Potser encara hi som a temps.

Eivissa, 7 d'Agost 2026

POTSER ENCARA HI SOM A TEMPS.

Fa temps que hi ha una sensació que no me la trec del cap. Cada vegada que surt el tema de s'habitatge, del turisme o de com està canviant Eivissa, acabam fent exactament el mateix: discutir entre naltros. Que si la culpa és dels eivissencs que varen vendre sa casa o sa finca dels güelos. Que si dels que fan lloguer turístic. Que si dels que han vengut de fora. Que si dels turistes. Que si dels que voten un partit o un altre.

Sempre acabam igual. I, mentrestant, gairebé mai ens feim una pregunta que, per a jo, és molt més important: qui ha decidit de veritat cap on havia d'anar aquesta illa?

Perquè una cosa la tenc clara. Una família no amplia un aeroport. Una família no decideix quantes places turístiques hi ha d'haver. Una família no aprova plans urbanístics. Una família no decideix que cada estiu hagin de venir més visitants que s'anterior. Tampoc converteix una casa en un actiu financer perquè hi inverteixin grans fons internacionals.

Tot això ho han anat decidint altres. Durant dècades. Uns governs i després uns altres. Amb unes sigles o amb unes altres. Però, al final, tots semblaven compartir sa mateixa idea: créixer sempre era bo, més turistes sempre era millor i els problemes ja els resoldríem quan arribassin.

Idó, els problemes ja han arribat.

Ara un mestre no sap on viurà quan li donin plaça a Eivissa. Una infermera ha de compartir pis amb quatre persones més. Molts de joves que han nascut aquí saben que, si volen construir el seu futur, probablement l'hauran de construir fora. I cada temporada els mateixos empresaris que necessiten treballadors es troben que aquests no tenen on dormir.

És una situació tan normalitzada que gairebé ja no sorprèn ningú. Però després escolt segons quines converses o llegesc alguns articles d'opinió i tenc sa impressió que ens volen convèncer que el problema és el veí.

Jo no sé què hauria fet si m'haguessin posat damunt sa taula una oferta que solucionàs la vida als meus fills i als meus nets. No sé si hauria venut o no. Tampoc sé què faria si tengués un pis i em pagassin molt més per llogar-lo a turistes que a una família tot l'any. És molt fàcil donar lliçons quan ses decisions difícils sempre les prenen els altres.

Per això em costa tant jutjar la gent. Cada casa és un món i cadascú sap quines necessitats té. Ara bé, una cosa és entendre per què una persona pren una decisió i una altra molt diferent és fer-nos creure que el futur d'Eivissa depèn exclusivament de milers de decisions particulars.

De veritat pensam que hem arribat fins aquí perquè unes quantes famílies varen vendre una finca? De veres creim que una illa canvia tant només perquè alguns propietaris fan lloguer turístic?

Si fos tan senzill, fa anys que ja ho hauríem solucionat.

El que ha canviat Eivissa és un model que durant dècades ha posat tota s'illa al servei d'un creixement que semblava no haver d'acabar mai. Cada any més hotels. Més apartaments. Més vols. Més cotxes. Més gent. Sempre més. I qui s'atrevia a dir que potser hi havia un límit era vist, gairebé, com un enemic del progrés.

Ara descobrim que s'illa sí que en tenia, de límits. Curiós.

També és curiós que quan parlam dels beneficis gairebé sempre surtin els mateixos exemples: aquell que va vendre una casa, aquell que té dos apartaments o aquell que fa lloguer vacacional. Però gairebé mai es parla dels grans inversors que compren edificis sencers, dels fons que mouen milions o de ses operacions que converteixen una casa en una simple línia dins un balanç.

D'això se'n parla ben poc. No dic que sigui il·legal. Ni tan sols que sigui estrany. Qui té capital sempre buscarà invertir-lo. Això ha passat tota la vida.

El que em deman és una altra cosa: qui havia de posar límits perquè Eivissa no acabàs convertint-se només en un negoci? Qui havia de pensar també en els que simplement volien continuar vivint aquí?

Hi ha una frase que sent molt sovint: "Els eivissencs en tenim sa culpa." I jo sempre pens el mateix. Clar que alguns en tenen una part. Seria absurd negar-ho. Però no tots tenim sa mateixa capacitat de decidir què passa en aquesta illa. No pesa igual la decisió d'una família que sa d'un govern. No canvia igual Eivissa una venda particular que una llei. No és el mateix adaptar-se a unes regles que escriure-les.

I aquí crec que fa massa temps que ens equivocam. Ens han fet discutir sobre ses peces mentre gairebé mai discutim sobre qui mou el tauler.

Mentrestant, Eivissa continua canviant.

Ho veim quan anam a un poble i costa reconèixer-lo. Quan desapareixen negocis de tota la vida perquè ja no poden pagar el lloguer. Quan els fills han de marxar a la Península o a l'estranger perquè aquí no poden començar un projecte de vida. Quan cada vegada hi ha més gent que fa feina aquí però no arriba a sentir-se part de s'illa. I també quan molts dels que hi hem nascut començam a sentir que s'Eivissa que coneixíem se'ns escapa de ses mans.

No escric això perquè tengui totes ses respostes. No les tenc. Ni tampoc perquè vulgui assenyalar ningú. Només crec que, mentre continuam buscant culpables entre naltros, difícilment entendrem què ens ha duit fins aquí.

Potser sa pregunta no és qui va vendre una casa. Ni qui fa lloguer turístic. Ni tan sols qui va votar què. Potser sa pregunta és molt més incòmoda. Qui ha pres les decisions importants durant tots aquests anys? Qui ha decidit que el futur d'Eivissa passava per créixer sense demanar-nos mai fins on podíem arribar? I, sobretot, qui assumirà sa responsabilitat si un dia descobrim que hem perdut molt més que tranquil·litat o paisatge?

Perquè una illa no desapareix d'un dia per s'altre. Va canviant a poc a poc, gairebé sense que ens n'adonem. I el pitjor no és que canviï, perquè totes les societats canvien. El pitjor és arribar a un punt en què els que hi hem nascut acabam discutint entre naltros mentre ses decisions que marquen el nostre futur continuen prenent-se molt lluny de ses converses que feim al bar, a sa platja o davall d'un porxo.

Potser encara hi som a temps de redreçar el rumb.

Però, per començar, hauríem de deixar de mirar-nos tant els uns als altres i començar a mirar cap allà on realment s'han pres les decisions que han fet d'Eivissa s'illa que tenim avui. Només així podrem decidir, entre tots, si també és s'illa que volem deixar als qui vindran darrere naltros.