Aquell al·lot que encara som.

Eivissa, 13 de novembre 2026

AQUELL AL·LOT QUE ENCARA SOM.

Hi han coses senzilles que m'agraden especialment. Una d'elles és compartir una caminada amb els amics i amigues de s'AUOMEivissa, disfrutar d'una bona conversa, descobrir nous racons, asseure'ns a taula després d'una excursió o, simplement, passar un matí agradable amb persones amb qui compartesc aficions i complicitats.

Però, si hi ha una cosa que m'agrada especialment, és tornar a Formentera. Tornar-hi sempre té alguna cosa especial. És retrobar un paisatge, uns carrers, unes olors i unes sensacions que em resulten familiars. És sentir que, malgrat els anys i ses distàncies, hi ha un lloc on continu sentint-me a casa. I encara m'agrada més quan aquesta tornada em dona s'oportunitat de retrobar antics amics d'infància i passejar pels llocs que van formar part dels meus primers anys de vida.

Fa uns dies vaig tenir precisament aquesta oportunitat. Amb els amics i amigues de s'AUOMEivissa vam fer una caminada per Sant Francesc Xavier. Una sortida que, per a mi, tenia un atractiu especial. No era només una excursió més de ses que acostumam a fer, sinó una manera de tornar a caminar per uns carrers que formen part de sa meua història i de compartir aquell petit món de sa meua infància amb persones que avui també formen part de sa meua vida.

Vam tenir la sort de comptar amb sa companyia d'un amic d'infància, d'aquells que el temps no ha esborrat de sa meua vida. Ens va dedicar bona part del seu matí, ens va acompanyar pels carrers del poble i va fer de guia per descobrir-nos racons, detalls i històries que, per a molts de naltros, eren desconeguts. Ho va fer amb una generositat i una estima pel poble que es notaven a cada explicació. Va ser un autèntic plaer tenir tan bona companyia i poder compartir amb ell aquella passejada tan especial.

I ho he de reconèixer: em va sorprendre descobrir tantes coses que no recordava o que senzillament desconeixia. Als deu anys vaig deixar Formentera per anar a viure a Eivissa i, amb el pas del temps, alguns records s'han anat esborrant i altres han quedat amagats en algun racó de sa memòria.

Sa idea era passejar per aquell petit nucli de cases blanques, senzilles i baixes que envoltaven s'església i s'ajuntament/Consell. Quan jo era petit, allò era pràcticament tot Sant Francesc. El bar Centro, ca ses monges, es quarter de la Guàrdia Civil, Can Platé, Can Rafal, sa panaderia Toni, Can Manolo, es cementiri vell, Correus... I poca cosa més. Més enllà, algunes cases escampades. Aquells eren els llocs que jo coneixia, els meus referents, l'escenari d’una part de sa meua infància.

Mentre caminàvem, jo no podia evitar mirar pertot arreu. Intentava reconèixer els llocs que havia conegut de petit i situar-los dins el poble actual. Sant Francesc ha crescut molt, s'ha transformat i ha deixat enrere bona part d'aquell paisatge que em resultava tan familiar. Alguns llocs ja no hi són, altres han canviat i alguns encara es mantenen, com si volguessin resistir-se al pas del temps.

Em feia una certa nostàlgia comprovar com havia canviat el poble, però també em produïa una alegria especial recuperar noms, imatges i petites històries que, gràcies a ses explicacions del nostre guia, tornaven a tenir sentit.

Durant el matí també vam tenir temps per visitar ses escoles velles, es molins de sa Miranda, es cementiri vell, sa capella de sa Tanca Vella i sa creu fita d'en Marc Ferrer. 

Però hi va haver una visita que em va agradar especialment: s'església de Sant Francesc. Va ser entrar-hi i recordar sa meua primera comunió. Sí, sí... Jo també la vaig fer! Tenia vuit anys i la vaig fer precisament dins aquesta església. M'acompanyaven ma mare i sa meua padrina. Mon pare no hi va poder arribar a temps. Navegava lluny de Formentera i, en aquells anys, ses comunicacions no eren com ses d'ara. Record que tots els meus amics anaven acompanyats pels seus pares. Jo era s'únic diferent. És un detall que encara record, malgrat tots els anys que han passat.

Mentre el nostre guia ens explicava sa història del temple, jo no podia deixar de mirar-lo amb uns altres ulls. Construïda al segle XVIII, s'església és un edifici fortificat, amb murs d'uns dos metres de gruix que havien de protegir la població dels perills que arribaven de la mar, especialment dels pirates. En 1726 es va col·locar la primera pedra i, després de molts d'esforços i dificultats, el temple va ser beneït l'any 1738. 

