Feim comunitat! Un repte, una il·lusió i un petit fracàs.

Eivissa, 6 de novembre 2026

FEIM COMUNITAT! UN REPTE, UNA IL·LUSIÓ I UN PETIT FRACÀS.

Durant sa meua darrera estada a Anglaterra, a casa del meu fill, vaig descobrir una cosa que em va sorprendre gratament: el que pot arribar a fer un barri quan ses persones que hi viuen tenen ganes d'organitzar-se, de compartir i, sobretot, de fer comunitat.

Vaig quedar especialment impressionat amb la celebració de Halloween. Tot el barri semblava haver-se posat d'acord. Ses façanes de ses cases i els jardins estaven decorats amb motius terrorífics, els veïns i veïnes obrien ses portes de ca seua als infants i tothom participava, amb il·lusió, en el tradicional «trick or treat» (truco o trato), oferint caramels als més petits.

Però no era només això.

Un veí havia proposat anar al pub del barri per fer una cervesa, cadascú pagant la seua, simplement amb la intenció de trobar-se, conversar i conèixer-se una mica millor.

Un altre havia tingut la fantàstica idea d'instal·lar una petita biblioteca al jardí de ca seua, perquè els veïns poguessin agafar, deixar o intercanviar llibres.

Petits gestos, iniciatives senzilles, però amb una cosa molt important en comú: ses ganes de relacionar-se, de compartir i de construir un entorn més humà i agradable.

És evident que Anglaterra és un altre país, amb altres costums i una cultura de comunitat diferent. Però aquelles experiències em varen fer reflexionar. Ho vaig comentar amb els meus fills i, enmig de sa conversa, em varen fer una pregunta que em va deixar pensatiu: "I tu, què fas per apropar-te als teus vesins? Què fas per fer més comunitat?"

Reconec que em varen desarmar. Perquè és molt fàcil admirar el que fan els altres, però una altra cosa és demanar-se què feim naltros per millorar el nostro entorn.

I, curiosament, aquella reflexió va coincidir amb una experiència personal que també em va fer pensar molt.

Feia poc havia mort un home de sa nostra comunitat. Vivia tot sol. Quan varen venir els seus familiars, es varen posar en contacte amb naltros perquè sabien que teníem una certa relació personal amb ell. Ens varen demanar, d'alguna manera, sa feina de comunicar la trista notícia a la resta de la comunitat. Així que vàrem haver d'anar porta per porta, trucant als timbres i explicant als vesins el que havia passat.

I aquí va arribar una altra sorpresa, aquesta vegada molt menys agradable: de ses 22 vivendes de la comunitat, només vuit varen dir que el coneixien i s’interessarem pel dia i hora del funeral. Només vuit!

Aquella situació em va deixar una pregunta al cap: com és possible que una persona pugui viure dins un mateix edifici, compartir portal, ascensor i espais comuns, i que la majoria dels qui viuen al seu voltant pràcticament no sàpiguen ni qui és?

No es tracta de jutjar ningú. Cadascú té la seua vida, les seues circumstàncies i la seua manera de relacionar-se. Però no vaig poder evitar pensar en la solitud, en la manca de relacions personals i en la distància que de vegades es crea entre persones que viuen a només uns metres ses unes de ses altres. A quin punt hem arribat?

Aquella experiència, juntament amb el que havia vist a Anglaterra i sa pregunta dels meus fills, va acabar de despertar en mi ses ganes de fer alguna cosa.

Ja sabeu que m'agraden els reptes i que, quan una cosa em fa il·lusió, m'agrada intentar-la. Vaig tornar a casa amb una idea al cap: per què no començar per sa meua comunitat?

Així que vaig decidir fer una passa endavant. Vaig preparar uns cartells i els vaig col·locar al portal, a l'ascensor i a ses parets de s'entrada de la comunitat. Sa proposta era ben senzilla: crear un grup de WhatsApp entre els veïns i veïnes del carrer Balears, 3.

I aquest va ser exactament el text que vaig penjar:

 

FEIM COMUNITAT!

Hola, veïns i veïnes del carrer Baleares, 3. Som Pep del 4r 2ª.

M'agradaria proposar-vos una iniciativa ben senzilla: crear un grup de WhatsApp entre els veïnats per estar més connectats, ajudar-nos i fer una mica més de comunitat.

