Viure a cinc minuts de sa platja.

Eivissa, 15 d'Agost de 2026

VIURE A CINC MINUTS DE SA PLATJA.

 

Jo tenc sa sort de viure a cinc minuts de sa platja. I darrerament he començat a pensar que, més que una sort, això és una forma d’estalvi que no estic valorant prou. Perquè quan un viu tan a prop de la mar, hi ha una quantitat enorme de coses que no ha de fer i, per tant, una quantitat enorme de sous que no ha de gastar.

Jo, per anar a sa platja, hi vaig caminant. Això, que pareix una cosa tan senzilla, en realitat és una diferència econòmica important. No agaf es cotxe, no pos gasolina, no busc aparcament, no pag pàrquing ni zona blava i no don voltes durant mitja hora pels carrers amb aquella esperança absurda que algú just davant meu decideixi anar-se’n. Jo no tenc aquest problema. Surt de ca meua, camin cinc minuts i ja hi som.

I això em fa pensar en tot allò que fan els altres per poder arribar exactament al mateix lloc on jo he arribat caminant.

Perquè una persona que ve de fora, quan decideix anar a sa platja, evidentment primer ha d’arribar a sa platja. Si ve de sa península o de l’estranger, ja ha començat a gastar abans de veure la mar: avió o barco, taxi, cotxe de lloguer o transport públic … el que sigui. Si ja viu a s’illa però no té sa platja devora ca seua, probablement agafa es cotxe, posa gasolina i comença sa peregrinació. I després arriba una de ses grans tradicions de s’estiu eivissenc: buscar aparcament.

Jo aquesta despesa me l’estalvi completament.

No és que tengui un lloc secret on aparcar. No és que conegui un aparcament gratuït que ningú més coneix. És que no necessit cotxe per anar a sa platja. Per tant, no necessit aparcament. És una estratègia financera molt més senzilla del que pareix.

Tampoc sé què costa avui aparcar unes hores devora una platja, perquè fa temps que aquesta partida no forma part de sa meua vida. I em sembla una cosa preciosa. Hi ha gent que pot passar una hora buscan lloc, pagar per deixar es cotxe i després caminar cinc minuts fins a la mar. Jo faig directament els cinc minuts, però des de casa, i gratis.

Això és estalviar.

També m’estalvio sa gasolina, evidentment. Cada vegada que vaig a nedar, són uns sous que no gast. Cada vegada que baix a passar unes hores davant de la mar, no pos gasolina per fer-ho. I si hi vaig dues o tres vegades per setmana, que durant s’estiu no és gaire estrany, ja podem començar a parlar d’una quantitat que, ben administrada, gairebé permetria fer una inversió.

O comprar tres gelats, que probablement és una inversió més realista.

Perquè jo tampoc necessit preparar un dia de platja com si me n’anàs de vacacions. No he de carregar es cotxe amb una sombrilla, una nevereta, ses tovalloles, aigua, fruita, bocatas, crema solar, joguerois de platja, bosses i tot allò que una família considera imprescindible per poder passar quatre hores davant de la mar.

Jo tenc una bossa i vaig caminant. Si em falta alguna cosa, puc tornar a casa. Si tenc set, torn a casa. Si tenc gana, torn a casa. Si m’he deixat sa crema solar, que em passa més vegades de ses que m’agradaria admetre, torn a casa. I si al cap d’una hora em cans de sa platja, també torn a casa.

Això és un luxe que només apreciam quan pensam en sa quantitat de coses que ha de dur una persona que ha fet mitja hora de cotxe per arribar-hi i que, una vegada instal·lada, no tornarà al cotxe de cap manera.

Per això jo també m’estalvi moltes compres que, per algú que ve de fora, formen part natural del dia de platja. No necessit comprar una botella d’aigua cada vegada que tenc set perquè puc dur sa meua de casa. No necessit comprar un bocata perquè puc preparar-lo abans de sortir. No necessit llogar una sombrilla perquè ja en tenc una a casa. No necessit llogar una gandula perquè tenc una tovallola i, si no em basta, em puc aixecar i tornar a casa.

I sobretot no tenc aquella sensació de “ja que som aquí, aprofitarem”, que és una frase que pot acabar costant molts de sous.

