Fins a sa pròxima revisió.

Eivissa, 12 de març de 2026

FINS A SA PRÒXIMA REVISIÓ.

 

 

 

De sempre, els de ses illes petites hem tengut una certa mania a Mallorca i per extensió als mallorquins. No és res personal, és més aviat una tradició. 

Sovint hi ha gent que viatja a Mallorca per descobrir món, ampliar horitzons, estudiar i créixer com a persona o visitar familiars i amics. Jo no. Jo, si no tenc més remei, només hi vaig per revisions mèdiques. Turisme sanitari de primer nivell.

Suspens, proves, anàlisis, aquella espera incòmoda en què el metge mira sa pantalla amb cara seriosa mentre jo ja estic fent testament mental i repartint els bens entre els fills.

I finalment el diagnòstic:

- Tot perfecte.

Magnífic. Idò, fins a sa pròxima revisió.

Una vegada Son Espases m’havia certificat oficialment que podia continuar circulant amb normalitat un any més, el mínim que podia fer era celebrar-ho amb una certa dignitat gastronòmica. Anar a Mallorca i no aprofitar les seues bondats culinàries seria gairebé una falta de respecte.

Així que vaig fer el que faria qualsevol persona sensata: taxi directe cap al Celler Sa Prensa. Per qui no el conegui, és un d’aquests restaurants històrics de Palma que sembla que hagin existit des de sempre. Un lloc amb olor de celler antic, parets carregades d’història i aquell ambient tranquil de restaurant on la gent va bàsicament a menjar bé i a no fer experiments.

Jo hi vaig des de fa molts anys. Des de s’època en què encara era jove (una etapa que ara ja comença a semblar gairebé història) quan anava a veure na Linita mentre estudiava a Palma.

Quan hi entr, el menú el tenc claríssim. No hi ha debat interior. Tampoc tenc cap necessitat de viure aventures gastronòmiques. Vull cuina mallorquina.

Primer: arròs brut. El nom s'ha de reconèixer, no ajuda gaire al màrqueting culinari. Dit així, sembla una cosa que t’ha caigut a terra. Però no: s’arròs brut és un dels grans plats de sa cuina mallorquina. Un arròs caldós, fosc, intens, carregat d’espècies i amb un sabor potent. El “brut” ve del color fosc que li donen el caldo, ses espècies i la barreja de carns (porc, pollastre i tot allò que el cuiner consideri que mereix una segona vida culinària). No és un plat elegant ni minimalista. És contundent, aromàtic i amb molta personalitat. Menjar-lo no deixa a ningu indiferent.

Després, per postres, una ensaïmada de crema. Aquí convé recordar que s’ensaïmada és probablement el producte mallorquí més internacional després de Rafa Nadal. Una pasta lleugera, esponjosa, delicada. N’hi ha de molts tipus: llisa, amb cabell d’àngel, amb xocolata… Però sa de crema és una de ses meues debilitats. Aquella crema pastissera que apareix quan la mossegues és una experiència que reconcilia amb la vida molt més ràpid que qualsevol consulta mèdica.

I finalment, per acabar, el toc digestiu: un cafè amb unes gotes de Fernet Branca. Jo pensava que demanar-lo seria una operació complicada. Ja em veia fent una explicació tècnica al cambrer, gairebé com si estigués descrivint una fórmula química:

- Cafè descafeïnat… i després unes gotes de Fernet… no gaire… així… una miqueta…

S’home m’escoltava amb una calma admirable. Quan vaig acabar tota sa meua dissertació alcohòlico-cafetera, em va dir amb tota naturalitat:

- Ah… vostè vol un rebentat de Fernet.

Em va deixar completament aturat. Com si ho demanassin cada dia. Com si jo no hagués estat uns minuts fent una explicació inútil. En aquell moment vaig comprendre dues coses: que el professional era ell i que Palma és una ciutat molt més preparada per a sa vida moderna del que jo pensava.

Amb sa panxa feliç i la salut teòricament controlada, tocava tornar cap a casa. Cap a s’aeroport. I allà, just abans d’arribar a ses portes d’embarcament, vaig cometre un error important: aturar-me a sa cafeteria. En aquests llocs sempre passa el mateix. Tu entres amb sa voluntat ferma de beure només una cosa… i llavors mires s’aparador.

I allà estaven. Els rubiols. Per qui no sigui de Mallorca: els rubiols són un altre dels grans tresors de sa pastisseria mallorquina. Una mena de pastes dolces amb forma de mitja lluna, fetes amb una massa fina i farcides de cabell d’àngel, brossat, confitura… Tradicionalment s’associen molt a Pasqua. Però quan en veus un aparador ple no et poses a discutir el calendari litúrgic. Els compres.

Els que vaig veure eren espectaculars. Aquella mena de rubiol que et mira des de sa vitrina amb una serenitat absoluta, com dient:

- Sabem perfectament que acabaràs cedint.

Vaig intentar resistir. Ho jur. Durant aproximadament tres segons. I en vaig comprar un. El pla era noble i optimista: guardar-lo per menjar-lo tranquil·lament a Eivissa. Un projecte interessant, però completament irreal. No vaig arribar ni a sa porta d’embarcament. Em vaig asseure allà mateix i me’l vaig menjar amb una felicitat profunda i absolutament incompatible amb qualsevol dieta.

I després direu que sempre parl malament de Mallorca. No ho veis, en realitat som un enamorat de s’illa.

Faves tendres.

Eivissa, 8 de març de 2026

FAVES TENDRES.

Hi ha moments en què sa gran política internacional, ses tertúlies televisives i ses proclames de bar es dissolen davant una escena molt més senzilla: un home triant faves tendres d’una caixa de plàstic. Jo, per exemple, no pretenia fer cap exercici d’integració cultural. Jo només volia comprar faves tendres.

Tot va començar amb una petita tragèdia de barri: sa fruiteria de confiança del carrer va tancar. Deien que tancaven per reformes, però porten mesos amb sa persiana baixada. Dupt molt que tornin a obrir.

Allí sabien que jo no volia tomates de càmera; em miraven amb un respecte quasi reverencial si demanava col eivissenca de temporada; sabien que només comprava xíndria eivissenca i que ses patates no les volia amb passaport de tres continents.

Idò: tancada. Persiana abaixada. Final de trajecte.

Sa següent opció era anar al Mercat Nou. Però siguem sincers: entrar-hi avui és una experiència sensorial que jo no necessit. Pudor, brutor, mitja galeria tancada i una atmosfera que recorda més una excavació arqueològica que no un mercat viu. Si algun dia hi fan visites guiades, segur que l’anomenaran “Ruïnes del comerç local”.

Així que algú em va parlar d’un lloc: una petita botiga a un racó de ses Figueretes, regentada per marroquins.

Sa primera vegada hi vaig anar amb curiositat i amb aquell petit percentatge de prejudicis que tots portam incorporat (val més reconèixer-ho).

I el primer que em vaig trobar va ser un petit univers gastronòmic del nord d’Àfrica: bandejas de dolços amb mel, carn tallada d’una manera especial, pots de salses misterioses i espècies amb noms que jo desconeixia completament.

Però el més curiós era una altra cosa: Sa fruita i sa verdura eren eivissenques. Patates del camp. Cols de temporada. Pebreres com Déu mana. Tomates que feien olor de tomata i no de nevera. Cebes de veritat.

És a dir: un petit paradís hortícola local… gestionat per gent que alguns encara anomenen “nouvinguda”.

I, efectivament, tenien faves tendres. Caixons i caixons plens. Sempre en tenen. I allí em teniu, exercint sa delicada feina de triar ses més petites, ses més verdes, ses més tendres (tenc una petita obsessió amb com han de ser ses faves tendres), quan es va atracar una dona vestida amb túnica fins als peus i mocador al cap.

Ella triava exactament ses contràries. Faves grosses. Granades. Aquelles que jo havia descartat amb un gest quasi de rebuig. Sa curiositat em va poder.

- Perdone, li vaig dir, ¿por qué escoge las más grandes?

Em va respondre amb un castellà impecable:

 - Porque las comemos crudas, como si fueran un fruto seco.

Confés que aquell moment em va descol·locar. Jo que em pensava que dominava s’univers de ses faves i resulta que hi havia tota una civilització menjant-les com si fossin ametlles verdes.

Naturalment, vaig continuar preguntant. Quan trobes una biblioteca culinària ambulant, el mínim que pots fer és obrir-la.

Sa bona dona em va explicar una autèntica col·lecció de receptes del seu país: guisades, amb espècies, amb herbes, amb carn, amb salses… Però sobretot em va descriure una preparació al vapor amb una barreja d’espècies que només d’escoltar-la ja feia salivera.

Després em va tocar a mi.

- Yo las hago "ofegades", li vaig dir, amb ceba tendra, alls tendres, herbassana, una mica de sobrassada o botifarró (si en tenc), xulla de porc, aigua i paciència.

