Ses cartes que va cremar la mar.

Eivissa, 9 d'Agost 2026.

SES CARTES QUE VA CREMAR LA MAR.

Anar a sa platja, trobar-te amb amics i amigues, xerrar un rato mentre nedes i deixar que sa conversa vagi d’una cosa a s’altra dona molt de si. I aquests dies, que la mar sembla més calmada del compte, encara més, perquè dins s’aigua hi ha una intimitat especial, una manera de xerrar que no és ben bé sa mateixa que quan ets assegut a una taula. Vas nedant devora algú, sense mirar-vos gaire, cadascú pendent de les seues braçades, i de sobte apareix una història que no esperaves.

Algunes són petites, de cada dia; d’altres tenen aquell punt de picant que fa riure i que, segons qui les conta, poden pujar un poc de to. Però també n’hi ha que, sense saber ben bé com, acaben portant-te molt més lluny del que havies pensat.

Aquesta és una d’elles.

Nedava junt a una dona, amiga d’una amiga, quan va començar a contar-me coses de sa seua vida. No sé si perquè la mar convida a parlar o perquè hi ha persones que, quan troben algú que simplement escolta, senten que poden deixar anar coses que han duit molts anys a dins. Sa qüestió és que, entre una braçada i una altra, vaig acabar escoltant una història d’amor que havia començat a Eivissa fa uns seixanta o setanta anys.

Una història senzilla, en aparença. Una al·lota d’Eivissa, un jove de Formentera, un estiu, unes cartes i una distància que, a poc a poc, va anar fent sa seua feina.

Na Maria (aquest no és el seu nom de veritat) era una al·lota de Vila. Eren uns altres temps, quan ses illes eren més petites i, al mateix temps, estaven molt més lluny unes de s’altres. Ara deim que Formentera és aquí mateix, que en un moment hi ets, que un matí pots anar-hi i tornar a dinar a Eivissa. Però llavors creuar es Freus era una altra cosa. No només perquè es trajecte fos més llarg i ses embarcacions no tenguessin res a veure amb ses d’avui, sinó perquè qualsevol desplaçament requeria temps, previsió i una mica de sort amb la mar.

Un estiu, na Maria va anar a Formentera amb unes amigues. Era un viatge que segurament tenia molt d’aventura per a unes al·lotes joves d’aquell temps, i a La Savina les esperava un amic. Li direm en Jaume.

No sabem què va pensar ell quan la va veure baixar del barco. Tampoc sabem què va pensar ella quan el va veure allà, esperant-les. Però sabem que aquella primera trobada no va deixar indiferent ningú dels dos. S’agradaren de seguida, d’aquella manera que no necessita gaire explicació perquè hi ha coses que, quan passen, no necessiten que ningú les expliqui.

Aquell dia varen estar junts i, quan va arribar s’hora de tornar a Eivissa, na Maria ja duia dins es cap sa idea de tornar. Potser encara no sabia ben bé per què. Potser sí.

I va tornar.

Durant aquell estiu es varen veure unes quantes vegades. Algunes a Formentera i altres a Eivissa, perquè també en Jaume va fer es viatge contrari. Cada vegada que un d’ells havia de creuar es Freus per veure s’altre, aquell trajecte devia tenir una importància que avui ens costa imaginar. Ara podem pujar a una barca gairebé sense pensar-hi; llavors, aquell tros de mar era una distància real, una frontera petita però suficient per separar dues persones.

Quan no es podien veure, s’escrivien. A tots dos els agradava escriure cartes, i ses cartes varen acabar formant part d’aquella relació. Na Maria les esperava amb aquella impaciència que només coneix qui espera notícies d’una persona estimada. I com que es correu d’aquell temps no era com ara, moltes vegades ses cartes no arribaven d’una en una. N’arribaven tres o quatre juntes, i ella havia agafat costum d’obrir-les segons sa data des mata-segells, començant per sa més antiga, com si així pogués posar ordre als dies que havien passat mentre esperava.

És fàcil imaginar aquella escena: na Maria amb ses cartes damunt una taula, obrint primer sa més antiga, llegint-la amb calma, després la següent, i així fins arribar a sa darrera, que era sempre sa més esperada. Potser en acabar-les les tornava a llegir. Potser alguna la guardava un poc més a mà que ses altres. Eren cartes que venien de Formentera i que, durant un temps, devien fer que aquella distància entre ses dues illes semblàs molt més petita.

I així va anar passant s’estiu. Però sovint la vida té sa mala costum d’entrar dins ses històries d’amor sense demanar permís.

A primers de sa tardor, na Maria havia acabat els seus estudis, va presentar-se  i va aprovar unes oposicions. Li varen donar una feina molt lluny d’Eivissa, en un poble perdut entre ses muntanyes del nord d'Espanya.

