

Em vaig aturar a mirar aquelles marjades, ses construccions i sa manera com havien aprofitat fins al darrer pam de terra i cada gota d'aigua. No estava contemplant simplement unes restes antigues, sinó una autèntica lliçó d'enginy, d'esforç i d'aprofitament dels recursos. Un patrimoni rural que ens parla d'una manera de viure i de relacionar-se amb la natura que val la pena conèixer i preservar.

Una mica més enllà hi ha els Corrals d'en Guillem, un altre lloc que conserva la marca de s'activitat humana en aquesta costa tan salvatge. S'hi troben restes de construccions tradicionals i elements vinculats als antics usos del litoral, entre els quals hi ha barraques i varadors relacionats amb s'activitat pesquera. Un altre testimoni d'aquella Eivissa en què fins i tot els racons més inaccessibles tenien una utilitat i una vida pròpies.

He de dir, però, que no vaig arribar a baixar als Corrals d'en Guillem. Ja en vaig tenir prou amb els Hortets! Ses meues cames i, sobretot, els genolls ja havien dit prou. Una cosa és tenir ganes de descobrir s'illa i una altra és demanar massa al cos! Queda pendent per a una altra ocasió.

I ara ve sa part més personal d'aquesta sortida.

Com molts ja sabeu, m'agrada molt caminar, descobrir llocs i racons de sa nostra illa. He fet moltes rutes, però els Hortets de Corona sempre havien ocupat un lloc molt especial dins sa meua llista de llocs pendents.

Feia molt de temps que tenia dins el cap arribar-hi, però sempre m'havien fet respecte. Tothom em parlava de sa dificultat de sa ruta, dels perills del camí, de la manca de cobertura dels mòbils en cas d'accident i, sobretot, de la duresa de la pujada per tornar.

I, malgrat tot, s'altre dia em vaig decidir. Amb un bon amic que tampoc hi havia baixat mai, ens vam animar i ens apuntàrem a aquesta sortida organitzada pels companys de s'Aliança per s'Aigua del Rafal Trobat.

I quina experiència!

Vaig suar de valent, vaig patir en alguns trams i hi va haver moments en què ses cames i els genolls ja començaven a queixar-se. Però el cap en demanava més. Cada passa em feia sentir més a prop d'un d'aquells llocs que feia anys que somiava conèixer.

Per a mi, aquesta caminada ha estat molt més que una excursió. Ha estat complir un repte personal, llevar-me una espineta que feia molt de temps que duia clavada i demostrar-me que, amb ganes, il·lusió i un poc de determinació, també puc superar aquelles coses que durant anys m'han fet respecte.

Perquè caminar per sa nostra illa no és només fer quilòmetres. És descobrir la seua història, entendre el seu paisatge, conèixer el llegat dels nostres avantpassats i aprendre a valorar encara més tot allò que tenim tan a prop.

Estic convençut que una illa que es coneix és una illa que s'estima. I allò que estimam, ho volem conèixer, valorar i protegir.

Me'n vaig anar a dormir amb les cames cansades, però amb una satisfacció immensa.

Vull donar ses gràcies als companys de s'Aliança per s'Aigua del Rafal Trobat per organitzar aquesta sortida i compartir amb naltros un lloc tan extraordinari. Sens dubte, una d'aquelles caminades que guardaré per sempre dins sa memòria i que recomanaria a qualsevol amant de sa nostra Eivissa, sempre amb la preparació i ses precaucions que exigeix aquest recorregut.

I m'encanta veure com sa meua llista de reptes i llocs pendents es va completant a poc a poc. Durant molt de temps, el primer lloc l'han ocupat ses Torres d'en Lluc, a Sant Mateu. Ara, amb molt d'orgull, puc dir que els Hortets d'en Guillem ja ocupen el segon lloc.

I ara... a buscar el tercer repte! Els Hortets eren un repte pendent i ara ja són un repte aconseguit. Un somni complert, una experiència fantàstica i, sobretot, sa satisfacció d'haver-la superada amb nota!

Gràcies a tota aquella gent que camina, que descobreix, que coneix i que estima sa nostra illa. Perquè com més la coneixem, més motius tenim per estimar-la.

M'encanta Eivissa i tots aquests petits tresors que encara em queden per descobrir!


Algunes fotos del lloc: 

































 



No hay comentarios:

Publicar un comentario