Sa idea és que aquest grup ens serveixi per compartir informació i ajudar-nos en el dia a dia:

- Compartir contactes de professionals: electricistes, fontaners, fusters, tècnics... Aquells professionals de confiança que ens poden anar bé a tots.

- Estar comunicats davant qualsevol incidència: una avaria de llum, un problema amb l'aigua, alguna incidència o qualsevol situació que sigui útil compartir amb la resta de veïnats.

- Ajudar-nos mútuament: de vegades, una petita informació, un consell o un cop de mà poden facilitar molt ses coses.

- I també fer amistat! Per què no quedar un dia al Bar Cordona per prendre un cafè, xerrar una rato i conèixer-nos millor?

La proposta és aquesta: crear un grup obert, respectuós i pràctic, on cadascú participi quan vulgui i com vulgui.

Per apuntar-vos, simplement, enviau-me al telf. … .. .. .. un missatge amb el vostro nom, pis i porta.

ANIMAR-VOS!

 

No pretenia organitzar res extraordinari. Només disposar d'un espai per compartir contactes de professionals de confiança, comunicar possibles incidències, ajudar-nos mútuament i, per què no, proposar de tant en tant una trobada al Bar Cordona per fer un cafè, conversar i conèixer-nos millor.

En definitiva, intentar que, a més de compartir un edifici, poguéssim compartir una mica de vida.

I quin ha estat el resultat?

De ses vint-i-dos vivendes que formen la comunitat, només quatre s'han interessat per la iniciativa.

Sincerament, m'esperava una resposta més gran. No buscava una participació multitudinària ni que tothom estigués permanentment pendent del grup. Només una mica d'interès, una petita mostra de ganes de participar.

Però no ha estat així.

I aquí arriba la part del fracàs. O, si més no, d'una petita decepció.

Després de valorar-ho, he decidit deixar córrer la iniciativa i no crear el grup. No té gaire sentit posar en marxa una eina de comunicació si gairebé ningú no hi veu la utilitat.

Potser som massa autosuficients. Potser tenim totes ses necessitats cobertes. Potser ens resulta més fàcil confiar en el senyor Google que demanar una recomanació a sa persona que viu una porta més enllà. O potser, simplement, no tenim aquesta necessitat de relacionar-nos amb ses persones amb qui compartim escala, ascensor i portal.

No ho sé. El que sí que sé és que em sap greu. Perquè crec que ens perdem alguna cosa important.

Vivim cada vegada més connectats a través de pantalles, però de vegades som incapaços de crear vincles amb ses persones que tenim més a prop. Sabem trobar qualsevol informació a Internet, però potser no sabem ni com es diu sa persona que viu al nostro costat.

I no es tracta de convertir-nos en grans amics, ni de compartir sa nostra intimitat, ni d'estar obligats a participar en res. Es tracta, simplement, de recuperar una mica aquell esperit que ens permet saludar-nos, ajudar-nos, confiar els uns en els altres i saber que, si algun dia necessitam alguna cosa, tenim algú a prop a qui podem acudir.

Potser també es tracta d'una cosa tan senzilla i tan important com saber qui viu al nostro costat. Saber si està bé, si necessita ajuda o si, simplement, un dia li vendria de gust xerrar una rato.

Perquè sa història del veí que va morir tot sol, i que només vuit de les vint-i-dos vivendes coneixien, no m'ha deixat indiferent. No podem evitar que ses persones visquin soles, però sí que podem intentar que no se sentin soles.

Ho he intentat. No ha sortit com esperava, però no me'n penedesc. Perquè també crec que els reptes serveixen per descobrir coses, i aquest m'ha fet reflexionar sobre la societat que estam construint i sobre sa manera com ens relacionam.

No voldria que aquesta experiència sonàs com un retret a ningú. Cadascú és lliure de participar o no participar. Però sí que m'agradaria que, almenys, ens fes pensar una mica.

Potser algun dia ens adonarem que tenir una bona comunitat de veïns i veïnes és molt més que compartir unes despeses, un ascensor i unes parets.

És tenir persones a prop. És conèixer-nos. És poder comptar els uns amb els altres. I això, avui dia, té molt de valor.

Jo ho he intentat. El repte no ha sortit com esperava, però ses ganes de fer comunitat continuen intactes. Perquè una comunitat no es construeix amb un grup de WhatsApp. Es construeix amb persones que tenen ganes de fer una passa cap a ses altres.