El tamany sempre importa.

Eivissa, 8 d'agost 2026.

EL TAMANY SEMPRE IMPORTA.

Ja sé que més d’una, només llegint es títol, deu haver pensat: "Ja hi tornam a ser...". I no us culparé, perquè, ben mirat, es títol dona peu a segons quines interpretacions. Però avui no parl exactament d’allò que segurament us ha vengut al cap, encara que, si només veure "es tamany sempre importa" ja heu començat a fer volar sa imaginació, tampoc serà culpa meua.

De fet, us diré una cosa: després d’anys treballant al capdavant d’un grup de supermercats, he après que hi ha poques coses tan sinceres com una persona davant una estanteria. Molt més sinceres, fins i tot, que moltes converses. Perquè davant un lineal de productes, quan ningú us demana què pensau i simplement heu de triar, és quan surten ses manies, ses preferències, ses contradiccions i, sobretot, allò que realment estau disposats a endur-vos a ca vostra.

Una de ses parts que més m’agradava de sa meua feina era precisament aquesta: analitzar els productes, estudiar ses rotacions, ses vendes, els percentatges, els formats que funcionaven millor, els preus que feien moure un producte o que el deixaven allà, mort de fàstic, durant setmanes. Tot això forma part del negoci i, si t’hi dediques, acabes sabent que darrere cada número hi ha una decisió d’algú.

Llavors, on jo disfrutava de veres era davant una estanteria.

Entrava dins una botiga, em posava un poc a banda i mirava. I no us podeu imaginar sa quantitat d’informació que pot donar una persona mentre decideix si agafa un producte o un altre. Primer el mira, després compara, llegeix sa part de davant, li pega sa volta per veure què diu darrere, mira es preu, torna mirar es producte que havia agafat abans i, moltes vegades, acaba tornant al primer. És tot un ritual.

I quan hi ha tres tamanys diferents, encara és més interessant. 

Perquè és aquí on comença sa història: El tamany sempre importa.

Ja sé què estau pensant. Que quan xerram d’hòmens, sempre hi ha qui diu que no importa, que allò important és sa manera de fer, sa confiança, sa química, s’actitud, sa imaginació... i jo no seré qui digui que aquestes coses no tenen importància. Naturalment que en tenen.

Però després hi ha sa vida real. I en sa vida real, quan ningú mira, alguna ullada cau. No fa falta que us expliqui res més.

Ara bé, avui jo parl d’un altre tipus de tamany. Un que pot semblar molt més innocent, però que, si el mirau amb un poc d’atenció, també té ses seues coses. I aquí crec que valtros, ses dones, em podeu entendre especialment bé.

Perquè si hi ha algú que sap mirar, comparar, sospesar i acabar triant es tamany que li convé, sou valtros. I això no ho dic només per experiència personal, sinó perquè ho he vist durant anys a través dels números de venda, dels hàbits de consum i, sobretot, observant què feia sa gent quan tenia davant tres opcions pràcticament iguals.

Primer se mira es petit. Sempre. És discret, és manejable, no ocupa gaire i, sobretot, pareix una compra fàcil de justificar. "Amb aquest ja en tenc prou", pensau.

Després apareix es mitjà, que ja té una mica més de presència i que sovint és aquella opció que pareix més sensata. Ni massa ni massa poc. Es el típic format que agafes perquè penses que és el que toca.

Però després hi ha el gros. I aquí és quan, segons sa meua experiència, comença sa part interessant. Perquè una cosa és comprar per necessitat i una altra és comprar sabent que allò t’agrada i que en faràs ús.

A ca nostra, des que tenc memòria, sempre hi ha hagut crema Nivea. Sa de sa llauna blava, sa rodona de tota la vida, aquella que no necessita posar-se noms en anglès ni prometre que, després d’aplicar-la durant tres setmanes, tendràs sa pell d’una persona de vint anys.

Jo parl d’aquella Nivea de sempre, sa que no ha necessitat reinventar-se cada temporada perquè algun departament de màrqueting decidís que ara tocava posar-li «complex bioactiu», «efecte lifting», «hidratació intel·ligent» o alguna altra cosa que sona important però que, si som sincers, ningú acaba d’entendre.

A ca nostra sempre n’hi ha hagut de tres tamanys: 75 ml, 150 ml i 250 ml. I cada una té sa seua utilitat.

Sa petita és sa que viatja. Sa que posam dins del necesser quan anam uns dies fora, sa que queda oblidada durant mesos i que un bon dia apareix quan tens ses mans seques o es llavis com paper de vidre i penses: "Mira per on, encara la duia". És pràctica, discreta i, sobretot, no compromet ningú.

Sa de 150 ml ja és una altra cosa. És sa de cada dia, sa que queda damunt es lavabo i que va fent sa seua feina sense demanar massa protagonisme. És una mida que, comercialment, sempre m’ha semblat molt interessant perquè és aquella que satisfà sa majoria de gent: no és petita, però tampoc fa sensació d’excés; tens prou producte, però no pareix que hagis fet una compra exagerada.

I després hi ha sa de 250 ml. Sa grossa. I aquí és on, com a antic professional del sector, us diré que jo començ a mirar ses coses d’una altra manera. Perquè comprar sa grossa diu una cosa que ses altres dues no necessàriament diuen: "Això m’agrada i en faré ús".

No és una compra per sortir del pas, ni per tenir-la allà per si un dia fa falta. És una compra feta amb previsió. És reconèixer que, si una cosa funciona, no tens cap necessitat d’anar agafant es format més petit només perquè paregui més discret.

