Menjar, compartir, créixer i aprendre.

Eivissa, 10 de novembre 2026

MENJAR, COMPARTIR, CRÉIXER I APRENDRE.

S'altre dia vaig tornar al restaurant pedagògic de l'Institut Isidor Macabich, on els alumnes dels cicles de Cuina i Gastronomia i de Serveis de Restauració posen en pràctica allò que aprenen a ses aules i als tallers, preparant i servint els menjars amb què, a més de donar a conèixer la seua feina, es van formant com a futurs professionals de s'hostaleria.

Era sa primera vegada que hi anava aquest curs. Vaig trobar-hi cares conegudes, però també vaig descobrir alumnes que gairebé semblaven uns altres. Alguns havien canviat físicament, de pentinat, de manera de caminar o de moure's per la sala. Però el canvi més important no era exterior. Era en sa manera de mirar, de parlar, d'afrontar una feina i de relacionar-se amb els clients. Hi havia més seguretat, més naturalitat i més confiança en ells mateixos.

I això, per a mi, va ser el millor de tot.

Vaig dinar bé? Molt bé! El menú, dedicat aquesta vegada a sa cuina de Catalunya, va estar a s'altura. Hi va haver plats ben elaborats, productes ben tractats i petits detalls que també fan agradable una experiència gastronòmica. Des del pa fins al cafè, tot suma. Però avui no vull fer de crític gastronòmic ni dedicar aquestes línies a descriure els plats. El que realment em ve de gust compartir és una altra cosa: sa satisfacció de veure com aquests alumnes creixen i com sa feina dels seus professors comença a donar fruits.

Perquè formar-se en hostaleria és molt més que aprendre a cuinar, controlar una cocció, preparar una salsa, servir una copa o conèixer els protocols d'una sala. És aprendre a treballar en equip, a tenir cuidado dels detalls, a escoltar, a anticipar-se, a resoldre imprevistos i, sobretot, a guanyar confiança en un mateix.

I aquesta confiança no apareix per art de màgia. Darrere hi ha moltes hores de feina, de pràctica, d'errors, de correccions, de paciència i d'acompanyament. Hi ha professors que insisteixen, que exigeixen, que corregeixen i que tornen a explicar ses coses tantes vegades com faci falta. Professors que, a més d'ensenyar un ofici, ajuden els alumnes a descobrir ses seues pròpies capacitats.

El servei de sala va ser especialment agradable. Vaig veure alumnes que es movien amb naturalitat, que sabien estar, que transmetien tranquil·litat i que atenien amb aquella combinació de professionalitat i proximitat que tant valoram quan entram en un restaurant. I això em va fer pensar en una cosa que ja he comentat altres vegades: hi ha serveis en establiments professionals que no arriben al nivell que vaig trobar aquell dia.

També em vaig fixar en petits detalls. En acabar, vaig demanar un cafè amb unes gotes de Fernet Branca. No en tenien, però em varen dir que mirarien d'aconseguir-ne per a la pròxima vegada. Pot semblar una anècdota sense importància, però a mi m'agraden aquestes coses. Perquè s'hospitalitat també és això: escoltar, prendre nota, tenir curiositat i voler que sa pròxima experiència sigui encara millor.

I parlant de veure créixer els alumnes, hi ha una experiència d'aquest estiu que em va fer sentir especialment orgullós i vull compartir-la: 

Va ser en un reconegut hotel de moltes estrelles de la zona de Es Viver, on havia anat a celebrar una trobada amb un grup d'amics i amigues. A s'hora de dinar, una al·lota es va acostar amb molta discreció i educació per servir-me sa beguda. Em va mirar i em va demanar:

- Se acuerda de mí?

Em vaig girar i, en reconèixer-la, ens va canviar sa cara als dos.

- Clar que sí! De s'institut!

Quina alegria! Allà tenia una antiga alumna, ja incorporada al món laboral, treballant en un establiment hoteler de primer nivell. Ella estava contenta que la recordàs i jo encara més de veure-la allà, obrint-se camí professionalment i posant en pràctica tot allò que havia après.

Potser per a ella només va ser una trobada inesperada amb algú que havia conegut durant la seua formació. Per a mi, en canvi, va ser molt més. Va ser veure, de manera molt concreta, que tot aquell esforç havia valgut la pena. Que darrere ses classes, ses pràctiques, ses correccions i ses hores de dedicació hi havia una persona que començava a construir el seu futur professional.

I és precisament per això que m'agrada tant tornar a l'Institut Macabich. Perquè no només hi veig alumnes que aprenen a cuinar o a servir taules. Hi veig persones que evolucionen, que maduren, que guanyen seguretat i que, a poc a poc, van trobant el seu lloc dins un sector tan important per a la nostra illa.

Per això crec que també naltros, quan anam al seu restaurant pedagògic, hi tenim un paper. No hi anam simplement a dinar. Hi anam a conèixer la seua feina, a donar-los s'oportunitat de practicar en un entorn real i a contribuir, amb sa nostra presència i confiança, a la formació dels professionals que demà trobarem a ses cuines, als menjadors i als hotels d'Eivissa.

Avui vull tenir unes paraules d'agraïment per als professors. Per sa dedicació, sa paciència, s'exigència i sa vocació. Perquè ensenyar un ofici és important, però ajudar una persona a creure en ella mateixa i a descobrir fins on pot arribar encara ho és més.

I als alumnes, dir-vos que continueu així. Que no perdeu mai sa curiositat, ses ganes d'aprendre ni la il·lusió. Que no tingueu por d'equivocar-vos, perquè també dels errors se n'aprèn. I que recordeu que darrere cada petit pas hi ha un aprenentatge que, amb el temps, us farà millors professionals i millors persones.

A mi m'encanta veure com us formeu, com evolucionau i com començau a obrir-vos camí. Perquè el futur de s'hostaleria d'Eivissa també es construeix aquí, dins aquestes aules, aquestes cuines i aquestes sales, amb professors que ensenyen i alumnes que tenen ganes de créixer.

Al final, sa bona cuina és important, però ses persones que hi ha darrere ho són encara més.

I si, a més, podem disfrutar d'un bon dinar, d'un bon servei, d'un pa ben fet i d'un cafè amb una mica de Fernet Branca, què més podem demanar?

Enhorabona a tots. I gràcies per deixar-me compartir, una vegada més, un rato amb valtros. Perquè, al final, això va de molt més que menjar: va de compartir, créixer i aprendre.