Quan el dia es va fer de nit.

Eivissa, 13 d'agost de 2026.

QUAN EL DIA ES VA FER DE NIT.

Junt amb els amics i amigues de l’AUOMEivissa -ja sabeu, s’Associació d’Alumnes de la Universitat Oberta per a Majors de la UIB, delegació d’Eivissa-, ahir vaig viure una tarda/nit diferent, espectacular i, sobretot, d’aquelles que tardarem molt de temps a oblidar.

A mitja tarda va començar s’aventura. Si li podem dir aventura, perquè en realitat anàvem simplement a veure un eclipsi. No havíem de pujar muntanyes, ni travessar camps, ni fer res especialment extraordinari. Només mirar el cel. Però, després de viure el que vàrem viure, crec que sa paraula aventura li queda bastant bé.

A les 17.30 hores, puntuals, sortírem de Vila amb dos autocars. Érem un grup ben nombrós, 68 assistents amb ganes de veure en directe un fenomen que no passa cada dia. Anàvem contents, però també amb una certa preocupació. Sobretot pel trànsit. Sabíem que molta gent se mouria cap a sa costa i que podíem trobar retencions importants.

Però, sorprenentment, arribàrem a s’Aquarium Cap Blanc sense cap problema. Hi havia molta gent, molta més de sa que jo m’havia imaginat, però sa circulació era fluida.

Quan arribàrem, però, feia molta calor. Suàrem de valent. Estar a sa terrassa de s’Aquarium era gairebé com entrar dins una sessió de sauna. No sabíem si estàvem esperant s’eclipsi o simplement intentant sobreviure a sa calor. Vàrem fer temps com vàrem poder, amb un berenar, uns refrescos i molta conversa. Mentrestant, cada vegada arribava més gent.

I cada vegada era més evident que allò seria gros.

Minuts abans de les 19.30 ens desplaçàrem cap a primera línia de costa. Volíem trobar un bon lloc per veure-ho tot. I va ser en aquell moment quan vaig començar a entendre que no anàvem simplement a mirar un eclipsi. Anàvem a formar part d’un espectacle que molta gent havia esperat durant molt de temps.

Sa punta de ses roques estava plena. Ses platges de Cala Gració i Cala Gracioneta, també. Ses roques de voltant de s’Aquarium eren plenes de grups de persones. Ses casetes de pescadors, ses cases particulars, els balcons des pisos... pertot hi havia gent.

També hi havia barques enmig de sa mar, aturades, esperant el moment. I gent que havia arribat amb cadires de platja, preparades per buscar un lloc en primera fila.

Tothom esperava. Tothom mirava cap al cel.

Hi havia expectació, nervis, curiositat. I molta calor encara. Ses gotes de suor ens queien per tot es cos mentre esperàvem que començàs.

A les 19.39 hores va arribar es primer moment emocionant. Es sol començava a tapar-se. A poc a poc, sa lluna s’anava posant davant seu i sa llum començava a canviar.

Amb ses ulleres protectores, això sí, ho podíem observar perfectament. Vaig mirar amunt i vaig pensar que era una cosa realment espectacular. El sol, aquell mateix sol que veim cada dia i que gairebé no valoram perquè forma part de sa nostra vida, començava a desaparèixer davant els nostres ulls.

Era difícil deixar de mirar. I encara era més difícil imaginar què passaria uns minuts més tard.

A les 20.32 hores estava previst es moment culminant: el sol havia de quedar completament tapat durant quasi dos minuts.

Tots esperàvem aquell moment. Però, just quan més falta feia que es cel estigués net, aparegueren uns núvols. Sense avisar. I ens dificultaren s’observació.

Reconec que vaig sentir una mica de ràbia. Havíem esperat, havíem vingut fins allà, havíem passat calor, havíem buscat un lloc a primera línia... i ara uns núvols podien espatllar-ho tot.

Però no. Tot i els núvols, va passar. I va passar d’una manera que, encara ara, em costa explicar.

De repent, es va fer de nit.

No va ser una foscor normal. No era simplement que hagués baixat el sol. Era com si algú hagués apagat es dia de cop. Sa temperatura va baixar ràpidament i de manera notable. Feia uns minuts estàvem suant i, de sobte, aquella calor havia desaparegut.