I això, si ho pensau un moment, té més lectura de sa que sembla. Perquè mos han ensenyat moltes vegades que no hem de voler massa. Que el petit és pràctic, que el mitjà és raonable i que es gros ja comença a ser un poc exagerat. I, curiosament, aquesta manera de pensar apareix molt més sovint del que mos pensam en ses nostres decisions de compra.

Però després arribau davant el línea. I allà ja no hi ha tanta teoria. Mirau el petit, agafau es mitjà, comparau es preu i vos començau a demanar si realment compensa. I finalment es ulls se'n van cap a sa grossa.

I aquí, moltes vegades, hi ha aquell segon de més. No sé si m’enteneu. Aquell segon en què ja no estau comparant. Simplement l’estau mirant. Perquè, en es fons, ja sabeu quin voleu. I això, senyores, també és consum.

Jo ho he vist massa vegades per pensar que és casualitat. I és precisament una de ses coses que m’interessaven més quan treballava en el sector: veure com una persona podia entrar dins una botiga convençuda que necessitava una cosa determinada i sortir-ne amb una altra perquè, en algun moment, davant el lineal, havia descobert que realment volia allò.

Per això ses dades de venda són interessants, però observar sa gent ho és encara més. Perquè es número te diu què han comprat. Però mirar una persona davant el lineal te pot arribar a explicar per què.

I aquí és on sa cosa se posa interessant. Perquè ara sembla que tot ha de ser petit, pràctic, individual i "guapo". Cafè en càpsules, aigua en botelletes, sabó en pots diminuts, crema en format de viatge encara que faci mig any que no sortim de s’illa... Tot ha de cabre dins qualsevol racó i, si pot ser, tenir un envàs tan "guapo" que et faci pena amagar-lo dins un calaix d'un armari.

Després, naturalment, venen es discursos sobre sostenibilitat, reciclatge i cuidar el planeta. I jo, que he passat una bona part de sa meua vida mirant formats i costos, em pregunt si realment ningú ha fet es compte de quants envasos petits necessites per acabar tenint sa mateixa quantitat que dins un de gros.

Però això ja és una altra guerra.

Ara una crema no només ha de funcionar. També ha de tenir una història, una identitat, un envàs que faci polit i, si pot ser, alguna dona famosa que et conti davant una càmera que és imprescindible dins sa seua rutina.

I tu, que potser fa deu minuts no sabies ni que existia aquella crema, acabes pensant que, si ella l’utilitza, segurament tu també l’hauries de menester.

Aquí és on es negoci funciona perfectament. Primer mos creen una necessitat que no sabíem que teníem; després mos ofereixen sa solució i, si és possible, dins un pot que s’acaba abans que tenguem temps de decidir si realment funcionava. I així acabam amb es calaix des bany ple de coses mig començades.

Una promet fermesa, una altra elasticitat, una hidratació profunda, una altra «efecte renovador» i alguna, directament, promet coses que ni sabríem explicar després d’haver llegit tres vegades s’envàs. Totes són extraordinàries. Totes són imprescindibles. Totes ens canviaran sa vida. I després, misteriosament, acaben dins es calaix.

En canvi, sa llauna blava continua allà. Sense fer massa remor. Sense prometre miracles. Sense necessitar que una famosa te la vengui. I potser per això m’agrada. Perquè sé perfectament què és i no té cap necessitat de fer veure que és una altra cosa.

I és curiós perquè, quan arriba s’hora de comprar-ne una altra, si ja saps que la faràs servir sovint, gairebé mai tries sa petita. Sa petita és còmoda, sí. Sa mitjana és sensata. Però sa grossa... Sa grossa és sa que te diu que no hauràs de tornar a comprar-ne d’aquí a quatre dies.

I si una cosa t’agrada, això també compta. Per això dic que es tamany importa. No només perquè determini quanta crema hi ha dins es pot, sinó perquè moltes vegades diu coses sobre sa persona que compra. Si ha comparat, si ha mirat es preu, si ha pensat en es consum que en farà o si simplement s’ha deixat seduir per un envàs preciós i una promesa impossible.

I, sobretot, diu una cosa que a mi m’interessa encara més: si realment sabem què volem. Perquè una cosa és agafar allò que algú ha decidit que és suficient per tu i una altra, ben diferent, és mirar-ho tot, comparar-ho i acabar triant exactament allò que tu vols. Sense demanar permís. Sense haver de justificar-ho.

I ara segurament qualcuna estarà pensant: "Aquest home està donant massa voltes per parlar d’una crema". Potser sí.

Però és que després d’anys dins els supermercats he après que ses coses que pareixen més senzilles són, moltes vegades, ses que més coses conten.

Posau tres tamanys damunt una estanteria i mirau què passa. Primer agafareu es petit. Després mirareu es mitjà. Fareu números. Comparareu. I després, quan pensàveu que ja ho teníeu decidit, es ulls se vos n’aniran cap a sa grossa.

I no us mentiré: aquest és el moment que més m’interessa. Perquè ja no estau fent números. Ja no estau buscant sa compra més pràctica. Ja no estau intentant convèncer-vos que amb menys en tendreu prou. Simplement estau mirant allò que realment us ve de gust endur-vos. I al final l’agafau. Ho ficau dins es carro amb tota sa naturalitat del món i continuam fent sa compra com si no hagués passat res.

Així que sí. Es tamany importa. I si xerram de crema Nivea, jo ho tenc bastant clar. Sa resta, però, ja és cosa vostra.

Jo només us he explicat allò que durant anys he vist davant ses estanteries. I si mentre ho llegíeu heu pensat en una altra cosa... idò, sincerament, no sé què us he de dir.

Jo parlava de crema Nivea.