Afternoon tea: postureig britànic.

Eivissa, 27 de febrer de 2026

AFTERNOON TEA: POSTUREIG BRITÀNIC.

A Anglaterra hi ha dies en què un s’hauria de comportar amb normalitat, menjar un entrepà decent i continuar amb la seua vida. I després hi ha dies en què un decideix pagar una quantitat obscena de lliures per ingerir coses diminutes en un hotel històric. Jo, evidentment, aquesta vegada vaig optar per la segona opció.

El The Lygon Arms, al poble de Broadway, és exactament com imaginau: molt antic, molt polit i molt decidit a recordar-me que tenc menys sous que els seus clients habituals. Tot és madera, llum suau i una elegància que et fa sentir com un impostor, amb sa sensació constant que en qualsevol moment algú descobriria que, en realitat, som més de cafè descafeïnat de sobre amb llet i panet torrat al bar de sa cantonada.

Broadway és als Cotswolds, que és, bàsicament, s’Anglaterra profunda. Els Cotswolds són una regió de pobles petits, cases de pedra color mel, jardins perfectes i carrers tan nets que sospites que algú els renta d’amagat. És un lloc on sembla que el temps s’aturà abans que aparegueren els supermercats, els embussos de tràfic i ses factures electròniques. Tot és idíl·lic i lleugerament inquietant, perquè ningú pot viure així de tranquil sense algun secret obscur.

Allà, s’herba sempre és verda, ses ovelles sempre són blanques i ses persones caminen amb cans elegants que, segurament, tenen millor assegurança mèdica que jo. És s’Anglaterra de ses novel·les, de ses sèries de misteri i de la gent que diu “lovely” amb una naturalitat que et fa sentir socialment inferior. En resum: un lloc perfecte per practicar el postureig.

Això de l’afternoon tea és una tradició anglesa molt arrelada. I també un postureig monumental. Mirau:

Per obrir boca: una copa de champagne. Francés, és clar. Sa copa de champagne és sa decisió més intel·ligent de tota s’experiència. Glamur, bombolles fines i una sensació immediata que, encara que sigui un impostor, almenys ho estic fent amb estil. A més, ajuda molt a acceptar el preu final amb una resignació anglesa.

Continuàrem amb els sandvitxos. Van arribar en un plat de tres pisos, com mana sa tradició. Mossets perfectes, delicats i, sobretot, ridículament petits. El clàssic de cogombre, el de salmó fumat, el de pollastre i el de formatge. Conclusió: molt bons, però com tenia gana, a s’hora de sopar a casa vaig haver de preparar-me alguna cosa després. El postureig i el glamur no umpl tant com promet.

Mentrestant ens havien servit el te. Sa carta era més llarga que el prospecte d’un medicament. Notes florals, cítriques, d'herbes… i jo pensant: si només vull alguna cosa calenta. El cambrer, impecable, me’n parlava com si fos un sommelier del segle passat. I jo assentint amb cara intel·lectual, mentre en realitat només volia que no se’m refredàs.

Després arribaren els scones. Quina cosa més bona. Uns bons scones són sa prova que la felicitat existeix. Tebis, suaus, amb aquella escorça lleugera, sa crema i sa melmelada. Una cosa indecentment bona. Un pecat mortal. M’agraden tant que, durant uns minuts, vaig oblidar completament el preu que em cobrarien al final. I si això no és evasió, no sé què ho és.

Per acabar, un assortit de petits dolços. Quan ja creia que no podia més, arribaren ses tartaletes, ses mousses, el xocolate… tot preciós, tot delicat i tot pensat perquè et sentis dins d’un dolç somni. Pel meu gust, eren massa dolços però, me’ls vaig menjar igualment, perquè els pagaria de totes maneres i no som persona de desaprofitar res. Sobretot si és car.

És car l’afternoon tea? Sí.

És necessari? No.

Ho tornaria a fer? Segur.

Perquè, al final, hi ha una satisfacció secreta en asseure’s durant unes dues hores a menjar coses minúscules amb una copa de champagne, fingint que sa vida és molt més elegant del que realment és. I això, encara que sigui només de tant en tant, també és salut mental.