El cotxe és meu, sa multa també.

Eivissa, 16 d'Agost 2026

EL COTXE ÉS MEU, SA MULTA TAMBÉ.

Hi ha dies que no comencen bé i n’hi ha que, a més, pareix que tenguin ganes d’anar empitjorant a mida que passa el matí. Ahir dissabte, per exemple, a primera hora ja estàvem a 31 graus i amb una humitat d’aquelles que, només posar un peu fora de casa, ja et fan sentir com si haguessis fet mitja jornada de feina. Sa calor era espessa, enganxosa, i sa sensació tèrmica no convidava precisament a fer grans coses. Jo, davant aquell panorama, vaig pensar que el millor que podia fer era agafar es banyador i sa tovallola, anar cap a ses Figueretes i nedar un rato.

Sa intenció era bona. El problema és que la mar tampoc estava per tirar coets. Estava calenta, però calenta de veritat. Allò no era entrar dins la mar, era ficar-se dins un caldo. Però jo ja havia decidit que nedaria una hora i, com que un ja té una certa edat i una certa disciplina, vaig fer sa meua hora. Quan vaig sortir, vaig tornar cap a casa pensant que aquell no era precisament un d’aquells dies en què un pot dir que està disfrutant especialment de s’estiu. Però bé, què hi farem. No sempre ha d’estar tot bé i, de tant en tant, també toca aguantar un dia d’aquells que pareix que no acaben d’arrencar.

En arribar al portal de casa, vaig passar per davant de sa bústia i vaig veure que hi havia una carta. I aquí ja vaig tenir una primera alegria, perquè avui en dia trobar una carta dins sa bústia ja és gairebé un miracle. Fa anys que ningú m’escriu una carta. Entre els correus electrònics, els WhatsApps, ses notificacions, els missatges, els avisos i tota aquesta meravella de sa comunicació moderna, ses cartes han quedat convertides en una espècie en perill d’extinció. Per això, quan vaig veure aquell sobre, fins i tot em va fer il·lusió. Vaig pensar: qui m’escriu ara? Quina sorpresa serà aquesta? Una carta d’un amic que viu fora? Una notificació important? Una inspecció d’Hisenda? O, millor encara, una comunicació de s’Ajuntament dient-me que s’havien equivocat i que m’havien cobrat massa impostos?

Vaig obrir sa bústia amb sa prudència pròpia d’un home que ja sap que, en aquesta vida, ses cartes que arriben sense que les esperis solen dur més problemes que alegries. I, efectivament, allà estava: una carta de sa Direcció General de Trànsit.

En aquell moment ja vaig saber que sa il·lusió havia durat poc.

Jo fa molts d’anys que conduesc. Molts. He fet un bon grapat de quilòmetres, he conduït per tota classe de carreteres i, evidentment, no sempre he anat bé. He tengut alguna distracció, algun moment en què he mirat es comptaquilòmetres i he pensat que potser convenia aixecar un poc es peu i, com qualsevol persona que du molts d’anys al volant, segur que més d'una vegada he fet alguna cosa que no tocava. Però, curiosament, fins aquell dia mai m’havien posat cap multa de trànsit.

Per això, durant uns segons vaig pensar que potser sa carta era una mena de reconeixement. No sé, una comunicació de sa DGT donant-me ses gràcies per tots aquests anys de conducció exemplar, una medalla al mèrit automobilístic o, ja posats a somiar, una carta dient-me que, després de tants d’anys sense una sola multa, m’havien inclòs dins un programa especial de conductors de confiança.

Però no. Era una multa. Per fi, sa DGT s’havia acordat de jo.

I aquí vaig començar una investigació, perquè hi havia un problema: aquell dia jo no conduïa el cotxe. El cotxe era el meu, sí. Això no ho discutia. Però jo no era es que anava al volant.

Com que aquests darrers dies l’havíem anat emprant indistintament tres conductors de sa família, vaig començar a mirar què havia passat. Sa multa era de dia 1 d’agost, dissabte, a les 19.20 hores. Vaig mirar sa meua agenda, vaig fer memòria i vaig veure bastant clar que jo, a aquella hora, no era el conductor.

Així que vaig fer allò que fa qualsevol família moderna davant un problema important: vaig escriure dins el grup de WhatsApp familiar.

Sa meua filla va contestar en qüestió de minuts i ja tenia preparada una coartada que, si algun dia li fa falta davant un jutjat, li pot anar beníssim. Ella aquell dia, a aquella hora, era a un conegut bar de Sant Jordi i, a més, tenia testimonis. Jo no vaig voler aprofundir gaire més en el tema perquè tampoc volia acabar convertint una multa de trànsit en un judici familiar amb declaracions jurades i reconstrucció dels moviments de cada membre de sa família.

Es meu fill, que ara el tenc molt lluny fent feina per Amèrica, encara no havia contestat. Vaig pensar que probablement dormia, perquè mentre jo intentava descobrir qui havia tengut es detall de fer saltar un radar, ell devia estar tranquil·lament dormint a s’altra banda de s’Atlàntic.