Cap indici de rebuig quan feia referència als nostros productes derivats del porc. Naturalitat i respecte totals. Va ser un intercanvi complet. Diplomàcia culinària de primer nivell. Sense papers, sense traductors.

Això sí: he de reconèixer que la resta d’empleats de sa botiga, quan em van veure xerrant amb naturalitat amb una dona del seu país, ja em tractaren d’una manera especial, diferent. Més oberts. Fins i tot em digueren adeu amb un “gracias señor”.

Ja al carrer em va venir al cap aquella cantarella que sentim tan sovint: que sa gent marroquina no s’integra. Segurament és veritat. Una gran majoria no s'integra. Però, mirau: Aquesta dona parlava castellà millor que molts tertulians, coneixia perfectament ses qualitats de ses verdures del camp eivissenc, sabia distingir una fava tendra d’una granada i, a sobre, m’explicava com cuinar-les millor que moltes campanyes promocionals impulsades per ses nostres institucions locals que promouen el consum de productes eivissencs.

Si això no és integració, ja em direu què és.

Mentrestant, alguns grans defensors de sa identitat local continuen comprant als grans supermercats de s'illa tomates de plàstic, melons peruans, taronges de Sud-àfrica o patates franceses. I després van proclamant ses seues queixes pels mitjans de comunicació.

Sa ironia és preciosa. Perquè al final resulta que s’únic lloc del barri on sempre hi ha fruita i verdures eivissenques és una botiga marroquina.

Potser sa lliçó és més simple del que sembla: anar a comprar a aquests establiments no és cap renúncia a ses nostres costums, als nostres productes. Al contrari. Ja ho veis: és possible que hi entreu buscant faves… i en sortigueu amb una recepta nova, una conversa inesperada i una petita lliçó de convivència.

I sí, a sobre, ses faves surten bones (que segurament sortiran) encara millor. Perquè, al cap i a la fi, sa cuina sempre ha estat sa forma més civilitzada de comunicació. I una bona fava tendra, ben cuinada, no entén ni de fronteres ni de prejudicis. Només demana foc lent, temps … i paciència.

Dissabte a la tarda.

Eivissa, 8 de març de 2026

DISSABTE A LA TARDA.

Dissabte a la tarda. Aquella franja sagrada del cap de setmana en què, en teoria, sa gent abandona el sofà, es dutxa, es canvia de roba i surt al carrer a demostrar que encara és viva. O això pensava jo, innocent de mi.

Surt al carrer amb aquella sensació agradable de qui creu que trobarà vida. Direcció Vara de Rei. Camín esperant s’ambient típic de dissabte: gent passejant, algun turista despistat, alguna discussió de parella sobre on anar …

Res. Ni una ànima. I no exager: ni una ànima. Si hagués passat una sola persona, hauria estat el moment més animat de sa tarda.

Seguesc fins a La Marina. Silenci sepulcral. Bancs buits, terrasses amb aquella estètica tan particular de “tancat per fi de temporada”. Als pocs establiments valents que encara tenen obert, els cambrers estan recolzats a sa barra mirant el mòbil amb una concentració gairebé mística.

Continuu fins al port. Mateixa escena. Carrers deserts, taules abandonades, una calma tan absoluta que començ a sospitar coses.

En aquell moment ja dubtava seriosament de sa meua salut mental. M’he equivocat de dia?

És diumenge i ningú m’ha avisat? Hi ha hagut algun decret municipal que prohibeix sortir de casa els dissabtes a sa tarda i només me l’he perdut jo?

O potser (hipòtesi inquietant) tota sa població està descansant simultàniament a ca seua, com si fos una siesta col·lectiva perfectament coordinada?

Amb aquest nivell de desconcert existencial decidesc tornar cap a casa. Però ja posats, pens ... hauré d’aprofitar sa tarda. Idò si, faré una parada estratègica al Decathlon. S’estiu ja s’acosta. Sa temporada de platja és implacable i sa dignitat corporal necessita, com a mínim, equipament nou. Si no puc millorar el físic, almenys milloraré el material.

I allà… al Decathlon ...  mare meua.

Allà hi era tothom.

Quan dic tothom vull dir absolutament tothom. Sa població sencera. Si s’ajuntament hagués passat llista del padró d’habitants, ho hauria pogut fer directament allí.

Expedicions de famílies completes entre ses sabatilles esportives. Veïns que no veia des de Nadal. Coneguts que em saludaven amb aquella expressió universal de “jo només passava per aquí” mentre portaven carros plens de material de muntanya. Amics retrobats entre ses canyes de pescar.

Parelles d’enamorats mirant motxilles amb ulls brillants, com si estiguessin triant el futur de sa relació. Parelles no tan enamorades discutint davant d’una estoreta.

- Ja en tenim una.

- Sí, però aquesta és més tècnica.

- És una estoreta.

 I després hi ha la secció sociològica més interessant: els pares i mares separats passant sa tarda amb els fills. Amb aquella energia lleugerament forçada de qui intenta convertir qualsevol objecte esportiu en una experiència pedagògica.

- Vols provar aquesta pilota de bàsquet?

- No.

- Va, que és educatiu.

Als provadors el panorama és encara més revelador. Dones amb braços plens de banyadors: L, XL, algun 2 XL… i alguna optimista M que probablement s’ha agafat “per motivació”. Es miren al mirall amb aquella esperança prudent de qui sap perfectament que els quilos guanyats durant s’hivern no acostumen a desaparèixer per miracle entre març i abril.

Mentrestant, els seus homes esperen fora amb sa mirada perduda. Alguns ja han assolit aquell estat d’immobilitat absoluta en què deixen de ser clients i passen a formar part del mobiliari de sa botiga. Si els posessin una etiqueta amb el preu, ningú sospitaria res. Altres intenten dissimular. Fan veure que miren bicicletes amb gran interès tècnic o que comparen motxilles de senderisme amb una seriositat gairebé científica.

Curiosament, a la caixa hi havia poca gent. Detall revelador. Perquè sospit que una part important de sa clientela no hi va a comprar res. Hi va a passar sa tarda. A fardejar una mica. A mirar i a ser vistos. Una mica de passeig social… però amb roba tècnica i sabatilles que prometen millorar la seua vida.

I després hi ha el personal. Gent jove, amb aquell bon rotllo sospitosament alegre. Complicitats, rialletes, mirades creuades entre passadissos de bicicletes i tendes de campanya. Un ecosistema de simpaties espontànies que no sembla del tot relacionat amb sa venda de material esportiu. Siguem sincers: quantes parelles deuen sortir d’aquell lloc quan tanquen?

Durant sa pandèmia el gran temple social era el Mercadona. Recordeu aquelles trobades plenes de romanticisme discret entre els passadissos dels llegums i el paper higiènic? Aquella tensió eròtica subtil d’una mascareta mal posada i una mirada sostinguda a la secció de pasta?

Ara el centre de sa vida social ha canviat. El nou epicentre és el Decathlon.

Així que ja ho sabeu: si voleu veure gent un dissabte a la tarda, no perdeu el temps passejant per Vara de Rei. Ni pel port. Ni per La Marina. Tot això està molt sobrevalorat.

Aneu directament al Decathlon. És millor que el cinema. Millor que caminar. I s’espectacle, a més, és bastant més divertit.

Sa ruta dels corsaris.

Eivissa, 4 de març de 2026

SA RUTA DELS CORSARIS.

 

 

Ahir vaig tornar a recórrer el barri de La Marina i Dalt Vila amb els companys de la UOM d’Eivissa, i encara avui en tenc sa sensació a sa pell. Hi ha jornades que et reconcilien amb la història i amb sa ciutat, i aquesta en va ser una. Sempre és un privilegi escoltar na Fanny Tur. Té sa capacitat de convertir qualsevol passeig en un viatge viu al passat, d’aquells que no només s’expliquen, sinó que gairebé es respiren. Perquè, al cap i a la fi, conèixer d’on venim és sa manera més honesta d’entendre qui som.

El dia no era especialment amable. Feia fred, el cel estava cobert i un vent incòmode ens obligava a cordar-nos bé ses jaquetes mentre caminàvem decidits pels carrers de La Marina. Però, pensant-ho bé, aquell mal temps gairebé ens ajudava a entrar en situació: evocava millor la ciutat insegura i exposada que fou durant segles.

Amb la passió i la precisió que la caracteritzen, na Fanny ens va endinsar en sa història dels corsaris eivissencs, figures imprescindibles per entendre s’economia i la societat de s’illa entre el segle XVIII i la primera meitat del XIX. Vam començar al port, davant el Monument als Corsaris, i mentre l’escoltava no podia evitar imaginar aquella Eivissa pobra en recursos, assetjada per incursions i saqueigs, però capaç de forjar homes avesats a la mar i al combat. El cors no era només aventura: era supervivència. Per als inversors acomodats, una oportunitat de negoci; per als mariners humils, potser s’única via d’ascens social. Alguns hi guanyaren fortuna i renom; d’altres quedaren per sempre a la mar, engolits per sa guerra o per sa mala sort.

