Viatjar a Anglaterra a l'hivern.

Eivissa, 28 de febrer de 2026.

VIATJAR A ANGLATERRA A L'HIVERN.

Viatjar a casa del meu fill, a Anglaterra, a l’hivern, és una experiència que mai em deixa indiferent. No estic preparat. Ni mentalment ni tèrmicament. Hi vaig, bàsicament, perquè hi tinc el fill, sa nora i ses netes. Hi vaig per amor familiar. Per ajudar quan fa falta. I per fer de güelo.  Segons quines coses no són discutibles. Per tant, si hi he d’anar, hi vaig.

El moment de s’arribada sempre és especial. De cop, el paisatge canvia: carrers empedrats, edificis de maó vell, places tranquil·les, parcs i jardins amb els arbres pelats pel fred… Tot sembla tret d’una pel·lícula d’època, d’aquelles clàssiques, llargues i espesses, on no passa res, però tothom sembla molt elegant.

Sa boira dels jardins i dels parcs crea una atmosfera gairebé màgica. Màgica en el sentit que no veus res. Sa boira ho envolta tot. S’ha d’anar alerta: sa possibilitat real d’equivocar-se per tornar a casa, a dos simples carrers, és elevada. I si et perds, ja veurem on i quan trobes el portal de ca teua. Amb sort, a sa primavera.

Allí el clima és complicat. Una cosa és segura: plourà. Sigui el dia que sigui. Sempre. El temps em recorda constantment que estic lluny de casa i que no hi ha escapatòria. És una invitació permanent a quedar-me dins. No és convenient sortir. I, si surt, torn xop. Segur.

El fred és una presència constant. No és un fred qualsevol: és un fred persistent. No fa escàndol. Simplement, entra dins teu i s’hi instal·la com si hagués pagat el lloguer. Però gràcies al meu fill he après a veure’l com una part de s'experiència. També perquè no tenc alternativa. S’abric que em deixa és el meu millor aliat.

Tot i això, m’agrada sortir a passejar, ben abrigat, amb el capell que em protegeix del vent i de la humitat. Aquest capell no és meu: és de sa meua nora. Amb el temps, però, s’ha convertit en una part essencial de sa meua identitat. Quan el port, em sent com un d’ells, totalment integrat. No descart, en el futur, heretar també el paraigua. A poc a poc. Sense presses. Sa integració és un procés llarg.

Cada vegada admir més sa serenitat anglesa davant s’adversitat climatològica. Poden caminar sota sa pluja, el vent i el fred amb una calma que frega sa resignació. Parlen del temps durant hores sense dir absolutament res. És un art. Un art inútil, però un art. Aspir a dominar-lo algun dia. Quan ho aconsegueixi, sabré que ja no hi ha retorn i m’hauran de reconèixer com un d’ells.

El ritual del te s’ha convertit en una part important de sa meua adaptació. A s’hivern, entrar en una cafeteria i agafar una tassa de te és gairebé una experiència espiritual. També és s’única manera de recuperar sa sensibilitat als dits. Si no és te, és un cafè amb llet “very very very hot”. Ho repeteixen tres vegades perquè si només ho dic una, no crema prou. I si no crema, no és bo. El dolor és sa prova de qualitat.

Sí, m’encanta aquesta calidesa tan acollidora dels cafès. Especialment, quan fora fa menys cinc graus i dins l’equilibri tèrmic és més coherent amb els humans.

També he après a disfrutar de la gastronomia local. El fish and chips és una tradició. He tastat versions sofisticades i d’altres més senzilles. Però ses millors les serveixen als pubs, on la gent beu, riu i discuteix. Jo no entenc ni sa meitat del que diuen. Això, curiosament, millora molt s’experiència. No sé què diuen. No m’he de preocupar. No m’ofenc. Pos bona cara i no particip. És un model de convivència molt recomanable.

Els diumenges, el "sunday roast" familiar és obligatori. No m’agraden els que porten porc o vedella. Estic en procés d’acceptar el pollastre. És un camí llarg, ple de sacrifici.

Amb cada viatge, m’adapt una mica més. Ja entenc que un bon abric, unes sabates resistents i un capell elegant no són només accessoris: són eines de supervivència. I símbols d’una cultura que valora s’estil i sa capacitat de no queixar-se massa mentre et congeles amb educació.

Per completar aquesta nova identitat, només em falta un bon paraigua. Aquell accessori que et dona autoritat moral sota sa pluja. De moment, el capell fa sa feina, però sé que, amb temps i paciència, acabaré integrant-me del tot en aquest país.

A força de viatges, he après moltes coses: sa bellesa de sa boira, sa varietat infinita de sa pluja i, sobretot, a valorar el sol. Però, per damunt de tot, he après sa importància d’estimar sa família. Encara que, massa sovint, només la vegi a través de ses pantalles dels mòbils.