Perquè quan has fet un viatge per arribar a sa platja, tens una certa obligació psicològica d’aprofitar-lo. Si has pagat gasolina, aparcament i tot lo demés, ja que hi som, quedam a dinar. Ja que hi som, prenem un gelat. Ja que hi som, llogam una gandula. Ja que hi som, feim una activitat. Ja que hi som, prenem una copa.

Jo no tenc aquest problema. Jo puc anar a sa platja durant una hora i tornar a casa sense sentir que he desaprofitat res. No he pagat cap entrada, no he fet cap viatge i no tenc cap necessitat d’amortitzar sa jornada.

Això sí, hi ha una cosa, una única cosa, que jo també faig: menjar un gelat.

Però en aquest cas no consider que sigui una despesa. Un gelat després de sa platja és una compensació legítima per haver suportat sa calor, s’arena dins sa tovallola i sa gent que decideix sacsejar sa seua exactament devora jo. Si costa quatre o cinc euros, jo no dic que he gastat cinc euros. Dic que he invertit en benestar.

Amb es cafè davant de la mar em passa una cosa semblant. Un cafè no és simplement un cafè quan te’l prens davant de la mar. És paisatge, és temps lliure, és cultura i, segons es lloc, una aportació voluntària a sa supervivència del sector de la restauració. Si costa quatre euros, no he pagat quatre euros per una tassa de cafè. He pagat per seure davant de la mar mentre veig com altres persones donen voltes amb el cotxe buscant aparcament.

I aquí, sincerament, també hi ha entreteniment.

Però on realment crec que faig un gran estalvi és en ses vacacions. Jo m’estalvi ses vacacions. Una persona que viu fora i vol venir a Eivissa ha de començar a organitzar-se amb temps. Ha de buscar vols o barcos, comparar preus, reservar hotel o apartament, mirar un cotxe de lloguer, calcular trasllats, decidir on menjarà i començar a fer comptes abans fins i tot d’haver sortit de casa. I després de tota aquesta operació, arriba aquí i fa una cosa que jo puc fer qualsevol dia i a qualsevol hora: anar a sa platja.

Jo no he de venir a Eivissa perquè ja hi som.

No he de pagar un bitllet per arribar la mar. No he de pagar un hotel per dormir devora la mar. No he de llogar un cotxe per arribar a la mar. No he de fer maletes per anar a la mar. No he de reservar amb tres mesos d’antelació per passar un dia davant de la mar.

Jo només he de sortir de casa i caminar cinc minuts. I cada vegada que ho faig, em pareix que estic fent una operació econòmica brillant.

Perquè, si ho pensam bé, m’estic estalviant una barbaritat de sous. M’estalvi gasolina, aparcament, pàrquing, cotxes de lloguer, taxis, vols, barcos, hotels, menjar fora, aigua comprada a preu d’or i totes aquelles petites despeses que van apareixent quan un ha de convertir un dia de platja en una excursió.

I això sense comptar el temps.

No donar voltes buscant aparcament també és una forma d’estalvi. Potser no surt dins el compte corrent, però sa meua salut mental ho agraeix. Mentre algú encara està intentant trobar un lloc per deixar es cotxe, jo ja he tornat a casa, m’he dutxat i probablement estic prenent un cafè.

És difícil competir amb això.

Ara bé, hi ha una petita qüestió que no convé mirar massa de prop. Tots aquests estalvis són possibles perquè jo visc a Eivissa. I viure a Eivissa, sobretot si vols tenir sa platja a cinc minuts de casa, no és precisament una manera barata de viure.

Però això és una altra qüestió.

Ara estic parlant de tot allò que no gast. I en això tenc una situació immillorable. No pag per arribar a sa platja perquè hi vaig caminant. No pag per aparcar perquè no duc cotxe. No pag per venir de vacacions perquè ja hi som. No pag per dormir devora la mar perquè, quan acab es dia, torn a ca meua.

És veritat que algú podria fer-me una pregunta una mica incòmoda: quant costa poder dir que vius a cinc minuts de sa platja? Però avui no tenc ganes de fer aquest compte. Avui preferesc pensar que cada vegada que baix caminant a la mar estic estalviant sous.

I, ben mirat, és veritat.

Només hi ha un petit detall: per poder estalviar-me tots aquests sous, primer he hagut de pagar el preu de viure aquí.

Però no mesclem conceptes. Avui parl de sa platja. I sa platja, per jo, surt pràcticament gratis.

Cinc minuts caminant. Això sí que és una bona inversió.