Vàrem continuar pels carrers estrets de La Marina, antic nucli mariner, tantes vegades atacat i saquejat. Mentre avançàvem entre façanes emblanquinades, pensava en tota sa vida que aquelles parets han vist passar. Ens aturàrem a s’església de Sant Elm, centre espiritual del barri durant generacions. Em va impressionar imaginar ses pregàries dites a mitja veu abans de salpar i els agraïments plens d’alleujament en tornar a port.

A la plaça de sa Font, avui sense s’aigua que li donava sentit, recordàrem la importància vital d’aquell indret. Saber que a finals del segle XVIII, en plena època il·lustrada, es canalitzà s’aigua fins a sa font i al port em va fer pensar en sa voluntat de modernitzar i dignificar la ciutat. No era només una millora pràctica: era una declaració d’intencions, una manera de dir que Eivissa volia avançar.

Davant el Teatre Pereira, primer edifici urbà aixecat fora murades l’any 1898, vaig sentir amb claredat el moment en què la ciutat començava a créixer més enllà del recinte defensiu. 

Ja a Dalt Vila, sa visita a s’antic Ajuntament i a sa galeria de fills il·lustres em va convidar a una altra reflexió: sa història no és només una successió de grans esdeveniments, sinó també la suma de moltes vides que, des de diferents àmbits, han deixat empremta. Mirar aquells retrats era, en certa manera, mirar-nos també a naltros.

La jornada culminà a s’Arxiu Històric, i he de dir que va ser un dels moments més emotius del dia. Poder contemplar de primera mà els documents que havíem anat esmentant al llarg del recorregut em va emocionar. Papers envellits, signatures tremoloses, testaments, relats de presoners i captius... De sobte, sa història deixava de ser relat per convertir-se en matèria tangible, en prova viva d’esperances, pors i destins incerts.

Com a colofó, na Fanny ens mostrà diverses armes conservades d’aquell temps (catxorrillos, espases i trabucs). Avui resten silencioses, gairebé inofensives darrere el vidre, però durant segles foren instruments de defensa, d’atac i de supervivència. Vaig pensar en les mans que les havien empunyades, en ses històries que mai no sabrem del tot.

Va ser, sens dubte, una visita magnífica i enriquidora. Me’n vaig anar amb la sensació d’haver caminat no només per la ciutat, sinó també pel temps. Estic segur que repetiré. Perquè els papers, com la mar, mai no s’esgoten. I a Eivissa, ses històries per descobrir semblen infinites.

Tornar a ses torres d'en Lluc.

Eivissa, 1 de març de 2026.

TORNAR A SES TORRES D'EN LLUC.

 

 

Hi ha llocs que no només es visiten. Hi ha llocs que et criden. I els amants del senderisme m’entendran. No és només una qüestió de paisatge; és una crida llunyana, antiga, com si sa terra mateixa em demanàs que hi torni.

Un dia del passat mes de gener vaig fer una caminada amb un grup d’amics i amigues des de Santa Agnès fins a Sant Mateu. Una caminada molt polida pels camins del Camp Vell, d’aquelles per retrobar-se amb sa terra, amb el silenci i amb un mateix. Caminàrem entre parets seques, camps adormits d’hivern i un aire fresc que semblava netejar els pensaments. El sol baix, tímid, pintava ses figueres despullades i ses parres encara adormides. Tot respirava calma.

A un moment determinat, vam passar per s’encreuament del camí que va a Ses Torres d’en Lluc. No era el nostre destí inicial i vàrem passar de llarg. Però alguna cosa dins meu, estranya, em va fer parar. Era com si una veu interior em digués: Vine!

No va ser curiositat. Era una necessitat. Ses Torres d’en Lluc no són només dues construccions de pedra damunt una elevació costanera. Són un misteri. Situades entre el pla i els penya-segats que miren cap al nord, custodien s’horitzó com si encara esperassin una amenaça que ja no ha d’arribar. Sa seua murada, seca i robusta, recorda altres temps, quan la mar no era només bellesa sinó també perill.

Sa setmana passada, també junt amb el grup habitual d’amics i amigues, vaig complir aquell impuls. Iniciàrem sa caminada des de Sant Mateu. Travessàrem el pla a bona marxa. Teníem pressa, com si el lloc ens estigués esperant. Com si arribéssim tard a una cita antiga.

Es camí de pujada, tot i ser un poc empinat, el férem a bon ritme. Un poc abans d’arribar, vàrem fer una parada. Necessitàvem agafar forces per encarar el tram final. Carreranys, pedres, roques, arbres caiguts… trobàrem de tot. Aquell tipus de camí que et posa a prova, però que també et connecta amb s’essència de caminar: avançar malgrat ses dificultats, escoltar sa respiració, sentir el batec del cor, el tremolor de ses cames i continuar endavant.

Ja al cim de sa muntanya, aparegueren ses casetes de carboners, ses parets de pedra, els bancals envaïts per sa vegetació. Restes d’una vida antiga, dura, callada. Homes que feren carbó, que visqueren setmanes entre pins i fum, amb la mar al fons com a única distracció. Cada pedra semblava tenir memòria.

I de sobte… el mirador.

Davant nostre, un espectacle: el Cap Rubió i sa badia de Cala Eubarca. Impressionant. Feia un dia clar, d’aquells que semblen irreals. Allà lluny, a l’horitzó, vèiem ses costes de Mallorca, com una ombra blavosa suspesa damunt la mar. Impossible no quedar anestesiat davant tanta bellesa. El temps es va aturar. El silenci també.

Però Ses Torres d’en Lluc no només impressionen per ses vistes. Impressionen per ses preguntes.

Quin sentit tenien aquelles construccions defensives en un lloc tan inaccessible? Qui les havia aixecat? Pagesos organitzats per vigilar sa costa en temps de pirates? Una estructura de guaita complementària a altres punts de defensa de s’illa? O potser un refugi fortificat d’alguna família poderosa? No hi ha documents clars. Només hipòtesis. I sa pedra, que calla.

Sa tradició oral, però, és més atrevida que els arxius. Conta sa llegenda que en aquestes terres s’hi sentien els “ais”. Gemecs llargs, profunds, que el vent arrossegava ses nits de tempesta. Alguns deien que eren ses ànimes dels qui havien mort defensant sa costa. Altres, que eren crits de sentinelles avisant d’un perill invisible. Hi ha qui assegurava que, si t’atures en silenci absolut, pots escoltar-los encara avui, confosos amb el xiulo del vent entre ses pedres.

Els “ais” formen part d’aquell univers de pors i misteris que envoltava sa vida pagesa. En un món sense llum elèctrica ni soroll constant, sa nit era un territori sagrat i temut. Qualsevol so prenia una dimensió sobrenatural. I Ses Torres, amb la seua silueta retallada contra el cel, no podien ser sinó s’escenari perfecte per a aquestes històries.

Un poc després, tornàrem enrere i enfilàrem roques amunt per trobar-nos amb el mur i ses torres. De prop impressionen encara més. Sa pedra encaixada amb paciència, sa posició estratègica, sa sensació d’aïllament. Des d’allí, sa vista sobre ses Torretes i tota sa línia de costa és absoluta. Vaig entendre, per un moment, el sentit de vigilar. Vaig entendre la por. I vaig entendre, també, la necessitat de protegir-se.

Quantes mirades havien contemplat aquell mateix horitzó abans que naltros? Quants ulls havien buscat veles sospitoses a la llunyania? Quantes nits de fred, quantes hores d’espera?

Em vaig emocionar. Una vegada més, aquell lloc m’havia remogut el cap i el cor. No només per la seua bellesa, sinó per la seua memòria invisible.

El camí de tornada va ser lent. Ses meues cames no podien anar més ràpides. Era com si no volguessin partir. Vaig fer el camí girant el cap enrere mil vegades. Una força interior m’impedia mirar endavant.

He de tornar-hi. El més aviat possible. Amb més temps. Potser a posta de sol. Potser un dia de vent fort, per sentir si els “ais” encara xiuxiuegen entre ses pedres.

Perquè hi ha llocs que no es visiten. Es viuen. I Ses Torres d’en Lluc és un d’aquests llocs que no s’acaben mai.

Viatjar a Anglaterra a l'hivern.

Eivissa, 28 de febrer de 2026.

VIATJAR A ANGLATERRA A L'HIVERN.

Viatjar a casa del meu fill, a Anglaterra, a l’hivern, és una experiència que mai em deixa indiferent. No estic preparat. Ni mentalment ni tèrmicament. Hi vaig, bàsicament, perquè hi tinc el fill, sa nora i ses netes. Hi vaig per amor familiar. Per ajudar quan fa falta. I per fer de güelo. Segons quines coses no són discutibles. Per tant, si hi he d’anar, hi vaig.

El moment de s’arribada sempre és especial. De cop, el paisatge canvia: carrers empedrats, edificis de maó vell, places tranquil·les, parcs i jardins amb els arbres pelats pel fred… Tot sembla tret d’una pel·lícula d’època, d’aquelles clàssiques, llargues i en blanc i negre, on no passa res, però tothom va vestit molt elegant.