Per a una al·lota eivissenca d’aquell temps, aquell destí no era simplement anar a fer feina lluny de casa. Era anar a un altre món. Ses distàncies eren molt més grosses que ara, ses comunicacions escasses i arribar a determinats llocs podia convertir-se en una petita expedició. Entre Eivissa i aquell poble del nord hi havia molt més que quilòmetres. Hi havia camins, trens, horaris, dies de viatge i una vida quotidiana que no deixava gaire lloc per improvisar.

Es varen despedir amb sa tristesa pròpia de qui encara no vol entendre que una separació pot ser molt més llarga del que sembla.

Es varen prometre que s’escriurien, que tornarien a estar junts, que aquella distància només seria una cosa passatgera. Quan som joves, tenim sa capacitat de creure que el futur ens farà cas. Pensam que si estimam prou una persona, sa distància no podrà res contra naltros.

Però sa distància és pacient. No necessita rompre res. No fa remor. No arriba un dia i diu que tot s’ha acabat. Comença simplement a posar coses pel mig. Un viatge que no es pot fer. Una carta que tarda. Una altra que no arriba. Una feina que ocupa més del compte. Un hivern que es fa llarg. Una primavera que passa sense haver-se vist.

I quan te’n vols adonar, ja fa mesos que no has vist aquella persona que abans era present a tots els teus dies. Na Maria va passar aquell hivern lluny de casa, en aquell poble de ses muntanyes. Al principi ses cartes devien mantenir viu aquell fil que encara els unia. Però amb el temps varen començar a arribar amb menys freqüència, i allò que es contaven també va anar canviant. Ja no eren aquelles cartes plenes de coses que necessitaven contar-se, sinó cartes més normals, més prudents, més semblants a les que es podrien escriure dues persones que, sense voler-ho, comencen a convertir-se en desconegudes.

Sa distància no només separa els cossos. També va canviant sa vida que cadascú viu per separat. En Jaume continuava a Formentera i na Maria, molt lluny.

Cadascú anava omplint es seus dies de coses que s’altre ja no coneixia. I això és potser el començament de qualsevol final: quan sa vida de l’altre deixa de formar part de sa nostra.

Quan va arribar s’estiu següent, na Maria ja no va anar a Formentera. En Jaume tampoc va tenir ganes, o possibilitats, de venir a Eivissa. No hi va haver una gran discussió ni un d’aquells finals que deixen una ferida visible. Simplement, aquell amor que havia començat un estiu a La Savina es va anar apagant amb sa mateixa lentitud amb què s’havia anat allunyant.

Potser això és el més trist de tot. Que moltes històries no acaben perquè deixem d’estimar. Acaben perquè deixam de trobar-nos.

I després sa vida va continuar.

Na Maria va començar a rebre festeig d’altres joves. Entre ells hi havia en Toni, (un altre nom inventat), que es va enamorar d’ella ben aviat i que no va esperar gaire per parlar-li de matrimoni.

Na Maria pensava que en Jaume, amb el temps, l’hauria oblidada.

En Toni va sebre esperar. Va esperar fins que na Maria va aconseguir un destí a Eivissa. I quan ella va poder tornar a la seua illa, ell li va demanar formalment matrimoni.

Es varen casar. Varen formar una família. I, com passa tantes vegades, sa vida va anar omplint els espais que havia deixat aquell amor. Feina, casa, fills, preocupacions, alegries, aniversaris, malalties, vacances, morts, néts... tota una vida.

Una vida sencera. Una vida real. I aquella història d’estiu va quedar allà darrere, com queden tantes coses que un dia varen ser importants i després deixam de parlar-ne.

Fins que, molts anys més tard, mentre nedàvem dins la mar, se’m va ocórrer demanar-li per ses cartes.

-    - Encara les tens?

Na Maria va contestar gairebé sense pensar.

-    - No. Les vaig cremar. Totes.

I aquí és quan sa història, que fins aquell moment podia semblar una història d’amor convencional, va canviar un poc.

Perquè jo no esperava aquella resposta. I encara menys esperava sa raó.

-   - Les vaig cremar. No volia deixar rastres.

En aquell moment, sa seua neta, que nedava un poc més endins, s’havia apropat sense que na Maria se n’adonàs. Havia escoltat sa conversa en silenci fins que ja no va poder aguantar més.

-   - Però, güela... és veritat això? Vàreu rompre totes ses cartes? No m’ho havíeu dit mai.

Na Maria va riure. Tots vàrem riure. Però aquella frase, "no volia deixar rastres",  em va quedar dins el cap.

Perquè aquelles cartes eren molt més que paper. Eren sa prova que abans d’aquella família, abans del seu matrimoni, abans de tots aquells anys de vida compartida amb en Toni, hi havia hagut un jove de Formentera que l’esperava a La Savina.

Eren sa prova que un dia na Maria havia estimat una altra persona. Que havia esperat ses seues cartes. Que havia creuat es Freus per veure'l. Que havia pensat tornar. I que, durant un temps, hi havia hagut una vida que semblava possible. Potser per això les va cremar.