Al cel començaren a aparèixer ses estrelles. I tot va quedar aturat. Van callar els pardals. Van callar ses gavines. Fins i tot van parar els motors de ses barques que hi havia enmig de la mar.

I després només va quedar el silenci. Un silenci estrany, profund, que jo no havia sentit mai d’aquella manera. Mirava al voltant i veia ses cares dels altres espectadors. Gent amb sa boca oberta, mirant cap amunt, emocionada, sorpresa, gairebé sense saber què fer ni què dir.

Jo també me vaig quedar així. Amb sa boca oberta. Mirant. Intentant entendre què estava passant.

I és que, sincerament, era impossible descriure-ho. I al mateix temps tampoc ho entenia del tot. Ses meues nocions d’astronomia són realment poques. No puc explicar-vos què passava allà dalt ni entrar en explicacions científiques. Però tampoc feia falta.

Aquell moment no era per explicar-lo. Era per viure’l. Era temps de callar i mirar. Mirar en silenci, amb ses ulleres protectores, això sí.

Durant aquells instants vaig pensar que probablement molts dels que érem allà no tornaríem a veure mai més un fenomen igual. I vaig pensar també que, passàs el que passàs, aquell moment quedaria dins sa memòria de tots naltros.

Potser d’aquí uns anys no recordarem exactament a quina hora va començar o quant va durar. Potser no recordarem tots els detalls. Però sí recordarem sa sensació.

Aquella foscor de repent. Aquella baixada de temperatura. Aquell silenci. I sa sensació d’estar contemplant una cosa única.

Dos minuts després va començar el procés contrari. A poc a poc, sa llum tornava. El sol començava a brillar una altra vegada i el dia recuperava es seu color. Tot tornava a poc a poc a sa "normalitat".

Poc després, el sol començava a amagar-se darrere els illots de Ponent. I naltros sabíem que s’espectacle ja s’acabava. Aproximadament a les 21.00 hores, tot havia tornat a sa “normalitat”.

La gent començava a recollir ses cadires, ses motxilles, ses coses que havia duit. Uns comentaven el que acabaven de veure. Altres feien fotos. Alguns encara miraven cap al cel, com si esperassin que tornàs a passar.

Naltros també començàrem es camí de tornada cap als autocars. I llavors va començar una altra aventura.

El trànsit que havíem aconseguit evitar a s’anada ens esperava a sa tornada. Embussos, controls de tràfic, cotxes aturats i llargues esperes fent cua. Però, sincerament, no em va importar gaire. Després del que acabàvem de viure, unes hores més dins s’autocar no semblaven massa importants.

Dins s’autocar de tornada, mentre comentàvem ses imatges i ses sensacions de sa tarda, tenia sa sensació que encara no havíem acabat de pair tot el que havíem vist i viscut.

Potser perquè hi ha coses que no s’entenen en aquell mateix moment. Només es viuen. I després, amb el temps, les vas recordant.

Ahir vàrem tenir sa sort de poder viure en viu i en directe un fenomen que, per uns minuts, va fer que tot s’aturàs. Es pardals, ses gavines, ses barques, sa calor, sa llum... tot. I naltros també.

Per uns minuts vàrem deixar de parlar, de mirar es mòbil, de fer fotos, de pensar en ses coses de cada dia. Simplement vàrem mirar cap amunt. I això, avui en dia, ja és molt.

No sé si tornaré a veure un eclipsi igual. Segurament no. Però sí sé que, cada vegada que torni a pensar en aquella tarda, recordaré sa calor de s’espera, ses ulleres protectores, sa gentada a ses roques, es silenci de cop i aquella sensació difícil d’explicar de veure com, durant uns minuts, es dia es convertia en nit.

Havíem anat simplement a veure un eclipsi.

I vàrem tornar a casa amb molt més que això. Vàrem tornar amb un record. Un d’aquells records que queden.

I crec que tardarem bastants de dies, o potser molt més, a oblidar aquell dia en què, per uns minuts, es dia es va fer de nit.