Sa boira que cobreix la ciutat crea una atmosfera gairebé màgica. Màgica en el sentit que no veus res. Ho envolta tot. S’ha d’anar alerta: sa possibilitat real d’equivocar-se per tornar a casa, a dos simples carrers, és elevada. I si et perds, ja veurem on i quan trobes el portal de ca teua. Amb sort, a sa primavera.

En general, a l'hivern, allí el clima és complicat. Però, una cosa és segura: plourà. Sigui el dia que sigui. Sempre. A qualsevol hora. El temps em recorda constantment que estic lluny d'Eivissa i que no hi ha escapatòria. És una invitació permanent a quedar-me dins casa. I que no és convenient sortir. I, si surt, torn xop. Segur.

El fred és una presència constant. No és un fred qualsevol: és un fred persistent. No et demana permís. Simplement, entra dins teu i s’hi instal·la com si hagués pagat el lloguer. Però gràcies al meu fill he après a veure’l com una part de s'experiència. També perquè no tenc alternativa. S’abric que em deixa és el meu millor aliat.

Tot i això, m’agrada sortir a passejar, ben abrigat, amb el capell que em protegeix del vent i de la humitat. Aquest capell no és meu: és de sa meua nora. Amb el temps, però, s’ha convertit en una part essencial de sa meua identitat. Quan el port, em sent com un d’ells, totalment integrat. No descart, en el futur, heretar també el paraigua. A poc a poc. Sense presses. Sa integració és un procés lent i llarg.

Cada vegada admir més sa serenitat anglesa davant s’adversitat climatològica. Poden caminar baix sa pluja, el vent i el fred amb una calma que frega s'admiració. S'adapten al temps durant setmanes i mesos sense dir absolutament res. Sense queixar-se. És com un art. Un art inútil, però un art. Aspir a dominar-lo algun dia. Quan ho aconsegueixi, sabré que ja no hi ha retorn i m’hauran de reconèixer com un d’ells.

El ritual del te s’ha convertit en una part important de sa meua adaptació. A s’hivern, entrar en una cafeteria i agafar una tassa calenta de te és gairebé una experiència espiritual. També és s’única manera de recuperar sa sensibilitat als dits, el nas, els peus o ses orelles. Si no és te, és un cafè amb llet “very very very hot”. Ho repeteixen tres vegades perquè si només ho dic una, no crema prou. I si no crema, no és bo. El dolor és sa prova de qualitat.

Sí, m’encanta aquesta calidesa tan acollidora dels cafès. Especialment, quan fora fa menys cinc graus i dins l’equilibri tèrmic és més coherent amb ses persones.

També he après a disfrutar de sa gastronomia local. El fish and chips és una tradició. He tastat versions sofisticades i d’altres més senzilles. Però ses millors les serveixen als pubs, on la gent beu, riu i discuteix. Jo no entenc ni sa meitat del que diuen. Això, curiosament, millora molt s’experiència. No sé què diuen. No m’he de preocupar. No m’ofenc. Pos bona cara i no particip. És un model de convivència molt recomanable.

Els diumenges, el "sunday roast" familiar és gairebé obligatori. No m’agraden els que porten porc o vedella. Ses guarnicions que acompanyen a sa carn (patates al forn, bastanaga, bròcoli, pinya de coll gratinada, etc.) m'encanten, El que no m'acaba de fer és sa salsa que acompanya al conjunt del plat. Potent, espessa, especiada ... Una bomba. Estic en procés d’acceptar el plat. És un camí llarg, ple de sacrifici.

Amb cada viatge, m’adapt una mica més. Ja entenc que un bon abric, unes sabates resistents i un capell elegant no són només accessoris: són eines de supervivència. I símbols d’una cultura que valora s’estil i sa capacitat de no queixar-se massa mentre et congeles amb educació!

Per completar aquesta nova identitat, només em falta un bon paraigua. Aquell accessori que et dona autoritat moral baix sa pluja. De moment, el capell fa sa feina, però sé que, amb temps i paciència, acabaré integrant-me del tot en aquest país.

A força de viatges, he après moltes coses: sa bellesa de sa boira, sa varietat infinita de sa pluja i, sobretot, a valorar el sol. Però, per damunt de tot, he après sa importància d’estimar sa família. Encara que, massa sovint, només la vegi a través de ses pantalles dels mòbils, sempre hi ha un motiu per agafar s'avió i anar a passar uns dies amb ells.

Afternoon tea: postureig britànic.

Eivissa, 27 de febrer de 2026

AFTERNOON TEA: POSTUREIG BRITÀNIC.

A Anglaterra hi ha dies en què un s’hauria de comportar amb normalitat, menjar un entrepà decent i continuar amb la seua vida. I després hi ha dies en què un decideix pagar una quantitat obscena de lliures per ingerir coses diminutes en un hotel històric. Jo, evidentment, aquesta vegada vaig optar per la segona opció.

El The Lygon Arms, al poble de Broadway, és exactament com imaginau: molt antic, molt polit i molt decidit a recordar-me que tenc menys sous que els seus clients habituals. Tot és madera, llum suau i una elegància que et fa sentir com un impostor, amb sa sensació constant que en qualsevol moment algú descobriria que, en realitat, som més de cafè descafeïnat de sobre amb llet i panet torrat al bar de sa cantonada.

Broadway és als Cotswolds, que és, bàsicament, s’Anglaterra profunda. Els Cotswolds són una regió de pobles petits, cases de pedra color mel, jardins perfectes i carrers tan nets que sospit que algú els renta d’amagat. És un lloc on sembla que el temps s’aturà abans que aparegueren els supermercats, els embussos de tràfic i ses màquines electròniques. Tot és idíl·lic i lleugerament inquietant ..... A veure, de veritat, ningú pot viure així de tranquil sense algun secret obscur.

Allà, s’herba sempre és verda, ses ovelles sempre són blanques i ses persones caminen amb cans elegants que, segurament, tenen millor assegurança mèdica que jo. És s’Anglaterra de ses novel·les, de ses sèries de misteri i de la gent que diu “lovely” amb una naturalitat que et fa sentir socialment inferior. En resum: un lloc perfecte per practicar el postureig.

Això de l’afternoon tea és un postureig monunmental convertit en tradició anglesa molt arrelada. 

Mirau quin ceremonial:

Per obrir boca: una copa de champagne. Champagne francés, és clar. Sa copa és sa decisió més intel·ligent de tota s’experiència. Glamur, bombolles fines i una sensació immediata de que, encara que sigui un impostor, almenys ho estic fent amb estil. A més, ajuda molt a acceptar el preu final amb resignació.

Continuàrem amb els sandvitxos. Van arribar en un plat de tres pisos, com mana sa tradició. Mossets perfectes, delicats i, sobretot, ridículament petits. El clàssic de cogombre, el de salmó fumat, el de pollastre i el de formatge. Conclusió: molt bons, però com tenia gana, a s’hora de sopar a casa vaig haver de preparar-me alguna cosa després. El postureig i el glamur no umpl tant com promet.

Mentrestant ens havien servit el te. Sa carta era més llarga que el prospecte d’un medicament. Notes florals, cítriques, d'herbes… i jo pensant: si només vull alguna cosa calenta. El cambrer, impecable, me’n parlava com si fos un sommelier del segle passat. I jo assentint amb cara intel·lectual,  d'entès, mentre en realitat només volia que no se’m refredàs.

Després arribaren els scones. Quina cosa més bona. Uns bons scones són sa prova que la felicitat existeix. Tebis, suaus, amb aquella escorça lleugera, sa crema i sa melmelada. Una cosa indecentment bona. Un pecat mortal. M’agraden tant que, durant uns minuts, vaig oblidar completament el preu que em cobrarien al final. I si això no era evasió, no sé què ho és.

Per acabar, un assortit de petits dolços. Quan ja creia que no podia més, arribaren ses tartaletes, ses mousses, el xocolate… tot preciós, tot delicat i tot pensat perquè et sentis dins d’un dolç somni. Pel meu gust, eren massa dolços però, me’ls vaig menjar igualment, perquè els pagaria de totes maneres i no som persona de desaprofitar res. Sobretot si és car.

És car s’afternoon tea? Sí.

És necessari? No.

Ho tornaria a fer? Segur.

Perquè, al final, hi ha una satisfacció secreta en tota s'experiència: asseure’s durant unes hores a menjar coses minúscules amb una copa de champagne, fingint que sa vida és molt més polida del que realment és. I això, encara que sigui només de tant en tant, també és bo per sa salut mental.

El único cerdo que nos gusta es el porc eivissenc.

Eivissa, 13 de febrer de 2026.

EL ÚNICO CERDO QUE NOS GUSTA ES EL PORC EIVISSENC.