També vaig poder fixar-me en detalls que potser altres vegades m'havien passat desapercebuts: la pica baptismal de pedra, amb uns relleus que fan pensar en el possible aprofitament d'un capitell més antic; sa barana original del cor, amb l'any 1737 gravat; una obertura a la façana principal i aquella petita campana elaborada per un pres de la Colònia Penitenciària, natural de Panamà, amb la inscripció «Recuerdo del Panameño – 1941».

Després vam pujar a la casa parroquial, situada damunt mateix de s'església. Era sa primera vegada que ho feia. Des d'allà, devora sa campana, vaig mirar Sant Francesc des de dalt. El poble havia crescut, els carrers ja no eren ben bé els mateixos i moltes de ses coses que jo recordava havien desaparegut o havien canviat d’aspecte.

I, de sobte, em vaig veure a mi mateix amb vuit anys, allà baix. Vaig recordar aquell al·lot que corria per la plaça, que entrava a s'església per anar a catecisme i que es preparava per fer sa primera comunió. Per uns instants, vaig tornar a ser aquell infant. No era només un record d’infància, sinó la sensació de trobar-me novament dins aquell món petit que havia estat el meu.

Després, la vida va continuar. Ens vam fer grans, cadascú va seguir el seu camí i ses circumstàncies ens van anar separant. Jo vaig partir cap a Eivissa i vaig començar una vida diferent. El temps va passar i molts d'aquells amics amb qui havia compartit els primers anys d’escola i catecisme van quedar enrere, encara que mai del tot.

Per això m'agrada tant tornar a Formentera i tenir l'oportunitat de retrobar-me amb alguns. Quan ens trobam, veig com el temps ens ha anat marcant el cos, com han aparegut ses arrugues i com els anys han deixat la seua empremta en ses nostres cares. Però també m'agrada comprovar que, malgrat tot, continuam sent els mateixos. Conservam ses mateixes idees, ses mateixes complicitats, ses mateixes ganes de riure i aquella manera tan nostra d'entendre'ns. Han canviat moltes coses, però no allò que ens fa sentir amics.

Això és perquè hi ha amistats que no necessiten massa explicacions. Pots passar anys sense veure una persona, però quan la retrobes sembla que el temps no hagi passat. Tornen ses anècdotes, ses bromes, els records compartits i aquella confiança que només neix d'haver crescut junts.

I després de caminar, recordar i descobrir, arriba també un dels moments que més m'agraden: seure a taula. Un bon plat d'arròs, ses converses que s'allarguen, ses anècdotes que tornen a sortir i ses rialles compartides. Tant és si hem caminat molts de quilòmetres o si hem descobert un lloc nou. Al final, el que queda és haver compartit el dia, haver disfrutat de sa companyia i haver creat nous records.

Això és també el que valor de ses sortides amb els amics i amigues de s'AUOMEivissa. No només els camins que recorrem, els pobles que visitam o ses coses que aprenem, sinó sobretot ses persones amb qui ho compartim. Cada sortida és una oportunitat per conèixer, descobrir, conversar, riure i disfrutar de petites coses que, sovint, són ses que més ens omplen.

Quan torn a pensar en aquella caminada per Sant Francesc, m'adon que aquell dia vaig tenir la sort de viure tres coses que valor especialment: compartir una jornada amb bons companys i companyes, tornar a caminar pels carrers de Formentera i retrobar persones que formen part de sa meua història. Tres maneres diferents de disfrutar d'un mateix dia, que al final es varen convertir en una experiència molt més especial del que havia imaginat.

Potser perquè, quan tornam als llocs on hem estat feliços, una part de naltros també hi torna. I aquell matí, mentre caminava pels carrers de Sant Francesc, escoltava ses explicacions, compartia rialles i recuperava records, vaig sentir que no havia deixat enrere del tot aquell món de sa meua infància.

El poble ja no és el mateix, naltros tampoc. Però, enmig de tots aquests canvis, encara hi ha moments en què basta tornar a un carrer, entrar dins una església o retrobar un vell amic perquè tot torni a tenir sentit.

I potser aquesta és una de ses coses més polides que ens regala la vida: poder continuar caminant amb els companys d'avui, tornar als llocs que estimam i retrobar ses persones amb qui vam començar a descobrir el món.

Perquè aquell al·lot de vuit anys que un dia va fer sa primera comunió a s'església de Sant Francesc no ha desaparegut. Continua formant part de mi. I, de tant en tant, com aquell matí, la vida em dona s'oportunitat de tornar-lo a trobar.