I quedava sa meua nora. Ella és a Anglaterra, però aquell dia estaven de vacacions a Eivissa. A poc a poc, per tant, sa investigació anava agafant forma. Jo no havia estat. Sa meua filla tenia coartada. Es meu fill era a Amèrica i no podia contactar amb ell. I sa meua nora, que era aquí a Eivissa aquell dia, va reconèixer que probablement havien estat ells.

Bé. Misteri resolt. No va fer falta contractar Sherlock Holmes.

El problema és que, una vegada vaig saber qui havia estat, encara quedava pagar sa multa. I aquí vaig descobrir una de ses grans virtuts de sa DGT: quan volen cobrar, no només saben perfectament on ets, sinó que tenen una capacitat d’organització i una eficàcia que ja voldríem veure en molts altres tràmits administratius.

Com que el cotxe està al meu nom, sa multa també m’havia arribat a mi. I, si volia aprofitar es famós 50% de descompte per pagar dins el termini, no hi havia gaire cosa a pensar: tocava pagar.

I aquí he de reconèixer una cosa que em costa dir, perquè quan un parla de sa DGT normalment no és per felicitar-los. Però és així: la seua aplicació mòbil funciona molt bé. T’identifiques, entres dins s’apartat de multes pendents i allà tens sa multa esperant-te. No hi ha misteri, no hi ha confusió, no hi ha cap problema tècnic. Tot està ben posat i ben preparat perquè puguis pagar sense perdre temps.

I jo, mentre pagava, no podia deixar de pensar que és curiós això de s’Administració. Quan es tracta de cobrar, tot funciona d’una manera extraordinària. És una màquina ben greixada. No falla. No es penja. No et diu que no hi ha cites disponibles. No et fa tornar demà. No et demana un paper que no sabies que existia. No t'envia a una altra finestreta.

No. Per cobrar, són rapidíssims.

I això m’ha fet pensar que potser hauríem de fer arribar sa tecnologia de sa DGT a altres departaments. Jo crec que, si els deixassin gestionar ses cites prèvies, ses renovacions, ses gestions administratives i quatre coses més, podríem tenir una Administració que funcionàs com una seda. Perquè si hi ha una cosa que he comprovat personalment és que, quan es tracta que jo pagui, sa DGT és capaç de convertir sa burocràcia en una experiència gairebé agradable.

Ajudar, potser ajuden poc. Però multar, multen bé. I cobrar, sobretot cobrar, ho fan de puta mare.

I això és especialment curiós a Eivissa, perquè aquí tenim una relació bastant especial amb els radars. Sempre hem sentit dir que en tenim alguns que durant s’estiu treballen més que molta gent. Jo no sé si és veritat, però després d’aquesta experiència ja no tenc cap motiu per dubtar-ho. Es radar no necessita temporada baixa, no necessita vacacions i, pel que es veu, tampoc necessita que ningú li recordi que ha de fer sa seua feina. Ell està allà, esperant.

No rigueu …. Algún dia us tocarà a valtros.

En el meu cas, després de molts d’anys conduint sense que m’haguessin posat mai una multa, m’ha tocat precisament amb el meu cotxe, a Eivissa i conduït per una altra persona. No sé si és mala sort, si és estadística o si simplement sa DGT havia decidit que ja era hora de fer-me entrar dins sa família dels multats.

En qualsevol cas, sa multa ja està pagada. Ara només em queda recuperar els sous.

Perquè una cosa és deixar el cotxe. Això no em sap mica de greu. Si el cotxe serveix perquè sa família es pugui moure, anar a sa platja, fer feina, sortir, disfrutar de ses vacacions o simplement fer vida, per això el tenim. Però una altra cosa és deixar el cotxe i que, de propina, el propietari acabi pagant ses conseqüències d’una infracció que no ha comès.

Això ja és una mica més difícil d’empassar.

Per tant, una vegada identificats els culpables i resolt el misteri, només quedava aplicar sa justícia familiar. Jo ja he fet sa meua part: he pagat sa multa, m’he beneficiat del magnífic 50% de descompte i he contribuït, una vegada més, a sa bona salut econòmica de sa Direcció General de Trànsit. Ara els toca a ells.

I jo, sincerament, no deman gaire. No esper una medalla. No esper una carta de sa DGT donant-me ses gràcies. No esper que em tornin els sous. I tampoc esper que el radar em demani perdó.

Amb un sopar em conform.

Perquè després de tants d’anys conduint sense una sola multa, després de tants de quilòmetres i després d’haver pagat una sanció per un cotxe que aquell dia jo no conduïa, crec que és una compensació bastant raonable.

A més, és una manera de fer justícia i de mantenir sa pau familiar.

Perquè, al final, sa cosa ha quedat bastant clara: el cotxe és el meu, sa multa va al meu nom, sa DGT cobra puntualment i el sopar el pagarà es meu fill.