Continuam xerrant dels polèmics cartells penjats a ses faroles del municipi. Resulta que al barri de Ses Figueretes s’Ajuntament d’Eivissa n’ha penjat uns  que diuen: “el único cerdo que nos gusta es el porc negre eivissenc”. Molt bé tu. Subtilesa nivell high level (d'alt nivell). Finor comunicativa.

Aquesta ment brillant que ha ideat sa campanya (segurament després d’una nit d’una tempesta d’idees intensa, entre cafès de màquina i galetes maria) ha decidit que sa millor manera de fomentar el civisme és introduir al debat públic paraules com cerdo, porc i negre, tot ben mesclat i penjat en una farola. Perquè ja se sap: res neteja més els carrers que una metàfora de porcs. Enteneu sa indirecta, veritat?

Clar, potser ningú els ha explicat a l'Ajuntament que Ses Figueretes no és exactament un barri on els porcs siguin gaire apreciats. És un barri ple de gent nouvinguda, molta procedent del nord d’Àfrica, amb realitats culturals i religioses diverses, inclosa una religió que (petit detall sense importància) no permet menjar porc. Però tranquils, que tot això de sa sensibilitat cultural és una moda passatgera. El que realment importa és el joc de paraules.

Què pretén exactament s’Ajuntament d'Eivissa? Fomentar que sa gent utilitzi bé els contenidors? O provar si poden ofendre el màxim de col·lectius amb una sola frase?

Perquè una cosa és voler dir “no siguis un porc i no embrutis”, i una altra és embolicar-ho amb referències a “porcs negres” en un barri on conviuen persones de diferents orígens i colors de pell. 

Però bé, segurament som jo que no entenc aquestos missatges d’alta enginyeria comunicativa. S'edat no perdona.

A més, hi ha un petit detall que ja és de traca. S’autor del eslògan clarament no és d’aquí. Perquè si fos eivissenc sabria que el “porc negre eivissenc” és gairebé un animal mitològic. A Eivissa en queden pocs, i no és precisament una raça autòctona de tota la vida. Però queda molt bé posar “eivissenc” darrere qualsevol cosa: dona un aire de tradició que tapa qualsevol asenada.

Que a s'autor li agradi es porc negre, es jamón de bellota i tot el catàleg de derivats, perfecte. Bon profit. Però els eivissencs de veritat sabem de què està feta sa sobrassada, i no necessitam lliçons de ningú per justificar una metàfora desafortunada.

Potser, només potser, algú amb un poc de seny (posem per cas, s’alcalde) hauria de revisar els missatges abans de penjar-los a cada farola del municipi. No fos cosa que, en lloc de promoure civisme, acabin promovent malestar.

Perquè educar no és insultar. I fer ironia des del poder institucional té un petit inconvenient: que quan no fa gràcia, fa nosa. Ja està bé.

Pan torrado.

Eivissa, 13 de febrer de 2026

PAN TORRADO.

Darrerament em persegueixen expressions mal sonants. I no, no parl de barbarismes simpàtics ni de castellanades de tota sa vida, aquelles que ja formen part del paisatge. No. Parl d’aquelles frases o paraules que neixen amb vocació d’inspirar i acaben semblant un eslògan comprat en rebaixes. Ja sabeu de què parl: “sempre dins”, “anem de lluna i mirem-nos sa flor”… Aquestes expresions de saldo que em desperten un instint molt primari d’enviar els seus creadors a pasturar cabres, ben lluny.

Els meus amics i amigues m’han donat sa tabarra fins a s’extenuació. Hem fet riatlles, sí. Ens hem mirat amb aquella complicitat de qui sap que s'està jugant amb foc lingüístic. Però després de ses riatlles, prou. Tema tancat. Arxivat.

O això pensava jo, innocent de mi.

Però no.

Perquè el destí (que té un sentit de s’humor discutible i una fixació estranya amb sa meua paciència) ha decidit que encara no he patit prou. I llavors m'arriba un missatge de s’Esplai de Vila. Informació d’una sortida a una cala d’Eivissa. Jo, tot content. Mar. Natura. Aire pur. Una caminadeta. Pintava bé.

Obr el missatge.

Tot en castellà.

Bé. Cap problema, em dic. Som gent civilitzada. Som bilingües. Som europeus. Som residents (això sí, amb els papers en regla). Respir fondo. Segueix.

I llavors, com una punyalada, apareix: “Cala Leña” i “pan torrado con jamón y queso”.

Cala Leña.

Leña?

On és aquesta cala? Els eivissencs li deim “Cala Llenya”, des de sempre. Des de molt abans que qualcú decidís traduir-la com si fos un producte d’exportació. Potser no ho saben. Segurament no ho volen saber. Alguns, fa anys que viuen a s’illa i encara no han sentit sa més mínima curiositat per entendre sa nostra llengua i ses nostres costums. Tot és possible. 

Segueix llegint.

Pan. Torrado.

Torrado?

No “tostado”. No. “Torrado”. Una criatura lèxica, fruit d’un encreuament il·lícit entre el verb “torrar” i una tarda massa llarga sense diccionari ni supervisió. Una aberració servida amb "jamón", això sí. Ignorants! 

I jo allà, davant sa pantalla, preguntant-me què he fet per merèixer aquest assetjament lingüístic sistemàtic. Perquè ja no és només una qüestió d’idioma. És una qüestió de dignitat. Si m’has de fer un tros de pa torrat, fes-me’l bé. Però no me’l “torradis”. Per favor. Tenc un límit.

Que jo ja vinc tocat per sa fama del “sempre dins” , "anar de lluna" i "ses flors" lunàtiques. Ara no necessit un derivat híbrid del pa.

Puc entendre d’on ve s’error: Experiments amb intel·ligència artificial, desconeixement, presses. Aquella alegria inconscient de publicar sense revisar. Però sa llengua no és un camp de proves. No és un laboratori on mesclar verbs fins que surti una cosa “que quedi bé”. No és un joc.

I ara ve el pitjor de tot: no podré tornar a veure mai més una llesca innocent de pa torrat sense recordar aquell cartell. Cada torrada serà un trauma. Cada berenar, una recaiguda.

Gràcies, amics de s’Esplai. Quina colla! Seguiu així. Sempre un pas més enllà del límit de sa meua paciència.

Anem de lluna i mirem-nos sa flor.

Eivissa, 10 de febrer de 2026

ANEM DE LLUNA I MIREM-NOS SA FLOR.

Un organisme oficial com s'Ajuntament de Sant Antoni no es pot permetre aquestes publicacions. No pot. I si ho fa, jo, què voleu que us digui, no estic d'acord. Ja sé que alguns pensareu que se me’n va es cap, que exager, que ja torn a buscar tres peus al gat. Però és un tema que cada dia em trob de front i que, senzillament, no m’agrada.

S’altre dia ja em va passar amb aquells cartells de “sempre dins” que s’Ajuntament d’Eivissa va penjar per ses faroles de segons quins barris. No entraré gaire en detalls, perquè ja va córrer prou. Només diré que vaig rebre un bon grapat de missatges d’amics i amigues dient-me que tranquil, que calma, que no era per a tant. Que respiràs fondo. I jo vaig respirar… però amb mala llet.

Ahir, però, va tornar a passar.

Una amiga, que coneix bé ses meues aficions a fer punta a segons quines coses (i a segons quines frases), m’envià un cartell informatiu editat per s’Ajuntament de Sant Antoni. Sa veritat és que ja l’havia vist. Som aficionat a ses caminades i, quan el vaig veure penjat, el vaig mirar per damunt. Vaig pensar: una caminada nocturna… ara que fan dies de fred, de vent, de mala mar. I vaig decidir que no hi aniria. I ja està. No vaig fixar-me en res més.

Fins que ahir, sa meua amiga em va dir:

- Llegeix-ho bé.

I idò sí. Fixau-vos-hi bé. El cartell diu:

- “Anem de lluna i mirem-nos sa flor”.

Naturalment, aquest text no està fet per un eivissenc/a. Ni per una persona que entengui sa nostra llengua, sa nostra cultura i, sobretot, els nostres dobles sentits. O això vull pensar.

Perquè a veure… i digueu-me tiquismiquis, exagerat o mal pensat, però els eivissencs de veritat tenim una manera molt concreta de parlar: deim coses sense dir-les del tot. I això té conseqüències.

“Anar de lluna”, per qualsevol eivissenc autèntic d’aquí, no vol dir anar a passejar tranquil·lament baix sa llum de ses estrelles i sa lluna. No. Vol dir tenir es desig sexual especialment despert. Anar calent, tenir ganes, anar embalat. Normalment, és una cosa temporal (per alguns/es), evident, i que no necessita gaire explicació quan es diu dins una conversa.

S’usa, sobretot, per dir que algú va molt darrere d’algú altre, que està excitat/da, que travessa una època de fogositat considerable. 

Fins aquí, tots contents. Tothom ho ha entès.

I després tenim “sa flor”. En eivissenc, “sa flor” és s’òrgan sexual femení, dit de manera suau, popular si voleu, però absolutament clara per qualsevol persona d’aquí. És una manera de referir-se a sa vulva o a sa vagina sense dir-ho de forma crua i vulgar, però sense cap dubte sobre què s’està dient.