Perquè tots portam petits secrets dins naltros. Alguns són importants i altres són només petites coses que hem decidit no contar mai. Històries que no volem explicar als nostres fills, als nostres amics, ni tan sols a ses persones que més estimam. I és curiós que, de vegades, aquests secrets acaben sortint davant es primer que tenim davant, entre una braçada i una altra, dins la mar, com si fos més fàcil contar sa nostra vida a algú que no forma part d’ella.

Però sa història de na Maria té una cosa encara més profunda. No són només ses cartes. És sa distància.

Aquella distància que va separar Eivissa de Formentera, que després va separar Formentera d’aquell poble del nord i que, al final, va separar dues persones que un dia s’havien agradat només veure’s a un moll.

Avui podem pensar que si s’haguessin estimat de veres haurien lluitat més. És fàcil dir-ho des d’ara. Però no vivim dins es temps dels altres. No sabem què significava ser una dona jove a aquella època. No sabem quines possibilitats tenia, quines pressions, quines obligacions, quins camins eren possibles i quins ni tan sols se podien imaginar.

Tampoc sabem què va pensar en Jaume durant aquells anys. No sabem si va esperar molt. Simplement sabem que si va estimar algú més. Va casar-se i va tenir fills. Però no sabem si també va guardar alguna carta abans de perdre-la, rompre-la o deixar-la dins un calaix.

No sabem gairebé res. I potser és millor així. Perquè el que queda és precisament aquesta absència. Una història interrompuda per sa distància.

I és sa distància, més que qualsevol altra cosa, sa que fa que aquesta història sigui trista. Perquè no hi va haver un culpable. No hi va haver una traïció. No hi va haver una gran desgràcia. Només hi va haver quilòmetres. I els quilòmetres, quan no hi havia cotxes com ara, ni avions per anar i venir, ni telèfons dins sa butxaca, podien ser suficients per acabar amb un amor.

A vegades pensam que ses grans històries d’amor acaben per grans motius. No sempre. Algunes acaben perquè una persona viu a Formentera i s’altra acaba a un poble perdut del nord. Acaben perquè es correu tarda. Perquè es va fent tard. Perquè passa s’hivern. Perquè arriba sa primavera. Perquè un dia ja no saps què escriure. I perquè quan arriba s’estiu ja no tens sa mateixa necessitat de tornar.

Potser el més terrible de sa història de na Maria és que ella va aconseguir fer una vida sencera sense aquelles cartes. Les va cremar. Es va casar. Va tenir família. Va veure créixer els seus fills. Després els seus néts. I durant molts anys devia pensar que aquella història ja no formava part de la seua vida.

Però, si va decidir cremar ses cartes, és perquè alguna cosa d’aquella història encara tenia prou força per preocupar-la. Un secret que necessitava quedar sense proves.

Perquè una cosa és recordar. I una altra és deixar rastres.

Sa vida ens va posant davant encreuaments de camins. A vegades triem perquè volem; d’altres perquè no tenim alternativa. I moltes vegades no sabem què hauria passat si haguéssim agafat s’altre camí.

Na Maria va agafar el seu. En Jaume, probablement, el seu. I tots dos varen continuar. Però hi ha camins que, encara que no els recorrem, no desapareixen del tot. Queden allà, al marge de sa nostra vida, com una carretera que no vàrem agafar.

I potser és això que ens preguntam “ i si...”

I si na Maria hagués tornat aquell estiu a Formentera? I si en Jaume hagués anat a buscar-la a Eivissa? I si ses cartes haguessin continuat arribant? I si aquella distància no hagués estat tan gran? I si haguessin tengut un poc més de temps?

No ho sabrem mai. Perquè ses cartes ja no existeixen. I perquè el temps, com la mar, no torna enrere.

S’altre matí, mentre nedàvem, vaig pensar que potser na Maria havia fet bé de cremar-les. Potser necessitava fer-ho per poder continuar. Potser per construir la vida que va acabar tenint necessitava desfer-se de sa prova d’aquella altra vida que havia pogut tenir.

Però també vaig pensar que, en cremar ses cartes, no havia aconseguit destruir aquella història. Només n’havia destruït ses proves. Perquè hi ha coses que no desapareixen quan les cremam. Queden dins sa memòria. Queden en una mirada. En un nom que ja no pronunciam. En un lloc on no hem tornat. En un moll de Formentera.

I potser, molts anys després, dins sa pregunta d’una neta que no sabia que sa seua güela havia tengut una altra història abans de convertir-se en sa dona que ella sempre havia conegut.

I és així com vaig entendre que, al final, potser sa distància no havia separat només na Maria i en Jaume. També havia separat na Maria d’aquella altra dona que hauria pogut ser. I això és una pèrdua molt més difícil d’explicar.

Perquè d’una persona que hem perdut podem conservar fotografies, cartes, records. Però d’una vida que no hem viscut no ens queda res.

Només una pregunta. Una pregunta que no té resposta. I que, de vegades, després de molts anys, surt a sa superfície sense avisar, com una cosa que havíem tengut amagada molt endins: I si...?