Formentera: illa oblidada.

Eivissa, 8 de febrer de 2026

FORMENTERA: ILLA OBLIDADA.

S’altre dia, a classe de la  Universitat Oberta per a Majors d'Eivissa (UOM), sa professora Sra. Fanny Tur ens va oferir una classe magistral sobre sa vida a l’Eivissa del segle XVI: ses muralles, sa defensa, ses institucions… tot molt ben explicat. Una classe fantàstica. En un moment donat, però, també va fer referència a com era sa vida a Formentera. I aquí és on va venir, baix sa meua modesta opinió, una petita relliscada: va afirmar, així com qui no vol sa cosa, que els formenterers éren tots eivissencs d’origen.

Idò aturem un moment i fem memòria.

He buscat informació i he intentat resumir-la molt. Perdonau si he comès algun error històric. Simplement, som un alumne que vaig disfrutar de sa explicació de sa professora i vaig intentar ampliar coneixements.

Després de sa conquesta catalana de ses Pitiüses l’any 1235, Formentera quedà integrada dins el món feudal cristià, primer baix el Regne de Mallorca i després dins sa Corona d’Aragó. Fins aquí, història oficial. Ara bé: des del primer moment, Formentera quedà subordinada a Eivissa en tots els sentits possibles: administratiu, econòmic i jurisdiccional. No com una illa germana, sinó com un apèndix. Com un tros de terra útil, però prescindible.

Mentre Eivissa consolidava població, institucions i poder propi, Formentera quedava condemnada a no tenir res de tot això. No perquè no fos viable, sinó perquè no interessava que ho fos. Durant segles, Formentera no va tenir població estable, cert. Però això no vol dir que fos una illa buida. Vol dir que era una illa explotada.

Durant els segles XIV, XV, XVI i bona part del XVII, Formentera va servir principalment com a rebost d’Eivissa. Pastures, boscos, salines, terres de conreu: tot aprofitat per propietaris eivissencs que venien, feien feina, treien profit i se’n tornaven cap a ca seua. Sense viure-hi. Sense defensar-la. Sense invertir-hi res que pogués crear una comunitat estable. Formentera era útil precisament perquè no tenia gent amb drets.

I sa gran excusa sempre ha estat sa mateixa: el corsarisme. Evidentment, els atacs corsaris existiren i foren una amenaça real. Però aquí convé dir-ho clar: Formentera no va ser vulnerable per casualitat, sinó perquè durant segles ningú no va considerar necessari defensar-la. No hi havia torres, ni muralles, ni guarnicions permanents. Res. Una illa plana, exposada i abandonada a sa seua sort. Davant qualsevol atac, fugir o amagar-se. I tornar a començar. Així no s’arrela ningú.

Mentrestant, Eivissa sí que aixecava muralles, sí que concentrava població, sí que protegia els seus interessos. I Formentera quedava com sempre: sense veu, sense institucions pròpies i sense capacitat de decidir sobre el seu territori. Tot es manava des d’Eivissa. Sa terra, s’economia, els drets. Tot.

No és fins a finals del segle XVII i sobretot durant el segle XVIII, quan el corsarisme comença a decaure i s’Estat borbònic decideix, ara sí, posar defenses, que Formentera esdevé mínimament habitable. Torres de vigilància, control costaner, una mica de seguretat. I només llavors es permet el repoblament estable.

I qui repobla Formentera? Famílies eivissenques, sí. Però això no converteix els formenterers en “eivissencs d’origen”, sinó en gent que, per fi, pot viure de manera permanent a una illa que fins aleshores només havia estat explotada. Amb un poblament dispers, dur, de subsistència, i amb una parròquia (Sant Francesc Xavier) que fa de centre perquè no hi havia absolutament res més.

Així que no: Formentera no va estar “despoblada” com si fos un desert abandonat. Formentera va estar utilitzada sense ser reconeguda, explotada sense ser protegida, governada sense ser escoltada.

I això em du al final de sa classe. Al torn de preguntes, no vaig poder callar. Vaig aixecar sa mà i vaig dir el que molts pensen, però pocs s’atreveixen a dir: Mallorca ha tractat Eivissa com una colònia durant segles. I Eivissa ha fet exactament el mateix amb Formentera.

Ja està bé de contar sa història a mitges. Ja està bé de disfressar s’abús amb paraules tècniques. Com a formenterer, no m’agrada que encara avui hi hagi qui no vulgui reconèixer que Formentera ha estat sistemàticament aprofitada i menystinguda. Dir-ho no és victimisme: és memòria. I sense memòria, no hi ha dignitat.