Idò ara tornem al cartell de s’Ajuntament de Sant Antoni.

Alguns el vàreu llegir de passada, mitja rialla, i ja està. Quina gràcia, que originals. Però no. No pot ser. Un ajuntament no pot permetre’s jugar a aquest nivell d’ambigüitat. No pot fer broma amb expressions que, dins sa llengua i sa cultura locals, tenen un doble sentit tan evident. Algú amb seny ho ha de parar.

Vull pensar (i m’hi aferr com qui s’aferra a una branca) que sa persona que va fer aquest cartell, possiblement ajudada per eines d’intel·ligència artificial, no té gaires nocions d’eivissenc. Vaja ... Que no és d’aquí. Que ha traduït, ha copiat o ha improvisat sense saber on es ficava.

Però si fos el cas contrari… Si qui ho va escriure sap perfectament què vol dir “anem de lluna i mirem-nos sa flor”, coneix el doble sentit, i així i tot ho ha publicat amb el logotip d’un ajuntament al costat… jo, sincerament, si fos s’alcalde, el fotria al carrer.

No per pecador. No per mal pensat. Sinó per inútil i tros d'ase.

Sempre dins.

Eivissa, 9 de febrer de 2026 

SEMPRE DINS. 

 

 

Amb els cartells de “Sempre dins” que ha penjat s’Ajuntament pel barri ja no tenc gaire clar què ens volen dir exactament. No sé si fan referència a millorar sa natalitat, a perfeccionar sa manera d’estimar-nos o, simplement, a tirar els fems amb una mica més d'atenció. Us n'heu adonat? Passa el mateix pel vostre barri?

Al meu, s’Ajuntament ha tengut sa brillant idea d’omplir ses faroles amb unes plaques que diuen, ben grosses, sense matisos ni context: “Sempre dins”.

Aquesta iniciativa, ideada per alguna ment especialment creativa (o especialment calenturienta), fa dies que em ronda pel cap d’una manera obsessiva. Com una idea enganxosa que no em deixa descansar.

Què pretenen exactament amb aquest missatge? Volen donar un impuls a sa natalitat? Venga, tothom a estimar-se, sempre dins… i a veure si aferra. O potser volen millorar sa manera d’estimar-nos? Res de ficar solament sa punteta ni mitges tintes: sempre dins i a disfrutar.

O (i això ja em sembla encara més inquietant) fan referència a qualque altra cosa estranya? Potser a sa recollida dels fems? Hem arribat a aquest punt d'incompetència comunicativa?

Alerta, que això no és cap broma. Aquesta pressió absurda em té estressat. És com si s’Ajuntament m’estigués jutjant. Sa primera vegada que ho vaig veure, una veu interior em va dir: Ostres… què faig malament? I d’aquí, cap avall. Què podia millorar? No podia fallar. No tenia marge per a l’error. Ara no era moment de deixar res a fora. M'amenaçaven amb elevades multes. I, no sense una certa angoixa, em vaig arribar a demanar: s’Ajuntament em vigila? Com?

He escoltat consells de tots els tipus. Alguns donats per amics amb experiència, altres amb aquell somriure còmplice de qui ja ho ha fet més d’una vegada. Que no hi vagi amb presses. Que no em posi nerviós. Que millor fer-ho de nit, quan sa fosca protegeix i ses mirades indiscretes dormen. Que l’important és no deixar res fora, perquè després venen els comentaris, els murmuris i aquella vergonya que no se’n va ni amb aigua calenta.

Aquesta frase m’ha quedat clavada al cervell com una ordre vital, com una instrucció inapel·lable. La veig pertot: estampada als carrers, en cartells clars, impossibles d’ignorar.

No sé ben bé què pretenen, però cada dia ho veig més clar. Mirau…

Quan arriba s’hora estipulada, m’ho prenc amb serietat. Prepar el que he de dur amb un cuidado excessiu, revisant que tot estigui ben tancat, que no hi hagi sorpreses desagradables ni fuites inoportunes que puguin espatllar s’experiència. No vull improvisacions. No vull accidents. No vull acabar sent aquell de qui tothom xerra s’endemà. O ser protagonista de primera pàgina del diari.

Surt de casa amb una discreció sospitosa, com si anàs a fer alguna cosa prohibida. Baix ses escales amb el cor accelerat, notant el pes del què duc. Cada passa confirma que no hi ha marxa enrere. Que una vegada al carrer, ja estic compromès.

Sa nit m'acompanya. Es carrer està tranquil, lleugerament humit, amb aquella calma que fa que tot sembli més íntim, més carregat de tensió. Ses llums projecten ombres allargades i avanç com qui sap que està a punt d’entrar en un territori complicat.

I llavors els veig. Allà estan. Al seu lloc habitual. Esperant. Tapats, amples, impertorbables. Tenen una presència imponent, gairebé obscena en la seua disponibilitat. No són elegants, però transmeten una imatge freda, dura, metàl·lica. Amb aquella boca generosa que sembla dir-me: vine, no tenguis por.

M’hi acost lentament, amb un respecte estrany, com si no fos sa primera vegada però sí sa més important. M’atur un instant. Sempre hi ha aquest segon abans del pas definitiu, aquest silenci dens en què em deman si realment estic preparat per posar-ho tot dins, sense excuses.

Mir als costats. Ningú. Ni una ànima. És es meu moment. Respir fondo. M’hi col·loc bé. Busc sa postura correcta: ni massa brusca ni massa tímida. I finalment faig el gest. Decidit. Precís. Sense errors. Tot entra on ha d’entrar. Tot. Tot dins. Sempre dins. Sense restes rebels, sense papers traïdors quedant fora fent el ridícul.

S’alleujament fisic és gairebé immediat. Sa tensió desapareix de cop, substituïda per sa satisfacció d'una feina ben feta, d’haver complit amb el que s’esperava de mi. Tanc amb un cop sec, ferm, quasi ritual, i me n’alluny amb una calma nova, amb el cos lleuger i el cap alt.

De tornada a casa pens que potser ho he magnificat massa. Que al final no era tan complicat. Que només calia una mica de consciència, una mica de cuidado i fer cas del missatge.

Perquè avui no hi ha hagut cap problema. Tot el que havia d’entrar, ha entrat tot i dins. Sempre dins.

Sincerament, baixar els fems també té el seu punt de satisfacció.

Formentera: una illa oblidada.

Eivissa, 8 de febrer de 2026

FORMENTERA: UNA ILLA OBLIDADA.

S’altre dia, a classe de la  Universitat Oberta per a Majors d'Eivissa (UOM), sa professora Sra. Fanny Tur ens va oferir una classe magistral sobre sa vida a l’Eivissa del segle XVI: ses muralles, sa defensa, ses institucions… tot molt ben explicat. Una classe fantàstica. En un moment donat, però, també va fer referència a com era sa vida a Formentera. I aquí és on va venir, baix sa meua modesta opinió, una petita relliscada: va afirmar, així com qui no vol sa cosa, que els formenterers éren tots eivissencs d’origen.

Idò aturem un moment i fem memòria.

He buscat informació i he intentat resumir-la molt. Perdonau si he comès algun error històric. Simplement, som un alumne que vaig disfrutar de sa explicació de sa professora i vaig intentar ampliar coneixements.

Després de sa conquesta catalana de ses Pitiüses l’any 1235, Formentera quedà integrada dins el món feudal cristià, primer baix el Regne de Mallorca i després dins sa Corona d’Aragó. Fins aquí, història oficial. Ara bé: des del primer moment, Formentera quedà subordinada a Eivissa en tots els sentits possibles: administratiu, econòmic i jurisdiccional. No com una illa germana, sinó com un apèndix. Com un tros de terra útil, però prescindible.

Mentre Eivissa consolidava població, institucions i poder propi, Formentera quedava condemnada a no tenir res de tot això. No perquè no fos viable, sinó perquè no interessava que ho fos. Durant segles, Formentera no va tenir població estable, cert. Però això no vol dir que fos una illa buida. Vol dir que era una illa explotada.

Durant els segles XIV, XV, XVI i bona part del XVII, Formentera va servir principalment com a rebost d’Eivissa. Pastures, boscos, salines, terres de conreu: tot aprofitat per propietaris eivissencs que venien, feien feina, treien profit i se’n tornaven cap a ca seua. Sense viure-hi. Sense defensar-la. Sense invertir-hi res que pogués crear una comunitat estable. Formentera era útil precisament perquè no tenia gent amb drets.

I sa gran excusa sempre ha estat sa mateixa: el corsarisme. Evidentment, els atacs corsaris existiren i foren una amenaça real. Però aquí convé dir-ho clar: Formentera no va ser vulnerable per casualitat, sinó perquè durant segles ningú no va considerar necessari defensar-la. No hi havia torres, ni muralles, ni guarnicions permanents. Res. Una illa plana, exposada i abandonada a sa seua sort. Davant qualsevol atac, fugir o amagar-se. I tornar a començar. Així no s’arrela ningú.

Mentrestant, Eivissa sí que aixecava muralles, sí que concentrava població, sí que protegia els seus interessos. I Formentera quedava com sempre: sense veu, sense institucions pròpies i sense capacitat de decidir sobre el seu territori. Tot es manava des d’Eivissa. Sa terra, s’economia, els drets. Tot.

No és fins a finals del segle XVII i sobretot durant el segle XVIII, quan el corsarisme comença a decaure i s’Estat borbònic decideix, ara sí, posar defenses, que Formentera esdevé mínimament habitable. Torres de vigilància, control costaner, una mica de seguretat. I només llavors es permet el repoblament estable.

I qui repobla Formentera? Famílies eivissenques, sí. Però això no converteix els formenterers en “eivissencs d’origen”, sinó en gent que, per fi, pot viure de manera permanent a una illa que fins aleshores només havia estat explotada. Amb un poblament dispers, dur, de subsistència, i amb una parròquia (Sant Francesc Xavier) que fa de centre perquè no hi havia absolutament res més.

Així que no: Formentera no va estar “despoblada” com si fos un desert abandonat. Formentera va estar utilitzada sense ser reconeguda, explotada sense ser protegida, governada sense ser escoltada.

I això em du al final de sa classe. Al torn de preguntes, no vaig poder callar. Vaig aixecar sa mà i vaig dir el que molts pensen, però pocs s’atreveixen a dir: Mallorca ha tractat Eivissa com una colònia durant segles. I Eivissa ha fet exactament el mateix amb Formentera.

Ja està bé de contar sa història a mitges. Ja està bé de disfressar s’abús amb paraules tècniques. Com a formenterer, no m’agrada que encara avui hi hagi qui no vulgui reconèixer que Formentera ha estat sistemàticament aprofitada i menystinguda. Dir-ho no és victimisme: és memòria. I sense memòria, no hi ha dignitat.

Ahir era divendres i el cos ha sabia.

Eivissa, 7 de febrer de 2026.

AHIR ERA DIVENDRES I EL COS HO SABIA.

 

  

Aquesta entrada al blog conté referències sexuals i d'alt contingut sexista. Estau avisats. Abans de continuar llegint, encara sou a temps d’esborrar s’entrada i abandonar sa lectura. Després no digueu que no us havia avisat.

Efectivament: ahir era divendres i el cos ho sabia. I no només ho sabia: ho cridava, ho exigia i ho reclamava amb urgència.

Com sempre, per acabar sa setmana en forma (o com a mínim amb bona consciència), a darrera hora de sa tarda, classe de gym a Sant Rafel. Un còctel de Pilates i força. Bon ambient, ganes de llevar-nos es fred de damunt, d’estirar músculs, i sobretot, ganes de cap de setmana.

Entre exercici i exercici: comentaris, rialles, brometes, respiracions forçades i aquell bon rotllo tan sa de patir tots junts.

I aquí la tenim a ella, sa professora:

- "Venga, Pepe. Muy buena postura estas sentadillas. Vamos, que ya se notan tus glúteos bien prietos".

I jo, que encara intentava respirar:

- Però què dius… si amb aquests pantalons que port no es pot veure res.

Error. Greu error.

- Diu ella: "¿Cómo que no se ven?".  I girant-se cap a ses companyes: "¿Se le nota o no el culo a Pepe?".

Sentència immediata, sense dret a rèplica. Unanimitat absoluta. Més rialles.

I ella, lluny de deixar-ho aquí, continuà animant sa classe:

- "Venga chicas, estos culitos arriba, abajo… cuatro repeticiones más y lo tenemos. Vamos mis chicas, que este verano tenéis que lucir tanga en la playa".

Més rialles. Més bon rollo.

El tema derivà ràpidament: que si unes mai de sa vida es posarien tanga, que si altres potser sí, que si depèn de sa platja, de s’edat, … I aquí entràrem en terreny pantanós. Perquè resulta que s’han posat molt de moda, sobretot entre ses dones jóvens portar malles per fer gym. Flexibles, còmodes, pràctiques. Fins aquí, tot bé.

El problema és que en molts de gimnasos algunes han decidit que baix ses malles no hi ha d’haver res més. Ni bragues, ni tanga, ni res per imaginar. Tot marcat. Tot definit. Tot a la vista.

I clar… què passa amb naltros? Els que ja necessitam roba ben ajustada per aguantar ses coses que, amb els anys, cada dia cauen un poc més avall. Que si els homes tenim una cosa per allà baix que sempre marca les sis i mitja, que si ses dones tenen un problema per allà dalt, que si sa gravetat no perdona ningú, etc.

El debat, entre inspiració, expiració, flexions de cames, gemecs dissimulats, va anar pujant de to. I millor no continuar amb els diàlegs… Ja podeu imaginar-los.

Sa classe va passar en un santiamén, entre suor, rialles i teories sociològiques de dubtosa validesa científica. En acabar, ens acomiadàrem fins dilluns, prometent continuar treballant per mantenir-nos en forma. O almenys intentar-ho.

Na Linita i jo arribàrem al cotxe i, automàticament vaig agafar es camí direcció Santa Gertrudis. No ho havíem parlat abans. No ho havíem pactat. Però sa inèrcia i es meu cap ens portaren directes a fer un beure i un bocata al poble. Era divendres. I el cos ho sabia.

Al bar de Santa Gertrudis, ambient excel·lent. Xemeneia encesa. Caliu. Sa gent de sempre. Taules amb familiars meus, altres d’amics, altres de coneguts… i alguns que no sabia exactament qui eren però que vaig saludar igualment.

Es bon estar i sa bona gent ens animaren… i férem un extra. Demanàrem es mig xicu de costum i un mig panet torrat amb sobrassada torrada. I per variar (perquè som així de rebels), per beure, dos Laccao ben calents. Algunes taules veïnes se’n reien:

- A sa vostra edat, beure Laccao calent… no estau bé.

Potser sí. Però felices i contents.

Quan ja eren ses tantes de sa nit, abandonàrem es bar rumb a ca nostra. A sa sortida, a una taula, uns bons amics donaven compte a un flaó. D'aquells de veritat, de Can Rei, d'autèntica denominació d’origen eivissenca.

Quina gola. Ens convidaren a menjar-ne. Era molt temptador. Però prohibitiu.

Sa meua metgessa després em renya. I ja en tenc prou amb sa professora del gym.

Tarda d'encàrrecs.

Eivissa, 4 de febrer de 2026

TARDA D'ENCÀRRECS.

Ja no podia esperar més. Sa llista d'encàrrecs pendents havia entrat en una fase clarament fora de control. Cada dia n’hi apareixia un de nou, com si es reproduïssin tots sols. Fins que ahir dimarts (beneït dimarts sense classe a sa universitat) vaig decidir que ja era el moment. O això, o acabar definitivament soterrat davall bosses, encàrrecs i feines pendents.

Ja us ho podeu imaginar: canviar regals de Reis fallits (roba amb talles excessivament optimistes, perfums amb "massa personalitat"), dur feina al sabater, i fer altres encàrrecs més… Total, que vaig acabar fent una bona passejada pel barri. D’aquelles que abans servien per veure veïns i cares conegudes i que ara serveixen, sobretot, per confirmar sospites.

Perquè no puc deixar de comentar es detall de sempre: sa il·luminació dels carrers. O, més ben dit, la seua pràctica inexistència. Gràcies, Ajuntament d’Eivissa, per convertir els carrers en un emocionant joc de “endevina per on camines” o “endevina qui són aquests que passen pel teu costat”. Amb aquesta llum tènue (per no dir directament fosca) vaig poder comprovar els canvis, més aviat a pitjor, que pateix es meu barri: Parc de la Pau, Mercat Nou, Santa Creu, Cetis… Tot plegat té un aire de decadència preocupant. Locals tancats, altres amb cartells de “liquidació” que semblen eterns, i molts amb encarregats o personal fumant a sa porta, no per fer una pausa merescuda, sinó perquè no hi ha clients per atendre.

S’únic carrer amb una mica de vida era s’avinguda Isidor Macabich. La resta… una llàstima. Un barri que abans bullia i ara sembla que aguanta sa respiració, a veure si algú se’n recorda.

Per acabar sa tarda i intentar aixecar una mica s’ànim (i també es sucre en sang) na Linita va tenir una idea brillant: convidar-me a berenar. Bé, això de convidar és un dir: vaig acabar pagant jo (com sempre). Però, vaja, va tenir una bona idea. Vam acabar sa tarda a la Churrería La Única, molt a prop del Cetis. Un autèntic descobriment. Primera vegada que hi anava i, ja us ho dic ara, no serà sa darrera.

És una xurreria de ses de veritat, d’aquelles on no cal reinventar res: xocolata calenta com toca, xurros i porres fets al moment i una olor capaç de fer-te oblidar, durant uns minuts, s’estat dels carrers i del comerç local. El personal, atent i simpàtic, d’aquells que encara et miren als ulls i no al rellotge. Ses racions de xocolata podrien ser un pèl més generoses, però els xurros, per compensar, són abundants i compleixen amb nota. El preu? Dos xocolates calents i una “tapa” de sis xurros: 8,50 €. No és barat, però sa qualitat, el servei i s’experiència s’ho mereixen.

I aquí ve sa reflexió final, amb una tassa de xocolata calenta a la mà. És cert que molts negocis abaixen sa persiana i tanquen. És una realitat. Però també és cert que, de tant en tant, apareix algun emprenedor prou valent (o prou inconscient, segons com es miri) que intenta tirar endavant el seu projecte. Aquesta gent de la xurreria, vinguts de Sevilla, ho estan intentant. I només per això ja mereixen un respecte.

Així que no està de més passejar una mica més pel barri, entrar als petits negocis, consumir-hi quan es pugui i, de pas, passar una tarda agradable davant una tassa de xocolata calenta. Perquè els barris no moren tots sols: els deixam morir. I, a vegades, amb un berenar, encara hi som a temps.

Sa meua targeta bancària tremola.

Eivissa, 30 de gener de 2026

SA MEUA TARGETA BANCÀRIA TREMOLA.

 

 

Sa meua targeta bancària tremola! I no, no és pel fred. Això ja ho tenc comprovat. Tremola perquè sap el que ve, perquè ha vist gener i febrer arribar de lluny i no ha tengut temps d’amagar-se davall el sofà. Després de ses festes de Nadal, Cap d’Any i Reis, jo, innocent de mi, havia fet un propòsit solemne: en gener, prou de gastar; ara toca austeritat, seny i control. Propòsit molt lloable que, com sempre, m’ha servit absolutament per a res.

Gener no negocia. Ha entrat a ca meua sense tocar es timbre, s’ha assegut a sa taula i ha començat a passar-me factures sense ni mirar-me a sa cara.

De cop i volta, tot ha pujat. Tot. Sa compra setmanal s’ha convertit en una aventura plena de sobresalts. Entr al supermercat amb una llista curta i en surt amb una factura llarga. I millor no parlar de sa carnisseria o sa peixateria del barri. Allò ja no és comprar menjar, és una experiència límit. Deman sa carn o el peix amb veu tremolosa, com qui demana un crèdit. I quan em diuen el preu, somric educadament mentre, per dins, calcul quants dies puc viure només de verdures, pasta i arròs.

Comprar carn o peix avui dia és una activitat d’alt risc. No per sa salut, no. Per ses butxaques, evidentment. Mentrestant, els que manen ens varen assegurar (amb veu greu, cara de circumstàncies i pensant sobretot en jubilats obedients) que ens pujarien sa pensió un dos i pico per cent. Un dos i pico! Quina generositat desbordant. El problema és que ara sembla que no es posen d’acord, que si ja ho veurem, que si potser no serà possible. Primer prometen, després discuteixen, i al final ja veurem si cobram. Son uns impresentables.

Perquè, clar, mentre sa pensió puja (si puja ..) un dos, el cafè del bar del barri ha pujat un cinc, s’oli del supermercat un no sé quant, i sa vida, en general, puja sense límit conegut. Sembla que qualcú fa ses sumes amb una calculadora molt diferent de sa meua. O directament no les fa.

I va arribar gener, que no només ha portat una pujada general de preus, sinó que també descarrega rebuts domiciliats per tots els costats. Llum, aigua, assegurances, coses que ja ni recordava haver contractat, però que es banc em cobra puntualment, sense fallar. És com sa pluja d’aquests dies: constant, implacable. No fa renou, però et deixa xop.

Per si no fos prou, un també ha d'intentar mantenir una certa dignitat vital. Programar qualque viatge, per exemple. Anar a veure el meu fill i sa família a Anglaterra. S’any passat hi anava per uns dos-cents cinquanta euros, anar i tornar. Ara me’n demanen més de tres-cents. I després diuen que viatjar obre sa ment… Sí, l’obre, però et buida es compte corrent! Tot s’ha de pagar per endavant: vols, reserves, etc. I jo vaig pagant amb una alegria moderada mentre sa targeta cada vegada passa més lenta, com si volgués donar-me una darrera oportunitat d'arrepentir-me.

El resultat final és clar: estic gelat. No només perquè faci fred (que també) sinó perquè mir el compte corrent i veig com baixa i baixa, amb més decisió que ses temperatures nocturnes. Un descens constant, sense sorpreses, però igualment dolorós.

I aquí em teniu, a primers de febrer, abrigat fins a ses orelles, amb sa targeta tremolant i el compte en mínims. Esperant que el mes defebrer sigui un poc més amable. O, com a mínim, que no tengui tantes ganes de cobrar.

Orgullós de ser formenterer.

Eivissa, 29 de gener de 2026

ORGULLÓS DE SER FORMENTERER.

 

Segurament ja la coneixeu, aquesta història. O potser no l’heu sentida mai. Perquè hi ha coses que són difícils d’explicar amb paraules: no s’aprenen llegint-les, sinó mirant, escoltant, vivint. Es transmeten amb gestos, amb silencis, amb maneres de fer que es repeteixen sense que ningú les hagi d’ensenyar.

Jo ho record sempre.

Una mare formenterera entrava a sa cuina d’una casa senzilla, amb una petita finestra que donava a fora. Els fils eren petits, asseguts amb els colzes damunt sa taula, esperant. I ella els demanava, com si res:

- Què voleu per berenar? Pa amb xocolata o pa amb ceba?

Es miràvem entre ells. No hi havia dubtes. No hi havia discussió. I responíem, ben tranquils, com si fos sa cosa més normal del món:

- Pa amb ceba.

Sa mare feia un mig somriure. D’aquells somriures que diuen més del que sembla. Un somriure fet de resignació, sí, però també d’orgull. Perquè sabia que dins aquells boixos ja hi havia una manera d’entendre sa vida. I deia:

- Ai, ai, ai… que només viviu de goles.

Dins aquesta petita història hi ha molt més que una anècdota per contar a taula o entre amics. Hi ha tota una manera de ser. Una manera de viure que no s’ha après als llibres, sinó a força d’anys, de mancances i de resistència.

Em deman: com són els formenterers? Com som jo? Perquè som d'allí.

Jo em veig com una persona senzilla, de gustos austers, avesada a fer molt amb poc. Un home que no necessita gaires coses per sentir-se realitzat, perquè ha après, des de sempre, a no malgastar res: ni el menjar, ni el temps, ni ses paraules. Per jo, cada cosa té un valor, perquè tot m’ha costat molt.

Viure a una illa com Formentera no era fàcil. Sa terra és seca, es vent bufa sense demanar permís i s’aigua sempre ha estat un bé escàs i preuat. Allí no ens regalaven res. Tot s’havia de guanyar amb feina, amb paciència i amb una mica de tossuderia. I per això tot s’aprofitava. Res es tirava. Un tros de pa dur, una ceba, un raig d’oli i un pessic de sal podien ser una festa si es menjaven amb gana i amb bona companyia.

Aquesta saviesa, mescla de necessitat i d’enginy, m’ha arribat com una herència silenciosa que m’ha acompanyat tota sa vida.

Som treballador. Disfrut llevar-me ben de matí, quan encara és fosc, i fer feina fins que el cos ja nota el cansament. M’agrada sa feina callada i sa constància. No som de xerrar gaire, però quan xerr dic ses coses clares i a sa cara. No m’agraden ses promeses buides ni els grans discursos que se’ls emporta el vent. Prefereix els fets, els gestos petits, el dia a dia. Som com es pa amb ceba: humil, però sincer. Sense ornaments, però autèntic.

Sé d’on venc, encara que no sempre ho sàpiga explicar. Sé que abans n'hi havia poc; així i tot, n'hi havia prou. Que no sempre teníem de tot, però mai em va faltar un plat a taula ni una cadira per compartir. Que quan no hi havia res més, hi havia els meus. I això bastava.

Vaig aprendre que ser formenterer no és només haver nascut aquí. És estimar i respectar s’illa i sa gent que hi viu; sa terra que em va veure créixer; la mar que m’envoltava sempre. És saber esperar, saber aguantar i saber compartir; no fer gaire renou, però ser-hi quan fa falta; tenir arrels fondes, encara que no sempre es vegin.

I sí, potser només visc de goles. Però són goles que m’han fet fort. Goles que m’han ensenyat a resistir sense queixar-me, a compartir sense fer escàndol i a estimar sense necessitat de grans paraules. Goles que expliquen molt bé com som, d’on venc i per què, encara avui, malgrat tot, continuu sent formenterer.

Bé, jo em veig així. Segurament valtros em veureu diferentment i possiblement pitjor. Sigui com sigui estic orgullós de ser formenterer.

Bé, jo em veig així. Realment, molts de valtros em veureu diferent, i segurament pitjor. Sigui com sigui, estic orgullós de ser formenterer.